Segona xerrada del primer cicle de conferències que,
sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia
2 de novembre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de
Barcelona. Si voleu el resum de la primera conferència, cliqueu aquí.
La principal pregunta sobre si hi ha vida a Mart és
contesta ara amb un no. Potser en el passat n’hi va haver de microscòpica. Han
estat enviades 39 sondes i cadascuna ha costat centenars de milions de dòlars,
i algunes més de mil milions. I el progrés en els coneixements ha estat minso.
Mart és el quart planeta del sistema solar en proximitat
al Sol. Si la Terra té un promig de temperatura a la seva superfície de 20ºC , a Mart és molt més baix,
de -20ºC .
Està a una distància de nosaltres d’uns 78 milions de kilòmetres. S’assembla
molt a la Terra. El seu dia és 57 minuts més llarg que el nostre, però el seu
any dura el doble que el de la Terra. Les estacions són similars a les
terrestres, ja que la inclinació d’ambdós planetes és semblant (24º Mart i 23º
la Terra).
Des dels temps clàssics es pensava que hi havia
habitants. El primer que va moure la qüestió modernament fou el P. Secchi a
mitjan segle XIX, ja que li va semblar que a Mart hi havia unes canals. I
Schiaparelli ho va divulgar des de l’observatori de Milà; interpretà que les
canals eren de construcció humana. També ho va creure Percival Lowell (va donar
la seva fortuna per que construïssin un observatori per estudiar Mart). El 1924
Antoniadi, amb el seu telescopi, veié que els canals eren una mera il·lusió
òptica.
La iniciativa d’anar a explorar Mart fou dels russos,
enviant les sondes Mars, posant-les en òrbita i fent-ne fotografies, malgrat
que no hi hagué èxit fins a la Mars 3; en seguiren sis més fins a la Mars 9.
Els americans també hi varen enviar una sèrie anomenada Mariner i que no va
tenir èxit fins a la Mariner 4. La vall més important de Mart, porta el nom de
“Marineris” en honor d’aquestes naus. El darrer, el Mariner 9, va fer-ne unes
7.900 fotografies i va poder fer el mapa de Mart amb molt de detall,
certificant que no hi havia canals.
Després, el 1975, seguiren les Viking, per veure si hi
havia vida. L’experiment amb detectors de vida que foren encarregats al nostre
Prof. Joan Oró. Les naus que s’envien a Mart tenen el problema de
l’amartizatge, ja que solen estrellar-se; per això se n’enviaren dues. Si les
dues se salvaven, com així fou, podria fer-se una comparativa de resultats.
Aquests foren en ambdós casos negatius en no detectar vida. Les reaccions
químiques practicades resultaren negatives.
A continuació, el 1987, els russos prepararen el pla Phobos
de dues sondes per veure també si hi havia vida, però ambdues varen fallar. Els
americans enviaren la Phoenix el 2007. Les naus enviades a Mart triguen entre
sis i vuit mesos en arribar-hi (a la Lluna són tres dies). Quan va amartitzar,
va perforar el terra i va descobrir-hi aigua congelada. Va enviar dades des de
març al novembre. El 2010 es va donar com perduda. Va evidenciar l’existència
de compostos argilosos originats en presència d’aigua (a l’encreuament de dues
valls fluvials).
El Curiosity de l’americana NASA hi arribà el 2014
(l’aparell per comprovar-ne la meteorologia fou fabricat a Espanya) encara
funciona. Ha enviat 37.000 imatges i ha recorregut 1,6 km anuals. Si hi va
haver vida, aquesta fou microscòpica i va ser fa mils de milions d’anys, però ara
no n’hi ha ni rastre. Va aterrar a una planura d’un cràter anomenat Gale,
antiga zona molt humida, amb roques argiloses a la confluència de dos antics
rius. La composició del lloc, hauria estat apte per a la vida si el contingut
de l’atmosfera hagués tingut prou oxigen. Sobre si pot haver vida humana sobre
Mart, també s’ha de contestar que no, ni posant-hi oxigen, ja que hi falta la
capa d’ozó.
S’han trobat emissions de gas metà, però el Curiosity no
les ha pogut detectar. Podrien tenir un origen mineral o cometari. De tant en
tant, per les escletxes, surten emissions d’aquest gas, en forma d’esclat
brusc.
El 2015 es va enviar la sonda Maven per analitzar-ne
l’atmosfera. El seu cost ha estat de 671 milions de dòlars. L’atmosfera de Mart
és molt tènue i es pensa que s’ha perdut pel baix magnetisme del planeta en
front dels vents solars, els quals la volatilitzaren, inclús part d’aigua de la
superfície.
A algun lloc encara hi ha aigua líquida, encara que molt
salina deguda als perclorats que hi contindria (el grau 0 Farenheit és la
temperatura de congelació de l’aigua salina). Moltes qüestions plantejades
encara no tenen resposta. Però sembla que l’aigua clara estaria congelada des
de fa 3.500 milions d’anys.
Els europeus també tenen el projecte d’enviar-hi missions
no tripulades. La primera, del 2016 no va tenir èxit, ja que la nau que havia d’explorar
el sòl (anomenades Schiaparelli) es va estrellar en el moment de
l’amartitzatge. La que estava prevista per al 2018 s’ha posposat fins al 2020
Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar
a la conferència, cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada