Del Congrés Geològic Internacional als
temps de guerra, depuració i mort
A
mesura de la marginació progressiva de les institucions que va sofrir entre
1922 i 1926, Faura anà abandonant progressivament la seva participació en les
entitats científiques i excursionistes, i fins i tot el ministeri sacerdotal.
Tot i així, no trencà del tot amb els fòrums de més enllà de les fronteres,
presentant alguna comunicació escadussera a la Societat dels Geòlegs Alemanys
(1926), al Congrés per a l’Estudi del Carbonífer de Heerlen (1927), a la
Societat Geològica de França (1929) i al Congrés per a l’Estudi del Precàmbric
d’Helsingfors (1931).
En la
nova situació, privat d’una part substancial dels seus ingressos, decidí
establir-se com a professional de la geologia aplicada, un camp en el que havia
acumulat una notable experiència (12). Entre 1924 i 1941 va signar no menys de
166 informes (13) -sense comptar les consultes puntuals i les anàlisis-. Fins
1929, signà una mitjana de 20 informes anuals, tres quartes parts dels quals
dedicats als abastiments hídrics amb aigües subterrànies. Faura va ésser un
dels primers hidrogeòlegs del país en aplicar la recàrrega artificial dels
aqüífers freàtics, amb la tècnica que ell anomenà sistema de correcció de barrancs - avui coneguda
com recàrrega artificial-, cosa que va preferir a l’explotació dels aqüífers
profunds (14).
Faura consultor inspeccionant una màquina
Retrat d'estudi
Les
il·lusions que Faura havia dipositat en el Congrés Geològic Internacional (Madrid 1926) com a encarregat de la planificació de les activitats a
desenvolupar en el NE peninsular, aviat es varen veure defraudades: ni sessions
a Barcelona, ni organitzador general de les tres excursions per Catalunya i les
Illes; el seu paper va quedar reduït a la codirecció d’una d’elles, i més
concretament, a un dels sectors: el del massís de la Maladeta, considerat com a
complementari.
Pel
que fa a les sessions, celebrades a Madrid, no aconseguí presidir el tema
dedicat a les faunes cambriana i siluriana, com desitjava; tan sols la segona
sessió de comunicacions ajornades. No va presentar-hi comunicacions, però va
participar amb la discussió d’una d’elles i va assistir a una excursió a les
mines d’Almadén. Prova del seu disgust és la seva absència en l’excursió
preliminar per la rodalia de la capital (Montjuïc i Collserola) i el
Montserrat. Tot i així no va estalviar esforços per tal d’assegurar l’èxit del
pas del Congrés per les nostres terres: escrigué dues guies (El Tibidabo y Montserrat i Cuevas de Mallorca), la part que li
pertocava de la de l’excursió C-3 (Faura i Marín: Cuenca Potásica y Pirineo Central), reedità el Curs de Geologia Dinàmica i Estratigràfica aplicada a Catalunya de
Font i Sagué i, a sol·licitud seva, es va distribuir als assistents el seu
opuscle Montjuic: notas geológicas,
editat per la Sociedad de Atracción de Forasteros el 1916.
"Stand Doctor M. Faura" al IV Congreso Internacional de Riegos (Barcelona 1927)
El
1927 decidí potenciar la consultoria: contractà un ajudant (15), es presentà
com a expositor al IV Congreso Nacional de Riegos, on l’exhibició dels seus
mapes publicats i inèdits, emmarcats en fusta de roure, li va merèixer una
medalla d’or (16), per a l’ocasió va publicar l’opuscle Recull dels meus treballs científics on hi consten, a més de les
seves publicacions, 210 informes i 275 actuacions puntuals de geologia
aplicada. L’any següent va publicar una relació de 178 captacions hídriques,
realitzades o ampliades i va fer una enquesta entre els ajuntaments per tal de conèixer
l’estat real dels serveis hídrics municipals; s’entrevistà amb el Ministre de
Foment a propòsit de les esmenes a introduir en el reglament de la Llei
d’Aigües. I el 1929 demanà competència legal per als doctors en Ciències
Naturals per tal de desenvolupar projectes d’abastiment hídric i d’expedir
certificats d’anàlisis d’aigües.
El
tomb polític de 1930 afectà alguns dels treballs en marxa: alguns quedaren
incomplets, i d’altres impagats i en general la demanda municipal baixà; tot i
això encara va treballar per als ajuntaments del Vendrell, Torrelles del
Llobregat, Artés i Cervera, aplicant el mètode de correcció de barrancs. El
1933, però, la Sociedad de Riegos y Suministros de què era director gerent,
creada per a l’abastiment hídric de Reus, va fer fallida, alhora que el despatx
va entrar en pèrdues, cosa que va motivar l’acomiadament del seu ajudant, el
topògraf Gabriel Sust el primer de gener de 1933 (17).
La
caiguda de la Dictadura obrí la perspectiva de restaurar les institucions
iniquament suprimides; és així que, previ acord de la Diputació, els professors
destituïts el 1924 per un delicte d’opinió foren restituïts als seus llocs de
treball per acord de la Generalitat de 22/12/1931. Faura recuperà doncs la seva
plaça de professor de Geologia i Agrologia, més endavant desdoblada en dues
assignatures (1933). D’altra banda, a la Universitat, fou encarregat
oficialment de l’assignatura de Geologia per jubilació del catedràtic Vila
Nadal el 1932.
Més
complicada resultà la restitució en la direcció del Servei Geològic. Després
del Congrés Internacional de 1926, el panorama de la geologia catalana havia
canviat substancialment, sobretot arran de l’inici de la cartografia estatal a
l’escala 1: 50.000. El Dr. Bataller des del Seminari, ben relacionat amb
l’IGME, i el Dr. San Miguel des del seu Institut Geològic de la Diputació,
creat especialment per a l’ocasió el 1927 i que havia heretat els materials de
l’antic Servei Geològic, havien començat a col·laborar en el projecte. En caure
la Dictadura, la Diputació suprimí aquest institut; al mateix temps, les
relacions entre Faura i el Dr. Bataller, que ja no eren fàcils, es trencaren
definitivament.
En
aquest context, el 1930 la Diputació opinà que la reglamentació dels Serveis
Geològic i Topogràfic hauria de tornar a la situació anterior a 1923; un any
després s’iniciaren les gestions per tal de reorganitzar la oficina del Mapa
Geològic, el pressupost de 1933 hi destinà una partida i es nomenà Faura com a
Director. Un cop assumits els traspassos dels serveis de Mines, Faura presentà
un pla d’actuació a la Secció de Ciències de l’IEC. Però les discrepàncies
entre aquest Institut, partidari de continuar el mapa 1:100.000, i el govern de
la Generalitat, favorable a col·laborar en la cartografia espanyola, paralitzaren
la qüestió. Intervinguda la Generalitat després dels fets del 6 d’octubre, el
retorn dels serveis de Mines a l’Estat resolgué el dilema. Faura va començar la
tasca el març de 1935 per compte de la Secció de Ciències. La situació es va
revertir amb el retorn de la Generalitat democràtica el febrer de 1936, però
només hi hagué temps de redactar un document d’intencions.
A
finals de 1931, Faura s’uní a una colla d’amics propers a la revista Ciència i a l’Institut Escola per tal de
fundar la Societat de Ciències físiques, Químiques i Matemàtiques, sota els
auspicis de l’Institut d’Estudis Catalans. En va ser vicepresident i director
de la secció de Geofísica, hi va dictar una conferència (Viatge a la Fennoscàndia, 1932) i les lliçons inaugurals dels cursos
1932-33 (Orígens del Garona o de l’Éssera)
i 1934-35 (Com ha reculat la mar
Mediterrània amb el transcurs del temps). També va formar part del grup
fundador de la Societat Catalana de Geografia que presidia Pau Vila (1935), en
el si de la qual va dictar la conferència Les
sals potàssiques a Catalunya (1936).
Entre
1932 i 1933 participà en els homenatges que el Club Excursionista de Gràcia
primer i el Centre Excursionista de Sabadell després reteren al cartògraf
Eduard Brossa i Trullàs (1848-1924), coautor amb Almera del Mapa Geològic i
Topogràfic provincial. I el 1935 en l’homenatge a Font i Sagué que organitzà el
Centre Excursionista de Catalunya.
El
1933, el successor de Faura a la regència de Paleontologia del Museu, Jaume
Marcet i Riba (...), lliurà a la Junta de Ciències una ordenació i revisió del
Paleozoic català a la llum dels darrers treballs de l’escola alemanya. Al
mateix temps, l’enginyer Primitivo Hernández Sampelayo bescantà la tesi llegida
el 1922 per Faura en una comunicació al XVI Congrés de Geologia de Washington.
I el 1934 San Miguel rectificà l’antic paradigma de considerar arcaics
determinats terrenys metamòrfics.
Res
comparable amb l’atac que rebé l’abril de 1936 en les pàgines del Butlletí de la Institució Catalana
d’Història Natural per part del comitè de redacció de la revista
–iniciativa del Dr. Bataller-, arran d’unes notes que havia afegit a la
traducció d’un treball alemany sobre la fauna del Silurià superior pirinenc.
Escrigué aleshores un llarg escrit exculpatori de títol verdaguerià: En defensa pròpia, que no es va
publicar.
Pocs
dies abans de la insurrecció militar va formar part del tribunal que jutjà la
primera tesi llegida en la Secció de Naturals de la Universitat Autònoma. El
doctorant, Lluís Solé i Sabarís, havia estudiat, des del departament del Dr.
San Miguel i amb la col·laboració del Dr. Bataller, els coral·laris que Faura
havia dipositat al Museu Martorell. Emeté aleshores un vot particular
al·legant, entre altres coses, ignorància dels antecedents.
Portada de la darrera obra de Faura, la publicació de la qual
va quedar interrompuda per causa de la guerra
Retrat datat l'agost de 1936
Per la
seva condició de director del Servei del Mapa, Faura fou autoritzat a circular
per tot el territori català. El 1937 participà com a delegat de la Secció de
Ciències en la Conferència de l’Aprofitament Industrial de les Riqueses
Naturals de Catalunya (CAIRN); aquell any contragué matrimoni amb la seva jove
auxiliar, Marie Roser Giménez. El 1938 se li encarregà estudiar els terrenys
descoberts per la construcció de refugis a Barcelona (18).
L’endemà
de l’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona, Faura es va presentar al seu
lloc de treball a la Universitat, quedant en situació de cessant. A
començaments de 1940 la Diputació li va obrir expedient de depuració,
acusant-lo de desafecte, separatista i conducta immoral, resolent separar-lo
del Servei de la Corporació, amb prohibició de sol·licitar treball en d’altres
del territori català. D’altra banda, el rector de la Universitat va obrir
expedient semblant, que es va resoldre igualment amb la separació del servei.
Privat
d’ingressos, hagué de reprendre les tasques de consultoria, malgrat que el seu
estat de salut no era bo des de feia alguns anys; encara el juliol de 1841 se
li expedí un salconduit per circular per tot el territori espanyol. Va morir el
18 de novembre d’aquell mateix any, després de dos de sofriments, afectat d’una
poliomielitis que l’anà paralitzant de baix a dalt. Pocs amics gosaren donar
personalment el condol a la família com Fontseré, Puig i Cadafalch i Vidal i
Riba. No se’l va poder enterrar en sagrat (19): reposa en el Departament Lliure
del Cementiri de Sant Andreu (20).
Notes:
(12)
Entre 1915 i 1921 havia signat 77 informes i dirigit 67 captacions d’aigua
subterrània.
(13)
Els que hem vist a l’Arxiu del Museu del Seminari.
(14) Aquesta tècnica, ja aplicada en alguna ocasió
per Font i Sagué, consistia en construir rescloses equidistants en el llit del
riu; en quedar les aigües retingudes, s’afavoria així l’alimentació de
l’aqüífer per infiltració. Faura l’aplicà amb èxit a la població de Cervera, i
el proposà, entre d’altres localitats, a la Bisbal del Penedès, Sant Sadurní,
Olesa i Sant Boi del Llobregat.
(15) Gabriel Sust Gàlvez
(ca.1910-1992) va romandre al despatx entre el 13 de març de 1927 i el primer
de gener de 1933. Després de la guerra treballà com a topògraf d’HECSA a la
central de Lladres (Espot), cosa que ens permet atribuir-li els aixecaments
topogràfics dels mapes amb què Faura prestigiava els seus informes. Vegeu-ne un
recordatori a Duran Pla, J. M.: A
l’occident de la vida. Memòries de la grisor. www.laroca.cat.
(16) Aquests mapes, emmarcats en
fusta de roure, són els mateixos que avui adornen les parets del Museu del
Seminari.
(17)
Aragonès, E., 2007. “El Mapa Geològic de Catalunya entre el XIV Congrés
Internacional i la guerra civil (1926-1936)”. Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 15: 81-227.
(18)
Aragonès, E., 2007 (obra citada).
(19) Llegiu el penós espectacle del
seu enterrament a Iglésies, Josep, 1983: Eduard
Fontseré, relació de fets, Barcelona, Fundació Vives Casajuana.
(20) Gómez Alba,
Julio, 1995: (obra citada). “Marià Faura i Sans” Dins: Camarasa, Josep Maria, i
Roca, Antoni: Ciència i Tècnica als
Països Catalans: una aproximació bibliográfica. Barcelona, Fundació
Catalana per a la Recerca, p. 1121-1146.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada