Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 11 de novembre de 2016

Mn. Francesc Nicolau: EL PLANETA TERRA TAMBÉ ÉS UN ASTRE I TÉ UN SATÈL·LIT

Primera xerrada del primer cicle de conferències sobre el tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 8 de novembre del 2016. Si voleu veure el resum de la segona xerrada, clicleu aquí.

La Terra és un planeta. Els planetes són astres errants. La Terra en un any (un gir complet al voltant del Sol) dóna 366,256 voltes sobre si mateixa, que són 365,256 voltes respecte de la Terra (en canvi, la Lluna, el seu satèl·lit, sobre el seu eix en dóna  una de sola i respecte a la Terra cap; sempre ens mostra la mateixa cara). L’any sideral dura 366,256 dies (sideral: en respecte a les estrelles). Però aquest valor de 365,256 no és exactament 365 i un quart; per això cada 400 anys cal suprimir tres anys bixests. La Terra al voltant del Sol es mou a una velocitat d’uns 30 km/sg. Els planetes més propers al Sol en el seu moviment de translació són més ràpids que els que són més lluny.

La Terra des de l'espai

La rotació de la Terra: Com que el Cosmos no és un buit total, hi ha una mica de fregament que fa que la Terra es vagi frenant lentament. Al Paleozoic, l’any passava de 400 dies, com mostren els coralls fòssils d’aquella època; això es pot afirmar a partir de l’estudi de les seves capes de creixement estacional (hivern-estiu) i diari. Com que la frenada continua, de tant en tant, s’ha de fer que l’any “duri” un segon més cada 2 o 3 anys. El 31 de desembre de 2015 va durar 86401 segons, fet que va repercutir en el funcionament de les xarxes socials; com tenir en compte aquest allargament, és una qüestió encara pendent de solució.

L’escalfament global de la Terra, causat per les indústries i transports, és un gran problema. La desertització creix. La demografia també hi influeix. La reunió de Rio de Janeiro, fa més de vint anys va voler lluitar contra aquests problemes, però les seves resolucions només s’han complert parcialment. Vivim per damunt de les possibilitats que ens ofereix el nostre planeta.

La Terra està una mica inclinada respecte del seu eix i fa una mica de va-i-ve cada any. Hi ha planetes, com ara Urà, que la inclinació del seu eix és pràcticament total. La Lluna impedeix que aquest fet ens passi, ja que manté l’estabilitat de la Terra.

El nostre satèl·lit la LLuna

La Lluna és un satèl·lit enorme respecte de la Terra (ja que de 1/81 de la massa del nostre planeta); en comparació a altres satèl·lits en relació als seus planetes del Sistema solar (menys del 1/1000 de la massa del planeta). Les marees produïdes per la Lluna, afavoreixen la vida als oceans, pel moviment de les seves aigües. La distància Terra-Lluna és d’un segon llum i una mica més (mitjana de 384.400 km). Aristarc, cap el 300 a. C., va calcular la distància entre ambdós astres en 121.000 km. Hiparc de Nicea, cap el 150 a.C. li va sortir 425.000 km. Ptolomeu va trobar-ne 375.000 km. Lalande, al segle XVIII, 380.000 km.

L’excentricitat de la Lluna fa que aquesta distància variï de l’ordre d’uns 400 km. El moviment de la Lluna és molt complicat i la seva òrbita és veu influenciada per altres astres, com Venus i Mart, complicant molt els càlculs. Cal fer-ne un total de 500 correccions a la que tindria si només influís la Terra. La Lluna s’accelera i cada any se'ns allunya 15 cm.


Els mapes de la Lluna: El primer es deu a Galileu, qui va observar les valls i muntanyes de la seva superfície, però sense donar-los nom. Posteriorment, Hevelius, Mn. Riccioli i Mn. Grimaldi, feren mapes més perfectes i donaren noms als accidents lunars, noms encara vigents avui dia. Gerard. Kuiper, al segle XX, va fer un mapa molt detallat, amb moltes més denominacions, bo i respectant les dels italians.


El relleu de la Lluna està solcat de cràters i amb planures (anomenades “mars”). Aquestes planes poden ser més o menys circulars o bé irregulars; serien anteriors als cràters (a diferència de la Terra no desapareixen per fenòmens erosius). Molts cràters tenen una muntanyeta al centre per efecte produït en caure el meteorit que els originà. El 90% dels cràters tenen més de tres mil milions d’anys, cosa que ens diu que hi hagué un temps de fort bombardeig d’asteroides quan el Sistema solar era als seus inicis.

Cràters de la Lluna

Les primeres sondes a la Lluna foren enviades pels soviètics. La primera en fou el Lunik II el 1959. Els americans també fabricaren els Ranger, els quals, el 1965, arribaren a la Lluna com a satèl·lits orbitals i retrataren la seva superfície, inclús la de la cara oculta, amb els seus mars més petits. El viatge a l’espai del primer astronauta, el soviètic Yuri Gagarin, va permetre pensar en enviar a la Lluna naus tripulades.


Els americans enviaren els seus primers Apol·lo tripulats. El número X va donar la volta a la Lluna. El XI va allunar per primer cop. Aquesta expedició va sortir de la Terra el 16 de juliol de 1969 i estava formada per Amstrong, Aldrin i Collins; es va posar en òrbita lunar el 20 de juliol a les 20 h. Allunitzaren a les 2 h de la matinada del dia següent. Seguiren 6 expedicions més, malgrat que la 13 no va poder allunitzar. Les 15, 16 i 17 portaren un vehicle i van recórrer fins una distància de 20 km des del punt d’allunitzatge, amb estada de la darrera de fins a tres dies.

Entre totes les expedicions es recolliren 2.200 mostres amb un total de 385 kg (es pot contemplar una mostra al Museu Mollfulleda de Mineralogia, d’Arenys de Mar). El projecte Apol·lo finí el 1972 i no s’hi ha tornat, encara que sí hi han anat expedicions no tripulades (les Lunakod russes).

Per què la Lluna és tan gran? Per explicar-ho, hi ha tres teories: que és filla, que és germana o que és esposa de la Terra.


Georges Darwin, fill de Charles, exposa que la Lluna era filla de la Terra. Quan al principi dels temps, la Terra era líquida i es va produir una excrescència que fou llençada a l’espai i formà la Lluna. Però la regolita (mantell de pedres esmicolades que recobreix la seva superfície dura) dels nostres sòls tan diferents; i també els silicats que componen les seves roques. A més, la cicatriu que es suposava era el Pacífic, avui dia se sap que dit oceà ha estat originat en una època relativament recent pel moviment de les plaques que el conformen.


H. Urey, va llençar la teoria que era esposa de la Terra. Al voltant del Sol van originar-se cinc plantetes: Mercuri, Venus, Terra, Lluna i Mart. La Terra va captar finalment la Lluna en apropar-s’hi. Segons Singer, seria germana. Quan es formaren els planetes a partir de la nebulosa còsmica, el remolí de la Terra va tenir a prop una nebulositat que formà la Lluna. Actualment, es creu més probable la segona teoria.

Si voleu veure el video de la conferència, cliqueu aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada