Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 29 de novembre de 2016

Mn. Francesc Nicolau: MART I EL PRIMER CINTURÓ D'ASTEROIDES

Resum de la tercera xerrada del primer cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 22 de novembre del 2016. Si voleu veure el resum de la quarta conferència, cliqueu aquí.

El nom del planeta Mart li ve pel déu de la guerra Mart, fent al·lusió al seu color vermell. Abans se suposava que al ser tan proper, hi hauria habitants, cosa que el temps ha demostrat que era falsa. Mart és de gran una mica més de la meitat de la Terra. La seva atmosfera només és la centèsima part. Amb la llunyania al Sol, la seva temperatura mitjana és de -46ºC. La inclinació del seu eix és de 24º, una mica més que la terra; les temperatures a l’equador poden arribar a 27ºC, però les mínimes són de -87ºC. Les estacions hi són més extremes. La durada del dia es una mica més del dia terrestre, però l’any equival a 628 dies dels nostres. El volum és el 13% el de la Terra i la massa n’és un 11%; així, els cossos pesarien 1/3 del que pesen a la Terra. És també una mica més aplatat. Mart té dos satèl·lits: Fobos i Deimos, descoberts per Hall el 1877, amb 10 i 16 km de diàmetre. Segurament, es tracta de petits asteroides capturats.


Sobre els Canals de Mart ja el 1859 Mn. Angelo Secchi va observar a la superfície de Mart unes estructures allargades que anomenà “canali” (canals en italià). Hi va haver qui ho va interpretar com d’origen artificial i que servien per canalitzar l’aigua (Schiaparelli, Lowell,...) i n’era prova que el planeta estava habitat. Aquesta interpretació es va divulgar en la literatura de ciència ficció, amb l’elucubració que els habitants de Mart volien envair el nostre planeta (“Guerra dels móns”, de H.G. Wells). Però els astrònoms seriosos varen interpretar els “canals” com una mena d’alineacions perfectament naturals. Finalment, el 1924, Antoniadi demostrà que els canals eren unes meres aparences òptiques.


La geografia de Mart seria l’”areografia”. La seva superfície és de color vermell degut als òxids de ferro que hi conté. Les planures són més vermelles i les muntanyes tenen colors més grisos. Als pols hi ha casquets de gel de diòxid de carboni. L’atmosfera, encara que molt tènue com s’ha dit més amunt, està també formada sobretot per aquella substància, però es suficient per aturar molts meteorits i per aquest motiu, no hi tants cràters com a altres astres, com Mercuri o la Lluna.


El “Mons Olympus” és un autèntic volcà, amb un con enorme, amb una base de 600 km i una alçada superior al doble de l’Everest (entre 20 o 24 km). El “Vallis Marineris” és una gran esquerda d’una profunditat d’uns 6 km (el seu nom prové de les naus Mariner) i la seva longitud d’uns 4.000 km. Hi ha també valls sinuoses que semblen ser antics cursos fluvials.

El Vallis Marineris

Hi ha vida a Mart? Fins fa poc es creia que sí, però a l’actualitat es pensa que no, ja que els resultats han estat negatius. El 1975, el Prof. Joan Oró va ser el principal investigador per enviar unes naus d’exploració anomenades Viking 1 i Viking 2, per veure si hi havia indicis de respiració, transpiració i moviment, però no hi va haver cap indicació positiva.


Més tard, la sonda Curiosity es va enviar el 2004 i va arribar a Mart el 2012. Encara hi treballa. El primer any va fer arribar informació continguda en 190 mil milions de bits, realitzà 75.000 anàlisis i recorregué 1,7 km. Només es pot dir que Mart, en un passat, podia haver albergat vida, però avui dia no n’hi ha. Potser hi va haver-n’hi en una època en que hi havia rius, relleus amb marges fluvials, argiles aquàtiques,..., com segurament ara fa uns 2.000 milions d’anys. A la superfície hi havia els components bàsics per a la vida.


El Curiosity va trobar un fil d’aigua, però a -20ºC; aquest fet es suposa degut a ser aigua amb una gran quantitat de sals disoltes (l’aigua hipersalina congela a -22ºC). A la superfície també hi ha emissions de metà i s’han identificat molècules orgàniques, però les dues coses no tenen perquè tenir un origen orgànic. En un principi, les condicions a Mart podien haver estat semblants a les de la Terra i originar-se aleshores aquestes molècules orgàniques.


Sobre el primer cinturó d’asteroides s’ha de dir que el primer asteroide el va descobrir Giusseppe Piazzi el dia de cap d’any de 1801. La llei de Titius-Bode relaciona la distància d’un planeta al Sol amb la seva posició; si es fa una successió de números 0, 3, 6, 12, 24, 48, 96..., i se li sumen 4, resulta 4, 7, 10, 16, 30, 52, 100.... Si es divideix per 10 s’obté 0,4 , 07, 1, 1,6, 3, 5,2, 10, i que, si prenem la distància Terra-Sol per unitat, són pràcticament les distàncies astronòmiques dels planetes: 0,4→ Mercuri; 0,7→Venus, 1→ Terra, 1,6→ Mart; 5,2→ Júpiter, 10→ Saturn. Precisament a la distància 30 és on situaria Piazzi aquell primer asteroide que va anomenar Ceres.

Posteriorment, astrònoms alemanys del grup de Lilienthal van anar trobant d’altres en aquella posició: Juno, Pal·las i Vesta, de dimensions quelcom inferiors a Ceres. Pensaven que eren els fragments d’un planeta que havia esclatat i, més tard, se’ls nomenà asteroides. Però si provinguessin d’un planeta que hagués esclatat, procedirien d’un mateix punt, cosa que no passa. (foto 8)


L’astrònom August Charlois va descobrir posteriorment 101 asteroides més, amb la tècnica de l’exposició fotogràfica al telescopi amb el mateix moviment que les estrelles: els asteroides es manifestaven com a una ratlleta lluminosa, mentre que les estrelles eren punts. Comas i Solà, a la dècada del 1920 des de Villa Urània i de l’Observatori Fabra, amb una tècnica fotogràfica seguint el telescopi l’orbita de l’asteroide (era l’estrella la que deixava en aquest cas la ratlleta i l’asteroide un punt) va descobrir-ne un total d’onze: Hispània, Alfonsina, Mercè, Amèlia, Pepita, Regina, Gothlàndia i Barcelona; la resta, en canviar la nomenclatura per anomenar a aquests cossos, tenen només l’any del descobriment i dues lletres.


El 2005 hi havia un total de 9.000 catalogats; actualment en són uns 100.000, dels quals només uns 30.000 tenen nom. La massa del conjunt dels asteroides es 0,018 de la massa de la Terra. Serien, doncs, les restes de la nebulosa primitiva que originà el Sistema solar, però que no arribaren a donar cap planeta. El 94% tenen l’òrbita entre Mart i Júpiter. El 6% restant tenen òrbites molt excèntriques i que poden arribar a tallar la terrestre (serien els irregulars).


Eros s’acosta al Sol més que Mart i arriba a 18.000.000 km de la Terra. Hermes, té una forma irregular i arriba fins a l’òrbita de Venus. El 1937 va passar molt a prop de la Terra. Ícar és molt estrany i arriba a una distància de 28.000.000 km del Sol, més a prop que Mercuri. El 1996 va passar a una distància de 17.000.000 km de la Terra.
Hidalgo s’allunya del Sol i va fins més enllà de Saturn.


Els asteroides Troians, anomenats així per tenir noms de personatges de la guerra de Troia, es situen en els dos punts de Lagrange de Júpiter, on l’atracció del Sol i del planeta fa que sigui un lloc d’estabilitat i formen un triangle amb el Sol, estan plens d’aquests objectes. En quan a la seva composició, uns són formats sobretot per carboni, i els altres són sideròlits, en els quals predomina el ferro. En la seva composició també entren l’olivina, els piroxens i els silicats de ferro. A Ceres hi ha arribat un satèl·lit artificial americà que ha detectat a la seva superfície uns punts molt brillants i que reflecteixen la llum; no se sap quina és la substància que el produeix.

Si voleu veure el video de la conferència, cliqueu aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada