Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 23 de novembre de 2016

Mn. Francesc Nicolau: ELS PLANETES INTERIORS: MERCURI I VENUS

Segona xerrada del primer cicle de conferències que sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 15 de novembre del 2016. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

Els planetes del Sistema solar es divideixen en interiors i exteriors. Els primers o tel·úrics, es caracteritzen per ser sòlids, amb nucli, mantell i escorça; ho són Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Els segons es caracteritzen per ser gasosos; en son Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Els interiors tenen un volum al voltant d’1/1000 de Júpiter; i Júpiter té un volum d’1/1000 el Sol. Els planetes terrestres en realitat serien cinc si hi comptem la Lluna, tal com es va apuntar a la passada conferència.


Mercuri és el planeta més petit, amb un radi de 2.439 km: no arriba ni a la meitat del de la Terra. El seu nom es degut a que el déu mitològic Mercuri, era el missatger dels altres déus, desplaçant-se a gran velocitat; com el planeta Mercuri és el més proper al Sol, gira el seu voltant amb major velocitat que els altres planetes i d’aquí el motiu del nom.

La translació dura 88 dies terrestres. Però quan es pot veure, només és una mica per damunt de l’horitzó al matí o al vespre, ja que la seva elongació és de 28ºi per això el gruix de l’atmosfera terrestre n’impedeix la seva visió, inclús amb el telescopi (Copèrnic sembla que no el va poder veure mai). El coneixement que tenim de Mercuri és gràcies a les sondes espacials. Els americans, el 1961-62 van decidir enviar-ne les primeres. La Mariner 10 el 1974 va passar a 703 km de la seva superfície i en va treure 716 fotografies; un cop donada la volta al Sol, hi va tornar a passar i en va fer unes 500 més.


Mercuri és un planeta sense atmosfera (1/2 milionèsima de la terrestre). La seva superfície es plena d’impactes de meteorits, molt semblant a la de la Lluna, però els cràters no són tan profunds com els del nostre satèl·lit, ja que Mercuri té més massa i per això els objectes que hi impacten no penetren tant. Hi ha alguns “mars”, però són més petits que els de la Lluna, segurament deguts a esllavissades que s’hi han estès.


La densitat de Mercuri és de 5,44 (la Terra de 5,52). Existeix camp magnètic segurament degut a la inducció del Sol i no per gir del seu nucli (veure més endavant). La superfície és plena de pols com la de la Lluna. Les capes interiors del planeta se suposen similars a les de la Terra. Mercuri encara conserva una mica de moviment de rotació, però el seu dia és de 176 dies terrestres. La temperatura superficial és molt extrema: de dia 350ºC i de nit -170ºC.


El 2004 es va decidir enviar una altra sonda anomenada Messenger, la qual va sobrevolar Venus el 2006 i va arribar a Mercuri el 2011, quedant en òrbita estacionària durant quatre anys. Va prendre unes 254.000 fotografies des de tots els punts possibles. Un dels resultats de la seva investigació va permetre afirmar que l’eix del seu camp magnètic no passa pel centre planetari com és el cas del terrestre, sinó que queda a un lateral (no s’ha trobat encara explicació). La major part de les seves planures són d’origen volcànic. La hipòtesi de la seva formació és que ho va fer per sota de 10.000ºC, ja si ho hagués fet per damunt, certs metalls que entren a la seva composició s’haguessin volatilitzat. A la seva superfície hi ha fondalades que es remunten a la seva època de formació i que encara estan en fase d’estudi.


El planeta Venus és l’”estel” més brillant del cel per la brillantor que proporciona el seu albedo (poder de reflectivitat de la llum que incideix en un astre). La Lluna reflecteix un 5% de la llum que li arriba i Venus un 64%, d’aquí aquesta brillantor. Per això se li va donar el nom de la deessa Venus. El radi és de 6.051 km, molt similar al de la Terra. Aquests fets induïren a pensar que fou un astre molt semblant al nostre (inclús amb selves). Com la seva superfície està coberta per núvols, no se sabia la duració del seu dia. Giovanni Schiaparelli pensava que també durava 24h.


El 1957 es va distingir que hi havia als seus núvols una formació com “Y” i que donava la volta al planeta en 4 dies terrestres. Però pel radar es va veure que la seva superfície ho feia en 245 dies terrestre. Aquest fet s’explica per què les capes atmosfèriques giren a gran velocitat respecte a la superfície. Venus és un món infernal. El gruix de la seva atmosfera és de 70 km, essent la seva part alta, intensament nuvolosa. Fins a 32 km no comença a fer-se nítida, però resulten dies molt foscos. Els soviètics varen enviar unes sondes que anomenaren “Venera” que vol dir Venus en rus.


La Venera 3 va penetrar a la seva atmosfera, però a 35 km d’alçada va deixar de donar informació. Les Venera 9 i 10 van fer fotografies en blanc i negre de la seva superfície i la Venera 13 va fer-ne en color, però amb la llum proporcionada per la nau. Els americans enviaren les “Pioneer”. La pressió atmosfèrica és enorme, equivalent a 90 atmosferes terrestres. A la superfície quasi no hi ha cràters meteòrics, ja que l’atmosfera esmicola els asteroides que hi cauen. La temperatura a la superfície és de 470ºC. La composició atmosfèrica, que s’esperava similar a la terrestre, ha resultat molt diferent amb un 97% de diòxid de carboni, 2% de nitrogen, una mica d’oxigen i d’àcid sulfúric.



La superfície de Venus és bastant plana, sense grans muntanyes, amb quatre regions més altes amb respecte de la resta. La densitat és de 5,5, molt similar a la de la Terra, amb un nucli del 25% (30% el de la Terra). Carl Sagan va suggerir d’enviar moneres, (algues cianofícies) a la part alta de l’atmosfera perquè descomposessin el diòxid de carboni, deixant lliure l’oxigen. Assaigs de laboratori han demostrat que el procés és factible i en 140 anys podrien haver descompost totalment l’atmosfera. Els seus cels serien vermells i ataronjats. Potser hi va haver un oceà que va desaparèixer. S’han comptat uns 1.600 volcans, dels quals és possible que alguns encara siguin actius.

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada