Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 17 d’octubre de 2013

Isabel Benet: VISITA A LES MINES DE PIMORENT

Situades prop de la capçalera del riu Arieja, a uns 2100 metres d’alçada i a tocar de la frontera entre França i Andorra, les instal·lacions de les antigues mines de ferro de Pimorent encara destaquen enlairades sobre la carretera N-22, damunt el vessant nord del Pic de la Mina.

Per a accedir-hi el millor és fer-ho des del coll de Pimorent (1915 m) d’on surt una pista, inicialment mig asfaltada, que s’endinsa en direcció oest cap a la Coma del Prat de l’Orri de la Vinyola, on està situada l’estació d’esquí de Porté-Puymorens.


Avancem per aquesta pista fins a una cruïlla. Cap a l’esquerra la pista penetra a l’estació d’esquí, però nosaltres hem de seguir a mà dreta per la pista principal que, tot fent una llaçada, se situa al vessant nord dels primers contraforts del Pic de la Mina, que tenim just al damunt.


Anem planejant per aquest vessant per sobre l’alta vall de l’Arieja on hi destaca l’Ospitalet, petit poble però gran nus de comunicacions i centre de producció d’energia hidroelèctrica. D’aquesta manera aviat arribem a les envistes dels primers edificis de les mines.


Per a entendre la història d’aquestes mines i la gènesi dels minerals que s’hi extreien, portem l’informe El valor patrimonial de la mina de hierro de Pimorent, confeccionat per Josep M. Mata-Perelló, geòleg del museu “Valentí Masachs” de la Universitat Politècnica de Catalunya, dins el 1er Simposio Interfronterizo sobre el Medio Natural Pirenaico, celebrat a Sort l’any 2001.

Segons Mata-Perelló l’activitat a aquestes mines es remunta a l’Edat Mitjana, quan aquest recurs s’explotava a nivell superficial, però el màxim esplendor potser va ser durant els segles XVII i XVIII quan es va introduir el mètode siderúrgic anomenat “farga catalana”, mitjançant el qual el mineral (magnetita, oligist, hematites…) era tractat amb un enginyós sistema d’insuflar aire al forn a través d’una trompa, adjacent a un dipòsit o canal d’aigua, de manera que el corrent d’aigua es barrejava amb l’aire que entrava a través d’un espirall i així el corrent d’aire que entrava al forn  era més potent i regular que el que es produïa amb una simple manxa, i això va repercutir en una millora substancial de la qualitat del ferro obtingut i, en conseqüència, els productes el·laborats amb aquesta matèria primera (eines, reixes, claus, panys…) així com les armes (dagues, mosquets, pistoles, pedenyals…) van tenir molta demanda tant a la península com en nombrosos països d’Amèrica i Europa. Això es va traduir en un pròsper comerç per a molts pobles del Pirineu.


L’explotació moderna va començar a principis del segle XX amb l’obertura de diverses galeries, de les quals encara es conserven alguns vestigis. Darrerament, però, l’explotació es feia a cel obert, per la qual cosa han quedat una sèrie d’escombreres esglaonades sobre el vessant de la muntanya. Les mines es van abandonar a principis dels anys seixanta del passat segle, després d’haver-s’hi extret 1,3 tonelades de mineral.


La primera de les instal·lacions que podem veure és l’estació superior d’un telefèric construit amb posterioritat al conjunt d’edificacions ja que la seva factura és més moderna. Al seu interior encara es poden veure les pilones de ciment que suportaven l’estructura del telefèric. L’estació inferior, situada a tocar de la carretera C-22, va ser enderrocada per a construir-hi un aparcament.




El poble miner pròpiament dit, consta de dos edificis adaptats a les riguroses condicions hivernals, connectats entre sí per una galeria tancada que permetia anar d’un edifici a un altre sense haver de sortir a l’exterior. Sembla ser que a l’interior d’aquesta galeria hi havia l’entrada d’una mina amb l’accés derruït. Mata-Perelló, a l’any 2001, considera que el conjunt d’edificis estan muy bien conservados, aunque con evidente riesgo de desmoronamiento, si no se restaura pronto. Nosaltres, davant l’avançat estat de ruïna total, vam considerar perillós endinsar-nos a l’interior dels edificis, per la qual cosa només vam fer fotos des de l’exterior des d’on vam poder observar les plantes baixes on encara es poden veure les cuines, les dutxes, els vestuaris, les calderes…



La galeria tancada

Les cuines

Les dutxes

Els vestuaris

Les calderes


Si voleu veure més imatges de l’interior de les instal·lacions cliqueu aquí.

Geològicament les mines de Pimorent estan situades dins els materials cambroordovicians que formen una estreta franja entre el batòlit granodioritic de Montlluís-Andorra, al sud, i els gneis del semidom de l’Ospitalet al nord, en el sector que actualment s’anomena Apilaments Antiformes de la Zona Axial (Guimerà et al. 1992).


Sobre el terreny s’observa com al voltant d’aquest batòlit es concentren mineralitzacions ferruginoses que donen toponímies com el Pic de Collroig o la Carbassa.



El Pic de Collroig

Altres llocs on es poden observar aquestes pissarres ferruginitzades és als pics Peric i Carlit, al Pic dels Pedrons (prop de les mines); als Pics d’Envalira, Pic de la Serrera, Ransol i Llorts a Andorra, o al Monturull a la frontera entre l’Alt Urgell, la Cerdanya i Andorra.

Roques ferruginitzades des del Pic Peric. Darrera s'observen els gneis del semidom de l'Ospitalet

Roques ferruginitzades damunt l'estany de Trebens, al peu de la Pica del Carlit

Ferruginització al peu del pic dels Pedrons

Detall d'una crosta de goethita

Pic de Monturull des del pic de Perafita en el contacte amb els granitoides del batòlit d'Andorra

Només a Pimorent i a Andorra, però, aquestes acumulacions van ser prou importants per a ser explotades. El cas de Pimorent, Mata-Perelló (2001) ho associa a mineralitzacions relacionades amb un skarn això és, una zona on es concentren una sèrie de mineralitzacions metàl·liques, sobretot  minerals de ferro i coure, situada en el contacte entre una intrusió magmàtica i roques metamòrfiques o sedimentàries, generalment de caràcter carbonatat, on els fluids silicatats hidrotermals, procedents de la intrusió, reaccionen amb l’encaixant calcari i, al mateix temps, el refredament sobtat d’aquests fluids provoca la precipitació dels elements disolts i la formació d’aquestes mineralitzacions.

A les mines de Pimorent el principal mineral que s’explotava era la magnetita, un òxid de ferro el nom del qual prové del llatí magnes (imant). El seu magnetisme natural es pot apreciar quan s’apropa el mineral a les llimadures de ferro. Segons Mata-Perelló (2001) a més de la magnetita també es va explotar un mineral molt semblant anomenat magehimita. Altres minerals que es poden trobar són la siderita (en els trams carbonatats), la goethita normalment limonititzada, l’hematites, l’actinolita, la tremolita i els granats.


Un cop hem visitat les instal·lacions, seguim pel camí en direcció a la Coma dels Pedrons on trobem una bocamina mig enrunada en la qual observem les escombreres i l’interior de la mina inundada on encara es poden veure els apuntalaments de fusta mig podrits.

La Coma dels Pedrons des de les mines

Les escombreres de magnetita

La bocamina

L'interior molt deteriorat

Des de la Coma dels Pedrons es poden veure molt bé les escombreres esglaonades resultants de les explotacions a cel obert i que es situen just sobre els edificis que hem visitat.

Les mines i les escombreres des del peu del pic del Pedrons

Des d’aquí, els més caminadors poden pujar al proper Pic dels Pedrons entre la tranquil·la Coma dels Pedrons i el bulliciós Pas de la Casa, on hi destaca l’estany de les Abelletes i on es considera que neix el riu Arièja. Per a més detalls d’aquesta ascensió podeu veure la ressenya al bloc del Centre Excursionista Àliga clicant aquí.

L'aresta final del pic dels Pedrons

De tornada aprofitem per passar per damunt les escombreres tot prenent un camí que s’enfila poc després de creuar el rec de Baladrar i on podem observar les roques que s’explotaven, així com també els edificis darrera unes escombreres que, tal vegada, oferien protecció a aquests edificis davant un possible allau de neu.

Plecs tipus Kink-bands

Els edificis vistos des del capdamunt de les escombreres

Des del capdamunt de les escombreres el camí baixa suaument fins retrobar la pista que ens condueix de nou al coll de Pimorent, punt d’inici i final d’aquesta petita exploració a les mines de ferro que Mata-Perelló insisteix, en el seu informe de l’any 2001, que s’hi ha de fer actuacions d’urgència davant l’evident degradació d’aquest important patrimoni miner pirinenc. Esperem que no sigui massa tard… 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada