Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 9 de gener del 2012

Amics del Museu: 2012, cent anys de Deriva Continental

6 de gener de 1912… Alfred Wegener és a punt de pronunciar una conferència que canviarà per sempre l’antiga concepció de la Terra. Aquesta conferència portava com a títol “El desenvolupament de les grans unitats de l’escorça terrestre (en continents i oceans) des del punt de vista geofísic”, i això fou una novetat.

Alfred Lothar Wegener (1880-1930)

La idea era ben simple, les costes de Sudamèrica i Àfrica coincideixen quasi a la perfecció, com si d’un trencacloscles colossal es tractés, per tant tenien que haver estat unides! però encara va dir més: antigament tots els continents havien estat reunits en un de sol que ell va anomenar per primer cop Pangea. Avalaven aquesta idea diferents proves de tipus paleontològic i geològic: flores (com Glossopteris) i faunes (com Lystrosaurus i Mesosaurus) del Mesozoic es repeteixen a banda i banda de l’Atlàntic, així com també el mateix tipus de roques. També hi ha una línia de morrenes glacials paleozoiques que uneixen els continents australs al voltant del Pol Sud.


Glossopteris, Permià inferior, Austràlia (exposat al Cosmocaixa)

Mesosaurus, Permià inferior, Brasil (exposat al Cosmocaixa)


Però els arguments de tipus geofísic van ser els més innovadors, ja que Wegener proposava un moviment horitzontal per als continents enlloc del moviment vertical que defensaven els promotors dels ponts continentals perquè, segons les lleis físiques, un continent no pot aparèixer i enfonsar-se de cop i volta. Però… quin era el motor que movia els continents?. Malauradament Wegener no ho va poder explicar… era massa aviat.

Alfred Lothar Wegener va nèixer a Berlín l’any 1880 al sí d’una família evangèlica, de pare clergue i doctor en Teologia. Ell, però, va estudiar Física, Meteorologia i Astronomía a les universitats de Berlín, Heidelberg i Innsbruck, i encara que es va doctorar en Astronomia i va treballar com astrònom una temporada, aquesta disciplina li semblava massa sedentaria pel seu gust i per això es va decantar cap a la Meteorologia, i fins i tot va participar en una expedició danesa a Groenlàndia entre els anys 1906 i 1908. De tornada va exercir com a professor de Meteorologia a la Universitat de Marburg i al 1913 es va casar amb Else, la filla d’un expert meteoròleg, la qual fou la seva més estreta col·laboradora.

Podria sembla que aquesta havia de ser la seva vida… però no! Ja pels volts de 1910 s’havia adonat que les costes de Sudamèrica i Àfrica coincidien, i a partir d’aquí va començar a adquirir els coneixements de geologia i paleontologia que li eren necessaris per a donar a conèixer la seva teoria sobre la Deriva Continental.

La idea, però, no era pas nova: F. Bacon, al 1620; A. von Humboldt, al 1801, i A. Snider-Pellegrini junt amb F. Valdés, al 1858, (aquests darrers estudiant la geologia de l’illa de Cuba), ja havíen arribat a sugerir que, antigament, tots els continents havien esta reunits en un de sol.

Georges Cuvier

La principal inspiradora de tals idees fou, però, una controvèrsia que es va encetar a principis del segle XIX entre els anomenats “catastrofistes” i els seus contraris, els “uniformistes”. Els catastrofistes, liderats per Georges Cuvier (1769-1832) el qual fou l’iniciador de la Paleontologia, afirmaven que les faunes del passat no tenien res a veure amb les actuals ja que es basaven en canvis revolucionaris que substituïen les antigues faunes per unes de noves sense relació entre elles; mentre que els uniformistes, encapçalats per Jean Baptiste de Monet, Cavaller de Lamarck (1744-1829), postulaven que les faunes experimentaven continues trasformacions al llarg del temps. Fou un preludi del Darwinisme.

Jean Baptiste de Monet, Cavaller de Lamarck

Aquesta controvèrsia es va acabar amb la publicació, l’any 1830, del primer dels tres volums dels Principles of Geology de Charles Lyell (1797-1875), el qual es pot considerar el primer geòleg amb totes les lletres, i que es dacantà per l’Uniformisme (o Actualisme) resumint la seva doctrina en una sola frase: “El present és la clau del passat”, la qual ja fou pronunciada anteriorment per A. Geikie.

Charles Lyell

Lyell també es basava en una idea anterior enunciada per Niels Stensen (1638-1687), més conegut per Steno, el qual es pot considerar com l’iniciador de la geologia moderna, ja que en la seva obra Prodromus postula el principi fonamental de la “superposició dels estrats”, això és, la capa que està damunt d’una altra serà més moderna que la capa que està sota.

Niels Stensen, Steno

Charles Darwin (1809-1882) fou el principal defensor de l’actualisme amb el qual es va basar per a interpretar l’origen i evolució dels atol·lons que havia observat en el decurs de la seva volta al món a bord del Beagle, entre els anys 1831 i 1836. Durant el viatge portava un exemplar de la recent publicada obra Principles of Geology, i que va influir molt en la seva posterior teoria de l’evolució.

Charles Darwin

Poc després, l’expedició del Challerger (1872-1876), la qual va suposar l’inici de l’Oceanografia, va descobrir la dorsal mesoatlàntica i la fossa de les Marianes. També Clarence Dutton (1841-1912), basant-se en les observacions de Bouguer als Alps i a l’Himalàia, va formular la teoria de la Isostàsia (1890) que diu que l’escorça lleugera es manté en equilibri dinàmic amb el mantell el qual exerceix una empenta vertical que compensa el pes de les cadenes muntanyoses, de manera semblant als icebergs que suren al mar.

Després d’aquella memorable conferència de Wegener, una nova controvèrsia estava servida: la que enfrontava els “fixistes”, defensors dels ponts continentals i de la idea de la contracció del planeta per a explicar l’origen de les muntanyes, contra els “movilistes”. Aquesta controvèrsia va ser comparable a la que va tenir lloc a finals del segle XVIII entre plutonistes i neptunistes (veure l’article: “Abraham Werner”) i l’esmentada anteriorment entre catastrofistes i uniformistes.

El 1915, en plena Primera Guerra Mundial i estant convalescent d’unes ferides, va publicar la seva obra cabdal: “L’origen dels continents i els oceans”. A cada nova edició Wegener modificava i actualitzava els continguts. Però, malgrat la defensa aferrissada i, a voltes vehement, que va fer de la seva teoria, aquesta va semblar que moriria al mateix temps que el seu autor el qual va perdre la vida en el decurs d’una nova expedició a Groenlàndia l’any 1930. La culpa: encara no s’havia trobat el motor que movia els continents. Els cossos d’Alfred Wegener i del seu company Rasmus Villumsen, no es van poder recuperar fins al maig de l’any següent. La seva esposa, Else, va insistir per que fos enterrat al lloc on va morir, en la seva tomba de gel.

Els anys següents van ser, però, d’agonia i mort de les teories contraccionistes a favor de les movilistes, i és que els geofísics només feien que descobrir noves proves que avalaven la teoria de la Deriva Continental:

• André Mohoroviĉić (1857-1936), director de l’Institut Sismològic de Zagreb, va localitzar una discontinuïtat, situada a uns 30 Km de fondària, on les ones sísmiques augmentaven bruscament la seva velocitat: s’havia descobert la base de l’escorça.

André Mohoroviĉić

• L’estudi del paleomagnetisme en roques volcàniques continentals va començar molt aviat: B. Brunhes (al 1906) i M. Matuyama (als anys vint) en són els pioners i ja s’adonen que hi ha un paleomagnetisme invers.

• R. W. Bemmelen descobreix la diferenciació magmàtica, fet que explica perquè les roques de l’escorça són més lleugeres que les del mantell.

• A. Holmes, al 1929, va explicar el moviment dels continents per convecció ja que postula que les roques del mantell, sotmeses a grans pressions, són capaces de fluir. Wegener, que n’estava al corrent, ho va citar a la quarta edició de la seva obra un any abans de la seva mort.

• F. V. Meinesz, als anys trenta, va estudiar la gravetat en ple oceà Índic amb un submarí que es mantenia relativament estable per a poder efectuar medicions tant precises, i es va adonar de les anomalíes gravimètriques prop de les fosses oceàniques, que va explicar util·litzant la teoria de la convecció al mantell: a les fosses s’enfonsa l’escorça oceànica. També als anys trenta, H. Benioff I K. Wadati, s’adonen de que la distribució dels sísmes sota els arcs d’illes dibuixen un pla inclinat, fet que s’interpreta com la subducció d’aquest pla. També les exploracions per part de l’exèrcit americà dels fons oceànics van donar una primera idea de la seva geografia en general

Deprés de la Segona Guerra Mundial, la recerca de petroli propicia un millor coneixement del fons oceànic, i gràcies al sónar es posa de manifest l’existència de serralades submarines sísmicament actives les quals s’interpreten com a zones de fractura i se les anomena dorsals.

• P.M.S. Blackett i S.K. Runcorn, als anys cinquanta, van estudiar el paleomagnetisme en moltes parts del món cosa que posà de maniferst el fenòmen de la migració polar a través del temps. Les linies de migració per Europa i Amèrica del Nord només coincideixen quan es tanca l’oceà Atlàntic.

• Als anys seixanta, els estudis de Vine, Matthews i Morley sobre el paleomagnetisme del fons oceànic van revelar un model en bandes amb paleomagnetisme normal i invers a un costat i l’altre de les dorsals.



• R. Dietz va util·litzar per primer cop l’expressió Expansió del Fons Oceànic l’any 1961 i, un any després, també va ser el primer que va definir la Litosfera com el conjunt de roques sòlides i rígides que formen l’escorça i la part superior del mantell, la qual “sura” sobre l’Astenosfera que és una capa plàstica on les ones sísmiques experimenten una brusca frenada la qual cosa evidencia ja no un canvi de composició de les roques sinó un canvi d’estat, el qual permet el moviment de la litosfera per damunt de l’astenosfera com si es tractés d’uns cinta transportadora. Aquest va ser l’inici del concepte de Tectònica de Plaques.

• Sir Edward Bullard, al 1965, mitjançant un programa d’ordenador uneix les costes atlàntiques d’Àfrica, Europa i Amèrica més enllà de la plataforma continental (a una fondària de 1000 m), i… l’encaix és perfecte!, es reconstrueix Pangea i reneix la teoria de la Deriva Continental però amb un altre nom: Teoria de la Tectònica de Plaques, la qual va veure la llum oficialment l’any 1967.


• Finalment, entre les anys 1968 i 1975, el vaixell oceanogràfic Glomar Challenger, fa una campanya de recollida de mostres d’escorça oceànica amb la qual cosa es comprova que l’edat de l’escorça oceànica no supera els 200 Ma perquè l’anterior ja ha estat tota subduïda.

Alfred Lothar Wegener meteoròleg de professió, però geòleg de devoció, va defensar la seva teoria fins al final perquè sabia que era certa i això l’ha convertit en el pare de l’actual teoria de la Tectònica de Plaques o Tectònica Global. Gràcies Alfred.


Fa alguns anys es va estrenar un film amb el títol “2012” en el qual, per efecte d’unes particules còsmiques “folloneres”, els continents començaven a moure’s d’un lloc a un altre sense solta ni volta… i jo pregunto: seria aquesta pel·licula un desafortunat homenatge al pare de la Deriva Continental en el centenari de la seva divulgació?

1 comentari: