Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 20 d’abril de 2011

Isabel Benet: VOLTREGÀ, RECORDS D'UN MAR ANTIC

El passat 9 d'abril ens vam reunir els Amics del Museu per portar a terme la sortida de primavera. Aquest cop l’indret escollit va ser Santa Cecília de Voltregà, població situada al peu dels cingles, sobre els quals es troba l’altiplà del Lluçanès, i que constitueixen el límit occidental de la Plana de Vic.


Des de Can Pantano, prop de Santa Cecília, vam observar els materials que formen aquests cingles: a la part baixa afloren unes margues grises amb fauna marina entre la que destaquen moluscs, equínids, crancs, esponges, briozoos i fins i tot nautiloideus. Amb aquesta fauna es poden datar aquests materials com a Bartonià (Eocè superior), i és que a principis de l’Era Terciària en aquesta zona hi havia un mar que ocupava l’actual Depressió de l’Ebre i estava obert a l’oceà Atlàntic. En aquest mar desembocàven els rius procedents de la Serralada Prelitoral (que en aquesta zona es correspon amb l’actual Montseny) i de la qual encara no se n’havia separat el bloc Corso-Sard, i dels recent nascuts Pirineus que encara s’estaven aixecant en aquell moment. Aquests rius abocaven sediments molt diversos: els més grollers (graves i sorres) es quedaven prop de la línia de la costa, mentre que els sediments més fins (lutites, argiles) eren transportats mar endins, formant-se així una sèrie de deltes (Fan delta) on s’establia un canvi lateral de fàcies, cosa que va estudiar per primer cop, als anys seixanta, en Francesc Farrés, geòleg de Vic i que, malauradament, no ens va poder acompanyar. Aquests deltes avançaven (progradaven) cap a l’interior de la conca conforme s’elevaven els relleus circumdants.


Els sediments grollers són els que formen la part alta del cingle i on es troben les ruïnes del castell de Voltregà. Els estrats tenen forma de tascó perque disminueixen la seva potència, en allunyar-se de les terres emergides, vers l’interior de la conca. Quan a aquest mar no arribaven sediments detrítics s’hi formaven esculls coral·lins com els que es poden trobar a Sant Martí Xic, i en el moment en que es va tancar la comunicació amb l’Atlàntic, per l’aixecament de les serres de Cantàbria, aquest mar es va anar reblint i assecant formant-se així les extraordinàries acumulacions salines de Súria, Cardona i Sallent, les quals van quedar sellades amb els sediments argilosos impermeables que es van dipositar al damunt.

Aspecte de les margues marines

Pel camí anàvem trobant les petites flors blavoses de la verònica (Veronica persica) i als voltants de la Font de la Terrada vam veure alguns arbustos de ginestola, de flors grogues molt vistoses i que despreníen una agradable aroma.

Verònica

També vam poder observar el vol del voltor comú (Gyps fulvus) que planejava majestuós per damunt nostre.


Per a acabar bé la jornada, vam fer un dinar de germanor a Can Vinyals de la Guixa (Sentfores) prop de Vic, un antic mas rehabilitat com a restaurant, envoltat de camps de colza florida molt fotogènics.

Camps de colza florida

Fotos: Jorgina Jordà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada