Isabel Benet: Un tomb per Aliaga

En el primer article publicat en aquest blog, l’any 2011, donàvem notícia de l’arribada a la nostra biblioteca de la Guia del Parque Geológico de Aliaga, i en fèiem un resum. Aquests dies de Tots Sants hem tingut l’oportunitat de visitar aquesta zona de geologia tan particular.

Aliaga i rodalies des del seu castell

El poble d’Aliaga està situat al nord de la ciutat de Teruel, a la riba del riu Guadalope i sobre el vessant sud de la serra de San Just, a l’extrem NE de la Cadena Ibèrica. És un relleu comprès entre els Pirineus (al nord) i la serralada Bètica (al sud) i que representa el marge oriental d’Ibèria (la part emergida de la petita placa Ibèrica), una conca oberta al mar de Tetis, la qual fou sotmesa a una compressió de menor importància durant l’Orogènia Alpina.

A la Cadena Ibèrica trobem els materials de la cobertora mesozoica, dipositats en aquesta conca, damunt del sòcol paleozoic. També trobem una sèrie de cubetes reomplertes de materials del terciari, alguns afectats per la deformació i, fins i tot, encavalcats per la cobertora mesozoica.

La fossa de Calatayud-Teruel separa la Cadena Ibèrica en dues branques: la Branca Aragonesa (al nord) i la Branca Castellano-valenciana (al sud). Les cadenes Ibèrica i Costanera catalana, però, formen una sola unitat geològica i tectònica i per això aquesta darrera s’ha de considerar, geològicament, com la Branca Catalana de la Cadena Ibèrica.

El poble d’Aliaga es troba dins la Branca Aragonesa de la Cadena Ibèrica, al cor de l’anomenada Zona d’Enllaç, allà on les estructures de la Cadena Costanera catalana (de direcció NE-SW) passen progressivament cap a les estructures de la Cadena Ibèrica (de direcció NW-SE). Aquesta Zona d’Enllaç té un front d’encavalcaments, en forma d’arc, que va des de Vandellós fins a Portalrubio. Aquest cinturó encavalca la Branca Aragonesa (a l’oest), la Conca de l’Ebre (al nord) i la Cadena Costanera catalana (a l’est).

Així, en aquesta Zona d’Enllaç es creuen, quasi en angle recte, dues generacions de plecs de manera que es produeixen complicades formes d’interferència que són l’admiració de propis i estranys. Per això el Parque Geológico de Aliaga, creat l’any 1993, és el més antic d’Espanya i està dins del gran Geoparque Mundial UNESCO del Maestrazgo, creat l’any 2015.

La millor manera d’accedir-hi és fer-ho per la N 420, en direcció a Teruel, tot passant per Alcañiz i Calanda. Passat la Mata de los Olmos, desviar-se a la dreta cap a Ejulve i pujar els ports de Majalinos i d’Aldehuela. Així ascendim a un gran altiplà, l’anomenada Superfície d’Erosió Fonamental, on comencem a veure paisatges ben diversos: moles amb els estrats gairebé horitzontals i profunds barrancs on afloren uns estrats calcaris absolutament rebregats.

Paisatge baixant del port d’Aldehuela

En aquesta zona, els materials més antics que afloren son els guixos i les argiles de la fàcies Keuper (Triàsic) que fan de nivell de desenganxada dels encavalcaments. També apareixen els sediments marins del Juràssic. Però és durant el Cretaci que la conca comença a experimentar una sèrie de pulsacions que fan que s’alternin els ambients marins amb els continentals. D’aquests materials els més interessants, econòmicament, són els carbons (lignit) que es van formar a finals del Cretaci inferior en un ambient d’estuari i plana deltaica.

Columna estratigràfica extreta dels plafons informatius

Just abans d’entrar al poble Aldehuela, i a tocar d’un petit embassament del riu Guadalope, hi ha un gran edifici abandonat de la que fou la Central Térmica de Aliaga, que va començar a funcionar als anys 50 amb el carbó que s’extreia de les mines properes a Aliaga. A finals dels anys 60, però, es va veure que aquestes mines no proporcionaven prou combustible, així que s’havia de portar el carbó des de les mines d’Escucha, cosa que la feia poc rendible i per això es va tancar a inicis dels anys 80.

Vista de l’antiga Central Térmica de Aliaga 

Wikipedia

Passada la central entrem en un curt però molt espectacular congost: el Desfiladero de Aliaga (o Estrecho de Aldehuela), on afloren els materials de trànsit entre el Cretaci inferior i el superior, aquest darrer format per capes calcàries molt verticals que l’erosió diferencial s’ha encarregat de ressaltar en profundes canals i agudes crestes. Per tot el congost hi ha plafons informatius (i rajoles de ceràmica) on se’ns informa del tipus de roques, els plecs ondulants, la fauna fòssil, els límits entre formacions continentals i marines... 

Estrats calcaris redreçats

Plafó informatiu en ple congost

Límit entre formacions

Lumaquel·la d’ostres dins la Formació Mosqueruela (Cretaci sup.)

Tot seguit ja arribem a Aliaga, a l’aiguabarreig dels rius de la Val i Guadalope i arraulit al peu d’un turó coronat pel seu castell. Des de l’entrada del poble tenim bones vistes del congost que acabem de travessar. Ens trobem a l’interior d’un complicat plec sinclinal, d’eix vertical, format pel replegament de l’anticlinal de Campos.

El congost d’Aldehuela des d’Aliaga 

Mapa geològic extret dels plafons informatius. 

Els colors són els mateixos de la columna estratigràfica

I és que aquí van tenir lloc dues fases compressives: la primera (d’orientació E-W) es va produir a finals de l’Oligocè i va formar grans plecs de direcció N-S (Ex: l’anticlinal de Campos-Miravete). La segona fase (d’orientació N-S) va tenir lloc durant el Miocè inferior i va replegar els plecs ja formats, donant com a resultat una sèrie de plecs més petits, d’eix vertical i de caràcter sinuós, com el famós Anticlinal de la Olla que veiem perfectament camí del castell.

Camí del castell d’Aliaga

Esquema del replegament de l’anticlinal de Campos, 

extret dels plafons informatius

El castell d’Aliaga té els seus orígens en una fortificació musulmana, conquerida el s.XII, i plaça forta durant les guerres carlines i la Guerra Civil. Els estrats verticals del sinclinal li fan de muralla natural. En el punt més alt, al qual s’accedeix per una escala metàl·lica, hi ha un mirador coronat per una gran creu des d’on, cap al nord, s’observa el nucli de l’anticlinal de Santa Bárbara.

Vistes al nord des del castell

Fetes aquestes observacions, retornem al poble pel mateix camí i continuem ruta per la carretera en direcció a Teruel tot passant pel petit nucli miner de Santa Bárbara, on hi va haver la mina dita “Hoya Marina” la qual va proporcionar lignit a la central tèrmica d’Aliaga fins l’any 1966. Ara hi ha un centre d’interpretació de la mineria.

Així, seguint el riu de la Val aigües amunt i després de passar per Cobatillas i Jarque, desemboquem de nou a la N 420 la qual prenem en direcció a Zaragoza tot remuntant la serra de San Just on hi ha desplegat un parc eòlic en tot el seu carener. Passat el port ens desviem cap a la dreta en direcció a Escucha on, de lluny, destaca la xemeneia de la gran central tèrmica, la qual va funcionar des de l’any 1970, amb el carbó que s’extreia de les seves mines, i que va tancar l’any 2012 al mateix temps que la central tèrmica de Cercs al Berguedà. Aquí també hi ha un Museo Minero.

Vista de la central tèrmica d’Escucha quan encara funcionava

Así es Aragón

museomineroescucha.es

Continuem per la mateixa carretera on, pels seus marges, es vam veient espectaculars afloraments de capes de carbó entre materials continentals de la Formació Escucha. Finalment, a l’alçada de Castel de Cabras, desemboquem un altre cop a la N 420, més enllà de Montalbán. Així prenem aquesta carretera en direcció a Calanda on, prop de la Mata de los Olmos, tanquem aquest cercle que hem fet pel sector més occidental de la Zona d’Enllaç de la Cadena Ibèrica.

Amics del Museu: El sireni de Montserrat, restaurat

El conegut com a Sireni de Montserrat va ser trobat a Castellvell i el Vilar i excavat als anys 80 del passat segle i, des del 2013, estava exposat en una vitrina feta a mida a la Sala Cardenal Carles del Seminari Conciliar de Barcelona. Però durant les maniobres de trasllat d’aquesta vitrina a la sala principal d’exposició del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, les restes van patir alguns desperfectes que s’han hagut de reparar.

Al compte d’Instagram de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya (XMCNC) s’ha publicat una petita notícia sobre aquesta restauració que traslladem a continuació:

Sabies que els sirenis estan emparentats amb els elefants? Tot i viure al mar, aquests mamífers tenen orígens terrestres i van evolucionar per adaptar-se completament a la vida aquàtica. El seu cos arrodonit, les extremitats anteriors i la cua en forma d’aleta els permetien desplaçar-se amb facilitat pel medi marí. Durant el Terciari van ser molt abundants, però avui només en queden cinc espècies, com el manatí del Carib.

Un dels testimonis fòssils més valuosos d’aquest grup és el Prototherium montserratense nov. Sp., trobat a Castellvell i el Vilar, i conservat al Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Aquest octubre s’ha dut a terme la seva restauració amb el suport de la Xarxa. Una intervenció minuciosa que ha inclòs neteja, consolidació i reconstrucció de les parts trencades respectant l’estructura i la superfície originals d’aquest espècimen que es trobava fragmentat en nou parts.

El procés ha culminat amb la creació d’un suport expositiu, fet a mida, pensat per protegir-lo i assegurar-ne la conservació a llarg termini.

La restauració a anat a càrrec de l’equip de l’Àrea de Preparació i Conservació de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont.

Bona Feina! 

L'exemplar restaurat damunt el seu nou suport

Des d’aquí us animem a venir al Museu a visitar aquest extraordinari exemplar.

Marina Lucio, Amadeo Triviño i Joan Barrull: Visita a MineralExpo Barcelona-Sants 2025 (2a edició)

El passat divendres 7 de novembre de 2025 una representació del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, formada per mineralogistes i paleontòlegs, va visitar la segona edició d’aquest any de la MINERALEXPO Barcelona-Sants, que es fa a les Cotxeres de Sants (C. de Sants, 79 - Passatge Fructuós Gelabert).

Com tots sabeu MineralExpo Barcelona-Sants és una fira de minerals, fòssils i bijuteria en pedra, on els visitants poden gaudir de peces de tot tipus, des de les més modestes per afeccionats incipients, fins a les més valuoses per col·leccionistes experts.

Aquest any hem vist que hi havia una àmplia representació d’exemplars de Catalunya i d’arreu del món. Però també es poden trobar actes culturals, exposicions, tallers, presentacions de llibres, etc. Els visitants poden comprar fòssils, minerals, meteorits, gemmes, elements de guarniment i “esotèrics”, llibres, revistes, eines per preparar exemplars, lupes de diferents augments, llanternes de llum ultraviolada, i una munió enorme de coses relacionades amb la geologia. N’hi ha per a grans i menuts, per novells i veterans, per butxaques grans i petites. Tot un espectacle de llum, color i coneixement.

Com cada any ha estat un èxit de públic, tal i com ens han confirmat alguns dels firaires amb els que vàrem poder parlar. Converses a cau d’orella, rotllanes amb animades tertúlies, intercanvi d’informacions, descripció d’anècdotes d’altres fires...i el que és més important, molta gent jove amb ganes de formar-se en el món de la geologia.

Us deixem unes imatges que són un tast del que es pot gaudir en aquestes trobades.

Joan Barrull: Ha vingut un mamut a Barcelona per quedar-s'hi

El dilluns 3 de novembre una representació del Museu Geològic del Seminari de Barcelona va anar a visitar Cosmocaixa on s’exposa el famós mamut llanut (Mammuthus primigenius). Aquest enorme mamífer pertany a l’ordre Proboscidea i a la família Elephantidae. L’exemplar en qüestió fa 3,4 metres d’alçada a l’espatlla, uns 6 m de longitud total i hauria assolit en vida un pes aproximat d’entre 4 i 6 tones. Prové d’una troballa feta al riu Irtish, a la regió de Tiumen (Sibèria Occidental). Pràcticament el 90 % del material exposat, és original.

Només podem apreciar l’esquelet, però hauria tingut un pelatge molt dens i llarg, amb una capa de llana i una altra de pèls externs més llargs, alguns fins a 90 cm. Hauria presentat una gruixuda capa de greix subcutani, de fins a 8 cm, que ajudava a conservar la calor. Les “defenses”, mal anomenades “ullals”, són en realitat una prolongació de les seves incisives superior, no de les canines. Adopten una forma en espiral i són molt corbades cap amunt; podien fer més de 4 metres de llarg. Els queixals o molars eren grans i plans, adaptats a triturar herba dura i vegetació de tundra. Per les mostres de pèl trobades en altres exemplars, probablement hauria tingut un pelatge de color marró fosc o rogenc.

El mamut habità Euràsia septentrional i Amèrica del Nord, sobretot a les zones fredes de la tundra i estepa durant el Plistocè tardà. Es trobava des de la península Ibèrica i França fins a Sibèria, i també a Alaska i Canadà. Al Museu Geològic del Seminari de Barcelona tenim registrades peces trobades a Sant Vicenç dels Horts, Terrassa i Sant Cugat del Vallès, a més dels de Sibèria i mar del Nord.

El seu hàbitat era la tundra i l’estepa, amb una combinació de praderies fredes i àrides amb herba, molses i gramínies. També podia menjar molses, escorça i branques tendres durant els hiverns més durs. Probablement gregari, formant ramats similars als dels elefants actuals, dirigits per una femella adulta, anomenada matriarca. Els mascles adults sovint vivien sols o en petits grups. Es creu que migraven seguint la disponibilitat de vegetació.

El mamut llanut va aparèixer fa aproximadament 400.000 anys, durant el Plistocè mitjà. Es va originar a Sibèria, a partir d’una espècie anterior, el mamut de les estepes (Mammuthus trogontherii). El mamut llanut va viure principalment al Plistocè tardà, i va sobreviure fins a l’Holocè inicial. Es va extingir fa uns 4.000 anys, on les darreres poblacions havien sobreviscut a illes com Wrangel (Àrtic rus).

Les causes de la seva extinció no estan del tot clares, però es podrien assenyalar tres motius principals:

- El canvi climàtic que després de l’última glaciació va reduir la tundra.

- Les possibles malalties o problemes genètics en poblacions petites.

- La pressió de caça humana.

Els humans caçaven mamuts per la seva carn, pell, greix i defenses (utilitzades com a eines o decoració). Les coves prehistòriques mostren pintures i gravats de mamuts. Les restes de mamuts congelats han proporcionat ADN ben conservat, i avui dia s’estudia la possibilitat de “desextinció” mitjançant tècniques de clonatge o enginyeria genètica.

Dr. Joan Barrull

Conservador de Mamífers

Museu Geològic del Seminari de Barcelona

Isabel Benet: El vulcanisme de la comarca de la Selva

Quan parlem del vulcanisme de Catalunya a tothom ens ve al cap la zona volcànica de la Garrotxa per ser la més coneguda del gran públic, però a la revista Muntanya del CEC (núm. 946, juny’25) apareix un article d’en Josep Tera (amb una col·laboració d’Alfred Montserrat) dedicat al més desconegut vulcanisme de la comarca de La Selva, tot proposant una ruta circular per a poder conèixer les restes de vuit edificis volcànics: Roura, Renegat, Badia (o Badià), Xarbau (o Xarabau), Puigmarí (o Puig Marí) on hi destaca una torre de telecomunicacions, Rossinyol, Montalegre, i turó de Sant Jordi coronat pel castell de Torcafelló.

Vistes al sud des del castell de Torcafelló

Nosaltres, armats amb l’imprescindible wikiloc de la ruta, deixem el cotxe a l’aparcament del polígon industrial de Can Roura, als afores de Maçanet de la Selva tal i com recomanen a l’article, i comencem a caminar en direcció sud tot apropant-nos a la base d’un turonet que hi ha just darrera del polígon des d’on veiem la teulada del gran mas de Can Roura pel qual passarem de tornada.

Tot seguit ja veiem el primer plafó de la ruta que ens informa sobre l’origen del vulcanisme a Catalunya, relacionat amb el període de distensió (rifting) que va tenir lloc després del clímax de l’orogènia Alpina i que va donar com a resultat la formació de blocs (horste) i fosses (rifts o gräven) conegut com a Rift Europeu i que va des del mar d’Alboran fins al mar de Nord, tot passant per les fosses del Roina i del Rin.

Diferents estadis d’un cicle orogènic 

encerclat el moment actual

Blocs i fosses a la Cadena Costanera Catalana

Aquestes fosses estan limitades per falles normals molt profundes que desestabilitzen les parts més profundes de l’escorça i, àdhuc, del mantell superior de manera que aquest es fon parcialment, tot formant a una massa de magma que, per la diferència de densitat, puja ràpidament cap a la superfície (sense cambres magmàtiques intermèdies) donant lloc a un vulcanisme de caràcter bàsic i monogènic perquè només funciona durant un sol episodi.

Esquema extret del plafó informatiu

A Catalunya el vulcanisme va començar al Miocè superior a la zona de l’Alt Empordà, on els edificis es troben molt desdibuixats per l’erosió. Entre finals del Miocè i durant el Pliocè l’activitat volcànica es va traslladar més al sud, entre les fosses del Vallès i de la Selva i, durant el Quaternari, es va tornar a traslladar cap al nord, cap a la comarca de la Garrotxa on, en ser més recent, els edificis volcànics encara es conserven en bones condicions.

Detall del gran camp volcànic central per on discorre la ruta

Per damunt d’aquest plafó ja veiem el turó d’en Roura i un pal indicador de la ruta, però el wikiloc ens convida a pujar al turonet per un altre camí situat més a la dreta de l’indicador. Encara que bàsicament seguirem l’anomenada Ruta dels Volcans, proposada per l’Ajuntament de Maçanet, l’itinerari circular que es descriu a la revista enllaça diverses rutes i, per això, anirem trobant marques de pintura (vermella, verda, i groga-blava) i algunes fites. Cal estar atents al senyal del GPS.

 Així prenem un corriol que s’enfila directament al cim on hi ha un pal amb una senyera. Pel camí anem trepitjant unes roques fosques, d’aspecte pigallat, però que es tornen més clares per meteorització. Es tracta de basalts amb olivina, augita (un clinopiroxè) i plagiòclasis (andesina i labradorita) que potser tenen leucita reblint antigues vesícules.

Basalts d’aspecte pigallat

Al capdamunt del turó de Can Roura

Ara l’itinerari del wikiloc segueix la línia carenera que enllaça els tres turons (Roura, Renegat i Badià), la qual ofereix bones vistes cap al nord on hi destaca el gran massís de Montseny. També podem veure el castell de Torcafelló sobre el turó de Sant Jordi, el darrer que visitarem, i la pedrera del turó de ca l’Oller, fora de l’itinerari però que també té origen volcànic. Mirant cap al sud destaca l’alta torre quadrada que corona el turó del Puigmarí. Arreu s’observa la manera com es deterioren aquí els basalts en forma de boles, dit disjunció esferoidal, tot desfent-se com una ceba.

Cim del turó de Badià

Exemple de disjunció esferoidal

Baixant del turó de Badià, anem a buscar el pont sobre l’autopista AP-7 per accedir als turons de Xarbau, Puigmarí i Rossinyol. Abans del pont tenim un altre plafó informatiu de la ruta que ens assabenta dels diferents tipus de roques i de les relacions que tenen entre elles i que, en definitiva, les unes deriven de les altres. També ens informa del tipus de roques que trobarem a la ruta: basalts i granitoides.

Camí del proper turó de Xarbau (o Xarabau), a mà dreta tenim una visió dels tres turons que acabem de deixar enrere i que, si ens hi fixem, veurem els pals amb les senyeres sobresortint, amb prou feines, d’entre el bosc. Cada cop tenim més a prop el Puigmarí que, amb els seus 236 metres d’alçada, és el punt culminant del nostre itinerari.

Ens apropem al Puigmarí

Des de prop del mas de Ca n’Artigues ja ens enfilem de dret cap al Puigmarí amb la seva actual torre on, al capdamunt, hi ha instal·lat el vèrtex geodèsic i una antena de telecomunicacions. Però aquesta moderna torre es va aixecar damunt els fonaments d’una altra torre més antiga, de mitjans del s.XIX, la qual formava part d’una extensa xarxa de torres de telegrafia òptica i que va ser restaurada pel Taller d’Història de Maçanet (amb la col·laboració de l’Ajuntament i socis voluntaris) entre els anys 2011 i 2015.

Sota la torre de Puigmarí

Des d’aquest punt privilegiat tenim una extensa panoràmica cap al sud-oest on hi destaquen el castell de Palafolls, la vall del riu Tordera, i la fortalesa d’Hostalric. També tenim una visió de la fossa (gräven) del Vallès, per on discorre l’autopista, limitada pels blocs (horste) de les serralades Litoral (al sud) i Prelitoral (al nord).

Tots els turons que hem visitat, i que visitarem, són les restes d’antics aparells volcànics de tipus estrombolià, com el que vam observar a l’erupció del volcà Tajogaite de La Palma (Canàries), dels quals només en resten part del con d’escòries, una part de les colades de lava i, sobretot, les xemeneies on es va solidificar el magma tot arrossegant grans cristalls (fenocristalls) que no van ser del tot reabsorbits. Així el basalt resultant presenta textura dita porfírica mentre que les colades de lava tenen una textura microcristal·lina.

Diferència entre el basalt d’una xemeneia i d’una colada de lava

Aquí sobretot s’observa la disjunció esferoidal dels basalts, mentre que en altres indrets d’aquesta mateixa zona volcànica de la Selva (pedrera de Sant Corneli,  Castell de Malavella, Hostalric) s’observen bells exemples de disjunció columnar, més típica dels basalts.

Basalt d’una xemeneia amb disjunció esferoïdal

Baixem del Puigmarí per pujar al proper turó del Rossinyol, que també és un antic volcà. Entre els dos aparells podem veure com aflora la roca encaixant que aquí són uns leucogranits, de finals del Paleozoic (post-hercinians), que estan molt deteriorats per la meteorització química d’un ambient proper al mar, de manera que les roques es desfan en una sorra, dita sauló, per la qual s’ha de caminar amb molt de compte per evitar relliscades.

Baixem amb molt de compte pel sauló

Ara toca tornar a creuar l’autopista que ho farem per un túnel passat el qual ja ens enfilem cap al turó de Montalegre. Per la pista podem observar el contacte entre els granitoides post-hercinians, que aquí són unes granodiorites, i els basalts del volcà de Montalegre. El seu cim és molt pla, rodejat de bosc, i al punt més alt també hi ha un pal amb una senyera.

Pujant al turó de Montalegre

Aspecte de les granodiorites

Cim del turó

Des d’aquí ja baixem cap a tocar dels camps del gran mas de Can Manescal. Així arribem a la Font del Llop on hi havia hagut un gran safareig i on trobem una taula i uns seients fets de basalt sota l’ombra del bosc, ideals per a fer un bon descans. Un plafó ens assabenta que aquesta zona es troba dins una depressió formada per una gran explosió provocada pel contacte sobtat del magma amb un nivell freàtic (erupció freatomagmàtica).

Descansant a la Font del Llop

Tot seguit ja fem cap al darrer dels turons: el turó de Sant Jordi, al qual ens enfilem passat el gran mas de La Pineda i on trobem l’últim plafó informatiu de la ruta que ens assabenta de la terminologia que reben els fragments de lava (piroclasts) segons la seva mida: bombes, gredes o lapil·lis, cendres.

Acostant-nos al turó de Sant Jordi

Al capdamunt del turó trobem les restes del castell medieval de Torcafelló (s.XI-XII) damunt el qual es va edificar (s.XV) la capella de Sant Jordi que va servir de fortificació durant la Segona Guerra Carlina. És l'únic edifici que va ser restaurat pel Taller d’Història de Maçanet i que està tancat al públic.

Accedim al castell...

Per una escala de cargol accedim al terrat de la capella des d’on tenim una magnífica panoràmica, sobretot de la fossa de la Selva on, durant el Pliocè i en plena activitat volcànica, es va instal·lar un gran llac, els vestigis del qual encara podem veure a l’estany de Sils i rodalies. També podem veure, enmig de la fossa del Vallès, la xemeneia volcànica sobre la qual es troba la fortalesa d’Hostalric.

El terrat de la capella

Fortalesa d’Hostalric

Campana de la capella

Can Roura

Baixem del turó cap al coll que separa els turons de Sant Jordi i Renegat i, per una pista passem a frec del mas de Can Roura, passat el qual ja tanquem el cercle i finalitzem d’aquesta ruta pels volcans de la comarca de la Selva.