Mn. Francesc Nicolau: Descobriment d'un detall de la vida dels rèptils del Triàsic

No fa gaire m’he trobat amb un article que explica un detall de la vida de certs rèptils i que han descobert uns paleontòlegs tot estudiant fòssils del Triàsic marí del jaciment de Mont San Giorgio, a la frontera entre Suïssa i Itàlia. Com recordareu, el Triàsic és el primer dels tres períodes de l’Era Secundària o Mesozoica i que s’inicià fa uns 252 milions d’anys. En aquells temps tot just començava a disgregar-se l’únic continent que existia, l’anomenada Pangea, procés que acabarà donant la distribució de terres emergides que tenim actualment.

Els paleontòlegs Eudald Mujal i Stephan Spiekman 

ICP

La troballa l’han fet dos científics del Museu d’Història Natural d’Stuttgart (Alemanya), Stephan Spiekman i Eudald Mujal. Aquest darrer és català i també està associat a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell. I què han trobat aquests dos científics? Doncs examinant restes de dos exemplars del rèptil marí dit Tanystropheus, de 242 milions d’anys d’antiguitat i conegut pel seu coll llarg, hi han identificat senyals clars d’haver rebut dentades mortals, és a dir, que en ambdós casos el coll d’aquests rèptils havia estat mossegat per un altre animal més fort que ells, probablement un Nothosaurus giganteus que és de la mateixa època, però això no es pot assegurar.

Henry Thomas de la Beche (1796-1855)

I quin interès té aquesta troballa? Que és la comprovació de la imaginació d’un geòleg, Henry de la Beche qui l’any 1830 va pintar una aquarel·la que expressava gràficament, i segons ell creia que devia ser, la vida dels rèptils d’inicis del Triàsic i resulta que en ella es veu com un gran rèptil mossega el coll d’un rèptil més petit i que té el coll llarg. L’aquarel·la de fa gairebé dos segles expressava una realitat comprovada ara.

L’obra de Henry de de la Beche, que du per títol Duria Antiquior, 

és la primera representació pictòrica d’una escena de la vida 

prehistòrica basada en evidències fòssils 

Wikipedia

Eudald Mujal ens diu: «És la part romàntica de la nostra recerca. Veure que hi ha una evidència de com era la vida dels rèptils del Triàsic segons l’havia imaginada molt abans un geòleg, no deixa de ser interessant». I a mi també m’ha semblat que us plauria saber-ho i per això us ho he volgut explicar.

Amics del Museu: MINERGUALBA 2023

El pròxim dissabte 28 d'octubre de 2023 se celebrarà la 5a edició de la taula d'intercanvi de MINERGUALBA.

MINERGUALBA és una fira d'intercanvi i venda de minerals organitzada per l'Ajuntament de Gualba amb la col·laboració del Grup Mineralògic Català i Fons Mineralògic de Catalunya amb l'objectiu de divulgar la mineralogia catalana, fomentar el col·leccionisme, donar a conèixer el patrimoni miner i el Museu de Minerals de Gualba. És per això que l'entrada és gratuïta.

La participació com a expositor / venedor és gratuïta, però s'agrairà qualsevol donació per al Museu. El termini per a demanar inscripció és fins al dijous dia 26 d'octubre a les 21 h.

El lloc és un pavelló obert totalment, però amb coberta superior que protegiria en cas de pluja.

La fira tindrà lloc al matí de 10 h a 14 h per als visitants.

Podeu consultar-ne tota la informació a través del web del Grup Mineralògic Català: https://www.minercat.com/ca/noticia/minergualba-2023-5a-edicio

Amics del Museu: Visita a l'exposició "El Pirineo sin Briet. 100 años de cambio en el paisaje"

Des del passat dia 4 i fins el 29 d’octubre es pot visitar, de manera lliure, aquesta exposició de fotografies al hall de l’auditori Barradas de l’Hospitalet de Llobregat. En ella es combinen parelles de fotografies de paisatges del Sobrarbe, unes en blanc i negre preses fa més de cent anys per en Lucien Briet (1860-1921) un dels principals pirineistes de l’època, i unes altres d'actuals realitzades des del mateix punt de vista, si és possible, per Ánchel Belmonte Ribas, doctor en geologia per la Universitat de Saragossa.

Cada parella de fotografies va acompanyada d’una breu però detallada explicació del per què de les diferències, i també disposa d’un esquema on hi ha diversos punts on ens hem de fixar per situar-nos en la imatge del paisatge actual per a veure-les.

Les glaceres són les que han experimentat 

els canvis més espectaculars

Explicació adjunta

Així descobrirem que hi ha paisatges que no han canviat gens, altres que han canviat degut a la construcció de carreteres i embassaments, i a d’altres els canvis són deguts a l’augment de les temperatures que han fet que les glaceres dels Pirineus s’hagin reduït molt, o directament hagin desaparegut, i l’augment de l’extensió de la vegetació així com també una clara disminució dels recursos hídrics.

Hi ha paisatges que no canvien...

Els hi ha que canvien per la construcció 

de grans infraestructures

A quasi tot arreu es veu un augment de la vegetació 

i una disminució dels recursos hídrics

Aquesta exposició s’emmarca dins el programa Pessics de Ciència, un projecte de divulgació de la ciència a través de conferències, xerrades i altres activitats i que enguany compleix 20 anys. El mateix Ánchel Belmonte és l’encarregat d’obrir el nou curs 23-24 amb una conferència pronunciada a la gran sala de l’auditori davant d’un nombrós públic.

L'auditori Barradas de l'Hospitalet

El Dr.Belmonte en un moment de la conferència

En ella ens explica, ajudat d’esquemes i fotografies, que els pirineistes com Lucien Briet van explorar el Pirineu poc després de finalitzada l’anomenada Petita Edat de Gel la qual va imperar des del s.XIV fins al s.XIX i que per això encara van poder retratar les glaceres en ple funcionament. També diu que l’abundància actual de la vegetació es pot explicar per la reducció de caps de bestiar pasturant per les muntanyes i el fet que ja no fem servir llenya ni carbó vegetal per escalfar-nos, ja que al Pirineu actualment hi predominen els usos lúdics davant els usos tradicionals de la ramaderia i els cultius, però que això no ho explica tot.

L’augment sobtat de les temperatures globals, a partir dels anys 50 i sobretot dels 80 del segle passat, estan fent que alguns paisatges canviïn molt ràpidament, però també ens adverteix que aquests canvis, per espectaculars que semblin, només són a nivell superficial ja que les grans estructures tectòniques no han canviat gens ni mica car per això es necessiten molts milions d’anys. Així és que, com a conclusió, ens diu que hem d’afrontar el millor que puguem aquests canvis, que han vingut per quedar-se, i adaptar-nos encara que siguin difícils de gestionar.

Isabel Benet: Mantell del Cadí, el pastís basal del Pedraforca (II)

En  el capítol anterior d’aquesta història, ens vam quedar a Guardiola de Berguedà on vam trobar el contacte entre les argiles i guixos de la fàcies Keuper (la base del pastís intermedi, tècnicament dit Mantell inferior del Pedraforca) i els primers materials corresponents al Mantell del Cadí. Ara anirem a veure tots els “ingredients” d’aquest pastís basal i per això ens traslladarem a Bagà, població d’origen medieval i capital històrica, situada pocs quilòmetres al nord de Guardiola de Berguedà.

Nucli de Bagà amb l’església de Sant Esteve

Ens trobem al centre d’una gran esplanada per on discorre el riu Bastareny, afluent del Llobregat el qual, en aquest sector, rep les aigües del riu de Gréixer i dels torrents del Paller i de Sant Marc, entre d’altres. El poble es troba també en un lloc de pas i comunicació entre el Berguedà i la Cerdanya a través del Túnel del Cadí que perfora la serra de Moixeró, la qual ens tanca la vall pel nord.

Serra de Moixeró des del Mirador del Bac de Diví

Al nucli històric de Bagà hi destaca l’església parroquial de Sant Esteve, d’estil de transició del romànic al gòtic (s.XIV-XV). Al seu interior es pot veure una interessant exposició dels treballs realitzats en la recent restauració del campanar i la coberta, així com també es pot veure una bonica maqueta de com seria el poble a l’Edat Mitjana. Als afores es poden veure restes de la muralla així com també la Torre de la Portella, l´única que s’ha conservat sencera. També s’ha de dir que Bagà fou lloc de naixença del cavaller i historiador medieval Pere Tomic (s.XV), a qui li han dedicat un carrer.

Portalada gòtica de la façana oest

L’interior de l’església

Maqueta del Bagà medieval

Torre de la Portella

A Bagà també es troba la seu del Parc Natural Cadí-Moixeró on, en una petita sala, hi ha diversos plafons que ens informen sobre la flora i la fauna del parc, així com també sobre el ric patrimoni geològic, amb vitrines on s’hi exposen roques i materials històrics. En aquesta seu també tenen molts tríptics informatius i una petita botigueta.

Seu del Parc Natural Cadí-Moixeró

Després d’aquesta visita obligada, ara sí, prenem el cotxe per traslladar-nos uns quilòmetres amunt per la carretera BV-4024, que puja al coll de Pal, tot seguint el curs del riu de Gréixer aigües amunt fins situar-nos uns metres més enllà del pas sota el viaducte de Gréixer, lloc on farem la primera parada del dia. A partir d’aquí anirem baixant en direcció a Bagà tot observant els materials que afloren als marges de la carretera en sentit cronològic, de més antics a més moderns.

Esquemes de l’itinerari

Fent una mica de resum direm que el Mantell del Cadí és una estructura tectònica complexa que s’estén des de la vall del Segre (a l’oest) fins a la falla d’Albanyà (a l’est) i un xic més enllà. Pel nord, aquest mantell està limitat per l’anomenat encavalcament de la Serra Cavallera i pel sud per l’encavalcament de Vallfogona.

Límits del Mantell del Cadí

L’estructura interna és un sinclinori obert de direcció E-W, dit Sinclinal de Ripoll, encara que a l’àrea de l’Alta Garrotxa presenta una estructura molt més complexa i que ja vam entreveure quan vam visitar el santuari de la Mare de Déu del Mont. Els “ingredients” d’aquest mantell pertanyen, bàsicament, al Paleogen (Paleocè i Eocè) encara que cap al nord també hi està inclòs el Paleozoic mitjà i superior (Silurià, Devonià i Carbonífer) que pel moviment propi del mantell, aquests materials van ser “arrancats” i desplaçats cap al sud.

Aquests “ingredients” del Paleogen s’anaven dipositant a la conca d’avantpaís, dita Conca de l’Ebre, al mateix temps que s’anaven movent, o emplaçant, els mantells i col·locant-se els uns damunt dels altres. Aquests materials reben el nom de sintectònics, o sigui que es deformaven al mateix temps que es dipositaven, per això en ells s’hi poden veure nombroses discordances progressives de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.

Iniciem l’itinerari poc després del pas sota el viaducte de Gréixer

Comencem, doncs, el nostre itinerari observant un esperó rocós i de colors vermellosos que destaca al marge de la carretera. Es tracta de les anomenades Riolites de Gréixer, unes roques volcàniques de finals del Paleozoic, les quals ja hem vist en altres itineraris. Si ens hi acostem, podrem observar la seva característica textura fluïdal.

Aspecte de les riolites de Gréixer

Si anéssim més amunt per la carretera, podríem veure les pissarres i conglomerats de la fàcies “culm” del Carbonífer i, seguidament, les calcàries del Devonià que formen el cos de la Serra de Moixeró... però tot això ho deixarem per una altra ocasió! A partir d’aquí anem de baixada per la carretera i fem la segona parada just sota el viaducte on afloren les lutites i gresos de la fàcies Buntsandstein, dit aquí Permotrias (mot que prové de la contracció de Permià i Triàsic) perquè engloba el trànsit entre les eres Primària i Secundària.

Aspecte de la fàcies Buntsandstein, dita aquí Permotrias

Continuem avall per la carretera i fem la tercera parada poc després del pas sota el viaducte on, als marges de la carretera afloren una sèrie de calcàries. Les primeres que trobem pertanyen a la fàcies Muschelkalk del Triàsic, mentre que les següents tenen un aspecte més nodulós i són del Maastrichtià (Cretaci superior). Aquí observem una gran llacuna estratigràfica ja que falten els materials del Triàsic superior, tot el Juràssic i quasi tot el Cretaci. Ens trobem en una cruïlla molt important de camins, tots ells senyalitzats amb diversos pals indicadors.

Aspecte de les calcàries de la fàcies Muschelkalk...

...i del Cretaci superior

Cruïlla important de camins

Al damunt d’aquestes calcàries ja observem els materials de caràcter continental (argiles i gresos) de la fàcies Garumniana i on, a altres llocs del Pirineu, s’hi han trobat restes del darrers dinosaures. Al damunt d’aquests materials hi destaca un paquet de calcàries molt blanques de caràcter lacustre, dites Calcàries de Vallcebre, i que formen un vistós serrat damunt nostre. Tot això ho podem observar a la parada 4 de l’itinerari.

Argiles i gresos garumnians damunt els quals 

troba un paquet de calcàries lacustres

Quan aquest paquet de calcàries talla la carretera, hi fem la parada número 5 per observar com el riu de Gréixer hi excava un petit però bonic engorjat en aquestes calcàries dit Estret de Malfrau. Tradicionalment es situa a l’interior d’aquestes calcàries el trànsit entre les eres Secundària (Mesozoic) i Terciària (Cenozoic).

Vista de l’Estret de Malfrau 

obert a les calcàries de Vallcebre

Des d’aquest punt de la carretera, i mirant cap al sud, podem observar com s’alça un altre vistós paquet de calcàries: es tracta de les cèlebres Calcàries d’alveolines de l’Ilerdià i que ja hem vist en altres itineraris. Entre aquests dos paquets calcaris s’obre una estreta vall, dita Bac de Diví, sobre la qual discorre un dels viaductes de la carretera C-16.

Entre els dos paquets de calcàries...

...s’obre la vall del Bac de Diví travessada per un llarg viaducte

En aquesta estreta vall ja comencen a aflorar els materials d’edat terciària i que formen el cos del Mantell del Cadí, i dels quals en parlarem en un proper capítol d’aquesta història.

Mn. Francesc Nicolau: Orientar-se amb els estels

Que hi ha animals que s’orienten amb els estels és un descobriment que han fet científics actuals. És tracta d’animals tan diversos com les foques, els escarabats piloters, i els ocells. A mitjans l’any 2000 quan Guido Denhardt, biòleg de la Universitat de Rostock, i els seu col·lega Björn Mauck es van plantejar el problema de com la foca Nick s’orientava quan feia recorreguts de nit, i van arribar a la conclusió que es guiava amb la visió dels estels del cel nocturn quan no hi havia núvols. No cal explicar com s’ho van fer per seguir les reaccions de la foca en qüestió, però el resultat innegable va ser que les estrelles més brillants del firmament li servien de guia.

Els escarabat piloters s’orienten seguint la Via Làctia 

Agencia SINC

I fa poc més d’una dècada que uns altres científics, Marie Dacke i Eric Warrant, de la Universitat de Lund (Suècia), van fer un altre descobriment a Sud-àfrica: van observar que els escarabats piloters feien rodar les seves boles de fem en línia ben recta, i això només s’aconsegueix si tenen un punt fix de referència. Però de nit no hi havia cap llum encès que expliqués el fenomen i, observant, observant, els dos estudiosos van arribar a la conclusió que aquests escarabats es guiaven seguint la Via Làctia.

Els investigadors Marie Dacke i Eric Warrant 

Sverigen Unga Akademi

I més segur és, encara, que els ocells de vol nocturn tenen els estels per fars orientadors. I això és el que va acabar demostrant del tot Stephen T. Emlen amb les experiències que va fer amb passerells blaus i va poder arribar a la conclusió que, a més a més, aquesta habilitat no és congènita sinó adquirida. Ara bé, això planteja la pregunta: què passa amb aquests animals si es troben amb la contaminació lumínica de les ciutats provocada pels humans? Com s’orienten aleshores en el seu trajecte? La resposta és clara: ja no s’orienten.

Els biòlegs Dacke i Warrant van poder observar a Sud-àfrica que els escarabats piloters de les poblacions il·luminades ja no avançaven en línia recta sinó fent cercles. I, es clar, el que s’ha observat en els escarabats piloters pot passar igualment amb les foques o els ocells, cosa que ha de tenir repercussions en certs sistemes biològics, i nosaltres només podem restar pendents de les investigacions i conclusions que es vagin publicant en el futur.

Amics del Museu: GeoEbre

Alvaro Arasa Tuliesa, prestigiós geòleg de les Terres de l’Ebre, és l’autor del llibre Origen del riu Ebre: De l’actualitat a l’actualisme, una visió de conjunt dels processos que han originat l’actual recorregut del tram final del riu i l’evolució del seu delta. Aquesta és l’obra de tota una vida d’investigació i estudi d’aquesta zona tan complexa.

El Dr.Alvaro Arasa va presentar la seva tesi doctoral l’any 1964 a la Universitat de Barcelona sobre els materials plio-quaternaris del Baix Ebre i el seu entorn. Després de dedicar-se professionalment a la geologia i a l’ensenyament, ara forma part d’un grup dit Grup de Recerca Científica Terres de l’Ebre (EbreRecerca) que fa divulgació de diversos aspectes del medi natural a través d’itineraris i publicacions com aquest llibre de gran format i escrit en tres idiomes (català, castellà i anglès), el qual segueix fil per randa el principi de l’actualisme de Charles Lyell del 1830: «El present és la clau del passat».

Així, amb didàctics esquemes, imatges de satèl·lit, talls geològics i fotos de grans dimensions, s’inicia descrivint l’actualitat del riu Ebre dins el context mundial i el context mediterrani, amb les seves variacions de cabal i la pila d’embassaments que en retenen les aigües i els sediments de la seva gran conca de recepció, els quals en modifiquen el seu traçat, i la influència que van tenir la crisi salina del Messinià i les glaciacions del Quaternari.

Observant una antiga terrassa del riu Ebre

Mostrant les evidències d’una antiga desembocadura de l’Ebre...

...amb còdols d’origen pirinenc

L’Alvaro dona a conèixer tota aquesta complexitat d’ambients sedimentaris amb entretingudes sortides geològiques pel Baix Ebre on ens mostra, entre d’altres coses, les evidències d’una antiga desembocadura del riu Ebre, així com també les evidències de diversos ascensos i descensos del nivell del mar, amb respecte del nivell actual, que donen com a resultat l’alternança d’ambients costaners (platges i dunes) i d’ambients de plana fluvial.

Observant les oscil·lacions del nivell del mar a Santa Llúcia

Anem cap al Morro Gros a observar les megadunes

També ens explica coses curioses com la pèrdua total de sorra de la platja de l’Arenal de l’Ampolla on, per causa d’unes actuacions efectuades després del pas del temporal Glòria (gener del 2020) ara als espigons nus només hi arrela el fonoll marí (Crithmum maritimum).

Fonoll marí a l’espigó de l’Arenal de l’Ampolla

A la visita dels Argilers d’Anguera vam observar les margues blaves del Pliocè i la seva fauna marina de fa 5 milions d’anys, ja que per aquella època el mar arribava fins a Tivenys.

Observant les margues del Pliocè....

...i la seva fauna marina

Després del dinar de germanor a la fresca ombra dels arbres de l’antiga estació de tren d’Aldover, el grup continua l’itinerari riu amunt però nosaltres hem ja de retornar car és molt tard i estem molt lluny, però tornarem! Fins a la propera!