Mn. Francesc Nicolau: El canvi climàtic afecta també l'agricultura

Les instàncies dels agricultors de Lleida, per obtenir una ajuda després del que els ha passat aquest hivern, van fer manifestacions i van venir a Barcelona a marxa lenta per reivindicar el que demanen. Tots ens vam assabentar del seu problema, i és que les pèrdues que han tingut han estat notables. I de què ve la cosa? «En últim terme, el culpable ha estat el canvi climàtic». Tal i com deien els entesos, aquest canvi pot produir, i produeix moltes vegades, ratxes sobtades d’augments tèrmics i tots recordem com va anar aquest gener passat quan ens vam trobar amb temperatures gairebé primaverals, perquè eren uns sis graus més elevades del que és habitual.

AgronewsCastillayLeon

I és clar, la vegetació també ho va notar i va actuar conforme al que sentia: els ametllers ja van començar a florir a primers de febrer i molts altres arbres fruiters van iniciar el cicle corresponent... però allò no tocava encara. Passada la ratxa tèrmica, van tornar les temperatures normals i es va malmetre la producció d’ametlles i de fruita en uns tants per cent molt elevats perquè aquests arbres no aguanten el fred.

L'investigador Sergio M. Vicente-Serrano 

cadenaser.com

«Això és exclusivament un efecte més del canvi climàtic» ha sentenciat Sergio M. Vicente-Serrano, investigador de l’Institut Pirinenc d’Ecologia del CSIC, que afegeix que això anirà cada vegada a pitjor segons les anàlisis fetes. I és que també s’ha desequilibrat la marxa dels temps pel que fa a temperatures. Recordeu, per exemple, que pel gener de l’any passat vam tenir una onada de fred, dita Filomena, que va deixar mitja península Ibérica coberta de neu. Això pot semblar que no és compatible amb el que diem del canvi climàtic, però l’estadística no falla: la temperatura mitjana global continua creixent i a Espanya les anomalies climàtiques no han deixat d’augmentar en els últims anys, i ja en van sis de consecutius en què la temperatura mitjana es troba per damunt de la normal.

L'investigador Fernando Valladares

csic.es

El canvi climàtic s’ha de poder frener com sigui! Per això hi ha plans ben programats per a realitzar-se, però Fernando Valladares, investigador del CSIC afirma: «Per molt bé que fem els deures, necessitarem com a mínim unes quantes dècades per recuperar-nos». El panorama està servit i cal que ho tinguem en compte.

Amics del Museu: Una nova guia de camp: "El vulcanisme del Parc Natural del Cadí-Moixeró"

A mitjans de març del 2021, en plena pandèmia i de manera telemàtica, es va donar a conèixer aquesta nova guia geològica dels autors Joan Martí, Llorenç Planagumà i Joan Casòliva, editada pel Parc Natural del Cadí-Moixeró i amb il·lustracions d’Albert Martínez. Aquesta guia és sobretot un compendi de tots els materials de caràcter volcànic i subvolcànic, del Carbonífer superior i Permià inferior, que afloren als peus de la cara nord del Cadí i dels quals ja n’hem vist alguns exemples en aquest blog: Serra del Cadí; Serrat de la Moixa; Martinet; Prat de Cadí; Viatge a l'altra Cerdanya, però que gràcies a aquesta guia en veurem molts més.

La guia està estructurada en tres capítols, el primer dels quals fa una àmplia introducció a la vulcanologia tot analitzant, amb fotos i didàctics esquemes, els indrets on es produeix aquest fenomen, els productes que generen, així com també els diferents tipus de magmes i el llarg trajecte que aquests han de fer fins a la superfície on es converteixen en laves expulsades per volcans més o menys explosius segons la composició i condicions de pressió i temperatura dels magmes que els originen.

El segon capítol està dedicat a donar un cop d’ull al vulcanisme de caràcter explosiu que va tenir lloc per aquestes contrades entre el Carbonífer superior (finals del Westfalià i Estefanià) i els inicis del Permià inferior (Autunià) i que es correspon amb les darreres empentes de l’orogènia Herciniana, la qual va culminar amb la formació del supercontinent Pangea. També s’analitza com i quan es va formar l’actual Pirineu com a conseqüència de l’orogènia Alpina.

En el tercer i darrer capítol es descriuen 12 itineraris que van d’est a oest tot seguint l’evolució del fenomen, des d’un vulcanisme molt explosiu, el qual és indicatiu del règim compressiu de finals de l’orogènia Herciniana, fins a un vulcanisme més “tranquil” que indica un canvi de tendència cap a un règim distensiu de trencament de Pangea i l’inici del cicle alpí, el qual culminarà amb l’orogènia Alpina que va aixecar les actuals serralades.

Els itineraris, indicats sobre un mapa general, estan estructurats en forma de fitxes amb una sèrie de símbols que ens indiquen la dificultat de l’itinerari i la seva duració aproximada, si a l’aflorament es va a peu o en cotxe, tipus de roques i la seva edat, tipus de dipòsit, etc... i a cada itinerari ens informen de l’accés als diferents afloraments que podem visitar, alguns tan emblemàtics com les riolites de Grèixer, les ignimbrites de Castellar d’en Hug, les dacites de Prat d’Aguiló i del Querforadat, les andesites de coll de Vanses o les traquiandesites basàltiques del serrat dels Esquerps. Per finalitzar, la guia disposa d’un glossari, que explica la terminologia científica que apareix en el text, i una àmplia bibliografia. La nostra biblioteca del Museu aviat disposarà d’un exemplar d’aquesta guia. Així que des d’aquí desitgem que en gaudiu força!

Mn. Francesc Nicolau: El canvi climàtic no s'atura

El 28 de febrer d’enguany, el grup internacional d’experts sobre el canvi climàtic (IPCC), que consta d’uns 200 membres que han estudiat la temàtica durant tres anys, va publicar un extracte del seu treball, que arriba a la conclusió que cal seguir de debò prenent les mesures, tantes vegades reclamades i reiterades, per frenar l’escalfament global del nostre planeta. La qüestió es va fent cada cop més urgent.

El desglaç dels pols per l'escalfament global 

fa augmentar el nivell del mar 

VilaWeb

Era el 21 de març del 1994 que es fundava el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, causants en gran part del canvi. Aquesta associació, en la seva XXI conferència del 12 de desembre del 2015, va donar a conèixer un informe molt detallat, i signat per 197 països, on declarava la necessitat de posar en pràctica per a tothom certes mesures, tot reduint la quantitat d’aquestes emissions per tal d’aconseguir un augment de temperatura global de només de 2°C. Es va publicar en sis idiomes: anglès, francès, castellà, àrab, xinès i rus. Hi va haver estats que van fer-ne cas, però no del tot i, per desgràcia, molts altres que es quedaven sense cap canvi.

Què ha passat? Doncs el que era d’esperar. El canvi climàtic no s’atura. I no cal dir que es va notant cada vegada més els seus efectes nefastos: augment del nivell del mar a causa del desglaç dels pols, desaparició de zones de conreu, canvis de règim en les precipitacions, augment de malalties tropicals, variacions en la vegetació, escassetat de certs productes... Però com que aquests resultats, per ara, no són encara alarmants per a tothom, no es tenen prou en compte.

D’altra banda, l’escalfament no és uniforme. Hi ha anys en què es nota més que altres. Però ja n’hi ha hagut de molt notables, com ara el 2015 quan a l’Índia es van registrar temperatures superiors als 45 °C durant molts dies, i per aquesta causa van morir més de 2000 persones. No s’havia vist mai una cosa semblant. Així que no cal dir com desitgem que els governs de totes les nacions facin cas del que passa i s’hi apliquin mesures per aconseguir el que convé per a tothom.

Mn. Francesc Nicolau: S'ha publicat un nou atles dels ocells que nidifiquen a Catalunya

Aquesta és una notícia prou interessant ja que la gent que vivim en una ciutat (cosa que es pot dir de més de la meitat dels catalans) poca experiència tenim de la varietat de la natura i que tan bona és de conèixer. Segurament que serien pocs els ciutadans de Barcelona que ens ser preguntats sobre el nombre d’espècies d’ocells de Catalunya diguessin un nombre que fos aproximat. Per això és bo donar a conèixer la publicació d’aquest nou Atles dels ocells nidificants de Catalunya.

Aquest constitueix la tercera edició (publicada per l’Editorial Cossetània) d’un atles que es publicà per primer cop ja fa quaranta anys i que es reedità, posat al dia, ara ja fa vint anys. L’actual atles és fruit dels treballs impulsats per l’Institut Català d’Ornitologia, treballs que s’han dut a terme durant tres anys i han tingut la participació de 1.275 ornitòlegs voluntaris a més de la col·laboració d’altres entitats com l’EBCC (European Birds Census Council). No cal dir que les investigacions s’han centrat en els canvis que han experimentat les espècies des de l’inici de les dècades del 1980 i 2000.

La primera pregunta: Quantes espècies diferents aixopluga el nostre territori? La resposta és: 207 el 1980, 221 el 2000 i 233 en són en l’actualitat. I quantes són les parelles d’ocells existents ara a casa nostra? Doncs, entre vuit i dotze milions, i l’espècie més nombrosa és la dels pardals que arriben gairebé a les 900.000 parelles que es troben a les zones més “humanitzades” del territori.

El pardal, l'ocell més abundant a Catalunya

Al pardal li segueixen el gafarró, el pit-roig, el rossinyol i el pinsà, que en posseeixen més de 400.000 parelles. De les espècies restants s’ha de dir que ,és de la meitat no arriben a les 2.000 parelles, cosa que fa que se les classifiqui d’escasses i algunes d’elles ja es troben en perill d’extinció. D’elles n’hi ha 124 que tenen protecció legal a escala catalana, estatal o europea.

Diguem finalment que el registre es clou amb nou espècies exòtiques que han estat introduïdes per l’home, Al 1980 només n’hi havia una: el faisà. Oi que hem d’estar joiosos de posseir aquesta abundosa riquesa ornitològica?

Mm. Francesc Nicolau: El problema de l'escassetat d'aigua

No és tan sols un problema local sinó que que ho és a escala mundial. Les estadístiques diuen que uns dos milions de persones es veuen directament afectades per no tenir al seu abast prou aigua potable, i que cada any moren 297.000 infants abans dels cinc anys per aquesta causa. Tot això és, per desgràcia, ben conegut.

L'aigua, un bé cada cop més escàs

Però ara, per culpa del canvi climàtic que farà augmentar 2,7ºC la temperatura i un 16% els gasos contaminants al 2030, si no s’hi fa res, segons Antonio Guterres (Secretari de les Nacions Unides), els científics han calculat que el nombre d’afectats per aquesta mancança arribaran als cinc milions el 2050 a països com l’Índia, Bolívia, Brasil o de les terres africanes. I encara que nosaltres estiguem geogràficament lluny, ho hem de sentir i tenir en compte pel fet que tots som germans. Però què s’ha fet, o es fa, per solucionar el problema?

António Guterres, Secretari General de les Nacions Unides 

Viquipèdia

Certament, ja hi ha hagut algunes iniciatives com la de l’ONG Ajuda en Acció que ha proporcionat 150 filtres potabilitzadors a Bolívia, o bé l’ajuda prestada per Oxfam Intermón a Bangaldesh i Burkina Faso per conduir aigua potable, i també els sis pous que Mans Unides ha construït a Zàmbia i utilitzen 22.000 habitants... i altres iniciatives que van sorgint.

I em direu: a casa nostra no hi ha ningú que faci res per ajudar-hi? Doncs sí. L’empresa barcelonina Roca, que el 2010 va fundar We Are Water, amb el seu director Carles Garriga al capdavant, treballa per portar aigua potable i un sanejament segur a molts llocs. Per exemple  a Boa Vista (Brasil) s’ha emprés una iniciativa que afavorirà unes 100.000 persones que viuen en indrets vulnerables. Garriga ens explica que «des del 2010 s’ha aconseguit que més d’un milió i mig de persones tinguin aigua i sanejaments adequats que abans no tenien». Cal agrair, doncs, tot el que es faci en aquest sentit, però també cal que prenguem consciència per ajudar en tot el que puguem.

Mn. Francesc Nicolau: Descobriment d'un nou titanosaure a Catalunya

La troballa de les restes d’aquest nou tipus de dinosaure sauròpode a Catalunya té una llarga història que ha culminat amb la publicació d’un treball de l’Institut Català de Paleontologia (ICP) Miquel Crusafont de Sabadell a la revista Nature, Ecology & Evolution i, a més, està previst exposar aquestes restes al Museu de la Conca Dellà a Isona (Pallars Jussà) abans de finals d’any.

El titanosaure Abditosaurus kuehnei descobert a Catalunya

(elperiodico.com)

La història comença el 1954. Al jaciment anomenat Orcau-1, de 70,5 Ma d’antiguitat, el paleontòleg alemany Walter Kühne trobà algunes restes fossilitzades d’aquest dinosaure i les traslladà a Madrid. Ell, però, tenia el pressentiment que, perfeccionant les tècniques d’excavació, se’n podrien extreure moltes més peces i, fins i tot, l’esquelet complet. Però en aquell moment no hi havia ni interès ni finançament per a continuar excavant. Les restes van quedar dipositades i oblidades.

No va ser fins l’any 1986 que un equip de l’ICP va interessar-se per aquella troballa i reprengué els treballs tot aconseguint extreure’n noves peces que demostraven que Künhe no s’equivocava quan va dir que n’hi havia d’haver més. I la cosa no acabà aquí.

El 2012 l’excavació va agafar un nou impuls i es van anar trobant encara més restes, entre elles el coll articulat que, amb molta cura, es va poder extreure, cosa impensable fa quasi setanta anys per la manca de mitjans adequats. Finalment s’obtingué pràcticament l’animal sencer: un titanosaure de disset metres de llargada al qual només li falta recombinar les peces i fer la reconstrucció de l’esquelet.

Se li va posar el nom d’ Abditosaurus kuhnei. Abdito perquè va estar un temps oblidat i kuhnei pel seu descobridor, i sembla que pertany a un grup de titanosaures saltironants que també s’han trobat a l’Àfrica i a Amèrica del Sud. Els paleontòlegs creuen que la seva arribada a Europa va ser a través del que aleshores era l’illa iberoarmoricana gràcies a una baixada del nivell del mar, cosa que va facilitar les rutes entre ambdós continents.

Amics del Museu: Visita a l'exposició "El Sol. Vivint amb la nostra estrella"

Aquests dies, i fins al 16 d’octubre, es pot veure al CosmoCaixa de Barcelona aquesta exposició dedicada al nostre astre rei, el qual ha estat, i és encara, motiu de gran curiositat i investigació.

L’exposició s’estructura en una sèrie d’àmbits on s’expliquen diversos aspectes del Sol, des de l’adoració a les antigues civilitzacions, els primers estudis sobre el seu moviment i composició, la mesura del temps, i el Sol com a font de salut i energia, així com també s’expliquen els darrers descobriments i potencials perills.

Esquema del recorregut per l’exposició

A cadascun dels espais d’exposició hi ha un amable guia que ens resol els dubtes i ens orienta en els diferents “experiments” pràctics que trobem al llarg del recorregut.

Un guia ens dona la benvinguda a l’exposició

A través de plafons introductoris en cada àmbit (en català, castellà i anglès, amb codi QR), i on la il·luminació recorda un sol ponent, ens anem introduint a les particularitats del nostre estel més proper, tan conegut i desconegut alhora.

Model de plafó introductori de cada àmbit

A les diferents sales, molt espaioses, s’hi exposen maquetes, reproduccions, facsímils i objectes històrics relacionats amb l’estudi del Sol en les diferents èpoques. També hi ha pantalles que projecten petits audiovisuals.

Vitrines de l’exposició

Així al llarg del seu recorregut, primer ens trobem amb els variats mètodes i instruments que la humanitat ha fet servir per a calcular el temps i les estacions de l’any basant-se en el “moviment” del sol a través del cel: observatoris neolítics com el d’Stonehenge al Regne Unit, esferes armil·lars geocèntriques, planetaris heliocèntrics i curiosos rellotges de sol portàtils, cadascun amb un exemple del seu funcionament. També hi ha bonics rellotges mecànics i un rellotge atòmic.

Rellotges de sol portàtils

Entre els més curiosos rellotges de sol portàtils està un rellotge de pastor, el funcionament del qual es pot conèixer a través d’un “experiment” on se’l compara amb un rellotge de sol fix.

Dins l’àmbit de la salut, es veu l’evolució des dels temps en què prendre abundants banys de sol era molt saludable, fent bona la dita «on entra el sol, no entra el metge», fins als temps on es va veure que també ens cal protegir-nos de la calor i dels seus raigs perjudicials, fent bona la dita que «totes les masses piquen».

Dins l'àmbit "El Sol i la salut"

Així passem a l’àmbit on se’ns mostren els diversos mètodes d’aprofitament de l’energia del sol, des de les primeres lupes i miralls ustoris, que concentren els raigs solars per a fer foc ràpidament, fins al curiós intent (l’anomenat Reactor de fusió ZETA) de controlar, i confinar en el petit espai d’un forn domèstic, la fusió nuclear que té lloc a l’interior del sol. Lògicament l’experiment va ser un fracàs... però aquí està el futur de l’aprofitament de l’energia solar. I, mentre això no arriba, tenim les plaques fotovoltaiques i aparells solars que fan el seu servei en llocs remots.

Mirall ustori del s. XVIII

Maqueta del reactor de fusió ZETA

La premsa de l’època se’n va fer ressò

Diversos models de cèl·lules solars de silici

El darrer àmbit de l’exposició està reservat a l’observació del sol que, des del telescopi de Galileu, amb el qual va observar per primera vegada i amb detall la superfície del sol, fins als darrers llançament de les sondes solars Parker i Orbiter, han servit per a desvetllar-ne els seus secrets més ocults i preveure futurs perills derivats de les tempestes solars.

Rèplica del telescopi de Galileu

Les sondes amb què observem el sol avui dia

Dibuixos i pintures de taques solars

En aquest espai es fa especial èmfasi al fenomen de les taques solars, amb dibuixos, fotos, pintures i gravats que són veritables obres d’art. El més espectacular de l’exposició és una gran esfera amb uns codis QR amb els quals es posen en marxa unes pantalles portàtils, força pesants, que ens donen tota mena d’informació sobre les característiques del sol.

Pantalles de realitat augmentada

Grans imatges del sol com a comiat

Ens acomiadem de l’exposició amb una gran pantalla que emet imatges del sol, amb diferents longituds d’ona, i dels trànsits de Mercuri i Venus. I de totes les frases que em pogut llegir, jo em quedo amb la que va dir Arthur Eddington l’any 1920: «L’estel treu profit d’una reserva enorme d’energia per mitjans que ens són desconeguts (...) a vegades somiem que, algun dia, l’home aprendrà a alliberar-la i usar-la en benefici propi». L’exposició es complementa amb un curs d’iniciació a l’astronomia, conferències, visites comentades, tallers i activitats especials.

Rellotge de sol del pati del CosmoCaixa

Instruccions d’observació

Dins de l'estructura del rellotge...

...es veu com el raig de llum indica l’hora solar

No marxem del recinte del Cosmocaixa sense visitar el gran i curiós rellotge de sol que hi ha enmig del gran pati. Són la una en punt i el rellotge marca les 11 hora solar... amb satisfacció observem que el sol no es retarda gens!