Relativament a prop de casa nostra, al departament francès de l’Ariège (Arièja en occità), es pot fer una cosa força extraordinària com és canviar de placa litosfèrica. I tot gràcies a la presència de l’anomenada falla nord-pirinenca, gran cicatriu que s’estén d’est a oest, des del Rosselló al País Basc, i que marca la col·lisió de les plaques Ibèrica i Eurasiàtica que va aixecar aquesta serralada durant l’Orogènia Alpina.
L’Arièja és
un departament de la regió occitana de Migdia-Pirineus que pren el seu nom del
riu que el travessa de sud a nord, el riu Arièja, el qual es considera que neix
a l’estany de les Abelletes, als afores del Pas de la Casa (Andorra), i que
desemboca al Garona prop de Toulouse. La seva capital és Fois, cèlebre pel seu
castell de fantasia.
L’extrem sud
d’aquesta regió s’anomena Alta Arièja, la qual es troba entre el Cosèran (a
ponent) i el Donasà (a llevant). Fa frontera amb el Pallars Sobirà, amb cims
tan emblemàtics com la Pica d’Estats i el Sotllo de més de 3000 m d’alçada, i
també amb Andorra on es troben els pics de Medacorba, Tristaina, Serrera i Font
Blanca. Finalment també limita amb l’Alta Cerdanya i el Capcir on estan els
pics de Coma d’Or i de la Grava.
Alguns cims
destacats dins la regió de l’Alta Arièja són la Dent d’Orlú, Sant Bartomièu, la
Pica d’Endron, els Tres Senhors, el Pic Ròi de Bassiès, el pic de Rulhe i el
Montcalm, el qual s’eleva més de 3000 metres al nord de la Pica d’Estats.
Per anar a
observar la falla nord-pirinenca de ben a prop, des de la Cerdanya prendrem la
carretera N 20 en direcció al Port de Pimorent, tot seguint el curs del riu
Querol, afluent del Segre, que encaixa el seu llit als granitoides del batòlit
de Mont Lluís, entre els vessants del Puigpedrós (a l’oest) i de la Serra de la
Portella (a l’est).
Situats al
capdamunt del port, amb vistes sobre la capçalera del riu Arièja, a l’oest
tenim les mines de ferro de Pimorent situades al vessant obac
del Pic de la Mina i desenvolupades al llarg d’una estreta franja de materials
combroordovicians que es troben entre els granitoides del batòlit de Mont Lluís
i els gneis del semidom de l’Ospitalet.
Des d’aquí ja
baixem seguint el riu Arièja tot passant pel poble de Merenç on creuem la falla
homònima, de direcció E-W, la qual separa els semidoms de l’Aston (al nord) i
l’Ospitalet (al sud) i que s’evidencia per una faixa milonítica, d’uns 500
metres d’amplada i amb una foliació vertical molt marcada, de manera que el
semidom de l’Aston està més elevat (i erosionat) que el de l’Ospitalet.
Així arribem
a Acs (Ax dels Termes), vila balneària que aprofita una de les manifestacions
termals relacionades amb la proximitat de la falla nord-pirinenca. Ens trobem
de nou sobre materials cambroordovicians al marge nord del semidom de l’Aston i
a l’aiguabarreig amb el riu Orièja procedent de la vall d’Orlú.
Passant per
Lausenac tenim la falla nord-pirinenca (FNP) al nord d’aquest poble, famós per
la pedrera de talc de Trimons, una de les més grans del món.
Aquí la falla nord-pirinenca posa en contacte els materials paleozoics del
Silurià i Devonià amb unes calcàries del Cretaci inferior que presenten un
clivatge quasi vertical molt marcat i unes estries que indiquen la direcció del
moviment però no el seu sentit. Tot això ho podem veure camí de la pedrera de
Trimons amb vistes al castell de Lhordat.
Continuant
per la carretera principal, entre Lausenac i Las Cabanas creuem la FNP i, de
cop, ens veiem envoltats per altes muralles calcàries molt conegudes pels
escaladors, espeleòlegs i arqueòlegs ja que aquí tenim les vertiginoses parets
del Quièr de Sinsat i les coves de Lombrives, Niós i Bedelhac, famoses per les
seves pintures rupestres.
Sortint del
congost arribem a Tarascon, cap i casal de l’Alta Arièja on hi destaca la Torre
de Castellà, més coneguda com el Donjon.
Des d’aquí podem anar al massís de l’Arize pel coll de Pòrt, però el nostre
objectiu és seguir el recorregut de la falla nord-pirinenca i, per això, ens
desviem cap al sud, en direcció a Vic-de-Soç, tot passant sota l’enlairat
castell de Miglós, des d’on podem contemplar esplèndides vistes del massís
granític de Bassiès.
Així arribem
a Vic-de-Sòç on retrobem la FNP, que havíem deixat més enllà de Las Cabanas, i
que passa pel bell mig de la població. Abans de seguir endavant, però, parlarem
una mica d’allò que representa aquesta important fractura.
Com ja s’ha
dit, la FNP és una cicatriu que va des del Rosselló al País Basc, però és a
l’Alta Arièja on aflora en tot el seu esplendor i per això l’anirem seguint cap
a ponent fins més enllà d’Aulús. Al llarg d’aquest recorregut també tindrem
l’oportunitat d’observar unes roques molt particulars, les lherzolites, de les
quals en parlarem més endavant.
Encara que no
es coneix molt bé el funcionament d’aquesta falla, es creu que fou una fractura
normal post-herciniana reactivada com a falla inversa durant l’orogènia Alpina,
moment en que les plaques Ibèrica i Eurasiàtica van col·lidir obliquament de
manera que la cobertora sedimentària es va moure en doble vergència (nord i
sud) i gràcies a les falles encavalcants, des del nucli central (Zona Axial) on
aflora el sòcol hercinià en forma de ventall asimètric. La FNP marca el límit
entre les dues vergències, i sota d’ella es va produir la subducció d’una part
de l’escorça inferior.
Tot això ho
va constatar el perfil sísmic ECORS (Estudi
Continental i Oceànic per Reflexió i
refracció Sísmica), un projecte de
col·laboració hispano-francès, el qual, amb mitjans geofísics, va posar de
manifest l’estructura interna de l'orogen. Amb aquestes dades sísmiques i
alguns sondatges es va elaborar un tall transversal de 250 km entre Agramunt i
Lezat, un tall parcial del qual passa molt a prop del nostre itinerari
proposat, com veurem.
Així la FNP
separa la Zona Axial de la Zona Nord-Pirinenca i es caracteritza per una franja
on les roques anteriors a l’Albià (finals del Cretaci inferior) estan afectades
per un metamorfisme tèrmic, el qual es visualitza per un clivatge molt marcat.
Aquests materials tan deformats els podem observar al llarg d’uns itineraris
alternatius que es poden fer des de Vic-de-Sòç tot prenent la carretera que s’enfila
pel vessant nord de l’escarpat pic de Risoul cap a l’estació d’esquí de
Goulier.
Per aquesta
carretera arribem a una cruïlla on prenem la direcció de Sem i on fem una
primera parada a l’anomenat Palet de
Samson, el qual s’anuncia com a “dolmen” però que en realitat és un bloc granític
errant procedent del massís de Bassiés, portat i deixat aquí per la llengua d’una
glacera. Al proper poble de Sem podem veure les restes de l’antiga explotació
de ferro de Rancié, comparable a la de Pimorent, amb material històric i
plafons informatius (només en francès) repartits per tot el poble.
Tornant a la
carretera principal podem agafar la desviació cap al poble d’Olbier on podem
visitar les restes del castell medieval de Montréal de Sos (s. XIII-XIV),
enlairat damunt un turó que domina el poble i que està format per les dolomies
del Juràssic, les quals presenten un marcat clivatge provocat per la proximitat
de la FNP. Sota el castell, el turó està ple de cavitats i galeries que es
poden recórrer amb relativa facilitat.
Per la
carretera principal arribem al final de la vall on està l’estació d’esquí de
Goulier-Endron on retrobem de nou els esquists micacis cambroordovicians. Per
un corriol que surt de la part alta de l’estació es pot pujar al Pic de Sarrasí
situat en la carena entre els estanys d’Isort (Izourt) i Nhora (Gnioure), la
qual culmina en el Pic de l’Aspre (2744m), però que abans tenim la Pica
d’Endron que s’alça per damunt nostre a 2472 metres d’alçada.
Abans
d’abandonar la vall de Vic-de Sòç per dirigir-nos al port de Lhers i Aulus, val
la pena prendre la carretera que, passant per Auzat i Marc, puja a l’estany de
Solcem i als Orris de Carla, ruta que va prendre el poeta Jacint Verdaguer l’any 1883 per a passar a Andorra tot travessant el port de Creussans.
Amb aquest espectacle
incomparable del capvespre a la capçalera de la vall de Solcem, finalitzem
aquesta primera part del nostre seguiment de la falla nord-pirinenca al llarg
de l’Alta Arièja.
