Quan s’estudia la taula periòdica dels elements, sempre n’hi ha uns quants que es queden arraconats per la seva raresa, i entre tots aquests els que s’enduen la palma d’or són el grup de les anomenades “terres rares”, que amb el seu nom ja ho diuen tot.
En Nahúm
Méndez és un jove geòleg i gran divulgador que, amb el seu tercer llibre
publicat, surt al rescat d’aquests elements tan desconeguts del gran públic i,
al mateix temps, tan importants per a la societat actual perquè d’ells en
depenen les noves tecnologies: les telecomunicacions, les energies renovables,
la indústria, i la medicina moderna, per les seves excepcionals propietats
magnètiques, gran conductivitat tèrmica i fluorescència, entre d’altres.
En Nahúm ens
explica, de manera molt amena i amb text carregat d’anècdotes i curiositats,
que les anomenades “terres rares” (les REEs de Rare Earth Elements) no ho són tan com semblen i que, de fet, es
troben per tot arreu ja que són elements que, com la majoria, tenen el seu
origen en l’explosió i formació de la nebulosa que va donar lloc al nostre
sistema solar, el problema és que se’ls troba de manera dispersa. I quan se’ls
troba concentrats formant part d’un mineral, són difícils d’obtenir perquè tots
ells tenen característiques molt semblants.
Després
d’indicar-nos que el mot “terra” és com antigament es coneixien els òxids, i que
el mineral que va revolucionar el món de les “terres rares”, la gadolinita, va
ser descobert a mitjans s.XVIII a les mines d’Ytterby (Suècia), en Nahún passa
a relatar-nos, per ordre cronològic, l’apassionant cursa que es va iniciar,
sobretot a Europa, per descobrir els nous elements que aquests minerals
amagaven: Itri, Ceri, Lantà, Erbi, Terbi, Iterbi, Holmi, Escandi, Samari, Tuli,
Gadolini, Praseodimi, Neodimi, Europi, Disprosi, Luteci i Promeci (o Prometi),
que és el darrer dels lantànids que es va descobrir i l’únic que és radioactiu
i obtingut de manera artificial per un equip de científics durant la fabricació
de la primera bomba atòmica.
Aquests
elements solen concentrar-se en roques ígnies de caràcter alcalí; en els
productes finals de la cristal·lització magmàtica, com son les pegmatites i els
fluids hidrotermals; en les carbonatites, en skarns, i en algunes roques
metamòrfiques. També se les pot trobar en sediments tot formant acumulacions
tipus placer segons la seva densitat; i també poden acumular-se per
meteorització química extrema de roques sota un clima tropical (tipus
bauxites).
Els minerals
que avui dia proporcionen aquests elements, qualificats de crítics, i que tants
problemes geopolítics i ambientals causen en segons quins llocs, són sobretot
la monacita, la bastnasita, la xenotima, la eudialita, la loparita i les
argiles d’absorció iònica, i s’exploten a Austràlia, Índia, Brasil, Xina,
Estats Units, Malàisia, Rússia, Canadà.... Per això en Nahúm fa una reflexió
final: aquests elements tan importants i de tant difícil extracció, s’haurien
de poder recuperar un cop els aparells que els contenen han esgotat la seva
vida útil, i per això ens explica que s’han posat en marxa diversos estudis on
bacteris, proteïnes i, fins i tot, el semen del salmó, tenen un paper a l’hora
de captar aquests elements dins una solució aquosa procedent del lixiviat de
mines, deixalleries i aigües residuals... Tots aquests mètodes no són, ara per
ara, gaire rendibles però conforme la demanda superi el subministrament cada
cop es tindran més en compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada