La fascinació
que els dinosaures provoquen tant a científics com a profans, és en bona part
deguda a la seva misteriosa i, aparentment, sobtada desaparició, la qual
coincideix amb una data “concreta” (geològicament parlant, es clar!): fa 65 (o
66) milions d’anys alguna cosa va passar...
El Límit K-T
A aquesta
data “concreta”, els entesos l’anomenen Límit
K-T (K de Kreide, que és Cretaci en alemany, i T de Terciari), i
de teories esbojarrades sobre l’extinció dels dinosaures n’hi ha per tots els
gustos, com la que explica que els dinosaures van desaparèixer perquè eren
lents, maldestres, estúpids i incapaços de trobar les grans quantitats de
menjar que necessitaven els seus cossos enormes...
Altres teories asseguren que
va ser culpa dels petits mamífers que s’alimentaven dels seus ous; altres en donen
la culpa a l’aparició de les papallones, ja que les erugues es cruspien tots
els vegetals en no haver-hi ocells que s’alimentessin d’elles; altres expliquen
que el calentament gradual de la Terra va provocar cataractes prematures als
ulls dels dinosaures, els quals, en quedar-se cecs, morien abans de l’edat de
reproducció... però la que s’endú la Palma d’Or de les teories absurdes és la
que assegura que els dinosaures es van extingir per culpa de l’home de les
cavernes!
Cartell de la pel·licula de l'any 1966 Hace un millón de años
protagonitzada per una espectacular Raquel Welch
Richard Owen,
qui es va inventar el nom de “dinosaures”, també es va referir a la seva
extinció dient que com que eren animals de sang freda, aquests van poder
proliferar en un entorn deficitari en oxigen com el que hi havia durant el
Mesozoic, però a finals d’aquesta Era, l’augment d’aquest gas va fer de la
Terra un lloc inhabitable pels dinosaures.
Sir Richard Owen
Entre les
teories mig serioses està la que relaciona l’extinció dels dinosaures amb
l’aparició de les plantes angiospermes, ja que explica que els dinosaures es
van enverinar menjant aquestes noves plantes, moltes de les quals contenen
perillosos alcaloides, tot i que al llarg del Cretaci van continuar proliferant
les plantes gimnospermes, amb les sequoies com a representants més destacats,
sobretot per les seves grans dimensions!
Exemplars de sequoia gegant (Sequoia sempervirens), un veritable fòssil vivent
Però el que
sí que és cert és que fa uns 95 milions d’anys es van començar a estendre les
plantes angiospermes, i a partir d’aquell moment les plantes gimnospermes, les
quals havien dominat el panorama vegetal fins aleshores, inicien un clar
retrocés. D’aquestes plantes més “modernes”, la família de les magnoliàcies en
són els seus representants actuals més antics perquè es caracteritzen per tenir
unes vistoses flors de grans tèpals de color blanc (o crema) col·locades
helicoïdalment al voltant d’una mena de pinya, apta per a ésser pol·linitzada
per escarabats, ja que a l’època en què van aparèixer aquestes plantes encara
no hi havia abelles. Per totes aquestes característiques tan arcaïques, a les
magnoliàcies se les considera com el prototipus i punt d’inici evolutiu de la
resta d’angiospermes.
Flors i fruits de Magnolia grandiflora, un altre fòssil vivent
Tanmateix
l’any 2015 va ser notícia el “descobriment”, al Montsec i al Sistema Ibèric, de
l’angiosperma més antiga del món: Montsechia
vidalii. En realitat aquesta planta ja havia estat descoberta a la pedrera
de Meià feia més de 100 anys, però no se l’havia pogut datar correctament. Ara
els científics que l’han estudiat l’han datat en 130 milions d’anys!
Exemplar de Montsechia vidalii
Aquesta
curiosa planta es creu que era subaquàtica i que utilitzava els corrents
d’aigua per a transportar el pol·len. En els estanys d’aigua dolça on creixia
la Montsechia, també hi havia d’altres
plantes no menys importants com Ranunculus
ferreri (una altra angiosperma semiaquàtica) i la falguera arborescent Weichselia reticulata, la qual feia el
paper dels manglars actuals. I dins aquest ambient lacustre costaner també hi
havia algunes palmeres com Sabalites
longirhachis... Però no ens anem per les branques (i mai millor dit) i
centrem-nos en la desaparició dels dinosaures.
Exemplar de Ranunculus ferreri (present a Cosmocaixa)
Exemplar de la falguera Weichselia reticulata
Reconstrucció d’aquesta falguera arborescent
Exemplar de Sabalites longirhachis a Coll de Nargó
La teoria de
les extincions en massa es remunta a Cuvier qui, amb les seves idees
“catastrofistes”, proposava que cada cert temps hi havia una renovació completa
de tots els organismes que viuen a la Terra. Aquestes idees eren contràries a
les proposades pels “uniformistes” de Lamarck, més properes al posterior
evolucionisme de Darwin, els quals asseguraven que els organismes es creaven
per generació espontània i la seva tendència era la d’evolucionar gradualment cap
a formes més perfectes i elevades.
Georges Cuvier i Jean-Baptiste Lamarck
De les
almenys cinc extincions en massa que es calcula que han afectat la Terra des de
l’inici del Paleozoic, la darrera (o límit K-T) és la més estudiada pels
científics, encara que molts d’ells només es preucupen d’explicar l’extinció
dels dinosaures, com si aquests fossin les úniques criatures que van
desaparèixer en aquell moment.
Luis i Walter Alvarez al Límit K-T a Gubbio (Itàlia) a l’any 1981
Entre les
teories serioses sobre la darrera gran extinció, tal vegada la més “impactant”
sigui la que van proposar, a principis dels anys 80, dos científics de la
Universitat de Berkeley, Walter Alvarez i el seu pare Luis W. Alvarez (Premi
Nobel de Física l’any 1968): la causa de l’extinció d’una bona part de la fauna
terrestre i marina de finals del Cretaci va ser l’impacte contra la Terra d’un
asteroide d’uns 10Km de diàmetre, la qual cosa va provocar erupcions, tsunamis,
incendis, pols en suspensió, pluges àcides i tota mena de desgràcies.
Bòlid entrant a l’atmosfera vist des de Txeliàbinsk (Rússia) l’any 2013
Això ho van
proposar arran del descobriment, a Gubbio (Itàlia) l’any 1977, d’una capa
d’argiles, de 66 milions d’anys, amb una alta concentració d’iridi, un element
poc comú a l’escorça de la Terra i que, per força, havia d’haver arribat des de
l’espai exterior. Es va donar el cas que aquesta capa també es va detectar a
molts altres llocs del món, per la qual cosa la teoria de l’impacte va ser
innegable. Fins i tot es va localitzar el punt de col·lisió de l’asteroide: el
cràter de Chicxulub (Yucatán, Mèxic) de 180 Km de diàmetre.
El cràter de Chicxulub
Aquesta
teoria tan “catastrofista” va encetar una nova polèmica entre els partidaris de
la causa de l’extinció per l’impacte d’un asteroide i els partidaris d’una
extinció més gradual, ja que són molts els que asseguren que l’alta
concentració d’iridi no cal anar-la a buscar a l’espai, sinó que potser estaria
relacionada amb el vulcanisme que va tenir lloc a l’altiplà del Decàn (Índia) a
finals del Cretaci, on les efusions van cobrir una superfície de 500.000 Km²
amb un gruix de més de 1.500 m. I és que les extincions poden produir-se arran
d’una sèrie de canvis subtils que operin al llarg de mils, o fins i tot
milions, d’anys, però el resultat pot semblar un instant degut al fet que el
registre fòssil és molt deficitari i imperfecte.
Extensió que ocupa la província ígnia a l’altiplà del Dècan (Índia)
No hem de
perdre de vista que és a finals del Cretaci que es fa efectiva l’Orogènia
Alpina, amb l’aixecament de noves serralades, les quals de ben segur van
provocar canvis en els corrents marins i atmosfèrics i això es podria haver
traduït en un canvi de la temperatura global de la Terra (més freda) i en un
descens del nivell del mar. Tots aquests canvis podrien haver incidit amb més
força sobre aquelles comunitats que ja estaven amenaçades d’extinció... i
l’impacte de l’asteroide només va ser la cirereta del pastís, ja que són molts
els que pensen que abans d’aquest fet ja havien desaparegut moltes criatures,
entre elles els ammonits i, tal vegada, també la major part dels dinosaures.
Extret de Fossilia Ilerdae 2011
Fos quina fos
la causa (o la combinació de moltes causes) de l’extinció finicretàcica, fa 65
(o 66) milions d’anys va finalitzar l’era dels rèptils i va iniciar-se l’era
dels mamífers, els quals, a partir d’aquell moment, van començar a evolucionar
i a estendre’s pel món tot ocupant els nínxols ecològics que havien quedat
vacants... però aquesta ja és una altra història.
I com si fos
un epíleg afegirem que, mirant al nostre voltant, podem assegurar que els
gegants del passat... encara són entre nosaltres!
Si voleu
veure el capítol anterior d’aquesta història, cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada