Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 23 de setembre de 2011

Enric Aragonès: ALLÒ QUE NO RECTIFICA "LA VANGUARDIA"

Fa cosa de tres anys, un conspicu articulista del primer i més seriós diari de Catalunya es va despenjar amb una sèrie de afirmacions gratuïtes que comprometien la bona fama del geòleg i paleontòleg Jaume Almera. Afirmava el Sr. Màrius Carol en la seva columna que la cova que Almera i Font i Sagué excavaren a començaments del passat segle al Park Güell ...


... pareció a los arqueólogos que contenía indicios de ser el paraíso terrenal. Por increíble que resulte, el doctor Almuera [sic] y los expertos del seminario conciliar, observando fósiles que incluían huesos de rinoceronte, caparazones de tortugas gigantes o cornamentas de ciervos ancestrales, creyeron encontrar  pruebas suficientes de que el diluvio universal y el mismísimo jardín del edén podrían situarse en Catalunya. El tránsito del siglo XIX al XX coincidió con un momento de excesos del nacionalismo romántico, así que no debe resultar extraño que hubiera personajes como el doctor Almuera, que dedicaron su vida a probar que la historia sagrada era una rama respetable de las ciencias naturales, de tal modo que no dudó en buscar emplazamientos bíblicos en Catalunya que confirmaran una interpretación literal de la historia de la Creación.  (Màrius Carol: “El Paraíso”. La Vanguardia, 13 de febrer de 2006)


            Davant d’aquest cúmul de bajanades, en data 14 de febrer el sotasignat s’adreçà al Defensor del Lector del diari en demanda de rectificació, amb el suport d’una relació bibliogràfica sobre la cova de Gràcia, el Dr. Almera i la seva obra geològica. Com a resposta, el Defensor es va limitar a transmetre-li una comunicació autoexculpatòria del Sr. Carol. Aquesta peça incloïa un paràgraf extractat d’una obra sobre Gaudí (escrita per un professor holandès i publicada a Barcelona en català i castellà) molt semblant al seu discurs, i feia constar que el primer agraïment de l’autor del llibre era per al Sr. Joan Bassegoda i Nonell, director de la càtedra Gaudí. Suficient, segons l’interpel·lat, per a demostrar que ell “no s’havia begut l’enteniment”.
 

            Mossèn Francesc Nicolau, en funcions de subdirector del Museu Geològic del Seminari, va demanar també que fos rectificada aquella falsa informació en una carta al Director del diari – carta que no es va fer pública i que va quedar sense resposta -, en la que, entre altres coses, deia:


El artículo “El Paraíso”, de Màrius Carol ... nos dejó perplejos y desconcertados. No tiene explicación que un periodista de su altura escribiera ... que el diluvio universal y el mismísimo jardín del Edén podrían situarse en Cataluña. Dichos fósiles, actualmente se guardan en el Museu de Ciències Naturals del Parc de la Ciutadella, de Barcelona. En modo alguno hicieron sobre ellos disquisiciones sobre el diluvio universal y menos del Edén, La relación del hallazgo nada dice al respecto. Ni podían hacerlo porque eran científicos serios. El Dr. Almera fue uno de los principales introductores de la Paleontología en nuestro país y siempre estuvo a la altura de su especialidad ... Atribuirle la ingenuidad descabellada que expresa dicho artículo es una infamia. Más, si se tiene en cuenta lo que se añade a continuación ... Lo que le ocupó la mayor parte de su vida como científico fue la composición del mapa geológico de la provincia de Barcelona, llevada a cabo por encargo de la Diputación Provincial, No salimos de la sorpresa al encontrarnos con afirmaciones tan absurdas expresadas sin conocimiento, siquiera, del apellido exacto de nuestro Dr. Almera, tan conocido y estimado por los geólogos de nuestro país. En prueba de ello, le adjuntamos copia de todos los trabajos publicados en aquellas fechas sobre el hallazgo, descripción de los fósiles y conclusiones a las que llegaron el Dr. Almera y colaboradores. También, algunos trabajos actuales sobre la biografía y las obras del Dr. Almera. (Francesc Nicolau: Carta al Director de la Vanguardia, datada el 2 de març del 2006)


            Encara el 10 de març, el Sr. Riera, com a president dels Amics del Museu Geològic del Seminari, va trametre al Director de La Vanguardia un recull de la documentació publicada més important relativa al Dr. Almera i a la cova del Park Güell (12 documents), amb el prec que el fes a mans del Sr. Carol.


            Així – és a dir, en no res - va quedar la cosa, fins que el 22 de maig de 2008 una nova Defensora del Lector, la Sra. Marga Soler, argumentà en la seva secció de La Vanguardia la necessitat de garantir als lectors una segona oportunitat per tal de rebre la informació correcta, en el cas que la publicada en primera instància no ho hagués estat. Qui escriu això va aprofitar l’ocasió per demanar un cop més la rectificació en una carta que acabava dient:


És possible que al diari li bastés saber que les afirmacions de l’autor de la columna no eren seves, però el fet és que ell les havia assumit com a pròpies en no citar-ne la procedència. I també ho és que hagués estat senzill contrastar-les ... cosa que evidentment ningú no va fer. Els qui estimem la ciència i els científics d’aquest país no acabem d’entendre com La Vanguardia pot atemptar contra la fama, avalada per la indiscutible qualitat de la seva obra, d’un dels més grans, i no rectificar, que és tant com mantenir-ho. Potser fóra el moment, malgrat el tems transcorregut, de restituir el bon nom del Dr. Almera, bo i situant-lo al lloc que per dret li pertoca i que ningú mínimament informat gosarà contradir: el d’un dels més eminents científics catalans de tots els temps. (Enric Aragonès: Carta a la Defensora del Lector de La Vanguàrdia, 30 de maig de 2008.


            Carta que no va merèixer cap resposta, ni pública ni privada.


            Pel que fa a la font del Sr. Carol, el professor Gijs van Hensbergen, després d’explicar que el Sr. Güell es va posar en contacte amb Almera i el seu ajudant (Norbert Font i Sagué), arran del descobriment de la cova en fer les obres del parc (desembre del 1900), diu, segons transcripció de l’articulista:

La noticia de que había fósiles que incluían huesos de rinoceronte, caparazones de tortugas gigantes y osamentas de ciervos y otros animales entusiasmó a los paleontólogos, que llevaban 25 años en busca de emplazamientos bíblicos en Cataluña que pudieran confirmar una interpretación literal de la historia de la Creación. Pero de pronto la cueva ofrecía pruebas circunstanciales suficientes para indicar la existencia del Diluvio Universal y de que el Jardín del Edén muy bien podría haber estado emplazado en la mismísima Cataluña. La dedicación de toda una vida del doctor Almuera [sic] a probar que la historia sagrada era una rama respetable de las ciencias naturales parece hoy en día motivo de risa, pero el mito de Cataluña como cultura primitiva encontró partidarios  en Gaudí y Güell. (Gijs van Hensbergen, 2001: Antoni Gaudí. Barcelona, Plaza & Janés).

            Desconeixem l’opinió que el llibre de van Hensbergen mereix al professor Bassegoda, el qual sembla que va col·laborar en el seu recull. Però ja el Sr. Jaume Massó, director del Museu Vilaseca de Reus, havia detectat des del primer moment la barreja de fantasia i realitat que presideix aquesta obra:

Fa uns quants mesos, es van presentar públicament i amb un bon ressò mediàtic les versions catalana i espanyola d’una nova biografia del nostre personatge, preparada especialment per al mercat internacional. Es tracta del volum Antoni Gaudí, de l’holandès Gijs van Hensbergen. Quan el vaig començar a llegir, atret per la curiositat d’un llibre com aquest, escrit per un autor que “se ha convertido en uno de los mayores expertos en la vida y la obra d’Antoni Gaudí” (segons l’edició catalana del diari El Mundo del 27 de març de 2001), em va decebre per la diversitat d’errors i imprecisions que hi vaig anar trobant. Potser és un defecte meu, però se’m fa molt difícil d’acabar de llegir un llibre que d’entrada se m’apareix tan marcat de rigor. El senyor Hensbergen, que ha visitat personalment molts dels indrets gaudinians de Reus i Riudoms i que ha criticat les “llicències poètiques” d’altres autors (pàg. 42), ha forçat un pèl massa determinats aspectes complementaris de la biografia de Gaudí. En d’altres –simplement- ha tirat pel dret, com quan fa referència a les exploracions juvenils que suposadament va fer Gaudí ... És totalment inversemblant que explorés els jaciments arqueològics de la Boella i del Burgar (citats pel senyor Hensbergen d’una manera molt confusa, tipològicament i cronològicament), que es van localitzar (i estudiar –precisament- per Salvador Vilaseca) als anys quaranta i seixanta del segle XX. Fins i tot esmenta la Necròpolis paleocristiana i el Fòrum de Tarragona, dos espais monumentals que es van començar a posar al descobert poc abans de la mort de Gaudí, a més d’altres edificis o monuments antics molt poc vistents aleshores (pàg. 42-43). (Jaume Massó: “Notes sobre el jove Gaudí i l’arqueologia del Camp de Tarragona”, Revista del Centre de Lectura de Reus, nº 1, 2001, pp. 19-22)

            Així escriuen alguns la història: un indocumentat d’aquí copia un indocumentat d’allà, passant per alt tota la informació digna de crèdit que té a l’abast; ho publica com si fos seu en un mitjà de gran difusió, i ningú no se’n fa responsable.

NOTA: Article publicat al butlletí intern dels Amics del Museu, núm.60





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada