A l’acta num.176 (setembre’09), es comunicava la donació, per part del Sr.Rosendo Joanpere, de la seva col·lecció de fòssils que va entrar al museu com a “Col·lecció Tolrà-Joanpere”. Poc després vaig tenir el plaer de fer-me càrrec dels exemplars de flora fòssil d’aquesta col·lecció, procedents de Bellver de Cerdanya i que han estat classificats, en part, pel Dr.Eduardo Barrón en el decurs de la seva visita el passat mes de novembre i que em va ser de gran ajut en les meves primeres passes d’aquesta complicada disciplina: la paleobotànica.
Es tracta d’un conjunt de 53 exemplars de restes macroscòpiques formades sobretot per fulles, algunes tiges de plantes aquàtiques i una sàmara (o llavor alada) d’Acer, impreses en argiles molt homogènies que s’exfolien amb facilitat.
La major part dels exemplars corresponen a l’espècie Fagus haidingeri (abans F. pristina) que estan en bastant bon estat malgrat trobar-se en forma de compressió, això vol dir que el material ha estat comprimit fins a reduir-se a una pel·licula de carbó.
Fagus haidingeri, cota 77667 (4035)
Fagus haidingeri, cota 7767 (4028)
Fagus haidingeri, cota 77657 (4035)
També hi ha una bona representació del gènere Carpinus-Ostrya on es conserva la cutícula i on s’observa bé la seva estructura interna i el marge foliar fortament serrat.
Carpinus-Ostrya, cota 77660 (4055)
Completen la col·lecció alguns exemplars de Fagus gussonii, Quercus drymeja i Tilia vidali.
Fagus gussonii, cota 77668 (4035)
Quercus drymeja, cota 77656 (4055)
Tilia vidali, cota 77734 (4029)
És de destacar un exemplar de grans dimensions corresponent al gènere Acer integerrimum.
Acer integerrimum, cota 77654 (4055)
Les tiges de plantes aquàtiques podríen pertànyer al gèneres Sparganium o Typha. Només tres exemplars són de dificil classificació.
Fent una mica d’història es pot dir que els primers estudis paleobotànics a la Cerdanya els va dur a terme Rérolle als anys 1884-85, però va ser Sanz de Síria qui es va dedicar més seriosament durant els anys vuitanta del passat segle. Posteriorment, el Dr.E.Barrón hi va fer la seva tesi doctoral i va escriure un munt d’articles en diferents revistes, i és que el moviment destre de la falla de la Tet, de direcció NE-SW durant el Miocè superior, va donar lloc a una sèrie de conques (o Pull-apart basins) que van des de la Seu d’Urgell fins al Rosselló passant per les fosses de la Cerdanya i de Sahorra-Taurinyà, que es van reomplir amb sediments de caràcter al·luvial, fluvial i lacustre.
La fossa de la Cerdanya és la més extensa de totes i es va formar pel moviment vertical i normal de les falles meridionals que va provocar un basculament de la conca cap al sud d’entre 15 i 25⁰, per la qual cosa la zona de Bellver era la més subsident i on es va acumular la major potència de sediments que es van organitzar (segons Anadon et al.1989) en dues unitats: la Unitat Neògena Inferior (d’edat Vallesià mig-sup.) i la Unitat Neògena Superior (d’edat Turolià (Miocè terminal)-Pliocè), datats amb fòssils de mamífers i peixos. En alguns indrets s’observa que el contacte entre ambdues unitats és una discordància angular.
La Unitat Neògena Inferior és essencialment detrítica i, amb els seus 300-400m de potència, representa la quasi totalitat dels dipòsits que afloren actualment a la fossa formats bàsicament per conglomerats i lutites que reposen directament sobre el sòcol paleozoic i són el resultat de la interacció de processos al·luvials, fluvials i deltaico-lacustres que van anar reblint els llacs que es van formar a les zones de Bellver i Sanavastre.
Les restes vegetals es localitzen a la part mitja de la Unitat Neògena Inferior,amb una potència de 250m i de caràcter lacustre,està formada per diatomites i mudstones, de color gris-blavós, amb intercalacions de sorrenques amb ostràcodes, nivells rics en fosfats (anapaïta) i lignits que van ser objecte d’explotació a mitjans del segleXIX a les poblacions de Sanavastre i Sampsor. La Unitat Neògena Superior està formada exclussivament per dipòsits al·luvials.
Les plantes aquàtiques es poden considerar autòctones mentre que les fulles i llavors hauríen estat transportades, de més o menys lluny, pel vent o pels corrents d’aigua i dipositades en un ambient d’aigües tranquil·les en un marc climàtic temperat càlid, amb alguns períodes de clima sudtropical, com ho confirma el marge foliar serrat de molts exemplars, encara que s’ha demostrat que el paleoclima es va anar refredant cap a la part alta de la columna geològica, amb la presència de gèneres més adaptats a climes més frescs com són Betula i Fagus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada