Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 29 de juny de 2011

Isabel Benet: TOLORIU, BARITINES I LLEGENDES

Aquest llarg pont de Sant Joan l’hem aprofitat per a donar un cop d’ull als voltants de Toloriu, petita població de l’Alt Urgell situada al capdamunt d’un altiplà sobre el Segre i a mig aire sota la muralla del Cadí. Tenim entès que fa només 25 anys encara s’explotaven petites bossades de baritina (o barita) que apareixen interestratificades a les calcàries del Devonià (Paleozoic).

Aquest sulfat de bari (Ba SO), com que és d’origen hidrotermal, s’associa a menes metal·liques d’altres minerals com galena, esfalerita, calcopirita... Aquí sembla ser que la baritina va acompanyada d’atzurita i malaquita principalment. Per això, de bon matí, intentem assolir el Coll de Se (o de Sert) des de l’indret de Baguja, tot flanquejant el vessant est de la Serra de Mata. Per la pista tenim bones sensacions ja que anem trobant trossos de baritina massiva i algunes platanteres (Platanthera bifolia).

Quan sortim als camps, ufanosos després de les pluges de primavera, descobrim dues coses: que la pista que seguim es va perdent, però que als prats hi creixen les caputxines oloroses (Gymnadenia conopsea) que sobresurten d’entre la gespa com ciris rosats, i ens preguntem: què tindran les orquídies que són tan fascinants?.
Veient que el camí es perd del tot, decidim tornar als cotxes i intentar arribar a Coll de Se des de Toloriu, on un bon home ens indica la pista que hem de seguir. Aquesta pista, només apta per 4×4, ens deixa a l’Era del Fuster, deliciós prat des del qual continua un camí carreter que s’enfila al Pla de les Torres. A mitja alçada apareix un forat on s’havia extret baritina i de la qual encara queden alguns fragments.

Era del Fuster

Aprofitem per a recollir algunes mostres i seguim enfilant-nos pel camí, el qual ens regala bones vistes sobre la Serra del Cadí i la presència del curraià vermell (Cephalanthera rubra) que retratem amb profusió... més que minaralogistes semblem orquidiòlegs aficionats.
Més amunt acabem trobant el contacte entre les fàcies Buntsandstein i Muschelkalk inferior (amb els característics “fucoides”) on hi ha les restes d’un suposat forn de calç.

Com que sembla que ja no trobarem més bossades de baritina, i la gana ja es deixa sentir, decidim tornar a l’Era del Fuster per tal de fer un mos, perquè ja és prou tard. Després de “dinar”, un grup ens acostem al proper Coll de Se, on està el contacte discordant entre les pissarres i andesites del Carbonífer superior-Permià, amb les sorrenques vermelles del Triàsic inferior. Des d’aquest coll es gaudeix de bones vistes sobre el massís granític que tanca l’horitzó pel nord amb els cims del Pedrafita, Tossa Plana de Lles i la Muga, entre d’altres. La resta del grup ha decidit baixar a peu per tal de seguir buscant orquídies, però només troben algunes epipactis que encara no estan florides.
Acabem aquesta jornada al deliciós bar de l’hostal de Toloriu on ens fan partícips de la llegenda de la princesa asteca Xipaguazin, filla de l’emperador mexicà Moctezuma II,  casada amb Joan Grau i Ribó, baró de Toloriu. Aquesta pobra princesa, que va tenir un fill, acostumada com estava a viure a la cort mexicana, no es va adaptar mai a la cruesa del clima pirinenc i va morir al cap de tres anys, al 1537. Poc després la seva tomba va ser expoliada, però el seu suposat tresor no s’ha trobat mai i això ha alimentat la imaginació de molts caçadors de tresors que s’han deixat veure per aquest poble per tal de localitzar-lo.


Una altra cosa curiosa és que a l’església  s’exhibeix una placa, en francès, signada per un tal Chevalier L. Vidal Pradal de Mir, membre dels Cavallers de l’orde de la Corona  Asteca de França. I és que a Mèxic hi va haver un emperador francès, Maximilià d’Àustria (familiar de l’emperador Napoleó III), que ho va ser des de 1864 al 1867, any en què va ser afussellat. El cas és que aquest “chevalier” sembla ser l’heterònim del príncep Guillem III de Grau-Moctezuma, suposat descendent del baró de Toloriu que es guanyava la vida venent falsos titols nobiliaris de la corona asteca allà pels anys seixanta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada