Mn. Francesc Nicolau: ES VAN SABENT MÉS COSES SOBRE LA LLUNA

Primera xerrada del primer cicle de conferències que, sobre el tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 26 d’octubre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

La Lluna és el nostre satèl·lit natural. És a 1,3 segons llum de la Terra, però, a escala humana són 384.000 km, unes 9,5 vegades la longitud de l’equador o dels meridians del nostre planeta. La seva òrbita es el·líptica. De vegades, està més lluny i altres més a prop nostre.

Imatge de la Lluna plena

L’estudi de la Lluna va començar amb la determinació del seus defectes en el moviment. El de libració, que de vegades ens deixa veure el seu pol nord i altres el sud. El de balanceig i perturbacions degudes a altres astres, serien altres tipus de moviments, fins a totalitzar unes 500 diferents modificacions de l’òrbita. La temperatura a la seva superfície pot arribar des d’uns -200º fins a sobrepassar-ne els 300ºC.

El primer mapa de la Lluna es deu a Galileu, fou el primer a observar els cràters, les valls i muntanyes de la seva superfície, però sense donar-los nom. Michael van Langren el 1645 va fer una altre mapa donant noms als diferents accidents, però no va prosperar.

Posteriorment, Hevelius i els jesuïtes italians Riccioli i Grimaldi, feren mapes més perfectes i donaren noms als accidents lunars, noms encara vigents avui dia, fins a un total d’uns 200. A les regions planes els fou donat el nom de “mar”, encara que no ho són. Kuiper, al segle XX, va fer un mapa molt detallat, amb moltes més denominacions, bo i respectant les dels italians. Actualment, es coneixen uns 2000 noms de lloc, dels quals uns 800 són de a la cara oculta.

Diferències entre les cares de la Lluna

Avui dia, es coneix bé la Lluna. A la cara visible, un terç de la superfície es plana. A la part del darrere solament ho és una dècima part. Aquestes planures serien anteriors als cràters. Molts cràters tenen una muntanyeta al centre per efecte produït en caure el meteorit que els originà.

Les primeres sondes a la Lluna foren enviades pels soviètics. La primera que hi arribà en fou el Lunik II el 1959. Els americans també fabricaren els Ranger, els quals, el 1965, arribaren a la Lluna com a satèl·lits orbitals i retrataren la seva superfície, inclús la de la cara oculta, amb els seus mars més petits. El viatge a l’espai del primer astronauta, el soviètic Yuri Gagarin, va permetre pensar en enviar a la Lluna naus tripulades.

Van ser primer els americans que enviaren els seus primers Apol·lo tripulats. El número 10 va donar la volta a la Lluna. El 11 va allunar per primer cop. Aquesta expedició va sortir de la Terra el 16 de juliol de 1969 i estava formada per Armstrong, Aldrin i Collins; es va posar en òrbita lunar el 20 de juliol a les 20 h. Allunitzaren a les 2 h de la matinada del dia següent.

Seguiren 6 expedicions més, malgrat que la 13 no va poder allunitzar. Les 15, 16 i 17 portaren un vehicle i van recórrer fins una distància de 20 km des del punt d’allunitzatge, amb estada de la darrera de fins a tres dies. Entre totes les expedicions es recolliren 2.200 mostres amb un total de 385 kg (es pot contemplar una mostra al Museu Mollfulleda de Mineralogia, d’Arenys de Mar).

Diferents materials presents a la Lluna i la seva distribució

El projecte Apol·lo finí el 1972 i no s’hi ha tornat, encara que sí hi han anat expedicions no tripulades (Lunakod russes). Darrerament n’hi ha enviat sondes xinesos, japonesos i indis. La Xina ha iniciat les investigacions enviant–hi tres naus, una d’elles amb un vehicle d’exploració. Però per què la Lluna és un satèl·lit tan gran? Per explicar-ho, hi ha tres teories: que és filla, que és germana o que és esposa de la Terra.

Georges Darwin, fill de Charles, exposa que la Lluna era filla de la Terra. Quan al principi dels temps, la Terra era líquida i es va produir una excrescència que fou llençada a l’espai i formà la Lluna. Però la regolita  (mantell de pedres esmicolades que recobreix la seva superfície dura) no és com els nostres sòls tan diferents; i els silicats que componen les seves roques. A més, la cicatriu que es suposava era el Pacífic, avui dia se sap que dit oceà ha estat originat en una època relativament recent pel moviment de les plaques que el conformen.

Urey, va llençar la teoria que era esposa de la Terra. Al voltant del Sol van originar-se inicialment cinc planetes: Mercuri, Venus, Terra, Lluna i Mart. La Terra va captar finalment la Lluna en apropar-s’hi i en va fer esposa Segons Singer, seria germana. Quan es formaren els planetes a partir de la nebulosa còsmica, el remolí de la Terra va tenir a prop una nebulositat anàloga que formà la Lluna que acabà sent capturada per la Terra, o sigui en fou germana. Actualment, es creu més probable la segona teoria.

A la Lluna es van deixar aparells sismògrafs per tal de detectar llunatrèmols. Cap d’ells arriba a 3 escala de Richter. Hi ha tres menes de llunatrèmols. Uns, es produirien per la influència de la gravetat de la Terra. A uns 800 km de profunditat, la Lluna seria pastosa i la Terra li provocaria marees de fins a 50 cm i cada 29,5 dies terrestres (duració del dia lunar). Altres sismes es produïrien per causa del Sol i d’altres astres. Un tercer tipus serien els deguts a impactes de meteorits de més d’un quilogram de pes. Les duracions dels llunatrèmols arriba de vegades a uns quatre dies, ja que la Lluna es comporta com una campana. Cal tenir en compte que el metall del qual estan fabricats els simògrafs es dilata i es contrau i això també influeix en la detecció, però no són llunatrèmols.

El dia lunar duraria quasi be uns 15 dies terrestres i la nit lunar uns altres tants. El nostre satèl·lit frena la rotació terrestre. Fa uns 600 milions d’anys, el dia durava unes 30 hores i ara en són 24. Aquesta variació s’ha pogut observar en estudiar les estructures de creixement dels coralls paleozoics. Cal fer una correcció horària d’un segon cada tres anys. I ja s’han corregit 25 segons des que se sap, encara que aquest fet provoca inestabilitat a internet i pot provocar interrupcions al sistema informàtic. S’ha proposat afegir una hora cada 600 anys, però l’opinió està dividida.

Projecte d'estació a la Lluna

Actualment, es considera la creació d’una colònia habitada en substitució de l’estació espacial. És un projecte internacional, frenada per la falta d’aigua. S’ha proposat instal·lar-la al pol, on les variacions de temperatura són més minses.

Si voleu veure el reportatge complet que es va poder veure a la conferència, cliqueu aquí.
I si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí. 

Isabel Benet: LES EXPLOTACIONS DE CARBÓ DELS VOLTANTS DE VALLCEBRE (II)

Després d’haver vist els sectors miners de La Consolació i Sant Corneli, continuarem el nostre periple per les explotacions dels voltants de Vallcebre, però abans de visitar les mines i pedreres de Fumanya, coll de Pradell, Vallcebre i el Collet, farem una breu parada al poble de Fígols, petit nucli d’origen medieval el qual va tenir fins i tot un castell, ja que aquesta zona, juntament amb Peguera, era molt rica en pastures. En l’època d’esplendor de les explotacions del lignit, però, l’espai comprès entre les colònies de La Consolació i Sant Corneli era conegut amb el nom genèric de “Figols” i per això l’estació de tren rebia el nom de “Figols-Les Mines”.

El poble de Fígols sota els cingles de Vallcebre

Per a arribar a Fígols hem de continuar amunt per la mateixa carretera BV-4025, tot deixant a mà dreta el trencall que es dirigeix als petits nuclis de El Jou i Sant Climent. Després d’acostar-nos a la base dels blanquíssims cingles de Vallcebre, trobarem a mà esquerra l’accés al poble de Fígols, del qual cal destacar l’església de Santa Cecília d’origen romànic. De l’antic temple del segle XII, però, només en resta la torre quadrada del campanar i els murs de la nau central.

Santa Cecília de Fígols

Al sud i oest del nucli de Fìgols hi havia hagut nombroses mines amb noms com Santa Eulàlia, Marina, del Martínez, Fumanya (o Foradada), de Santa Bàrbara… però ben poques resten en queden, ja que entre els anys 1975 i 1985 l’empresa “Carbones de Berga SA” va explotar les capes de carbó pel sistema a cel obert, Tanmateix encara avui queden alguns vestigis de la que va ser la mina de Santa Eulàlia a tocar de Cal Det on, sota un penya-segat i al costat del torrent, es veu un forat quasi tapat del tot pels esbaldregalls.

Aquest petit forat és el que queda de l'entrada de la mina Santa Eulàlia

Més notables són, però, les restes de la que va ser la mina Fumanya (o Foradada). I per poder donar-los-hi un cop d’ull cal sortir de la plaça de Fígols per una pista amb marques grogues i blanques corresponents al PR C-73.1. Després de deixar a mà dreta l’accés al cementiri, continuem recte uns metres fins a una cruïlla on trobem les ruïnes de Cal Sant. Aquí deixem a l’esquerra una pista que davalla cap a la font de la Perera i Cal Det, i continuem recte pel PR en direcció al torrent de Fumanya.

Caputxina

Pel camí podem anar gaudint de les flors de la caputxina (Anacamptis pyramidalis), una orquídia d’inflorescència cònica pròpia de terrenys calcaris de la terra baixa i mitja muntanya. També podem gaudir de les vistes que es despleguen per llevant de la cubeta tectònica de La Nou-Malanyeu amb els seus espectaculars plegaments.

Vista de la cubeta tectònica de La Nou-Malanyeu

Després de rodejar una carena, i quan la pista fa un revolt, ens desviem per una pista que surt a mà esquerra que, en pocs metres, ens deixa a l’entrada de les instal·lacions que acompanyen la gran entrada tapiada de la mina Fumanya.

Instal·lacions de la mina Fumanya

Retornem a la pista principal per la qual hem vingut i continuem pujant per tal de veure l’indret on hi van haver la mina Martínez i la mina Montserrat (o del Petit), i que actualment és un descampat on encara és palesa l’explotació a cel obert que s’hi va fer. Continuant per aquesta mateixa pista retornem a Fígols tot observant les blavoses flors de la cerverina (Catananche caerulea), una asteràcia típica de l’estatge de muntanya mitjana que creix als marges del camí.

Cervellina

Quan la pista desemboca a la carretera, a l’alçada de Cal Petit, anem a la dreta pel seu voral uns 500 m fins a les envistes de Cal Capblanc, moment en què prenem un sender a la dreta i amb bones vistes que baixa directament cap al poble, amb bones vistes sobre l’altiu Sobrepuny, situat al cor de la cubeta de La Nou-Malanyeu.

El cim del Sobrepuny vist des de Fígols

Des de Fígols continuem amb vehicle per la carretera BV-4025 en direcció a ponent, tot passant molt a prop de l’església de Sant Mateu de Fumanya, d’origen romànic però molt modificada al llarg dels segles XVII al XIX quan s’hi van fer diverses obres de consolidació i també es va construir l’actual campanar de cadireta.

Sant Mateu de Fumanya

Al sud del nucli de Fumanya també hi havia hagut diverses mines com la mina Manuela (o del Ros), de les Abeurades, del Fava, de la Creu de Fumanya… però un cop més no en queda ni rastre degut a les explotacions a cel obert que s’hi van fer entre mitjans dels anys 70 i mitjans dels anys 80 del segle passat.

Restes de carbó al Clot del Cirer

Anem per la carretera fins a tocar del mas de Puelles, on entrem a peu per una pista que surt a mà esquerra i que ens condueix als prats del Clot del Cirer, on a més de veure les restes deixades per les explotacions a cel obert, també observem un exemplar de granota verda (Pelophylax perezi) en una bassa que hi ha sota del mas i a tocar de la pista.

Granota verda

Retornem a la carretera i prenem el trencall a mà dreta que puja cap al coll de Fumanya on, algun dia, s’inaugurarà el Centre d’Interpretació de Fumanya. En aquest trencall trobem un plafó que ens informa sobre les característiques de la serra d’Ensija, que tenim just damunt, i sobre el jaciment d’icnites de Fumanya sud el qual ja hem visitat en diverses ocasions.

Plafó informatiu a l'entrada del jaciment de Fumanya sud

Des del coll de Fumanya seguim baixant fort per aquesta estreta carretera en direcció al Pla de la Barraca. Pel camí es poden observar els treballs duts a terme per l’explotació a cel obert que es va fer, sobretot als anys 80, on hi havia hagut diverses mines amb els noms de El Burguet, Cascante, Esquirol, del Corder i del Gandinya, i de les qual no en queda ni rastre. 

Sector miner de Fumanya, Tumí i coll del Pradell

vist des de les Roques d'Empalomar

Esquema de la disposició dels estrats a Fígols i Fumanya

Capes de carbó fortament inclinades a Fumanya sud

Degut al fet que en aquest sector les capes de carbó aflorem amb una acusada inclinació, l’explotació del carbó en aquestes mines es feia segons el sistema de testeres. Aquest mètode consisteix en crear cambres rectangulars, i en escala invertida, a base de barrinades. A mesura que l’explotació avançava s’havien d’aguantar les parets de la zona explotada amb unes bigues de fusta travesseres, les quals també permetien als miners pujar i baixar per elles. 

Esquema d'una explotació amb el sistema de testeres 

extret de Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró

A la part baixa es deixava una zona sense explotar perquè allà s’hi feien uns embuts, amb comportes, on s’hi acumulava el carbó el qual es descarregava a l’interior d’unes vagonetes que corrien per una galeria inferior fins la boca de la mina; i per tal d’evitar les bosses del perillós gas metà (grisú), a la zona d’avanç de l’explotació es llançava aigua a pressió o s’injectava aire fresc des de l’exterior.

Vista del sector miner de Fumanya nord

En tot aquest sector, l’explotació a cel obert va representar un daltabaix ecològic i paisatgístic de primer ordre, però per contra va deixar al descobert un important jaciment de petjades de Titanosaures, uns dinosaures sauròpodes que feien els seus nius en aquest ambient lacustre costaner fa uns 70 milions d’anys.

La capa de margues amb ignites l’any 2003

Acumulació de Curbicula laletana, un bivalve d’aigües salobres

El Pla de la Barraca

Així arribem al Pla de la Barraca on trobem el mas de Cal Borni reconvertit en restaurant: A la cruïlla anem a l’esquerra en direcció al coll del Pradell, per pista asfaltada, tot seguint el curs del torrent de Forat Negre aigües amunt. A mitja pujada trobem l’Àrea de Tumí, amb taules de pic-nic sota uns arbres encara molt escarransits. L’explotació a cel obert va fer aflorar el nivell freàtic i, com a conseqüència, es va formar un llac que és un dels atractius d’aquesta àrea. També trobem uns quants plafons que ens informen sobre les roques, l’ambient en el qual es van dipositar, i els animals i plantes que hi vivien entre finals del Cretaci i inicis del Terciari.

L'àrea de pícnic de Tumí

Aquí també hi havia hagut diverses bocamines i una colònia pels miners amb pisos, cantina, taller, magatzems i dispensari. Durant la Guerra Civil, la Generalitat va iniciar el projecte de construcció d’un telefèric per portar el carbó de Tumí fins al Collet, però es va haver d’interrompre i aquest telefèric no es va posar en marxa fins l’any 1944. Aquest va estar en servei fins l’any 1962, moment en que el transport del carbó es va fer per carretera.

Imatge d’època de les explotacions de Tumí

A partir d’aquí la pista asfaltada s’enfila amb pendents considerables cap al coll del Pradell, tot passant per una altra àrea d’explotació on encara es conserven unes tremuges i el traçat dels trens miners que portaven el carbó des de la mina Nova fins a les esmentades tremuges. Podem fer el recorregut a peu des de la carretera fins a la bocamina, tot seguint les vies les quals travessen un petit túnel que forada les calcàries marines del Maastrichtià (Cretaci superior).

El tren miner

El túnel

L'entrada de la mina Nova

Si continuem amunt per la pista asfaltada, arribarem al coll del Pradell on només es conserven els terraplens on s’havia explotat el carbó a cel obert. Per continuar l’itinerari, hem de retornar al Pla de la Barraca, des d’on podem dirigir-nos als túnels que foraden el serrat d’Estavella (o l’Esdavella), format per les calcàries de Vallcebre, i arribar així al mirador de Vallcebre.

Túnels del telefèric

Mirador de Vallcebre

Per aquests túnels passaven les vagonetes, procedents de les mines Tumí i Maria, en direcció al Collet on hi havia una estació de tren. A l’entrada dels túnels hi ha diversos plafons informatius amb fotografies de l’època, i des del mirador es poden veure les instal·lacions de la Mina de Vallcebre, que tenim just a sota i que visitarem en el següent capítol, juntament amb el què resten de les instal·lacions del Collet.

Bibliografia:

• Revista l’Erol: Miners i mineria. 40 anys de l’accident de La Consolació, núm 126, 2015

• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997

• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986

• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003

• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004

• Mata, T & Pich, M.: Dones a la mina, rev. Cadí-Pedraforca, núm. 6, 2009

Isabel Benet: CRETACI (II): El crepuscle dels gegants (II)

La fascinació que els dinosaures provoquen tant a científics com a profans, és en bona part deguda a la seva misteriosa i, aparentment, sobtada desaparició, la qual coincideix amb una data “concreta” (geològicament parlant, es clar!): fa 65 (o 66) milions d’anys alguna cosa va passar... 

El Límit K-T

A aquesta data “concreta”, els entesos l’anomenen Límit K-T (K de Kreide, que és Cretaci en alemany, i T de Terciari), i de teories esbojarrades sobre l’extinció dels dinosaures n’hi ha per tots els gustos, com la que explica que els dinosaures van desaparèixer perquè eren lents, maldestres, estúpids i incapaços de trobar les grans quantitats de menjar que necessitaven els seus cossos enormes...

Altres teories asseguren que va ser culpa dels petits mamífers que s’alimentaven dels seus ous; altres en donen la culpa a l’aparició de les papallones, ja que les erugues es cruspien tots els vegetals en no haver-hi ocells que s’alimentessin d’elles; altres expliquen que el calentament gradual de la Terra va provocar cataractes prematures als ulls dels dinosaures, els quals, en quedar-se cecs, morien abans de l’edat de reproducció... però la que s’endú la Palma d’Or de les teories absurdes és la que assegura que els dinosaures es van extingir per culpa de l’home de les cavernes! 

Cartell de la pel·licula de l'any 1966  Hace un millón de años

protagonitzada per una espectacular Raquel Welch

Richard Owen, qui es va inventar el nom de “dinosaures”, també es va referir a la seva extinció dient que com que eren animals de sang freda, aquests van poder proliferar en un entorn deficitari en oxigen com el que hi havia durant el Mesozoic, però a finals d’aquesta Era, l’augment d’aquest gas va fer de la Terra un lloc inhabitable pels dinosaures. 

Sir Richard Owen

Entre les teories mig serioses està la que relaciona l’extinció dels dinosaures amb l’aparició de les plantes angiospermes, ja que explica que els dinosaures es van enverinar menjant aquestes noves plantes, moltes de les quals contenen perillosos alcaloides, tot i que al llarg del Cretaci van continuar proliferant les plantes gimnospermes, amb les sequoies com a representants més destacats, sobretot per les seves grans dimensions! 

 Exemplars de sequoia gegant (Sequoia sempervirens), un veritable fòssil vivent

Però el que sí que és cert és que fa uns 95 milions d’anys es van començar a estendre les plantes angiospermes, i a partir d’aquell moment les plantes gimnospermes, les quals havien dominat el panorama vegetal fins aleshores, inicien un clar retrocés. D’aquestes plantes més “modernes”, la família de les magnoliàcies en són els seus representants actuals més antics perquè es caracteritzen per tenir unes vistoses flors de grans tèpals de color blanc (o crema) col·locades helicoïdalment al voltant d’una mena de pinya, apta per a ésser pol·linitzada per escarabats, ja que a l’època en què van aparèixer aquestes plantes encara no hi havia abelles. Per totes aquestes característiques tan arcaïques, a les magnoliàcies se les considera com el prototipus i punt d’inici evolutiu de la resta d’angiospermes. 

 Flors i fruits de Magnolia grandiflora, un altre fòssil vivent

Tanmateix l’any 2015 va ser notícia el “descobriment”, al Montsec i al Sistema Ibèric, de l’angiosperma més antiga del món: Montsechia vidalii. En realitat aquesta planta ja havia estat descoberta a la pedrera de Meià feia més de 100 anys, però no se l’havia pogut datar correctament. Ara els científics que l’han estudiat l’han datat en 130 milions d’anys! 

Exemplar de Montsechia vidalii

Aquesta curiosa planta es creu que era subaquàtica i que utilitzava els corrents d’aigua per a transportar el pol·len. En els estanys d’aigua dolça on creixia la Montsechia, també hi havia d’altres plantes no menys importants com Ranunculus ferreri (una altra angiosperma semiaquàtica) i la falguera arborescent Weichselia reticulata, la qual feia el paper dels manglars actuals. I dins aquest ambient lacustre costaner també hi havia algunes palmeres com Sabalites longirhachis... Però no ens anem per les branques (i mai millor dit) i centrem-nos en la desaparició dels dinosaures.

Exemplar de Ranunculus ferreri (present a Cosmocaixa)

Exemplar de la falguera Weichselia reticulata

Reconstrucció d’aquesta falguera arborescent

Exemplar de Sabalites longirhachis a Coll de Nargó

La teoria de les extincions en massa es remunta a Cuvier qui, amb les seves idees “catastrofistes”, proposava que cada cert temps hi havia una renovació completa de tots els organismes que viuen a la Terra. Aquestes idees eren contràries a les proposades pels “uniformistes” de Lamarck, més properes al posterior evolucionisme de Darwin, els quals asseguraven que els organismes es creaven per generació espontània i la seva tendència era la d’evolucionar gradualment cap a formes més perfectes i elevades. 

 Georges Cuvier i Jean-Baptiste Lamarck

De les almenys cinc extincions en massa que es calcula que han afectat la Terra des de l’inici del Paleozoic, la darrera (o límit K-T) és la més estudiada pels científics, encara que molts d’ells només es preucupen d’explicar l’extinció dels dinosaures, com si aquests fossin les úniques criatures que van desaparèixer en aquell moment.

Luis i Walter Alvarez al Límit K-T a Gubbio (Itàlia) a l’any 1981

Entre les teories serioses sobre la darrera gran extinció, tal vegada la més “impactant” sigui la que van proposar, a principis dels anys 80, dos científics de la Universitat de Berkeley, Walter Alvarez i el seu pare Luis W. Alvarez (Premi Nobel de Física l’any 1968): la causa de l’extinció d’una bona part de la fauna terrestre i marina de finals del Cretaci va ser l’impacte contra la Terra d’un asteroide d’uns 10Km de diàmetre, la qual cosa va provocar erupcions, tsunamis, incendis, pols en suspensió, pluges àcides i tota mena de desgràcies.

Bòlid entrant a l’atmosfera vist des de Txeliàbinsk (Rússia) l’any 2013

Això ho van proposar arran del descobriment, a Gubbio (Itàlia) l’any 1977, d’una capa d’argiles, de 66 milions d’anys, amb una alta concentració d’iridi, un element poc comú a l’escorça de la Terra i que, per força, havia d’haver arribat des de l’espai exterior. Es va donar el cas que aquesta capa també es va detectar a molts altres llocs del món, per la qual cosa la teoria de l’impacte va ser innegable. Fins i tot es va localitzar el punt de col·lisió de l’asteroide: el cràter de Chicxulub (Yucatán, Mèxic) de 180 Km de diàmetre.

El cràter de Chicxulub

Aquesta teoria tan “catastrofista” va encetar una nova polèmica entre els partidaris de la causa de l’extinció per l’impacte d’un asteroide i els partidaris d’una extinció més gradual, ja que són molts els que asseguren que l’alta concentració d’iridi no cal anar-la a buscar a l’espai, sinó que potser estaria relacionada amb el vulcanisme que va tenir lloc a l’altiplà del Decàn (Índia) a finals del Cretaci, on les efusions van cobrir una superfície de 500.000 Km² amb un gruix de més de 1.500 m. I és que les extincions poden produir-se arran d’una sèrie de canvis subtils que operin al llarg de mils, o fins i tot milions, d’anys, però el resultat pot semblar un instant degut al fet que el registre fòssil és molt deficitari i imperfecte.

Extensió que ocupa la província ígnia a l’altiplà del Dècan (Índia)

No hem de perdre de vista que és a finals del Cretaci que es fa efectiva l’Orogènia Alpina, amb l’aixecament de noves serralades, les quals de ben segur van provocar canvis en els corrents marins i atmosfèrics i això es podria haver traduït en un canvi de la temperatura global de la Terra (més freda) i en un descens del nivell del mar. Tots aquests canvis podrien haver incidit amb més força sobre aquelles comunitats que ja estaven amenaçades d’extinció... i l’impacte de l’asteroide només va ser la cirereta del pastís, ja que són molts els que pensen que abans d’aquest fet ja havien desaparegut moltes criatures, entre elles els ammonits i, tal vegada, també la major part dels dinosaures.

Extret de Fossilia Ilerdae 2011

Fos quina fos la causa (o la combinació de moltes causes) de l’extinció finicretàcica, fa 65 (o 66) milions d’anys va finalitzar l’era dels rèptils i va iniciar-se l’era dels mamífers, els quals, a partir d’aquell moment, van començar a evolucionar i a estendre’s pel món tot ocupant els nínxols ecològics que havien quedat vacants... però aquesta ja és una altra història.

I com si fos un epíleg afegirem que, mirant al nostre voltant, podem assegurar que els gegants del passat... encara són entre nosaltres!

Si voleu veure el capítol anterior d’aquesta història, cliqueu aquí.