Isabel Benet: EL VOLCÀ DE LES MEDES

Aquest volcà, situat al capdamunt de la Serra de les Medes (capçalera de la riera de Llèmena) i al sud de la comarca de la Garrotxa, forma part del poc conegut conjunt eruptiu de les valls de Llèmena i Adri constituït per altres cinc volcans com són: volcà de Granollers de Rocacorba, Puig Moner, Puig de la Banya del Boc, Clot de l’Omera i Puig d’Adri. El volcà de les Medes, però és l’únic d’aquest grup que es troba dins els límits del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i l’únic amb la qualificació de Reserva Natural.

La Vall de Llèmena, oberta a llevant, està en plena Serralada Transversal on predominen les falles distensives d’orientació NW-SE que van compartimentar-la en blocs i van afavorir l’efusió de magma ara fa uns 100.000 anys.

Aquests volcans, junt amb els de la veïna Vall d’Hostoles, no són tan coneguts com els volcans d’Olot degut al fet que, en ser més antics, es troben més erosionats, la qual cosa fa que siguin més difícils de reconèixer. En alguns casos ja no es conserva l’edifici volcànic i el que en resta són les colades de lava (Ex: Puig Monner).

El volcà de les Medes es va formar per l’activitat d’una falla, subordinada de la falla d’Amer, que afecta els conglomerats, gresos i margues grises del Bartonià (Eocè superior). En el volcà de les Medes poden identificar-se dos edificis volcànics del tipus “con d’escòries”: el Puig Rodó al nord i el Puig de les Medes al sud, que té forma de ferradura en esberlar-se el cràter durant la sortida de la lava, la qual va escampar-se pels actuals camps de conreu de l’abandonat Mas de les Medes, i va descendir per la vall fins més enllà de Sant Aniol de Finestres.

L’activitat volcànica fou de tipus estrombolià, això és: una primera fase explosiva durant la qual es van acumulant piroclastes, o magma esmicolat per desgasificació (com quan s’obre una ampolla de cava) i també fragments de la roca encaixant que el conducte volcànic ha hagut de travessar abans de sortir a la superfície, així com també fragments de les parts més profundes de la cambra magmàtica. A aquests materials se’ls anomena “enclaus”. Els piroclates, segons la mida, es classifiquen com a:  cendres (els més fins), lapilli (o gredes), i bombes (els més grollers).

Bomba volcànica

Aspecte de les gredes

Tots aquests materials s’acumulen al voltant de la boca del cràter i formen un edifici de forma cònica. Molts volcans aturen la seva activitat en aquest punt, deixant així un con d’escòries com és el cas del Puig Rodó; però n’ hi ha que tot seguit, durant la fase efusiva,  expulsen una colada de lava que generalment destrueix un dels flancs del con i donen com a resultat el característic edifici en forma de mitja lluna, com és el cas del Puig de les Medes.

Vista del volcà des de la Serra de les Medes

La lava d’aquests volcans és de caràcter primari, o bàsic, ja que es tracta de basalts i basanites, roques alcalines (amb percentatges elevats de sodi i potassi) amb dèficit de quars (entre el 45 i el 55%). Això és degut al fet que el magma, procedent del mantell superior, assoleix la superfície ràpidament (en qüestió d’hores) i per això no té temps per a diferenciar-se ni formar grans cristalls, encara que poden trobar-se fenocristalls d’olivina formats durant les primeres etapes de cristal·lització.

Enclau de fenocristalls d'Olivina

Pujant per la vall pot observar-se com la lava basàltica d’aquest volcà, en refredar-se, es trenca un forma de boles (disjunció esferoidal) i no ho fa en les típiques columnes que poden veure’s al cingle de Castellfollit de la Roca.

disjunció esferoidal

Per a més informació sobre l’itinerari d’accés a aquest volcà, podeu consultar l’article “Incursió al Puig de les Medes” (març 2011) a centrealiga.blogspot.com

Bibliografia:

- Pujadas,A., Pallí,Ll., Brusi,D. i Roqué,C.; “El vulcanisme de la Vall de Llèmena”; Ed.Area de Geodinàmica (Universitat de Girona); 1997

- Mallarach,J.M. i Riera,M.; “Els volcans olotins i el seu paisatge”; Ed.Serpa; 1981

- Història Natural dels Països Catalans; Vol II (Geologia II); pp.360-368; Ed. Enciclopèdia Catalana; 1992

- Mapa Geològic Comarcal de Catalunya; E: 1:50.000; núm.19 (Garrotxa); Ed. Institut Cartogràfic i Institut Geològic de Catalunya; 2006

Mn.Francesc Nicolau: L'UNIVERS DE LES GALÀXIES (I)

Primer cicle de cinc conferències, sobre el tema “L’univers de les galàxies”, pronunciades per Mn. Francesc Nicolau els dies 26 d’octubre i 2, 9, 16 i 23 de novembre de 2010, a la sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona i transcrites per Jordi Babot.

1ª Conferència: WILLIAM HERSCHEL CLASSIFICA LES NEBULOSES EXTRAGALÀCTIQUES

Herschel neix el 1738. Al segle XVIII no hi ha ningú que sospiti que més enllà de la Galàxia hi hagi res, ni tampoc se sap res de les seves dimensions. La majoria encara pensa que les estrelles són fixes (la primera classificació era en estrelles fixes i estrelles planetes o errants).

Halley, nascut el  1656, va poder dir que les estrelles fixes no eren tan fixes repassant catàlegs. Les de l’Òssa Major s’havien mogut clarament. També es va fer famós pel cometa que va preveure la seva aparició després de calcular-ne un període d’uns 70 anys. Huygens va pensar que si no estaven fixes en una volta estarien a distàncies diverses. Potser totes brillen igual en elles mateixes. L’estrella Sírius, per la seva brillantor respecte del Sol es pot saber la seva distància (suposant que el Sol i Sírius brillessin igual) i la calculà. Veiè que era molt gran (però com que brilla 20 vegades més, la distància és realment 20 vegades la calculada per ell). Els astrònoms intentaren calcular distàncies estel·lars per triangulacions: Flamsteed, que havia fundat l’observatori de Greenwich, no se’n va sortir. Tampoc Cassini. Ni Römer (el qui va trobar la velocitat de la llum). Bradley va trobar l’aberració de la llum pel fet que la Terra corre, la llum de totes les estrelles es veu desviada fent un vaivé cada any, degut precisament a aquest moviment terrestre, i és d’uns 20 segons.

La distància es va trobar per triangulació mesurant l’angle visual a l’hivern i a l’estiu, quan la Terra està en posicions oposades i el Sol al centre. La diferència de l’angle d’observació donava el mateix. L’angle no va més enllà de set dècimes o unes poques encara dècimes de segon. Això es pogué fer el 1818 per Bessel (0,3 sg). L’angle que té per vèrtex l’estrella i costats passant per la Terra i el Sol es diu paral·laxi: la més propera és a 4,3 anys llum (una distància increïble). Piazzi, descobridor del primer asteroide, tampoc se’n sortí.

Friedrich Wilhelm Herschel

Herschel era fill d’un músic i nasqué a Hannover (actual Alemanya). Ell també era músic i tocava l’oboè en una banda militar. En una batalla veié la m ort molt aprop, cosa que el va fer desertar de l’exercit i als 19 anys va fugir a Anglaterra, a la ciutat de Halifax. Allà fou organista i professor de música durant 15 anys. Però també li agradava la ciència dels astres. Va llegir l’obra del matemàtic Thomas Wright, la qual afirmava que, segons la llei de Newton, la galàxia havia de tenir forma el·lipsoidal. Va cridar la seva germana Carolina a Anglaterra perque l’ajudés. Va casar-se a l’edat de 50 anys. Amb la seva germana fabricà fins a 70 telescòpis. Va dedicar-se a comptar quantes estrelles hi ha a cada regió quadrada del cel.  El 1785 va observar una estrella que es movia i tenia diàmetre aparent que resultà ser en realitat un planeta, Urà, però que ell va anomenar Jordi (en honor al rei d’Anglaterra). El rei li va atorgar un sou per a poder-se dedicar a l’astronomia. Actualment, se sap que Urà té un anell (no observable al telescopi ordinari) i és de color blanc blavenc.

Herschel va trobar la declinació i posició de més de 25.000 estrelles. Una de les estrelles de l’Óssa Major, Mizar, era una estrella doble que molts pensaven que era un efecte de perspectiva. Ell va demostrar que eren dues i que una girava al voltant de l’altre (ara se sap que són tres). Actualment es calcula que un 70% d’estrelles són dobles (o múltiples), o sigui, a poca distància una de l’altra que fa que estiguin unides gravitacionalment. Estrelles variables són estrelles que varien de brillantor. N’hi ha que són dues, una és que oculta l’altra (com un eclipse). John Goodriecke, posterior a Herchel, va demostrar que tenia raó, estudiant la devallada de la brillantor. Però també demostrà que n’hi ha de simples, o sigui, autèntiques variables. Aquest astrònom va morir a l’edat de 22 anys. El Sol es mou dins la Galàxia amb la resta de les estrelles. I es mou cap a un punt (“àpex solar” com l’anomenà Herschel) a 220 Km/sg.

Les nebuloses foren catalogades per Messier; en trobà 104: comprèn les autèntiques i les que actualment se sap que són galàxies (Andròmeda és M-31). Herschel en va catalogar més de 2.500 i va afirmar que moltes eren acumulacions d’estrelles (que es veuen molt tènues) i les anomenà nebuloses extragalàctiques.

Caroline Herschel

La seva germana va morir als 98 anys i va ajudar al seu nebot John que va poder aplicar per primer cop la fotografia a l’observació i va completar l’obra del seu pare amb les estrelles de l’hemisferi austral.

2ª Conferència: LA VIA LÀCTIA ÉS LA NOSTRA GALÀXIA

Via Làctia significa “camí de llet”. Entre nosaltres es coneix com a Camí de Sant Jaume o “Camino de Santiago”, pels pelegrins que la seguien per arribar a Santiago de Compostela. Galàxia ve del grec “galactos” que significa llet.

la Via Làctia

La certesa que el Sol forma par de la Via Làctia és només del segle XIX. Galileu va afirmar per primer cop que la nostra galàxia era un conjunt d’estrelles i no una taca com la llet, com es creia abans. Herschel en afirmar que veia la forma de l’Univers: conjunt d’estrelles de forma aplanada; el perfil equatorial serà la Via Làctia. Tots els estels que es veuen a simple vista formen part d’aquest conjunt excepte el piquet borrós que és la galàxia Andromeda, a 2 milions d’anys de nosaltres i de forma molt similar. Ara sabem que se’ns acosta a 200 Km/sg; no es pot percebre la seva forma a ull un i té petits cúmuls satèl·lits. És una mica més gran que la nostra.

Galileu Galilei

La Galàxia està formada, a simple vista per unes 6.500 estrelles (si es mira en una nit serena i dalt d’una muntanya). Segons Herschel n’ni ha tres-cents milions. Actualmentes diu uns quatre-cents mil milions, en haver descobert les nanes marrons i moltes altres.

Les dimensions de la galàxia van ser donades per primer cop per Herschel i les xifrava en 8.000 anys llum de diàmetre. Kapteyn, holandès, el 1906 va dir que era de 23.000 anys llum i el gruix del nucli de 6.000 anys llum; després, es va corregir: el diàmetre de 55.000 a.ll. i el gruix de 11.000 a.ll. Herschel havia cregut que veia igual distància a les dues bandes i el Sol rea al centre. En realitat és que al mirar cap al centre, les estrells es tapen les unes a les altres i, per això, donava aquesta sensació.

Shapley va tenir la idea que, com que la Galàxia té un entorn esfèric de cúmuls globulars (“escorrialles” de quan es va formar), eixams d’estrelles que fan una esfera al voltant de nostra Galàxia; si s’en mesurava la distància pel mètode indirecte de la brillantor, aleshores donava per a la Galàxia un diàmetre de 100.000 a.ll. Actualment se sap que era una mica exagerada aquesta distància, com mostrava Templer, el qual va tenir en compte que la llum que venia dels cúmuls globulars minvava per la pols i gas que es troba entremig. I s’afirma ara que és entre 85 i 90.000 a.ll.

Jan Hendrik Oort

Oort, de Leiden (Holanda), va establir que per a la Galàxia aquestes dimensions ben confirmades:

1)-El diàmetre és de 85.000 a.ll. El Sol està a una distància de 28.000 a.ll. del centre, en un dels braços (el radi és de 43.000 a.ll.).

2)-El gruix és de 16.000 a 20.000 a.ll. en el centre. En allunyarse’n va disminuint.

3)-Els braços són cinc, entre els quals hi ha Sagitari, Orió i Perseu (elSol en el braç d’Orió). Totes les estrelles giren al voltant del centre i formen els braços. Entre les estrelles hi ha un formigueig degut a la gravetat local, però totes gires a l’entorn del centre galàctic.

4)-La velocitat del Sol és de 200 Km/sg, girant entorn al centre de la Galàxia. Triga 225 milions d’anys en donar una volta sencera. Aquest temps és l’any còsmic.

5)-Els cúmuls giren al voltant de la galàxia i per ser més lluny són molt lents. En altres galàxies, les fotografies mostren que els braços són més blavosos i el centre és més clar. S’interpreta que al centre hi ha un enorme forat  negre (que és un milió de vegades la massa del Sol). El moviment de les estrelles pròximes a ell és molt ràpid, i això precisament explicaria aquesta existència.

3ª Conferència: NEBULOSES DE LA GALÀXIA

Hi ha 3.000 nebuloses o objectes nebulosos a la Galàxia. El 1685 Huyghens ja va descobrir la nebulosa d’Orió. Messier el 1781 publicà el catàleg de 109 nebuloses. Herschel el 1791 va observar que en certs punts no hi havia estrelles. Eren com forats al cel. En realitat, hi havia una nebulosa que no estava il·luminada. El que va decidir que les nebuloses s’havien de distingir dels cúmuls d’estrelles i altres, fou el 1864 per Huggins mitjançant espectroscopia: Si és un gas incandescent farà ratlles. Per què és incandescent? Les nebuloses galàctiques són de gas i estan a la nostra Galàxia; si fossin de les “estrelles” serien altres galàxies.

Christiaan Huygens

Cap el 1910, Wolf Bernard va dir que els forats de Herschel serien nebuloses fosques i de natura opaca, com la “Testa de Cavall” de la constel·lació d’Orió.

Les nerbuloses lluminoses es subdivideixen en nebuloses de difusió (reflexió o d’emissió) i nebuloses planetàries.

Entre les fosques hi ha els Sacs de Carbó. Deixen passar algunes estrelles que hi ha al darrera. Les Pleiades, quan es veuen amb un telescopi especial es veuen amb un halus: aquesta seria una nebulosa de reflexió. La seva explicació serà que les estrelles han nascut d’aquests núvols de pols còsmica.

Les lluminoses poden rebre la llum d’una estrella i reflectir aquesta llum coincidint els espectres de la estrella i el de la nebulosa. D’aquesta classe són  molt poques les lluminoses d’emissió.

El fill de Herschel, John; va voler analitzar la nebulosa d’Orió, ja que és molt especial. Va explicar per l’estrella “Z”, de tipus “W” que són les que tenen una temperatura superficial de 30.000º (el Sol a la superficie la té de 6.000º) i la seva lluminositat està en en blau i més enllà. El gas del voltant es queda amb aquesta energia i emet en una llum d’una longitud d’ona més llarga (com un fluorescent). Aquestes són nebuloses d’emissió. La distància a la qual es troba aquesta nebulosa es desconeix, però és inferior a 2.000 anys llum.

John Herschel

D’altres nebuloses emeten en color rosat. La “Trifida” fa com tres cossos, però no es veu l’estrells emissora, i entremig hi ha matèria fosca; és molt cridanera. D’altres tenen forma d’arc: la de les Randes s’ha interpretat per Oort, per les seves esfilagarses, com a resultat de l’explosió d’alguna supernova fa uns 2 o 3 milions d’anys.

Les nebuloses planetàries són totes de reflexió, com ara l’Anell del Sud. S’anomenen així perquè si es veu com una òrbita planetària al voltant de l’estrella molt brillant; és una nova que ha esclatat i el gas emès gira al voltant. Les “Dumbell” tenen concentracionms als extrems degudes a algun camp magnètic.

la  nebulosa de Cranc

La nebulosa de Cranc (d’on ha sorgit gran part del coneixement astronòmic), als llibres antics dels xinesos, que no utilitzaven el telescopi, anotaven tot el que veien al cel, com les estrelles hostesses, que apareixien bruscament, com una l’any 1054 dC que va brillar molt. Aquest fet va inquietar molt als astrònoms dels 1930 que va interpretar-la com una supernova. Allà on indicaven els xinesos a la constel·lació de Taure, apareixia la nebulosa del Cranc. S’ha vist que és un gas que s’expansiona a gran velocitat. L’estrella residual es capta en forma de púlsar que gira cada 0,34 sg. Sobre si mateixa.

4ª Conferència: MAGNITUDA, MASSES I VOLUMS DE LES ESTRELLES DE LA GALÀXIA

Hiparc de Nicea el 135 aC. va classificar les estrelles en sis magnituds (brillantors aparents). Quan més alta és la magnitud, més poca llum té  l’estrella. Amb magnitud alta, poca brillantor. Això es va seguir fins a l’invent del telescopi. A partir de llavors, es prengueren per bas dues estrelles que tinguessin dues brillantors extremes: 1ª i 6ª. Es va triar Spica, de la Verge, com a 1ª magnitud, i serveix per a comparar altres. Es passa d’una magnitud a una altra magnitud multiplicant per 2,512. Les de 6ª magnitud són de brillantor 100 vegades inferior. Es va pensar que totes les estrelles eren com el Sol i que la brillantor indicava distància; havia estat una primera idea equivocada de Huygens. Sírius té -0,5; Canopus, de Canina, -0,8, Alfa del Centaure -0,2; Artur, a la cua de l’Ossa Major la té també negativa; Rigel, d’Orió, també. De les que se sap la distància es pot dir la magnitud real que és la magnitud que tindrien a 10 parsecs (parsec és la paral·laxi  d’un segon). El Sol seria de magnitud 4,7 i Sírius de 1,4. En canvi hi ha Rigel, a 660 anys llum, la seva magnitud seria -6,9 i això vol dir que brilla 50.000 vegades més que el Sol!. I encara n’hi ha de més brillants: Alfa del Centaure és igual a la del Sol; la seva brillantor es deu a la seva proximitat. Si dues estrelles brillessin igual, no tindrien perquè ser iguals en volum.

Hiparc de Nicea

El volum de les estrelles es pot trobar gràcies als càlculs de Fizeau, mitjançant un espectroscopi es pot saber si una estrella és doble. Michelson diu que la llum d’una estrella es divideix en dos raigs que s’interfereixen, es podria saber el seu volum (l’interferòmetre capta diferències de l’ordre de mil·lèssimes de segon, i els millors telescopis només de dècimes de segon). El diàmetre del Sol a 10 parsecs seris de 7 mil·lèssimes de segon. Michelson va trobar el diàmetre aparent d’Artur i és de 23 diàmetres solars; Aldebaran de 36, i Antares de 280. Actualment se sap que les més voluminoses són Épsilon d’Auriga, amb 27.000 diàmetres solars; Alfa d’Hèrcules, de 800 diàmetres solars. També, s’han pogut trobar estrelles petitíssimes, com Sirius B, de 10.700 m, més petita que la Terra, nana blanca amb massa superior al Sol, i que sacseja a Sírius.

Albert Michelson

Les masses de les estrelles eren la preucupació, quan la brillantor i el volum no coincidien. Quan hi ha dues estrelles unides en un sistema binari, es pot saber el temps que necessiten per girar, i per la tercera llei de Kepler, deduir-ne la distància, i finalment la massa. Si se sap la distància i la força que s’atrauen les masses, per la llei de Newton es pot deduir la massa. El 90% de les estrelles són de massa entre una mica més petita del Sol i la de quatre masses solars. Les de volum més grans que el Sol són poc denses. Quan se superen la massa de 3,5, finalment col·laparan fent un forat negre. Épsilon d’Auriga, té una densitat de centmilionessim de gram/ cmᵌ; seria una estrella que encara es va contraient a partir d’una nebulosa inicial.

5ª Conferència: ESTRELLES MÚLTIPLES I CÚMULS ESTEL·LARS GALÀCTICS

El P. Mayer havia vist a mitjan segle XVIII que Mizar era doble. Herschel també va poder veure que hi havia dues estrelles a Mizar. Ara se sap que una de les components també és doble; amb això resulta que és triple. Una gira al voltant de l’altre en pocs dies. Les ratlles de l’espectre es veien dobles. Herschel els va anomenar sistemes binaris i que ho podien ser el 10% de totes les del cel. Avui dia es creu que gran part, potser les dues terceres parts ho són i, fins hi tot n’hi ha sextuples; de catalogades passen de 80.000.

Christian Mayer

Exemples de dobles telescòpiques són: Capella, l’alfa d’Auriga, s’ha vist que eren dues; una és 12 i l’altre 7 vegades el Sol, amb lluminositats de 110 i 70, respectivament. La revolució és de 104 dies (de les telescòpiques és una de les que té el període més curt). La núm.70 d’Ofiuc és de brillantor baixa, però al telescopi es veu triple. Una gira al voltant de l’altre en 70 anys. La tercera no és més gran que Júpiter. Alfa del Centaure, a l’hemisferi sud, és també triple, amb un període de 80 anys i la tercera de més de 1000 anys. És la més propera al Sol.

Exemples d’espectroscòpiques són: Castor, és variable a més de doble. Cada una de les dues fa quatre vegades el Sol i una d’elles seria doble a la seva vegada. La brillantor de les estrelles en girar varia. Els períodes són de pocs dies i algunes poques hores. Spica, l’alfa de la Verge, és doble espectroscòpica, amb òrbita de quatre dies.

Els cúmuls estel·lars són conjunts d’estrelles que formen una unitat. Poden ser oberts o globulars. Per ser-ho cal que: 1) totes tinguin la mateixa edat; 2) que entre elles no hagi un moviment de formigueig, o sigui, que estiguin a la mateixa distància; 3) que tinguin el mateix movment de translació dins la Galàxia.

les Plèiades

Dels oberts, dels quals ja se n’ha parlat (com les Plèiades que van nèixer d’un núvol còsmic). A ull nu se semblen en petit a l’Óssa major, i se’n veuen set. Galileu va comptar-ne 76 i Maxwell, al segle XIX, 626 (avui es creu que no són tantes, però no hi ha dubte que són centenars). Un altre són les Híades, més reduïdes que les plèiades (al peu de la lletra signifiquen “plujoses” i no se sap perquè d’aquesta etimologia). Els oberts es veuen a l’equador galàctic perquè és on hi ha més pols i gas.

La Galàxia té forma aplanada i al seu voltant hi ha cúmuls globulars d’estrelles que semblen abelles anant cal al rusc. El de la constel·lació d’Hèrcules, és 31 del catàleg de Messier; i és que els cúmuls hi són ja que amb el seu telescopi és com un puntet nebulós. De globulars se n’han catalogat 120 (encara que segurament deuen ser el doble). Es van formar segurament com el Sol a partir d’un núvol de gas i de plos que girava com esfilagarses de la Galàxia. Cada cúmul globular té estrelles al voltant d’un forat negre, no tan gran com el del centre de la Galàxia. Un altre és la de Canis Major.

 Edmund Halley

Amics del Museu: EL TOP 10 DELS JACIMENTS DE VERTEBRATS ALS PAÏSOS CATALANS

Article extret del llibre:“Els fòssils. A la recerca del temps perdut” de Jordi Agustí; Col. l’Esparver Ciència; Ed. la Magrana; Barcelona 1995.

• MONT-RAL - ALCOVER:  En aquest sector, la fàcies Muschelkalk superior presenta unes característiques especials ja que es tracta de dolomies litogràfiques ocres dipositades  en unes cubetes, delimitades per uns esculls fòssils,  de fons anòxics i amb aigües tranquil·les i relativament profundes , en els quals poden trobar-se exemplars d’una fauna pròpia de mar obert, com per exemple el notosaure Lariosaurus balsami (de 80 cm); el Pisanosaurus, rèptil que comença a recordar els plesiosaures encara que aquests procedeixen dels notosaures; els crossopterigis, peixos d’esquelet ossi com Alcoveria brevis; els Condristis, peixos ossis amb radis a les aletes; així com limoloideus, crancs i holotúries.

Perleidus giganteus (còpia)

• SANTA MARIA DE MEIÀ (la Cabrua i la Pedrera): A les calcàries litogràfiques del Cretàci inferior d’aquest sector, s’han trobat més de 50 espècies d’animals que en bona part són peixos crossopterigis de l’espècie Holophagus leridae; holòstids dels gèneres Caturus i Ophiopsis així com les espècies Lepiotes ilergetis, Urocles woodwardi, Vidalmina catalaunica, Notagogus ferreri i Propterus vidali; els teleostis (o peixos moderns) de les espècies Leptolepis crusafonti, Rubiesichtys gregalis i Anaethalion vidali.

També es troben granotes, llangardaixos, cocodrils i un esquelet fragmentat d’una au primitiva (Noguerornis gonzalezi) i diverses plomes. Així mateix s’han trobat restes d’ iguanodonts, dinosaures que vivien en un paisatge on dominaven les gimnospermes (pins, avets, sequoies), i també restes de mamífers herbívors.

Amiopsis woodwardi, Fontllonga

Pinya, la Cabrua

• CONCA D’ISÀBENA (la Boixedar, Capella, les Badies, Güell i Castigaleu): Durant l’Eocè inferior, en aquest sector hi predominava una flora de caràcter tropical on destacava la presència de primats de règim alimentari omnívor, com els lemúrids del gènere Adapis. També s’hi troben els primers avantpassats dels grans herbívors com són els gèneres Phenacodus, Purgatorius i Lophiodon del grup dels tapirs; els èquids Pachynolophus, que compartien hàbitat amb els creodonts (placentaris carnívors)del gènere Proviverra, del qual es van originar els cetacis.

• CONCA DE TREMP (Sossís i Roc de Santa): Durant l’Eocè superior, encara hi havien les condicions de temperatura i humitat necessàries per a mantenir una selva tropical al sí de l’arxipèlag europeu. Així es continua trobant el gènere Adapis i d’altres com Microchoerus i Necrolemur ( parent dels actuals tàrsids del sudest asiàtic) que vivien als arbres amb rosegadors del gènere Treposciurus, semblats als actuals esquirols. Els grans herbívors estaven representats pels paleotèrids de l’espècies Paleotherium magnum i P.crusafonti.

• TÀRREGA (el Talladell): En aquest jaciment s’escenifica el gran canvi climàtic que hi hagué a finals de l’Eocè i inicis de l’Oligocè, quan una glaciació al pol sud va acumular molta aigua en forma sòlida i el nivell del mar va baixar dràsticament, connectant així l’arxipèlag europeu a terra ferma, per la qual cosa un seguit de migracions van acabar amb la fauna endèmica.

Els lemúdids i els tàrsids desapareixen definitivament d’Europa, encara que la seva extinció és deguda segurament a la substitució dels boscos tropicals per boscos  més temperats, separats per extenses sabanes, on predominaven les gramínies, amb alternància de períodes plujosos i secs. És destacable l’arribada de nous rosegadors com són els veritables esquirols, castors i hàmsters així com l’aparició del petit Cainotherium del grup dels porcs senglars.

Els paleotèrids de l’Eocè són desplaçats pels primers rinoceronts, senglars primitius i animals semblants als hipopòtams, com Elomeryx cluai. Els creodonts són desplaçats, al seu temps, per carnívors més grans, com Amphicyon (de la família dels llops), guineus i mustèlids del gènere Plesictis. A més, en aquest jaciment s’ha trobat abundant flora dipositada als llacs que hi havien a la Conca de l’Ebre on hi vivien cocodrils dels gèneres Diplocynodon i Hispanochampsa. És a finals de l’Oligocè quan les faunes a Europa es fan més diversificades arribant al seu màxim durant el següent període: el Miocè.

El Talladell durant l'Oligocè

Brachiodus cluai, Tàrrega

Flabellaria haeringiana, Sarral

• SANT SADURNÍ D’ANOIA (els Casots): La fossa del Vallès-Penedès està relacionada amb una important fractura de l’escorça que, des del nord d’Europa, va formar també les fosses del Rhin i Roine ja durant l’Oligocè (30 Ma). La nostra fossa es va formar durant el Miocè inferior (fa uns 17 Ma) i en ella es van instal·lar amples praderies amb una fauna tipicament africana, en la que destacaven els “mastodonts”, proboscidis del grup dels elefants com Gomphotherium i Dinotherium, que s’alimentaven principalment de bulbs i tubercles que desenterraven amb els seus desenvolupats incisius.

Des d’Àfrica arriben novament primats a Europa del gènere Pliopithecus, avantpassats dels gibons, i pangolins (ossos formiguers) del gènere Teutomanis. Aquests visitants convivien amb altres d’origen asiàtic com Eotragus, l’ancestre dels bòvids, i amb cèrvols del gènere Procervulus, Lagomeryx i Acteocemas. En aquest jaciment, però,es troba un rumiant de posició taxonòmica controvertida. Es tracta de Paleomeyx, que se’l va relacionar amb les girafes però amb unes característiques més pròpies dels cèrvols. Així, de fet, ocuparia una posició intermèdia entre aquestes dues famílies. També encara es troben senglars del gènere Cainotherium, i veritables lagomorfs com Prolagus i Lagopsis del grup dels conills i les llebres. Les aigües continentals estaven poblades per rinoceronts del gènere Brachypotherium i entre els depredadors destaca encara Amphicyon i Pseudaelurus, un felí semblant a una pantera.

Paisatge del Miocè

Brachipotherium aurelianense, Rubí

• VALLÈS-PENEDÈS (Sant Quirze del Vallès, Can Mata, Viladecavalls, Hostalets de Pierola, Castell de Barberà, Can Feliu, Can Ponsic i Can Llobateres):  En aquests jaciments es troben faunes pertanyents al Miocè mig i superior que van donar lloc a l’establiment del pis, de definició local, anomenat “Vallesià”. Durant aquest període, l’estructura bàsica de l’ecosistema pràcticament no ha variat: apareixen mastodonts del gènere Tetralophodon i Aceratherium (d’hàbits aquàtics). Lartetotherium estaria proper al rinoceront mentre que Chalicotherium estaria més proper als cavalls.

Destaquen els cèrvols Micromeryx, Stephanocemas i Euprox així com els senglars Listriodon i Hyotherium. Entre les bòvids estaven Protragocerus i Miotragocerus i encara persistia el cànid Amphicyon. Entre el grup de les hienes destaca Progenetta que seria més caçador que carronyaire. En aquesta època apareixen per primer cop els felins anomenats “dents de sabre”, amb els seus ullals característics, com Sansanosmilius, però hi ha d’altres carnívors de mida més petita com els mustèlids Circamustela i Marcelia, i els teixons Palaeomeles, Plesiomeles i Taxodon. També estan les llúdries Paralutra i Limnonyx. 

Els petits rosegadors estan representats pels hàmsters i els lirons, i a la vora dels estanys hi vivien castors dels gèneres Chalicomys i Monosaulax. Entre els pobladors dels arbres estaven els esquirols del tipus Albanensia i Miopetaurista i també primats com Pliopithecus i Dryopithecus, el primer dels quals va ser trobat a la conca de la Seu d’Urgell l’any 1914. A tot aquest conjunt cal afegir l’arribada, al Miocè superior, de l’èquid Hipparion, ja plenament adaptat a la cursa i que procedia d’Amèrica del nord i Àsia. També  arriben els primers giràfids, com Palaeotragus, el gran felí “dents de sabre” Machairodus, i els veritables óssos Ursavus, Protursus i Indarctos, que es desenvolupaven en un entord de bosc subtropical anomenat “Laurisilva” amb clima d’estius càlids i humids i hivers suaus i secs.

Hipparion catalaunicum, Piera

Tetralophodon longirostris, Polinyà

• ROSSELLÓ (Serrat del Vaquer) - EMPORDÀ (Cornellà del Terri): Després de la crisi vallesiana, durant la qual van desaparèixer moltes espècies i d’altres es van veure notablement reduïdes, s’inicia el Pliocè amb un clima encara subtropical en el que subsisteixen els èquids, giràfids, tapirs, rinoceronts i mastodonts, de l’espècie Anacus arvernensis, un petit ós Ursus rusciniensis, i felins “dents de sabre” del gènere Megantereon.

Per aquesta època arriben, procedents d’Àsia, els primers múrids (rates i ratolins) que van desplaçar la resta de rosegadors. A meitat del Pliocè es va produir el primer refredament important, per la qual cosa van desaparèixer els tapirs i els giràfids i entraren els primers mamuts de l’espècie Mamuthus meridionalis, i els cavalls d’un sol dit com Equus stenonis. La primera glaciació, però es va produir fa 1.800.000 anys, amb la qual s’inicia el Plistocè.

• EMPORDÀ (Incarcal, Crespià) - PLA DE L’ESTANY (la Bòvila Ordis): Amb les oscil·lacions climàtiques pròpies del Quaternari, apareix una fauna caracteritzada per la presència de bisons, cèrvols de grans banyes, com Megaceros; felins “dents de sabre” com Homotherium crenatidens i els habituals Mamuthus meridionalis, Equus stenonis i el rinoceront Stephanorhinus etruscus. També hi havia la hiena més gran que mai ha existit, Pachycrocuta brevirostris, d’hàbits carronyaires, així com l’avantpassat dels óssos que després van viure a Europa (Ursus etruscus).

•TALTEÜLL (la Cova de l’Aragó) - PLA DE L’ESTANY (Pla de la Formiga i Coves de Serinyà): El Plistocè mig i superior, que es va inciar fa entre 900.000 i 700.000 anys, es va produir una substitució de l’anterior fauna per una de més temperada i així trobem restes d’ Elephas antiquus, de Bos primigenius, de Cervus elaphus i d’un xai salvatge de l’espècie Ovis amon.

Entre els carnívors, la hiena tacada (Crocuta) substitueix l’anterior de morro curt i apareix l’Ursus deningeri d’hàbits frugivors. El més interessant d’aquesta època són els primers testimonis de presència humana a Europa: es tracta de l’”Home de Talteüll”, una forma evolucionada d’Homo erectus, el qual es va originar a l’Àfrica fa 1.600.000 anys a partir d’Homo habilis. Ja al Plistocè superior torna a cobrir-se mitja Europa de gel i apareix Mammuthus primigenius, que coexisteix amb rinoceronts llanuts (Coelodonta antiquitatis), el lleó de les cavernes (Panthera spelaea) i l´ós de les cavernes (Ursus spelaeus) així com el felí “dents de sabre” del gènere Smilodon i l’”Home de Neanderthal” que es va originar a Euràsia fa 100.000 anys i que tenia una indústria lítica anomenada “musteriana”.

Mammuthus primigenius, Sant Cugat del Vallès

Al mateix temps, però, a l’Àfrica apareixia un altre tipus humà; ens referim a l’“Home de Cromanyó”,que va arribar a Europa fa 40.000 anys i que tenia una indústria lítica més avançada anomenada “aurinyaciana” i que ràpidament es va fer l’amo del món, sobretot quan, ara fa 12.000 anys, van desaparèixer els gels i els seus biotops... mai Europa havia estat tan buida d’animals!


NOTA: Fotos d'exemplars i làmines exposades al Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Isabel Benet: TOLORIU, BARITINES I LLEGENDES

Aquest llarg pont de Sant Joan l’hem aprofitat per a donar un cop d’ull als voltants de Toloriu, petita població de l’Alt Urgell situada al capdamunt d’un altiplà sobre el Segre i a mig aire sota la muralla del Cadí. Tenim entès que fa només 25 anys encara s’explotaven petites bossades de baritina (o barita) que apareixen interestratificades a les calcàries del Devonià (Paleozoic).

Aquest sulfat de bari (Ba SO₄), com que és d’origen hidrotermal, s’associa a menes metal·liques d’altres minerals com galena, esfalerita, calcopirita... Aquí sembla ser que la baritina va acompanyada d’atzurita i malaquita principalment. Per això, de bon matí, intentem assolir el Coll de Se (o de Sert) des de l’indret de Baguja, tot flanquejant el vessant est de la Serra de Mata. Per la pista tenim bones sensacions ja que anem trobant trossos de baritina massiva i algunes platanteres (Platanthera bifolia).

Quan sortim als camps, ufanosos després de les pluges de primavera, descobrim dues coses: que la pista que seguim es va perdent, però que als prats hi creixen les caputxines oloroses (Gymnadenia conopsea) que sobresurten d’entre la gespa com ciris rosats, i ens preguntem: què tindran les orquídies que són tan fascinants?.

Veient que el camí es perd del tot, decidim tornar als cotxes i intentar arribar a Coll de Se des de Toloriu, on un bon home ens indica la pista que hem de seguir. Aquesta pista, només apta per 4×4, ens deixa a l’Era del Fuster, deliciós prat des del qual continua un camí carreter que s’enfila al Pla de les Torres. A mitja alçada apareix un forat on s’havia extret baritina i de la qual encara queden alguns fragments.

Era del Fuster

Aprofitem per a recollir algunes mostres i seguim enfilant-nos pel camí, el qual ens regala bones vistes sobre la Serra del Cadí i la presència del curraià vermell (Cephalanthera rubra) que retratem amb profusió... més que minaralogistes semblem orquidiòlegs aficionats.

Més amunt acabem trobant el contacte entre les fàcies Buntsandstein i Muschelkalk inferior (amb els característics “fucoides”) on hi ha les restes d’un suposat forn de calç.

Com que sembla que ja no trobarem més bossades de baritina, i la gana ja es deixa sentir, decidim tornar a l’Era del Fuster per tal de fer un mos, perquè ja és prou tard. Després de “dinar”, un grup ens acostem al proper Coll de Se, on està el contacte discordant entre les pissarres i andesites del Carbonífer superior-Permià, amb les sorrenques vermelles del Triàsic inferior. Des d’aquest coll es gaudeix de bones vistes sobre el massís granític que tanca l’horitzó pel nord amb els cims del Pedrafita, Tossa Plana de Lles i la Muga, entre d’altres. La resta del grup ha decidit baixar a peu per tal de seguir buscant orquídies, però només troben algunes epipactis que encara no estan florides.

Acabem aquesta jornada al deliciós bar de l’hostal de Toloriu on ens fan partícips de la llegenda de la princesa asteca Xipaguazin, filla de l’emperador mexicà Moctezuma II,  casada amb Joan Grau i Ribó, baró de Toloriu. Aquesta pobra princesa, que va tenir un fill, acostumada com estava a viure a la cort mexicana, no es va adaptar mai a la cruesa del clima pirinenc i va morir al cap de tres anys, al 1537. Poc després la seva tomba va ser expoliada, però el seu suposat tresor no s’ha trobat mai i això ha alimentat la imaginació de molts caçadors de tresors que s’han deixat veure per aquest poble per tal de localitzar-lo.

Una altra cosa curiosa és que a l’església  s’exhibeix una placa, en francès, signada per un tal Chevalier L. Vidal Pradal de Mir, membre dels Cavallers de l’orde de la Corona  Asteca de França. I és que a Mèxic hi va haver un emperador francès, Maximilià d’Àustria (familiar de l’emperador Napoleó III), que ho va ser des de 1864 al 1867, any en què va ser afussellat. El cas és que aquest “chevalier” sembla ser l’heterònim del príncep Guillem III de Grau-Moctezuma, suposat descendent del baró de Toloriu que es guanyava la vida venent falsos titols nobiliaris de la corona asteca allà pels anys seixanta.

Amics del Museu: VISITA A L'EXPOSICIÓ "DINOSAURES, TRESORS DEL DESERT DEL GOBI"

Avui, aprofitant les vacances escolars, hem fet cap al CosmoCaixa per tal de visitar aquesta exposició temporal en la que s’hi pot veure una selecció de la fauna terrestre, sobretot de dinosaures, que va quedar fossilitzada en aquesta zona de l’Àsia central durant el Cretaci, època en la qual grans tempestes de sorra assolaven aquestes planures fluvials en les quals es concentraven un gran nombre d’animals que van quedar enterrats sobtadament, cosa que permeté el seu extraordinari estat de conservació.

Tchoiria namsarai (Cretaci inf.) Khuren Dukn, 1981

Des de l’any 1922, en el qual es van trobar les primeres restes documentades de dinosaures al desert del Gobi, s’hi han fet nombroses expedicions, cosa que ha fet que aquest indret es converteixi en un dels llocs paleontològics més famosos del món. Probablement les troballes d’aquestes restes gegantines en temps antics, van alimentar les llegendes sobre els dracs.

A l’exposició s’hi mostren diversos esquelets complets, entre ells alguns d’espectaculars com és el cas de dos exemplars de Tarbosaurus bataar, grans depredadors i carronyaires de la família dels Tiranosaures, que vivien en aquestes planures solcades per grans rius. Aquests esquelets van acompanyats d’un petit vídeo que recrea el seu hàbitat i la seva forma de caçar.

Tarbosaurus bataar (Cretaci sup.) Bugin Tsav, 1964

També es pot veure l’esquelet complet d’un Citipati osmolskae, un Oviraptor o “lladre d’ous”, encara que un vídeo s’encarrega de desterrar aquesta idea ja que el que sembla és que, en realitat, el que feien era protegir la seva pròpia posta.

Citipati osmolskae (Cretaci sup.) Dzamin Khond, 1977

Posta

Altres esquelets complets de Gallimimus bullatus van permetre descobrir que aquests dinosaures estaven perfectament adaptats per a la cursa i que es movien en estols per tal de protegir les cries.

Gallimimus bullatus (Cretaci sup.) Ulaan Khushuu, 1971

També un altre dinosaure considerat “imitador d’aus” o Ornitomimosaure, és Anserimimus planinychus, del qual el desert del Gobi ha lliurat un únic exemplar d’aquest gènere.

Anserimimus planinychus (Cretaci sup.) Bugin Tsav, 1988

Així mateix també hi ha diversos esquelets complets, i alguns cranis, de Protoceratops andrewsi acompanyats del corresponent vídeo.

Protoceratops andrewsi (Cretaci sup.) Tugrugeen Shireh, 1976

Tots els exemplars de l’exposició tenen una fitxa molt completa sobre el seu nom científic, classificació, edat, lloc de procedència i any del descobriment.

El darrer esquelet complet és d’un Psittacosaurus mongoliensis, petit dinosaure que va viure al Cretaci inferior.

Psittacosaurus mongoliensis (Cretaci inf.) Oshin Nuruu, 1977

Completen l’exposició uns cranis de Velociraptor mongoliensis, de Goyocephalae lattimorei, de Pinacosaurus mongoliensis i de Tarbosaurus bataar, així com dents i un individu jove d’aquest darrer dinosaure. Altres restes que poden veure’s són uns grans ossos de sauròpodes o teròpodes. Així mateix s’exposen les restes d’extremitats anteriors d’un Therizinosaurus, amb les quals s’especula que es tractava d’animals que tenien una forma de vida semblant a la dels grans peresosos del Plistocè (Megatherium). També hi ha les enormes extremitats anteriors d’un Deinocheirus mirificus amb les quals no se sap ben bé perquè les feia servir i es pensa que aquest dinosaure estava emparentat amb els ornitomimosaures.

Deinocheirus mirificus (Cretaci sup.) Altan Ula-III, 1965

 Acompanyen aquesta col·lecció una mostra d’altres fòssils trobats a la mateixa zona com són insectes, plantes, troncs d’arbres, tortugues, peixos i mol·luscs.

Al final de l’exposició es fa una reflexió sobre el fenomen de les extincions en massa que es produeixen cada cert temps, fent especial incís sobre la cadena d’extincions que estem vivint des dels darrers 50.000 anys i sobre les seves probables causes. El que és cert, però, és que amb l'avenç de les investigacions, els dinosaures cada cop tenen un aspecte menys terrible.