El passat diumenge 14 de maig, malgrat les previsions de forts ruixats, va tenir lloc la sortida geològica que els companys d’Itineraris Geològics tenien prevista per l’extrem occidental d’Osona i la recent estrenada comarca del Lluçanès, per tal de donar un cop d’ull a la línia de la costa eocena durant l’època de la transgressió bartoniana.
Així, a
l’hora convinguda, ens trobem tots en un conegut bar de Gurb, petita població
al NW de Vic des d’on prenem la carretera BV-4601 en direcció a Sant Bartomeu
del Grau. A l’alçada de Can Sila fem la primera parada del dia.
Després de
les presentacions, el company i geòleg Roberto Espínola comença l’explicació
dient que aquesta sortida d’avui és com la segona part d’un anterior itinerari,
que es va fer a l’extrem occidental d’Osona, on es van veure des dels materials
continentals inferiors fins als marins profunds del centre de la conca. Avui
anirem des dels materials marins del centre fins als continentals superiors que
marquen la restricció de la Conca de l’Ebre.
En aquest
punt ens trobem damunt unes margues grises que representen els materials més
distals dels deltes d’uns rius que drenaven el massís “catalanide” i que es
desenvolupaven al marge oriental d’aquesta conca marina oberta a l’Atlàntic...
Això exigeix un gran esforç d’imaginació.
En aquestes
margues s’observen certs nivells “endurits” que marquen llargs períodes de
no-sedimentació i on es concentra una fauna marina fòssil representada,
sobretot, per esponges, briozous i bivalves. Abans d’iniciar la pujada a
l’altiplà del Lluçanès, ens aturem en una esplanada a contemplar l’estrella de
la sortida d’avui: l’escull coral·lí de Sant Bartomeu del Grau.
Aquí en
Roberto ens introdueix en el difícil concepte de progradació deltaica i de com es formen aquests esculls-barrera
damunt uns lòbuls deltaics inactius. Actualment aquest escull ressalta en el
paisatge degut a la forta erosió que rius i rieres estan exercint sobre les
margues de Vic, que són materials molt més tous.
Ara sí, amb
unes poques corbes salvem el fort desnivell que hi ha entre la conca d’Osona i
l’altiplà del Lluçanès i, just al capdamunt, anem en direcció a la urbanització
Roc Llarg. Abans d’arribar, però, deixem els cotxes al cèlebre “Revolt de les
Rodes” des d’on baixem per una pista en direcció a una pedrera tot observant, a
distància, les calcàries noduloses del cos de l’escull.
Pels marges
de la pista observem el cicle estratocreixent, característic de la progradació
deltaica, així com també vistoses estructures
de càrrega degudes al pes dels nivells de gresos sobre els fangs margosos.
El cel, que fins aquest moment s’ha mantingut força bé, ara comença a
ennuvolar-se ràpidament i fa calor de tempesta.
Abans
d’arribar a la pedrera, ens aturem a observar un extraordinari nivell de gresos
“slumpitzats”, això és, que van patir una esllavissada (Slump) quan encara no s’havien consolidat del tot i ara se’ls troba
ben “rebregats”. També ens fixem en les vistoses flors de la planta del lli (Linum perenne).
Quan arribem
a la pedrera ens comencen a caure les primeres gotes però encara tenim temps d’observar
els materials que s’hi extreien: unes calcarenites molt grolleres amb restes
visibles de petxines i eriçons però amb un alt contingut de miliòlids, uns foraminífers quasi
microscòpics. Sort que en Roberto ens mostra la seva forma amb uns bonics esquemes!
Aprofitant
que són petits ruixats, ens desplacem fins a l’entrada de la urbanització Roc
Llarg on hi ha un bon aflorament dels materials que es troben damunt l’escull.
Son unes les lutites amb paleocanals de gresos, de coloracions més rogenques,
que indiquen l’inici de la retirada del mar per aquests topants a finals de
l’Eocè. Al peu de l’aflorament, en Josep Soler, el nostre botànic, ens mostra les boniques flors del
Pericó (Hypericum perforatus), una
planteta amb reconegudes propietats medicinals.
També
aprofitem per situar-nos damunt el cos de l’escull on, des del caire del
cingle, tenim una magnífica vista de la Plana de Vic i de les cortines de pluja
que cauen arreu. Ha arribat el moment d’anar a fer el dinar a un bar de Sant
Bartomeu del Grau.
En acabat, i
com el dia encara s’aguanta, anem a donar un cop d’ull als típics materials ja
plenament continentals de l’anomenada Formació
Artés i que són una alternança de gresos ocres i argiles vermelloses, amb
bioturbació i nombroses vetes de guix secundari. En David Rabadà ens explica el
mecanisme d’erosió i sedimentació en els cursos fluvials sinuosos i les estructures
sedimentàries que en resulten.
Par acabar la jornada ens desplacem cap al poble de Perafita, famós per les seves delicioses coques, per tal de donar un cop d’ull cap a ponent des del seu mirador nou de trinca. Des d’aquí s’haurien de veure els Rasos de Peguera, la serra d’Ensija, el Pedraforca, el Cadí, el Port del Comte.... tots els relleus corresponents a les unitats al·lòctones desplaçades cap al sud durant l’aixecament del Pirineu... si no fos perquè està caient una tromba d’aigua que fa que ens retirem ràpidament cap a la botiga de les coques! Fins a la propera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada