El Cinturó de Kuiper és el
conjunt de tots els objectes astronòmics que orbiten el nostre sistema solar
més enllà del planeta Neptú. Ocupen un espai que va des de 40.000 unitats astronòmiques
(s’entén per unitat astronòmica la distància Terra-Sol, i es representa per UA)
fins a 200.000 UA, o sigui, des d’un a tres anys llum.
Es calcula que conté milers
de milions d’astres gelats que no han sofert variacions d’ençà que es formaren
el sol i els planetes ara fa 4.600 milions d’anys. L’objecte més gran conegut
fins ara és Plutó, descobert el 1930 per Clyde Tombaugh (1906-1997), i
qualificat aleshores com el novè planeta del sistema solar, però ara es diu que
millor no dir-ne «planeta» perquè, si bé és un astre opac que orbita el nostre
Sol, només té de comú amb els altres vuit planetes aquest fet i res més; la
seva constitució ja pertany a la dels objectes més llunyans que formen el «cinturó» que hem
dit.
Extret de www.notinerd.com
La descoberta d’aquest conjunt
d’astres té la seva història. Fa uns 35 anys se n’ignorava l’existència. Però
els mitjans d’observació l’han revelada. S’anomena Cinturó de Kuiper, però
seria millor dir-ne Cinturó de Julio Fernández perquè va ser l’astrònom uruguaià,
que així es deia, el primer que va augurar-ne l’existència en el seu article
del 1980, On the existence of a comet
belt beyond Neptune («Sobre l’existència d’un cinturó
de cometes més enllà de Neptú»). Fixem-nos que Fernández va
posar «cinturó de cometes», perquè
aquests objectes són cometes en potència ja que si hi ha alguna variació (per
xocs o pel que sigui) en el seu moviment poden esdevenir autèntics cometes en
desprendre’s del conjunt fins a precipitar-se a l’entorn del Sol.
No va ser fins el 1992 que es
començaren a descobrir visualment alguns dels altres objectes que hi ha al «cinturó» des de l’observatori
de Hawaii. El primer va ser QB 1, i ben aviat en seguiren d’altres. Avui dia ja
se’n tenen més de 1.500 de catalogats. Tots més petits que Plutó. D’aquest s’ha
de dir que el 1980 ja se li descobrí un satèl·lit, que s’anomena Caront, però
que ara s’ha vist que en té quatre molt més petits, a més d’altres
particularitats.
Extret de www.startres.net
Doncs bé, els americans en
volen saber més d’aquests astres i per això el gener del 2006 la NASA envià cap
allà per estudiar-los de prop la sonda espacial New Horizons, que aquest dimarts 14 de juliol va passar a només
12.500 Km de la superfície de Plutó, per tal d’anar fotografiant els cràters
d’impacte del planeta, i després també els del seu satèl·lit Caront. Què se’n
traurà d’això? Fer-se una idea de les mides dels objectes del Cinturó de Kuiper,
perquè el que cal esperar és que els que s’hi hagin anat precipitant (originant
aquests cràters) ho hauran fet amb una freqüència proporcional a la seva
abundància relativa, i segons els seu tamany sabrem les dimensions de
l’objecte.
Però la New Horizons també buscarà possibles rastres d’un oceà sobre la superfície de Plutó i i farà altres observacions durant els cinc mesos que hi estarà orbitant. Després viatjarà cap als confins del sistema solar, cap al Cinturó de Kuiper on arribarà d’aquí a tres anys. Estarem a l’aguait i que tot sigui pel progrés de la ciència!
Però la New Horizons també buscarà possibles rastres d’un oceà sobre la superfície de Plutó i i farà altres observacions durant els cinc mesos que hi estarà orbitant. Després viatjarà cap als confins del sistema solar, cap al Cinturó de Kuiper on arribarà d’aquí a tres anys. Estarem a l’aguait i que tot sigui pel progrés de la ciència!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada