Sabeu qui és Susan Solomon?
Potser alguns recordareu l’eficaç contribució que va tenir per arribar a la
prohibició internacional, que s’acordà
en el protocol de Montreal de 1987, de la utilització dels gasos CFC (sigles
de clorofluorcarbonats). Què hi havia exposat ella? Amb tot el rigor científic
havia mostrat que el forat que s’havia produït a la cap d’ozó que embolcalla la
Terra, així com també el fet que aquesta capa s’anés aprimant, era degut a
l’emissió de gasos del tipus CFC que s’hi combinaven fent-ne disminuir la
quantitat d’aquest gas. I, mireu, aquesta prohibició ens ha salvat la vida.
L’extinció de la protectora capa d’ozó implicaria l’arribada fins a nosaltres
de totes les radiacions mortíferes que ens envien els astres i que ara són
retingudes per aquesta capa tan providencial.
Susan Solomon (foto: newsoffice.mit.edu)
Aquesta doctora en Químiques,
nascuda a Chicago l’any 1936, aleshores només tenia 30 anys, i se li’n va fer
cas. Avui és catedràtica de l’Institut Tecnològic de Massachusets i, ella que
havia començat la seva recerca científica acompanyant al cèlebre oceanògraf
francès Jacques Cousteau, ha acabat dedicant-se a estudiar el món atmosfèric
que ens rodeja, i amb gran competència. També ha rebut premis, com el que li
concedí la Fundació BBVA per la seva contribució a la salvaguarda del planeta.
I no fa gaire se li feu una
entrevista, sobre com frenar el canvi climàtic, al Magazine de La Vanguardia. En resum podem dir que el
que ella veu absolutament necessari és que hi hagi un pacte mundial en investigació
per deturar les conseqüències del canvi climàtic. Després de rocordar que
l’escalfament de la Terra per l’increment que hi ha hagut del diòxid de carboni
és irreversible a escala humana (caldria esperar uns mil anys perquè tot tornés
a ser com abans), ens diu que cal incrementar els esforços que s’estan fent ja
per evitar que continuï augmentant l’escalfament. Ja estem cercant formes
d’energia alternatives a les que emeten diòxid de carboni, però fins ara no
n’hi ha prou. Cal fer una cosa semblant a com se substituïren els CFC per
productes que no atacaven l’ozó, tal com manà el protocol de Montreal; ara cal
anar buscant els substitutius dels que contaminen l’atmosfera. S’ha arribat al
cotxe elèctric i a trobar, sector per sector, alló que ja no produexi emissions
del perjudicial diòxid de carboni.
Però ens trobem amb una
realitat que cal tenir present: hi ha poc més de mil milions de persones que
viuen en un món desenvolupat i més de cinc mil milions en un món que es
desenvolupa. Els primers emeten a l’atmosfera cins vegades més carboni que els
cinc mil milions. I aquests volen arribar al nivell de vida d’aquells altres i
no els ho podem pas impedir. No tndríem cor si ho fessim. Davant d’aquest
panorama, què hi podem fer? És ben clar que totes les multinacionals s’han de
comprometre a estudiar i aplicar energies alternatives… i els governs també se
n’han de responsabilitzar més i més.
Serà tot això ben aviat una
realitat efectiva? Susan Solomon diu textualment: “Amb l’ozó tinguérem sort
perquè aquesta capa protegeix la vida. Era fàcil adonar-se del problema i això
va ser un toc d’atenció per a la societat. Ara el problema és molt més gran,
d’una dimensió enorme, i cal veure si s’actua abans que sigui inevitble… Però
sóc optimista, arribarem a temps” Tant de bo que aquest optimisme correspongui
a la realitat que ens ve a sobre. Nosaltres ho desitgem de tot cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada