Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 20 de setembre del 2013

Isabel Benet: ELS CINGLES DE BERTÍ (II), el Sot del Bac

Aquest nou itinerari, que recorre el Sot del Bac, és un complement de l’anterior , el qual anava per la carretera que va del Figaró a Can Montmany seguint el torrent de ca n’Oliveres (si el voleu tornar a consultar cliqueu aquí).  El recorregut pel Sot del Bac està ressenyat a la guia Algunos itinerarios geológicos desde Barcelona de Sebastián Calzada i José de Jaime, publicat conjuntament pel Departamento de ciencias del colegio San Antonio Abad de las Escuelas Pías i el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, l’any 1978.

El camí que puja pel Sot del Bac només es pot fer a peu i, si bé les roques no són tan visibles com a l’anterior itinerari degut a l’exuberant vegetació, la bellesa de l’indret el fan altament recomanable.


La ruta també s’inicia a l’estació del Figaró des d’on prenem el carrer Ramon Mestre fins que creuem la via del tren. A partir d’aquí seguim per pista marcada en groc i blanc corresponent a un sender de Petit Recorregut (PR-C 33) que va pel vessant obac de la muntanya. En aquest punt afloren les calcàries del Silurià superior-Devonià inferior i, si ens hi acostem, podrem observar la seva textura nodulosa.


Poc més enllà el PR abandona la pista i segueix per un sender a mà dreta que primer planeja uns metres i després puja fort per tal de guanyar alçada sobre la vall. Aquest camí continua pujant i planejant alternativament sota un espès bosc d’alzines, pins i roures cosa que el fa molt agradable però només en un punt són prou visibles les sorrenques de la base del Triàsic (fàcies Buntsandstein) on el camí s’encaixa en una mena de trinxera.


Més amunt, als marges del camí, ja comencen a veure’s les calcàries noduloses de la fàcies Muschelkalk inferior les quals constitueixen el primer esglaó del Cingles de Bertí, però on es fan més visibles és acostant-se a la cinglera. En aquest punt es pot observar una espectacular balma excavada a les calcàries.


Poc després hi ha una desviació a mà dreta que baixa al llit del torrent on es pot contemplar un bonic salt d’aigua anomenat Salt del Prat. Aquest salt es despenja per un tobogan de pedra tosca folrat de molsa i va a parar a un petit bassal on s’acumula l’aigua i del qual sembla que, d’un moment a un altre, ens hagi de sortir una d’aquelles cèlebres fades anomenades Dones d’Aigua.


L’indret està absolutament tancat per les altes cingleres que fan de muralla i són la delícia dels escaladors d’alta dificultat. Al conjunt d’agulles rocoses se les anomena Agulles del Prat però hi ha dues d’especialment emblemàtiques: es tracta de "les Germanes".


Per seguir l’itinerari hem de refer el camí fins al camí principal i seguir pujant pel sender excavat a la roca que supera el cingle fins a situar-se al capdamunt on s’albiren precioses vistes del Sot del Bac i on podem observar les lutites de la fàcies Muschelkak mitjà.



En el contacte, que és molt brusc, es pot veure una crosta ferruginitzada (o hardground) la qual es podria correspondre a un fons endurit degut a un llarg període de no sedimentació, i fins i tot d’emersió i erosió d’una plataforma costanera rocosa; no oblidem que ens trobem en una antiga línia de costa, amb fortes oscil·lacions relatives del nivell del mar i en condicions de clima tropical.


El camí s’enfila fort fins a desembocar a una propera pista, la qual hem de creuar per seguir pujant entre camps de conreu abandonats que es trobaven sobre les lutites de la fàcies Muschelkalk mitjà. Si l’excursió la fem a l’hivern, com és el cas, en aquesta zona abunda una planta que ens ofereix les seves floretes: es tracta del bruc d’hivern (Erica multiflora).


Seguidament ja trobem la petita cinglera corresponent a la fàcies Muschelkalk superior on es poden observar unes dolomies amb aspecte taulejat i nodulós, i amb rastres de bioturbació (pseudofucoides), que es corresponen amb fàcies dipositades a poca profunditat.



Un cop hem superat aquest petit ressalt, podria dir-se que s’acaba aquest itinerari on l’objectiu era l’observació dels materials del Triàsic, però al fons ja veiem la silueta de la Trona, gran cilindre separat del cingle principal i que els més caminadors poden intentar coronar ja que la seva ascensió no presenta cap problema i el premi són unes bones vistes sobre el vessant oriental dels Cingles de Bertí, sobre la vall del riu Congost i del massís del Montseny.


Per a pujar-hi cal seguir el camí fins al coll de la Pedra Dreta on ja afloren ampliament els llims vermells, sorrenques i conglomerats i bretxes del Paleocè-Eocè inferior sobre les que es dipositen les margues grises (amb macrofauna de lamel·libranquis del gènere Pecten, gastròpodes dels gèneres Cypraea i Velates i els foraminífers del gènere Nummulites, que indiquen que aquests sediments es van dipositar durant l’Eocè mitjà ), i les sorres groguenques amb laminació creuada que són les que formen el cos del cingle.

El coll de la Pedra Dreta

Camí de la Trona

Foraminífers

Laminació creuada

Vista cap a la vall del Congost des de la Trona

El retorn més fàcil és el que es fa pel mateix camí, però també hi ha l’opció de tornar seguint el caire dels cingles per tal de baixar pel grau de Montmany i la carretera de Can Montmany, enllaçant així amb l’anterior itinerari. Per més informació sobre aquesta variant de retorn cliqueu aquí.


1 comentari: