A la fira Mineralexpo de Sants, organitzada pel Grup Mineralògic Català, sempre hi ha un petit espai que acull exposicions molt interessants. La d’enguany ha estat dedicada a les explotacions de les sals potàssiques a Súria i Sallent per l’empresa catalana Iberpotash la qual forma part, però, d’una multinacional israeliana (ICL Fertilizers) i que exporta el 70% de la seva producció.
Aquest any es compleixen 100 anys del descobriment de les sals potàssiques al Pou Salí de Súria per part d’Emili Viader i René Macary. Aquest descobriment i la posterior explotació d’aquestes sals a partir de l’any 1925, van acabar amb el monopoli que tenia Alemanya des que, al 1851, es va fer la troballa, a nivell mundial, de la potassa a les mines d’Strassfurt; i és que la potassa mou molts interessos ja que és un element indispensable, juntament amb el fòsfor i el nitrògen, en l’elaboració de fertilitzants.
L’exposició va constar d’una sèrie de plafons on s’explicava l’origen de la conca evaporítica, el procés de separació de la potassa i les seves aplicacions així com la història de les explotacions i el futur d’aquesta empresa dins el panorama mundial.
També hi havia un parell de vitrines amb material gràfic (llibres, mapes, fotos) i també alguns elements imprescindibles en la indumentària d’un minaire com són el pot pel carbur, el casc i el frontal.
Aquestes sals es van originar en una conca marina que ocupava l’actual conca de l’Ebre i que estava oberta a l’oceà Atlàntic.
A finals de l’Eocè (Priabonià) aquesta conca va quedar aïllada en aixecar-se la serralada Cantàbrica, per la qual cosa es van donar les condicions de regressió i dessecació ideals per a la precipitació d’evaporites tot seguint un ordre; primer es dipositen una sèrie de margues anòxiques amb estromatòlits, unes estructures esfèriques, amb bandejat concèntric, formades per bacteris que precipiten el carbonat càlcic creant aquests ecosistemes que són els més antics de la Terra ja que s’han trobat estromatòlits amb edats de 3.600 milions d’anys!!!
Estromatòlit, llac Uyumi, Cochabamba (Bolívia), 600 Ma. Exposat a Cosmocaixa
Damunt d’aquests materials comencen a precipitar les evaporites i les primeres que ho fan són els sulfats: al fons de la conca es diposita l’anhidrita (sulfat de calci) però als marges aquesta anhidrita s’ha convertit en guix (sulfat de calci hidratat) que forma un cinturó gairebé continu entre Vic i Igualada i que ha estat objecte d’explotació en diverses pedreres.
Per sobre dels sulfats ja es troba la unitat clorurada (Formació Sals de Cardona) que ocupa només el centre de la conca i que, per tant, desapareix a les zones marginals. Aquesta unitat té una gran potència (uns 300 metres) i en ella no es troben evidències d’exposició subaèria ni les superfícies d’erosió típiques de les conques evaporítiques somes i això fa pensar que aquesta conca no estava del tot restringida sinó que mantenia un braç de mar que la comunicava amb l’oceà i que l’alimentava. Aquesta unitat clorurada conté, a més, intercalacions d’argiles grises, guixos i carbonats.
La unitat clorurada està formada per una unitat inferior halítica (clorur de sodi o sal gemma) i d’una unitat superior potàssica amb silvita (clorur de potassi) i carnal·lita (clorur de potassi i magnèsi hidratat). Aquests minerals són de color roig per la presència d’òxids de ferro i a l’exposició hi havia uns quants exemplars de grans dimensions que es podien tocar i fins i tot tastar, també s’obsequiava als visitants amb petites mostres gratuïtes.
Aquesta unitat superior és la que s’explota actualment i la sal gemma que s’extreu, juntament amb les potasses, s’utilitza a la indústria electroquímica i pel desglaç de carreteres. La unitat clorurada va quedar coberta i segellada pels materials d’origen continental de la Formació Artés.
El que no s’ementa en aquesta exposició són els problemes que ocasionen les muntanyes de salmorres acumulades i on continuament es produeixen fuites que ocasionen greus episodis de contaminació als rius Cardener i Llobregat, principals subministradors d’aigua potable a la ciutat de Barcelona.
La sèquia de Manresa al seu pas per Sallent
Esperem que dins els plans de futur de l’empresa Iberpotash estigui contemplat el posar remei a aquest problema.
Per a més informació podeu consultar l’enciclopèdia Història Natural dels Països Catalans, segon volum, pàgines 185 a 189.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada