Resum de la primera xerrada del segon
cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i
l’Astrofísica, que va pronunciar Mn.
Francesc Nicolau el dia 28 de febrer del 2017.
Que hi ha agrupacions estel·lars semblants al conjunt anomenat Via Làctia
(o Galàxia), no es va començar a dir fins l’any 1930. Tot arrenca quan Edwin P.
Hubble va posar-se a examinar amb detall les “nebuloses extragalàctiques”,
entre les quals la de la constel·lació d’Andròmeda, de la qual va poder
afirmar, ja al 1924, que era una
formació d’estrelles. Després demostrà que d’altres “nebuloses” també eren en
realitat formacions d’estrelles. Al 1930 Harlow Shapley va determinar que a
aquestes agrupacions estel·lars s’havien d’anomenar galàxies.
El problema de resoldre a quina distància es trobaven es resolgué gràcies a
les estrelles anomenades variables cefèides que tenen una brillantor
determinada per un període de variació segons va demostrar l’astrònoma
Henrietta S. Leavitt l’any 1912. Ejnar Hertzprung calculà la distància de les
galàxies evaluant la distància real d’una cefèida, encara que després
s’hagueren de multiplicar per 2,3 les distàncies obtingudes. També el nostre
Josep Comas el 1935 va demostrar que calia augmentar les xifres, i va se Walter
Baade qui el 1952 ho va resoldre distingint una Població I i II.
Les galàxies s’agrupen en cúmuls.
El nostre cúmul local està format per 19 galàxies, entre les quals està la Via
Làctia, Andròmeda i els Núvols de Magalhães. Els tipus de galàxies establets
per Hubble són: el·liptiques (20%), espirals normals (50%), espirals barrades
(26%) i irregulars (4%), però avui dia hem d’agegir-hi moltes de tipus
especials com les el·líptiques radioactives, les de tipus D (amb un nucli
el·lipsoidal i un disc molt extens), les de tipus Dumbbell (amb dos nuclis),
les de tipus N (un sol nucli però amb dos punts emissors d’ones de ràdio), i
els quàsars des quals hi dedicarem tota una conferència. Les galàxies de tipus N
es subdivideixen en: de Seyfert, compactes (o de Zwicky), blaves (o de
Markarian) i lacèrtides.
Però encara hi hem d’afegir un altre tipus: es tracta de les galàxies
infraroges descobertes per casualitat pel satèl·lit IRAS, enviat a l’espai per
analitzar la radiació infraroja i que el 1983 va localitzar punts invisibles
que irradiaven fortament en l’infraroig. Calgué, doncs, fer un telescopi de
nova tecnologia (l’NTT) per “veure” aquells punts: eren galàxies debilíssimes,
molt llunyanes i de formes variades, que tota la seva radiació contenia fins un
95% d’infraroig.
Finalment cal aferir encara les galàxies anomenades “explosives” que no són
més que el resultat de la col·lisió de dues galàxies . Si voleu veure el
reportatge que es va projecatr a la conferència, cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada