En el capítol anterior d’aquest itinerari de seguiment de la falla nord-pirinenca (FNP) per l’Alta Arièja, ens vam quedar a la vall de Vic-de-Sòç tot contemplant el circ de Solcem al capvespre. Ara toca canviar de vall i anar cap a Aulús, ja que la citada falla passa pel port de Saleix i baixa per la vall de Garbet seguint el seu curs. Per això cal remuntar cap al port de Lers (Lhers en occità) tot deixant enrere els pobles de Sentenac i Suc. Abans d’arribar al port passem a frec d’un vistós salt que és el desaigua de l’estany d’Arbú.
Un cop
situats al Port de Lers, ens trobem sobre la carena que enllaça el Pic Ròi de Bassiès
amb el massís dels Tres Senhors, on es troba el Port de Saleix i el pic del
Mont Ceint (o pic de Girantès). Des d’aquí es pot pujar al punt culminant del
massís dels Tres Senyors tot seguint aquesta mateixa carena cap al nord-est.
Conforme anem
pujant es va eixamplant el panorama que ens envolta i, darrera del Mont Ceint,
ja treu el cap el massís de Bassiès, que destaca per la blancor de les seves
roques granítiques i, darrera, el trio Pica d’Estats, Montcalm i Sotllo. També
veiem el petit estany de Lers arraulit sota la carena calcària que enllaça el
Mont Ceint i el Mont Béas, separats pel Coll d’Agnès.
El massís
dels Tres Senhors es caracteritza per tenir un nucli granític, on es concentren
les màximes alçades, rodejat d’esquists micacis del Cambroordovicià no tant
resistents a l’erosió. El seu extrem oriental aquests esquists estan afectats
per un metamorfisme regional d’alt grau (zona de la sil·limanita) i estan
propers a les anatexites (fusió parcial).
Si des del
cim baixem cap a l’estany d’Arbú podrem observar, pels voltants de l’estany, aquests
esquists molt deformats. A l’extrem occidental del massís afloren uns
granitoides que ja veurem més endavant.
El massís dels Tres Senhors, juntament amb els de Sant Bertomièu, Arize (o Ariza en occità) i d’altres, formen un conjunt de cossos aïllats, situats al nord de la FNP, on aflora el sòcol paleozoic rodejat pels materials mesozoics de la cobertora: són el que es coneix com a blocs desarrelats.
Situats de
nou al Port de Lers, baixem per la carretera uns metres fins a l’estany homònim
on hi ha un gran aparcament i un refugi car a l’hivern és una estació d’esquí de fons. Des d’un extrem del petit estany tenim, si no hi ha boira, una bona
vista del massís dels Tres Senhors que acabem de visitar.
Pels voltants
de l’estany es poden trobar unes roques de color verdós (o vermellós quan estan
alterades) ben especials: es tracta de les lherzolites,
unes roques ultrabàsiques que van ser descrites per primer cop a l’estany de
Lers (Lhers en occità) per Claude-Hugues Lelievre l’any 1787, però va ser Jean-Claude
Delamétherie qui així les va anomenar l’any 1797. Les lherzolites tenen una
composició formada entre un 50 a 60% d’olivina, entre un 25 a 35%
d’ortopiroxens, i entre un 10 a 20% de clinopiroxens.
Les
lhrezolites, juntament amb harzburgites, wehrlites i dunites, formen part del
conjunt de les peridotites que són
les roques més ben representades als anomenats complexos ofiolítics (o ofiolites), les quals es troben a la
majoria de zones internes dels orògens i marquen els límits entre dues plaques.
Són les restes d’antics fons oceànics ja que es creu que procedeixen
directament del mantell superior d’una àrea oceànica.
L’aflorament
de l’estany de Lers presenta un bandejat composicional (dit layering) d’orientació NE-SW amb
cabussament cap al SE. Està envoltat de bretxes, tan mesozoiques com
lherzolítiques, però es desconeix si l’emplaçament va ser intrusiu o mecànic.
Tots els afloraments de lherzolites del Pirineu es troben sempre al nord de la
FNP.
Deixem
aquestes roques tan interessants per continuar en direcció a Aulús tot creuant
el coll d’Agnès que ens dona pas a la vall de Garbet. Quan ja entrem a la vall,
retrobem la FNP la qual baixa del port de Saleix. En una corba amb un pal
indicador podem deixar el cotxe per anar a visitar, per camí molt tècnic, el
bonic estany de Garbet enclavat a l’interior del batòlit de Bassiès, sota el
Pic Ròi.
De retorn pel
mateix camí continuem per la carretera fins entrar al nucli d’Aulús, vila
balneària amb gran quantitat d’edificis històrics i travessada per la FNP, la
qual li dona aquest caràcter termal. Després de creuar la població, la FNP
s’enfila cap al coll de Latrape.
Des d’Aulús podem
continuar per la carretera D32 en direcció a Saint Girons i fer una parada al
turó del Calvaire d’Ercé on afloren
els granitoides de l’extrem occidental del massís dels Tres Senhors, molt
polits pel pas de la llengua d’una glacera. Des d’aquest turó, a més d’una bona
vista de la vall de Garbet, es poden veure una sèrie de plafons, dirigits a
escolars, on s’explica la complicada geologia de la regió.
De retorn a
Aulús podem anar a visitar el famós salt d’Ars i per això prendrem la carretera
D8F la qual s’enfila cap a l’estació d’esquí de Guzet-Neige, tot creuant el
coll de Latrape. Nosaltres, però, deixarem el cotxe quasi a la sortida d’Aulús
on hi ha un petit aparcament amb un pal indicador que ens assabenta de l’inici
del camí, també molt tècnic, que puja al salt d’Ars.
Durant la
pujada anem trepitjant les calcàries devonianes i els esquists
cambroordovicians de la regió de Couflens, però el salt d’aigua ja està
enclavat als granitoides del batòlit de Bassiès. Des d’aquí podem fer un
circuit i tornar a l’aparcament tot passant pel petit estany de Guzet, mig
amagat entre l’espès bosc i sota el Pic Ròi. Pel camí de tornada, en un mirador
amb vistes al nord-est, podem veure de nou el massís dels Tres Senhors.
Poc abans de
desembocar de nou a la carretera, que haurem de baixar per arribar a
l’aparcament on tenim el cotxe, podem contemplar una bona vista de la vall amb
el poble d’Aulús arraulit sota el blanquíssim Mont Béat format per les
calcàries mesozoiques que en troben darrera la FNP.
Per
finalitzar aquesta recerca de la FNP al llarg de l’Alta Arièja que millor que
fer-ho pujant a l’estació de Guzet-Neige des d’on tenim unes impressionants
vistes del circ de Cagatèlha, amb el Certascan com a punt culminant.
Des d’aquest
punt, i mirant cap al nord tenim just a sota el coll de Latrape per on passa la
FNP, la qual s’evidencia en el paisatge perquè es veuen un vessants molt aixaragallats
per causa de l’intens fregament i deformació a la que s’han vist sotmeses les
roques properes a la falla.
Així, a darrera hora de la tarda, ens acomiadem tot dirigint la mirada cap a ponent, allà on s’eleva l’impressionant Mont Valier, altrament dit Sénhor del Cosèran, situat als confins de l’Alta Arièja...
