Isabel Benet, Les Serres Marginals (VII): Mont-roig (primera part)

Si anem des de Tàrrega cap a Balaguer de bon matí, i sense boira, a l’alçada de Bellcaire d’Urgell criden l’atenció uns cingles que es tenyeixen de rosa amb els primers raigs de sol: son els cingles del Mont-roig, i cap allà que anem per a descobrir la naturalesa dels materials que donen tan màgic efecte.

El Mont-roig des de Bellcaire d’Urgell

El Mont-roig és un relleu destacat, de direcció E-W, dins del mantell de les Serres Marginals, limitat al nord i a l’oest per una importat falla que el posa en contacte amb el diapir de Les Avellanes, i al sud amb els escarpats relleus dels voltants de Sant Llorenç de Montgai, dels quals també en parlarem properament. Cap a l'est enllaça amb la Serra Carbonera

Al Mont-roig ens hi acostarem de dues maneres diferents: una a peu des de Sant Llorenç de Montgai, i que serà l’objectiu d’aquesta primera part, i una altra en cotxe des de Vilanova de la Sal. Per això per a fer aquest primer itinerari anirem de nou en direcció a Camarasa, però abans d’arribar al poble prendrem la carretera que, a mà esquerra, es desvia cap a Sant Llorenç de Montgai tot creuant el riu Segre, aquí retingut pel pantà de Sant Llorenç, pel Pont d’Escalera. Val la pena aturar-se un moment sobre aquest pont per a contemplar tan magnífic paisatge....

El Cilindre i la Paret de l’Os reflectint-se 

al pantà de Sant Llorenç

Continuem en cotxe per la carretera uns metres en direcció a Sant Llorenç de Montgai fins que trobem una pista a mà dreta per on ens desviem. Anem per aquesta pista uns metres fins que trobem una altra cruïlla amb una altra pista. En aquest punt deixem els cotxes en un eixamplament i farem la resta de l’itinerari a peu. Davant nostre, pel nord, se’ns desplega la magnífica muralla del Mont-roig.

Deixem el cotxe per continuar a peu

Sortim de 250m d’alçada i continuem a peu per una pista en mal estat que s’enfila seguint el curs del barranc del Pla de Fugues fins al coll d’Orenga. Anant per aquesta pista ja trobem les argiles i guixos de la fàcies Keuper que formen la base encavalcant del Mont-roig. Entre aquests materials s’intercalen cossos d’ofites, unes roques subvolcàniques que es distingeixen pel seu color verdós d’aspecte pigallat i per la seva major resistència a l’erosió.

Aspecte dels cossos d’ofites presents dins 

la fàcies Keuper camí del coll d’Orenga

Arribant al coll ja apareixen uns guixos molt blancs i d’aspecte alabastrí pertanyents al Juràssic inferior (Lias). Aquests guixos son els mateixos que afloren a l’altra banda del riu Segre i que vam observar al barranc del Canudell tot pujant cap a la Serra Carbonera.

Observant la Muntanya de Sant Salvador 

des del coll d’Orenga

Aspecte dels guixos del Juràssic inferior

Des del coll d’Orenga (450m) ja ens encarem a la muralla del Mont-roig tot pujant per un corriol per on anem travessant tots els materials del Juràssic que afloren a la seva base: els guixos, les calcàries i les dolomies del Lias i, finalment, les dolomies negres del Dogger.

El vessant sud del Mont-roig des del coll d’Orenga

Pel camí, després de les dolomies negres del Juràssic ja trobem unes sorres molt blanques pertanyents al Santonià (Cretaci superior) i, un cop més, observem la llacuna estratigràfica present en aquest mantell de les Serres Marginals.

Aspecte de les sorres blanques del Santonià

En aquest punt surt un corriol a mà dreta (opcional), molt desdibuixat i difícil, que mena a la famosa cova del Tabac. Aquest corriol aprofita aquest canvi de litologia per a discórrer just per sota dels grans cingles formats per les calcarenites del Campanià. Pel camí anem trobant restes de fòssils del Cretaci superior: rudistes, cefalòpodes, i uns braquiòpodes del grup dels rinconèl·lides, força vistosos i classificats com Viarhynchia n. gen. cerdanyolae (Bataller, 1947), espècie dedicada a l’anterior director del MGSB Lluís Via. També gaudim de dilatades vistes cap a la vall del Segre, amb la Muntanya de Sant Salvador sempre present.

Camí equipat amb cadenes 

per accedir a la cova del Tabac

Pel camí trobem rudistes...

...cefalòpdes...

...i braquiòpodes de l’espècie Viarhynchia cerdanyolae

Vista de la vall del Segre des del camí de la cova del Tabac

Així arribem a la gran boca triangular de la cova del Tabac en la qual Lluís Marià Vidal hi va fer excavacions a finals del s.XIX i on va trobar elements diversos del neolític i d’èpoques posteriors, constatant així la llarga ocupació de la cova. També al 1978 es van descobrir unes pintures rupestres que van ser restaurades al 2017. Actualment s’hi fan noves excavacions i per aquesta raó l’accés a la cova està tancat amb una reixa.

La gran boca d'entrada de la cova del Tabac

Per continuar l’itinerari proposat, però, ens cal retornar pel mateix corriol fins al camí principal que hem deixat i que remunta la cinglera per una ampla canal fins al pas anomenat Portell de l’Extrem (800m), on assolim la carena principal del Mont-roig.

A la nostra esquena l’ampla canal 

que puja al Portell de l’Extrem

Fins aquí hem observat la sèrie sedimentària mesozoica en successió cronoestratigràfica normal: el Triàsic superior (Keuper), el Juràssic inferior i mitjà (Lias i Dogger), i el Cretaci superior (Santonià i Campanià). Ens trobem al flanc sud d’un sinclinal lax i orientat E-W, amb un nucli on afloren els materials del finicretaci (fàcies garumniana) penjats a mig aire del vessant nord de la serra.

Arribats a aquest punt podem retornar pel mateix camí o bé recórrer la carena a dreta o esquerra sense cap dificultat remarcable. Si anem en direcció a llevant, no gaire lluny tenim el vèrtex de l’Extrem, i si anem en direcció a ponent podem assolir el vèrtex de la Pala del Coll de Porta. Si ens decidim per aquest darrer recorregut haurem de seguir la carena força estona, tot fent suaus pujades i baixades i a frec del paorós estimball que tenim a mà esquerra. El recorregut, però, paga la pena...

Continuem per la carena en direcció ponent

Així arribem al capdamunt de la Pala del Coll de Porta (898m) situada. com el seu nom indica, just sobre el Coll de Porta que divideix el Mont-roig en dues meitats. Des d’aquí tenim enlairades vistes de l’altre meitat de la serra del Mont-roig, la qual visitarem en el següent itinerari, i que té el seu punt culminant en la Pala Alta (950m). També, sota nostre, podem observar una petita explotació de bauxites. Aquestes, igual que les bauxites de Serra Boada i Sant Mamet, es troben en l’espai que ocupa la llacuna estratigràfica que abasta la part alta del Juràssic superior, tot el Cretaci inferior i part del Cretaci superior, i tenen el seu origen en el rebliment d’antigues cavitats càrstiques.

Vista del Mont-roig occidental 

des de la Pala del Coll de Porta

Deixem, doncs, el Mont-roig enrere (de moment) i retornem a la pista on hem deixat el cotxe pel mateix camí d’anada, i pel següent itinerari haurem d’anar de nou a Vilanova de la Sal, on ja hi vam estar visitant les seves salines de muntanya.

Mn. Francesc Nicolau: La biòloga Emmanuelle Charpentier i el codi de la vida

Emmanuelle Charpentier, Premi Nobel de Química 2020 juntament amb Jennifer Doudna, i recentment investida Doctora Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra, entre molts altres guardons que ha rebut al llarg de la seva vida d’investigadora, va néixer en un poblet prop de París a finals del 1968 i des de petita va sentir la necessitat d’aprendre coses del funcionament dels éssers vius i va acabar estudiant biologia, especialitzant-se en l’estudi dels bacteris i altres microorganismes. Es va centrar en el bacteri Streptococcus pyogenes, capaç de causar infeccions molt greus amb resistència als antibiòtics.

Emmanuelle Charpentier (dreta) i Jennifer Doudna (esquerra) 

rebent el Premi Nobel de Química l'any 2020

Ara és directora de la Unitat de Recerca de Patògens de l’Institut Max Plank d’Alemanya i la seva tasca, amb la col·laboració de la nord-americana Jennifer Doudna, ja ha aconseguit descobertes molt importants, i gràcies al sistema CRISPR va descobrir com atacar l’ADN dels bacteris, cosa importantíssima i que s’aplica amb èxit.

La denominació CRISPR és l’acrònim del nom anglès que, traduït, seria: “Repeticions Palindròmiques Curtes Agrupades i Regularment Espaiades”. És una família de seqüències d’ADN que el 1987 un equip investigador japonès va descobrir i que el 1990 es va veure que podia tenir una acció introduint-se en el genoma, cosa que es demostrà el 2000 i el microbiòleg alacantí Francis Mojica va batejar amb el nom de CRISPR que hem dit.

I Crarpentier va identificar una molècula que té un paper clau en l’acció del CRISPR i ho explicava al 2011 en un article a la revista Nature, amb la col·laboració de Doudna, on manifestava com es podia usar com a eina genètica. Aquesta molècula s’ha anomenat Cas9 i tenim, doncs, que el CRISPR-Cas9 fa possible reescriure el codi de la vida de manera més fàcil i precisa i això obre moltes perspectives, sobretot per tractar malalties genètiques.

El 2019 es fundà la companyia CRISPR Therapeutics que tracta pacients amb el trastorn sanguini anomenat beta talassèmia, i on un científic xinès ha modificat tres embrions per fer-los immunes a la malaltia del VIH. Estem segurs que seguiran més aplicacions...

Amics del Museu: El món de les terres rares

Quan s’estudia la taula periòdica dels elements, sempre n’hi ha uns quants que es queden arraconats per la seva raresa, i entre tots aquests els que s’enduen la palma d’or són el grup de les anomenades “terres rares”, que amb el seu nom ja ho diuen tot.

En Nahúm Méndez és un jove geòleg i gran divulgador que, amb el seu tercer llibre publicat, surt al rescat d’aquests elements tan desconeguts del gran públic i, al mateix temps, tan importants per a la societat actual perquè d’ells en depenen les noves tecnologies: les telecomunicacions, les energies renovables, la indústria, i la medicina moderna, per les seves excepcionals propietats magnètiques, gran conductivitat tèrmica i fluorescència, entre d’altres.

En Nahúm ens explica, de manera molt amena i amb text carregat d’anècdotes i curiositats, que les anomenades “terres rares” (les REEs de Rare Earth Elements) no ho són tan com semblen i que, de fet, es troben per tot arreu ja que són elements que, com la majoria, tenen el seu origen en l’explosió i formació de la nebulosa que va donar lloc al nostre sistema solar, el problema és que se’ls troba de manera dispersa. I quan se’ls troba concentrats formant part d’un mineral, són difícils d’obtenir perquè tots ells tenen característiques molt semblants.

Després d’indicar-nos que el mot “terra” és com antigament es coneixien els òxids, i que el mineral que va revolucionar el món de les “terres rares”, la gadolinita, va ser descobert a mitjans s.XVIII a les mines d’Ytterby (Suècia), en Nahún passa a relatar-nos, per ordre cronològic, l’apassionant cursa que es va iniciar, sobretot a Europa, per descobrir els nous elements que aquests minerals amagaven: Itri, Ceri, Lantà, Erbi, Terbi, Iterbi, Holmi, Escandi, Samari, Tuli, Gadolini, Praseodimi, Neodimi, Europi, Disprosi, Luteci i Promeci (o Prometi), que és el darrer dels lantànids que es va descobrir i l’únic que és radioactiu i obtingut de manera artificial per un equip de científics durant la fabricació de la primera bomba atòmica.

Aquests elements solen concentrar-se en roques ígnies de caràcter alcalí; en els productes finals de la cristal·lització magmàtica, com son les pegmatites i els fluids hidrotermals; en les carbonatites, en skarns, i en algunes roques metamòrfiques. També se les pot trobar en sediments tot formant acumulacions tipus placer segons la seva densitat; i també poden acumular-se per meteorització química extrema de roques sota un clima tropical (tipus bauxites).

Bauxita del Mont-roig (Noguera)

Els minerals que avui dia proporcionen aquests elements, qualificats de crítics, i que tants problemes geopolítics i ambientals causen en segons quins llocs, són sobretot la monacita, la bastnasita, la xenotima, la eudialita, la loparita i les argiles d’absorció iònica, i s’exploten a Austràlia, Índia, Brasil, Xina, Estats Units, Malàisia, Rússia, Canadà.... Per això en Nahúm fa una reflexió final: aquests elements tan importants i de tant difícil extracció, s’haurien de poder recuperar un cop els aparells que els contenen han esgotat la seva vida útil, i per això ens explica que s’han posat en marxa diversos estudis on bacteris, proteïnes i, fins i tot, el semen del salmó, tenen un paper a l’hora de captar aquests elements dins una solució aquosa procedent del lixiviat de mines, deixalleries i aigües residuals... Tots aquests mètodes no són, ara per ara, gaire rendibles però conforme la demanda superi el subministrament cada cop es tindran més en compte.

Isabel Benet, Serres Marginals (VI): Serra Boada i rodalies (segona part)

En la primera part del tomb en cotxe que estem fent per reconèixer les principals estructures que dominen l’extrem més oriental del mantell de les Serres Marginals, vam sortir de Camarasa i ens vam quedar al bonic poble de Foradada, tot contemplant el paisatge i les estructures geològiques que es poden veure des del seu enlairat mirador. Per a continuar la ruta, hem de prendre la carretera LV-9137 en direcció a Alòs de Balaguer tot passant per Rubió de Dalt i Rubió del Mig on farem la següent parada.

Foradada al peu de la roca

Pels marges de la carretera veiem aflorar els diversos materials de la fàcies Keuper (sobretot guixos vermells) que conformen la base de la Serra del Munt. Després de rodejar l’extrem oriental de la Serra dels Arquells, dit Lo Coster, entrem a la vall de Rubió tot creuant el barranc del Salí, per on discorren les aigües salobres resultants del rentat de les evaporites del Keuper, i per on hi ha una pista de terra que baixa al poble abandonat de Rubió de Baix i al castell de Rubió de Sòls.

Panoràmica de les serres dels Arquells i Boada des de Foradada

A la plaça de Rubió del Mig afloren les sorrenques de l’Oligocè

Nosaltres, però, ens quedem a Rubió del Mig, situats a l’interior del nucli d’un sinclinal molt ample on afloren les sorrenques de l’Oligocè. A llevant tenim l’esquena de la Serra dels Arquells, que acabem de deixar enrere i, a ponent, tenim el cingle de la Serra Boada. Malgrat que aquestes serres estan tan properes l’una de l’altra són, però, ben diferents.

Els materials que afloren a la Serra dels Arquells consisteixen en una base d’argiles i guixos del Keuper i, per damunt d’una superfície ferruginitzada, ja es troben els materials del Cretaci superior amb una potència de només 100 metres, així que aquí, a més del Cretaci inferior, també falta tot el Juràssic perquè ens trobem ben bé al marge de la conca pirinenca.

En canvi a la Serra Boada la sèrie té una major potència (300m) i en ella es troben tots els materials del Juràssic excepte el gran paquet de guixos que vam veure sota la Serra Carbonera. La superfície ferruginitzada, que representa la llacuna estratigràfica entre el Juràssic i el Cretaci superior, aquí té un gran desenvolupament i va ser explotada a l’anomenada mina de Foradella d’on s’hi van extreure bauxites a cel obert.

Aquest punt de la vall de Rubió també és interessant perquè per aquí passa el tall ECORS (Estudi Continental i Oceànic per Reflexió i refracció Sísmica), un projecte de col·laboració hispano-francès, dut a terme als anys 80 de segle passat i que, amb diversos mitjans geofísics, van posar de manifest al llarg d’un perfil nord-sud de 250 Km de llargada, que les roques de l’escorça superior, i fins a una fondària de 15 Km, es van desplaçar cap al sud damunt superfícies d’encavalcament de manera que unes serres es van apilar damunt d’unes altres. També mostra una visió més complexa del “front” on, en aquest sector, està tallat per un retroencavalcament, i això és un encavalcament que va en direcció contrària a l'avenç del mantell. 

Arribem a Alòs de Balaguer

Fetes aquestes observacions, continuem per la carretera tot baixant a buscar el pont sobre el Segre. A l’altra banda del riu ja veiem el poble d’Alòs de Balaguer amb el seu castell encimbellat damunt una alta carena que domina el pas del congost. Un cop a l’altra banda del pont, tenim una font i una pista a mà esquerra que segueix el curs del riu fins l’àrea de lleure de l’Espadella, on finalitza l’itinerari del Congost del Mu. A Alòs, a més de visitar el seu nucli medieval, amb l’església parroquial de Sant Feliu i l’ermita de Sant Miquel (s.XI) que es troba als afores, també podem visitar les restes del seu castell declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

Pugem a visitar el castell d’Alòs

Es tracta d’una sèrie d’edificacions repartides al llarg d’un serrat de calcàries de la fàcies Muschelkalk on hi destaca una torre circular, amb unes quantes sales al seu voltant, un pany de muralla amb uns curiosos solcs horitzontals, i un portal d’accés. Tot això podria ser obra del s.X quan era una fortificació musulmana conquerida al s.XI, però estudis recents situen el seu origen al s.VIII, i això voldria dir que, potser, és la fortalesa islàmica més antiga de Catalunya que encara es conserva.

Vista de la gran torre circular del castell 

abans de les obres de consolidació

Ens trobem sobre el vessant meridional de la muntanya de Sant Mamet, a tocar de l’accident del Segre. Enfront, a l’altra banda del riu, tenim una vall penjada entre les serres de Boada i Saborell que també és el nucli d’un sinclinal complex. Sembla que es tracta d’una estructura, tipus cubeta tectònica, similar a la que vam observar a la Serra Carbonera. Aquí, però, els materials de les fàcies Keuper sobre els quals ens trobem, i que afloren en forma de diapir, encavalquen i oculten una part d’aquesta estructura. També, a uns 8km al nord d’Alòs, estan les mines de la Font dels Cóms on s’hi havia explotat la bauxita present entre el Juràssic i el Cretaci superior.

Vista del sinclinal de Boada des del castell d’Alòs

Continuem per la carretera, ara en direcció a Baldomar. Abans d’arribar-hi, però, passem per un petit congost: al cingle que tenim damunt nostre, i que constitueix la serra de la Mosquera format per les calcàries d’alveolines de l’Eocè, s’hi troben algunes cavitats amb les pintures rupestres de les Aparets. Es tracta de diverses figures que, encara que en mal estat de conservació, formen part del Patrimoni de la Humanitat dins del conjunt d’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani. Enfront, a l’altre banda del riu i sobre un cingle de calcàries cretàciques, tenim les restes del castell de Rubió de Sòls al qual també se li atribueix un origen islàmic.

Les restes del castell de Rubió de Sòls 

CastillosNet

Sortim així dels passos engorjats, per on s’escola el riu Segre, i entrem en una extensa plana on s’hi cultiva la vinya de la D.O. Costers del Segre pels voltants del poble de Baldomar i el seu celler. A la sortida creuem el riu Boix, que neix al capdamunt del Pas Nou, sobre el Montsec de Meià, i que aquí desemboca al Segre.

La plana de Baldomar 

Wikiloc

Ens acostem a Artesa on posarem punt i final d’aquest llarg itinerari, però encara ens queda la visita del castell de Montsonís i del monestir de Salgar, ambdós situats al vessant nord-est de la Serra del Munt i, per això, deixarem Artesa enrere per un moment i ens dirigirem per la carretera LV-9138 cap al petit nucli de Montsonís on s’aixeca el seu formós castell, el qual domina l’entrada del congost de Salgar. Malgrat que és un castell privat, fou un dels primers a obrir algunes estances al públic i es creu que, com el castell de Foradada, va ser construït per Arnau Mir de Tost damunt una antiga fortalesa sarraïna.

Una de les torres de l’entrada del castell de Montsonís

Des d’aquí podem baixar al fons del congost on, arrapat al cingle de calcàries del terciari, hi ha el monestir de la Mare de Déu de Salgar que té una església romànica i un claustre renaixentista. Al cim del turó d’enfront tenim les restes d’un poblat ibèric i les ruïnes del castell de Malagastre. Des d’aquí podríem continuar fins arribar al nucli abandonat de Rubió de Baix i el seu castell de Rubió de Sòls.

El monestir de Salgar en ple congost

Però nosaltres retornem per la petita carretera fins entrar al nucli d’Artesa on podem pujar a visitar el turó del Sagrat Cor (o lo Castellot) que domina el poble i tots els relleus que hem deixat enrere. El turó en qüestió està format per conglomerats de l’Eocè superior-Oligocè però als seus peus, i sobre una falla relacionada amb l’accident del Segre, afloren un conjunt de materials mesozoics (sobretot del Triàsic i del Juràssic) que formen una escata desenganxada i aïllada de la resta d’estructures que hem vist fins ara.

El cim del turó de Lo Castellot

També és molt característic un monòlit rocós, dit Roc del Cudós, format per calcàries del Cretaci superior, en posició quasi vertical, i al qual s’hi pot pujar per una cadena que s’ha instal·lat per facilitar-ne l’accés.

Ens acostem a la base del Roc del Cudós....

...per donar un darrer cop d’ull als relleus que deixem enrere

Des del seu cim podem donar un extens cop d’ull a la major part de relleus que hem pogut veure en aquest llarg periple que ens ha portat des de Camarasa fins aquí. En el proper capítol tornarem a Camarasa però aquest cop per pujar fins a la Serra del Mont-roig, la perla de les Serres Marginals.

Amics del Museu: Mineral Expo Barcelona-Sants 2025 (primera edició)

Els propers dies 28 de febrer, 1 i 2 de març tindrà lloc, a les Cotxeres de Sants de Barcelona, la fira MineralExpo Barcelona-Sants 2025 (primera edició), organitzada pel Grup Mineralògic Català (GMC) que enguany celebra el seu 50è aniversari.

La fira és una borsa-exposició de minerals, fòssils i elements relacionats amb la natura on podrem trobar, a més, actes culturals, exposicions, tallers, presentacions de llibres i, alhora, comprar peces de col·lecció, bijuteria, objectes de decoració, etc.

Aquesta edició, però, obrirà les seves portes divendres a partir de les 15h, per tant l’horari serà:

• Divendres de 15 a 20:30h

• Dissabte de 10 a 20:30h

• Diumenge de 10 a 19:30h

I, com sempre, l’entrada és gratuïta

Amics del Museu: Dia Internacional de la Dona en la Ciència

El proper dimarts dia 11 de febrer es commemora el Dia Internacional de la Dona en la Ciència 

i la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya es vol sumar a aquesta iniciativa fent jornada de portes obertes a alguns dels seus museus i com a complement de l’exposició itinerant Invisibles i Ocultes que ara està al museu de Ciències Naturals de Granollers compartint espai amb una altra exposició de gran interès: Coralls, present i passat. El nostre museu sempre té les portes obertes a tothom qui vol acostar-se a fer un viatge en el temps de la mà dels centenars d’espècimens fòssils que s’hi exposen i que tenim en dipòsit.

Amics del Museu, Nova publicació: L'epistolari de Pere Alsius i Torrent

La biblioteca del nostre Museu Geològic s’ha enriquit amb el llibre Epistolari de Pere Alsius i Torrent: una donació de la Sra. Rosa Alsius i Suñer en agraïment a l’ajut de l’Arxiu Històric i Biogràfic del Museu en la localització d’algunes cartes del seu avantpassat.

Pere Alsius i Torrent (Banyoles, 1839-1915), farmacèutic de formació i ofici, va ser precursor de l’excursionisme científic, investigador de mena i autor de treballs pioners sobre la geologia, la prehistòria, la història i el folklore de la seva comarca. Avui és recordat com el descobridor de la mandíbula d’un dels primers Homo sapiens europeus.

El llibre, un gruixut volum de 1.350 pàgines, aplega 501 cartes, la majoria conservades l’arxiu familiar, però també la correspondència que s’ha localitzat en d’altres arxius i la publicada en diversos mitjans. Promogut pels descendents del personatge i editat per Documenta Universitària,  és el tercer volum de la col·lecció Pere Alsius, després d’El magdalenense en la provincia de Gerona (2015) i Ensayo histórico de la Iglesia parroquial de Sta. Maria de los Turers de Bañolas (2018). L’edició ha estat fruit d’un equip format pels historiadors locals Joan Anton Abellán, Jordi Galofré i Josep Grabuleda, els filòlegs Júlia Butinyà i Àngel Vergés, el prehistoriador Narcís Soler i el geòleg Enric Aragonès, coordinador de l’obra i autor de la introducció i dels índexs.

L’obra s’ha estructurat en dues parts: la primera (l’epistolari estricte) consta de 447 cartes creuades entre el personatge i 130 corresponsals, entre els quals els arqueòlegs Édouard Harlé, Josep Pascual i Eduardo Hernández Pacheco; l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner; el botànic Estanislau Vayreda; els catedràtics Fructuós Plans i Joan Texidó; l’enginyer Rafael Roig i Torres; escriptors com Dolors Monserdà i Jacint Verdaguer; els excursionistes Ramon Arabia, Josep Fiter i Artur Osona; els folkloristes Cels Gomis, Francesc Maspons i Valeri Serra; els geòlegs Manuel Cazurro, Norbert Font i Sagué, Lluís Marià Vidal i Joan Vilanova i Piera; entre els historiadors, Gaietà Barraquer, Joaquim Botet i Sisó, Julián de Chia, Enric-Claudi Girbal, Francesc Monsalvatje, Josep Saderra, Ferran de Sagarra i Salvador Sampere i Miquel; els lingüistes Antoni Mª. Alcover i Pere Aldavert; els naturalistes Artur Bofill, Ramon Bolòs  i Francesc Martorell i Peña; el numismàtic Celestí Pujol; els preceptors i mentors d’Alsius Francesc X. Butinyà i Fidel Fita, jesuïtes.

La segona (correspondència complementària) comprèn 54 cartes creuades entre terceres persones; son de notar les 11 creuades entre Fidel Fita, Bartomeu Jaume i Josep Joaquim Lànderer a propòsit del punt de vista eclesial sobre l’origen de l’home; les 7 que sobre la mandíbula de Banyoles va creuar Josep Alsius i Ricart amb Cazurro, Hernàndez Pacheco i Barnola, i les 6 de Joan Teixidó amb l’editor de la Revista de Gerona sobre la publicació de la seva memòria acadèmica.

En la introducció trobarà el lector resumides les aportacions de l’obra al coneixement de la vida i els treballs de Pere Alsius, com també a la posteritat del personatge i a la Història Natural.