Com ja sabeu, la renovació de l’exposició permanent està suposant un dels desafiaments més grans dels darreres anys per la institució, abordant l’actualització dels continguts i la seva museografia. Avui us presentem les darreres adquisicions que podreu veure exposades a les vitrines, fruit de convenis (Institut Català de Paleontologia) i compres que s’han realitzat aquest any per part del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.
En primer lloc, tenim una rèplica d’un crani complert de os de les cavernes (Ursus spelaeus). Aquest animal fou una espècie d'os que visqué a Europa durant el Plistocè i s'extingí al principi de l'últim màxim glacial, fa uns 27.500 anys.
Després, podeu gaudir de la rèplica de la mandíbula de Banyoles. Aquest és un fòssil de difícil assignació taxonòmica. D'ençà que fou descoberta, s'han proposat moltes teories diferents pel que en fa a la classificació. El problema és que les mandíbules, en general, són força variables, que les dents no estan en massa bon estat com per estudiar l’anatomia interna, i que no s’han fet anàlisis de DNA antic de paleoproteòmica. O sigui que no hi ha una resposta definitiva sobre què és. Els resultats de les darreres investigacions són bastant clars en el sentit que no es pot dir que sigui un Homo neanderthalensis, més aviat el contrari. Llavors, què és exactament és més difícil de dir, podria ser un dels Homo sapiens més antics que van arribar a Europa, o podria, si ens posem a especular, ser alguna mena d’híbrid entre les dues espècies. Per tant, i de manera provisional, a l’espera de noves recerques, queda assignat com Homo cf. sapiens.
Seguin a les vitrines de l’Evolució Humana, podeu veure una rèplica de crani d’Homo habilis, el primer representant del gènere Homo. L'H. habilis tenia una capacitat cranial d'uns 600 centímetres cúbics. El nom habilis ve de la seva capacitat per fabricar utensilis. El material que tenim exposat és el KNM ER 1813, un crani d'adult possiblement femení datat en 1,9 milions anys i va ser descobert el 1973 a Koobi Fora, Kenya.
Sense deixar l’Evolució humana, veurem una rèplica del crani d’Anoiapithecus brevirostris, un primat d'11,9 milions d'anys, en el Miocè mitjà, d'antiguitat desenterrat el 2004 a l'abocador de Can Mata (Hostalets de Pierola, Anoia) per l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP). El sobrenom de l'exemplar és “Lluc” (qui il·lumina). El nom genèric Anoiapithecus deriva de la comarca on es trobà, l'Anoia, i el nom específic brevirostris de la característica distintiva de no presentar gaire prognatisme (les mandíbules no es projecten cap enfora). Aquesta manca de prognatisme es creu que és deguda a una convergència evolutiva a la produïda en els humans i no pas al fet que l'exemplar en sigui un ancestre directe.
Aquí viem Hispanopithecus laietanus, popularment anomenat “Jordi”, és un primat extint que va viure a Europa durant el Miocè superior. Se n'han trobat restes fòssils a Sabadell (Can Llobateres). L'anàlisi del microdesgast de les dents d'aquests primats indica que preferien aliments tous com la fruita i, possiblement, les fulles tendres. Evitaven els fruits secs i els llavors excepte quan hi havia penúria d'aliments tous.
Aquestes són les restes de la cara de Pierolapithecus catalaunicus, localitzat a l’abocador de Can Mata, a Hostalets de Pierola. Visqué fa uns 13 milions d'anys. És un mascle adult i la seva massa corporal estimada és de 34 kg. La premsa el batejà amb el nom de “Pau”. Es creu que podria ser l'antecessor comú de l'home i els grans simis.
Ara podem veure una rèplica del crani i la reconstrucció del mateix, de la petita “Laia”, una femella adulta de Pliobates cataloniae, que és una espècie extinta d'hominoïdeu que visqué fa 11,6 milions d'anys i pesava entre 4 i 5 kg. L'espècie fou descrita per investigadors de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont a partir de 70 restes fòssils trobades l'any 2011 a l'abocador de Can Mata (Hostalets de Pierola).
Només entrar a la Sala d’Exposicions Permanents, a mà dreta, podrem veure en una urna prominent, on hi ha una rèplica de crani de Machairodus aphanistus. Aquest és un gènere extint de mamífers felins dents de sabre que van viure a Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica del Nord. Era d'una mida similar a la de lleó actual i a causa de la seva morfologia, desenvoluparia pràcticament tota la seva activitat a terra.Aquest exemplar va ser trobat al jaciment Cerro de los Batallones a Madrid, i va viure durant el Miocè (Vallesià, fa 9 milions d'anys).
En la vitrina del Permià, trobem Gorgonops torvus, un gènere extint de teràpsids que va viure fa uns 255-250 milions d'anys. La seva grandària superava els quatre metres de longitud i comptaven amb grans canines, així com altres característiques típiques dels seus descendents mamífers. S'ha formulat la hipòtesi que els sinàpsids d'aquest període eren endotèrmics, però no existeixen proves que corroborin aquest fet. La rèplica és d’un crani que prové de Sudàfrica.
En la mateixa vitrina, trobareu una rèplica del crani de Dimetrodon limbatus, de prop de Whichita (EUA). La seva característica més destacada és l'enorme vela dorsal, similar a una aleta, l'estructura de la qual es basa en espines vertebrals allargades. La funció que va poder exercir possiblement va ser la d'estabilitzar la columna vertebral per millorar la locomoció o escalfar i refredar el cos com un sistema de termoregulació. Tot i això, estudis recents sostenen que la vela va poder ser inefectiva per regular la calor corporal i va poder complir en el seu lloc una funció reproductiva durant els desplegaments destinats a l'aparellament.
En la primera vitrina de l’itinerari informatiu “Què és un fòssil ?” podem trobar un Velociraptor mongoliensis. És una rèplica d’un animal juvenil, que simula el moviment característica de l’espècie. Va viure cap a finals del període Cretaci, entre 75 a 71 milions d'anys durant el Campanià, en el que és avui Àsia.
A la darrera vitrina del Cretaci,
podreu veure un altre peça de Velociraptor, aquest cop
el crani d’un exemplar adult.
En la vitrina del final del Juràssic podeu trobar la rèplica d’un crani d’Allosaurus fragilis, un dels primers dinosaures teròpodes coneguts que visqueren fa entre 161,2 i 145 milions d'anys. Com un dels més popular dinosaures carnívors, ha atret des de fa temps l'atenció del públic en general, i ha estat un dinosaure protagonista a diverses pel·lícules i documentals.
Bothriolepis canadensis va ser un peix cuirassat de distribució cosmopolita. Aquest exemplar va ser trobat a Campbellton al Canadà. Bothriolepisera un petit peix bentònic d'aigua dolça detritívor que va viure al Devonià mitjà tardà (fa 387-360 milions d'anys). Se suposa que passaria la major part de la vida a rius i llacs, però, probablement podien entrar també en aigua salada perquè la seva distribució sembla correspondre amb la línia de la costa continental. Podria haver estat anàdrom, és a dir, viure realment en aigua salada, i tornar d'aigua dolça per reproduir-se. El seu cos estava protegit contra els depredadors per una armadura de plaques.
Finalment, podreu conèixer als Eurypterus remipes, més comunament anomenats escorpins marins, perquè tenia una afilada agulla en la seva cua, que probablement usava en combat, però és membre dels Merostomata un grup d'artròpodes que actualment inclou únicament al cranc ferradura i que no està directament emparentada amb els aràcnids. Probablement vivia en les aigües marines, salobres o d'aigua dolça. Alguns científics creuen que, no obstant això, les formes més petites van poder fer viatges curts al fons. S'alimentava de petits invertebrats i petits peixos primitius. Estan estretament relacionats amb els escorpins actuals. Eren uns depredadors formidables. Aquest espècimen pertany al Silurià Superior (420 milions d'anys) i va ser descobert a Herkimer, Nova York (EUA).
Bé. Això és tot. Us convidem a venir a visitar el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, per gaudir de la paleontologia, l’evolució i la història de la vida a la Terra. ENS VEIEM AVIAT ...!!!
