Mn. Francesc Nicolau: La "New Horizons" ha arribat al final del sistema solar

Crec que ja sabeu de què va. És una notícia que s’ha publicat a tots els diaris, però penso que us agradaria que nosaltres també us en diguem alguna cosa. Aquesta nau americana que porta el nom de New Horizons i de la qual hem anar parlant regularment en aquest blog. Si voleu tornar a veure aquests articles, només haureu de clicar damunt els enllaços corresponents.

Recreació de la nau New Horizons aproximant-se a Ultima Thule

Aquesta nau, amb un cost de 700 milions de dòlars, va ser llançada a l’espai el 19 de gener del 2006 amb la missió principal d’estudiar l’aleshores encara considerat planeta Plutó. Doncs bé, després de sobrevolar Mart i el cinturó d’asteroides, passava prop de Júpiter el 28 de febrer del 2008. Aquest gran planeta li afegi velocitat fins fer-la córrer a 50.000 Km/h, i arribà a la màxima proximitat de Plutó el 18 de juliol del 2015. Va ser un èxit total: en va prendre multitud de fotografies. Aquest bon resultat esperona els científics de la NASA a donar a la nau la missió de seguir funcionant i anar prenent dades d’altres astres del sistema solar i satèl·lits de Plutó.

I és ara, per Cap d’Any del 2019, que ha arribat a l’últim astre conegut de nostre sistema. Aquesta ha estat la notícia de la qual s’ha fet ressò la premsa. Ha sobrevolat el petit asteroide, que té per número 485968, dels visualitzats fins ara. Científicament se l’anomena 2014MU69 (les xifres són, respectivament, l’any de descoberta i l’ordinal dels objectes descoberts dit any). Però també té una denominació escollida pel públic en una convocatòria de la NASA per batejar aquest objecte, i és Ultima Thule, que és el nom amb què el geògrafs grecs i llatins designaven l’extrem nord del món conegut fins aleshores (possiblement era l’extrem de Noruega).

Aquest asteroide era conegut des del 2014 que va ser quan, per primera vegada, el va albirar el telescopi espacial Hubble. Es tracta d’un petit planeta que ja es troba a uns 6.500 milions de quilòmetres lluny del Sol, però que encara forma part del cinturó de Kuiper. Sembla un objecte doble; fins i tot els de la NASA es plantejaven si serien dos astres separats girant l’un a l’entorn de l’altre.

Imatge d'Ultima Thule, també conegut com "el cacahuet"

Però les fotografies preses per la New Horizons ja ens diuen alguna cosa més de l’Ultima Thule: que és un únic objecte allargat en forma de cacauet, com si dos astres haguessin xocat fent-ne un de sol. És molt petit, només té uns 30 quilòmetres de diàmetre o, millor dit, de llargada i presenta un color rogenc, cosa que permet pensar de quina mena de roca està fet. Això fins ara és el que podem dir, però encara hi ha moltes més dades que ens està enviant la New Horizons i que seran processades i interpretades pels científics. Esperem-ho

Isabel Benet i Ventus: MONTSEC, la muntanya de ponent (II)

Després d’haver vist els materials del Triàsic, Juràssic i Cretaci inferior que formen el primer esglaó de l’extrem més oriental del Montsec, ara toca observar de prop el cingle superior i donar un cop d’ull als materials que el formen. Per això sortirem de Vilanova de Meià per la carretera L-913 en direcció al congost del Pas Nou. Als 3 Km seguim a l’esquerra per una pista (pal indicador) que mena al Puig de Meià i al Camí del Montsec i de la qual només haurem de fer uns 500 m fins a una bifurcació. A la dreta surt un camí carreter que mena als camps de Paús. En aquest punt, situat a una alçada d’uns 800 m,  s’haurà d’aparcar el cotxe i continuar l’itinerari a peu per aquest camí carreter en direcció al Pas de Nerill.

La Roca Alta i la Roca dels Arcs, des de la Font Blanca

Esquema de l’itinerari

Per aquest camí carreter anem guanyant alçada en diverses llaçades tot observant unes roques anomenades calcarenites, unes calcàries de color ocre, degut a la presència d’òxids de ferro, i que contenen grans de sorra i abundant fauna marina de tipus rudistes i això vol dir que ja estem trepitjant terrenys del Cretaci superior. En aquest cas es tracta dels materials que aquí conformen l’anomenat “replà” del Montsec, on es situen els camps de Paus.

Aspecte de les calcarenites

Rudistes del tipus radiolítids

Així arribem a les restes del corral de Castejón (890 m) i, poc després, a la font de Paús que tenim a la nostra esquerra i sota uns pollancres on floreixen les perdigueres (Heliantemum sp), unes plantetes de la família de les cistàcies. Des d’aquí ja ens encarem als cingles superiors del Montsec, on hi destaca la Roca Alta.

Els cingles de la Roca Alta des de la font de Paús

Perdiguera

Quan arribem als camps de conreu de Paús la pista comença a desdibuixar-se, però hem de travessar-los en direcció nord cap al visible Pas de Nerill. Al final dels camps trobem un camí carreter que aviat es converteix en corriol que comença a pujar fort a través d’un bosc d’alzines i boixos fins al peu d’un roqueter on s’inicia el Graell de Paús, una canal on afloren les blanques calcàries del Cretaci superior (Campanià) per on anem pujant, amb alguna fàcil grimpada, guiats per fites i on observem restes de fauna marina de difícil identificació.

Travessem els camps de Paús en direcció al Pas de Nerill

Pugem per la canal on afloren les calcàries del Campanià

Restes de fauna marina de difícil identificació

Així arribem al Pas de Nerill (1186 m), ample collada entre la Roca dels Arcs, que tenim a la nostra dreta, i la Roca Alta, a la nostra esquerra. Des d’aquí val la pena anar a la dreta uns 15 minuts per pujar al cim de la Roca dels Arcs (1239 m) des d’on es gaudeix d’una bona vista cap al sud dels camps de Paús i el Puig de Meià (que vam trepitjar en l’anterior itinerari), cap a ponent tenim el cim de la Roca Alta (següent objectiu d’aquest itinerari), i cap a llevant tenim el Cogulló i els cingles de la Fabregada (que visitarem en el proper itinerari).

Vistes al sud amb els camps de Paús el Puig de Meià

Vistes a ponent on hi destaca el cim de la Roca Alta

Vistes a llevant on hi destaquen el Cogulló i la Fabregada

Per continuar l’itinerari cal que retornem al Pas de Nerill i que ens enfilem en direcció nord per un corriol entre el matollar fins al capdamunt del cingle, mentre deixem enrera, i molt avall, el cim de la Roca dels Arcs. Un cop guanyat el cingle, anem en direcció a ponent pel seu caire cap a a la Roca Alta tot observant restes de rudistes, les delicades flors de les viudetes (Iberis linifolia) i del talictre tuberós (Thalictrum tuberosum) que sobresurten de les fissures, i també les restes de trinxeres i fortificacions de la Guerra Civil, ja que aquesta carena formava part de la línia defensiva de l’exèrcit republicà (bàsicament la columna Durruti) quan entre abril i novembre del 1939 les tropes franquistes van ocupar Tremp i altres poblacions als peus del Montsec.

Deixem enrere la Roca dels Arcs

A les roques podem veure seccions de rudistes

Viudetes

Talictre tuberós

Búnquer circular, possiblement un niu de metralladores, 

amb una placa on es llegeix “1938, Durruti, CNT” 

(sembla que posat després de la guerra)

Des d’aquí ja estem prop del cim de la Roca Alta (1438 m), punt més alt de la carena i indicat amb una senzilla fita de pedres. Pels voltants del cim anem en compte de no punxar-nos amb uns matolls coneguts com coixins de monja (Erinacea anthyllis) que fan unes floretes en forma de “conillets”. També observem un exemplar mascle de somereta (Ephippiger sp.) ja que les femelles se les distingeix per una prolongació de l’abdomen, com una punxa, anomenat oviscapte que els serveix per pondre els ous.

Cim de la Roca Alta

Coixí de monja

Somereta mascle

La carena continua cap a ponent assolint els cims del Puig del Camí Ramader (1637 m), el tossal de Mirapallars (1672 m), el tossal de la Torreta (que amb els seus 1677 m és el punt culminant del Montsec de Meià o de Rúbies), la roca de Migjorn (1465 m) i la Torreta (1139 m) i des d’aquí la carena s’enfonsa cap al congost de Terradets excavat pel riu Noguera Pallaresa. Nosaltres, però, aquí deixem la carena per prendre un camí senyalitzat amb marques de color taronja i que baixa per l’anomenat Graell de la Roca Alta.

Inici del Graell de la Roca Alta

Aquest camí fou arranjat i ampliat durant la Guerra Civil per les forces republicanes per tal de donar pas a les motocicletes i per al subministrament de material pesant a les trinxeres i búnquers de la carena. Mentre anem baixant per aquest històric camí podem veure d’aprop les calcàries grises que formen el cingle més alt del Montsec les quals, de lluny, semblen massives però quan ens hi acostem veiem que tenen un aspecte nodulós i en alguns punts presenten unes franges amb unes laminacions obliqües a l’estratificació anomenades laminacions creuades que donen idea de la complexitat de l’ambient on es van dipositar aquestes calcàries i del qual ja en parlarem... més endavant.

Aspecte nodulós de les calcàries del Campanià (Cretaci superior)

Aspecte de les laminacions creuades

Continuem baixant pel camí, que va fent revolts ben traçats amb contraforts de pedra que apuntalen els talussos. Més avall passem pel costat de la bassa de Durruti, una construcció republicana que recull els degotalls de la roca. En una de les parets hi ha una placa amb la inscripció “26 División, 120 B (de brigada) Mixta, Compañia Ingenieros, CNT, Año 1938, FAI”. Sembla, però, que també és posterior a la guerra  com la que hem vist al búnquer prop del cim de la Roca Alta. A tocar de la bassa veiem una planta que aprofita l’humitat dels degotalls: es tracta de la linària supina (Linaria supina) que en aquesta època desplega una vistosa inflorescència.

La bassa de Durruti 

Linària supina

Poc a poc el camí va girant a l’esquerra i s’apropa a la base de les parets que conformen la Roca Alta on hi ha diverses vies d’escalada i on trobem un bell exemplar d’escurçó (Vipera apis).

Ens acostem a la base del cingle 

Escurçó

A partir d’aquí, el camí deixa el cingle i es converteix en un corriol de fort pendent amb trams de tartera on cal parar atenció de no relliscar amb les pedres esmicolades. Amb la distància observem de nou el cingle que deixem enrere format per una part baixa més rogenca (amb més material detrític continental) i una part superior més grisenca (amb més materials d’origen marí) que donen idea de l’evolució de la plataforma carbonatada on es van dipositar i de la qual ja en parlarem... més endavant.

Deixem enrera el cingle que conforma la Roca Alta

Finalment arribem als camps de Cal Nari

Més avall el pendent es modera i, sempre seguint les marques taronges, anem a sortir a una pista per on continuem a la dreta tot baixant cap als camps de Cal Nari. Més endavant desemboquem a la pista principal, la qual recorre el replà del Montsec, per on continuem a l’esquerra en direcció a llevant fins que, després d’uns quants quilòmetres arribem a la cruïlla on hem deixat el cotxe.

Ha estat un llarg recorregut d’uns 11 Km i uns 700 m de desnivell, només apte per gent entrenada, en el qual hem observat de prop els materials del Cretaci superior que conformen el cingle superior del Montsec. El proper itinerari que us proposarem es podrà fer tot en vehicle, seguint la carretera del Pas Nou i la pista del Cogulló i en ell també es podran veure tots aquests materials i moltes altres coses molt interessants i de manera més còmoda i assequible.

Amics del Museu: BATALLERIA 26

Donem la benvinguda a aquest any 2019 amb la publicació del número 26 de la nostra revista paleontològica Batalleria que edita el Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona.

Foto portada: Liostrea pasiphae (Coquand, 1865) de l’Aptià

En aquesta nova revista apareixen publicats 6 articles, a més les Notas breves paleontològicas i de la Crònica del Museu en la qual es fa un resum d’un any, entre el novembre del 2017 al novembre del 2018, de les activitats del Museu, l’estat de les col·leccions, les relacions amb altres institucions i investigadors, les millores a la biblioteca i del material del museu. També es citen les referències al Museu en altres publicacions i es fan unes notes necrològiques dedicades al botànic John J. Lavranos (qui va donar alguns exemplars de la fauna d’Ediacara al Museu), al president de l’Associació d’Amics del Museu, Sr. Antoni Riera i Bagué, i al professor Giorgio Pilleri, estudiós dels sirenis.

El primer dels treballs, signat per Antonio Abad i Sebastián Calzada, és una autobiografia dedicada a en Ramon Mañé i Vilà, qui fou un membre molt actiu del Museu i que va morir el gener del 2018, ara fa just un any.

El segon article, escrit en anglès per Pedro Adserà, es descriuen unes sorrenques de l’Eocè superior de la conca d’Ainsa-Jaca on hi apareixen gran quantitat d’Skolithos linearis, galeries cilíndriques verticals considerades la vivenda d’alguns animals, com cucs o crustàcis, que donen idea del paleoambient.

En el tercer treball, signat per Sebastián Calzada, es descriuen dues espècies del lamel·libranqui del gènere Lima procedents del Cretaci superior del nord d’Espanya, i en ell es proposa una nova espècie.

En el següent article, el mateix  Sebastián Calzada, juntament amb Juan Corbacho i Eduvigis Moreno, recorden la història de l’ostrèid del gènere Liostrea i la sinonímia de l’espècie Ostrea pasiphae descrita a l’Aptià de la província de Terol.

En el cinquè article, l’autor José Francisco Carrasco confirma la presència de l’equinoïdeu Rhabdobrissus fabianii  en l’Eocè dels sistemes deltàics de Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

El mateix autor signa el darrer article on recorda la història d’anomenar els animals, plantes  i fòssils segons l’acord signat l’any 1905 a les Regles Internacionales de la Nomenclature Zoologique, equivamnt a l’actual Código de Nomenclatura Zoològica, i la introducció dels moderns mitjans electrònics.

El Dr.Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno són el director i la co-directora respectivament d’aquesta revista, i a més l’Eduvigis és l’encarregada de la seva maquetació i disseny, i ha estat realitzada gràcies al treball desinteressat dels seus col·laboradors i de l’equip editorial. l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i els Serveis de Museus de la Direcció Cultural de la Generalitat de Catalunya han fet donació d’una subvenció per a la seva edició.

Mn. Francesc Nicolau: LA CONTAMINACIÓ LLUMINOSA I ELS LLUMS LED

Dels llums tipus LED ja ne’m parlat en altres ocasions. Es tracta de certs diodes emissors de llum que l’americà Nick Holonyak, l’any 1962, va començar a aplicar en la construcció de làmpades útils. Molt més tard, però, els japonesos Isamu Akasaki, Hiroshi Amano i Shuji Nakamura, van trobar la manera de produir llum blava a un LED (acròstic de l’anglès Light Emitting Diode) i per això van ser mereixedors del Premi Nobel de Física de l’any 2014. Aquest sistema avantatja els fluorescents ordinaris en dos aspectes: amb només un 15% de consum d’electricitat, i una durada de 25.000 hores enfront de les 8.000 del fluorescent. Per això l’ús del LED s’anat estenent.

Ara bé, cal fer notar que no tot són flors i violes com se sol dir. A les ciutats l’augment de la il·luminació, que en molts llocs és gràcies als leds, ja reb un nom entre els ecologistes: contaminació lluminosa i un estudi publicat a la revista Science constata que tant la brillantor  com la part il·luminada creix a raó d’un 2,2% cada any. Una desena part de la superfície dels continents ja es troba il·luminada artificialment, cosa que fa també que poc es pugui veure del cel estrellat.

Evitar la contaminació lluminosa no sols ho demanen els astrònoms sinó també la vida salvatge animal ja que cada vegada hi ha més proves del seu impacte i ja s’ha vist que existeix un risc significatiu de tenir càncer de mama o de pròstata en persones exposades a un índex més gran de llum blava de tipus LED. Què cal dir a tot això?

És ben clar que el problema no és dels leds sinó de l’ús que se’n faci. Ara sabem que hi ha maneres d’aconseguir que no emetin la nociva llum blava aplicant-hi capes de fòsfor, i ja hi ha municipis com el de Saldes que han optat pel led groc en la meitat del seu enllumenat públic. També certes indústries comencen a apostar pels leds amb poca component blava. Tant de bo que tots els interessats per aquest tema facin el que hi pertoca fer!