Pirineu (o Pirineus) en català, Pirenèus
en occità, Perinées (o Perineus) en aragonès, Pirinoak en èuscar, Pirineo (o Pirineos) en
castellà i Pyrénées en francès, és el
nom de la serralada que s’aixeca entre la península Ibèrica i la resta d’Europa
i que recorre tot l’istme entre la mar Mediterrània i el mar Cantàbric, o
sigui, des del Cap de Creus al golf de Biscaia.
La Pica d’Estats des del pic de Certescan
La serralada,
d’orientació est-oest, té una llargada d’uns 425 Km i una amplada que no supera
els 100 Km, i ocupa una superfície d’uns 19.000 Km². Alguns dels principals
pics són: Aneto (3404 m), Posets (3371 m), Maladeta (3312 m), Mont Perdut (3355
m), Balaitous (3144 m), Pic Long de Néouvielle (3192 m), Ori (2017 m), Anie
(2504 m), Midi d’Ossau (2884 m), Vignemale (3298 m), Bachimala (3176 m), Coma-lo-Forno (3030 m), Perdiguero (3220 m), Vallibierna (3067 m), Mont Valier (2838
m), Cotiella (2912 m), Certescan (2852 m), Pica d’Estats (3148 m), Comapedrosa
(2942 m), Pic Carlit (2921 m), Puigmal (2913), Canigó (2784 m).
Distribució dels principals pics del Pirineu
Però el mot
Pirineu (o Pirineus) està envoltat de llegendes, la més bonica de les quals és
la que explica que la serralada és el mausoleu que l’heroi Hèrcules va erigir, tot
amuntegant muntanyes damunt de muntanyes, per donar sepultura a la seva
estimada Pirene ; o la que el relaciona amb l’arrel helènica Pyr (= foc) procedent dels temps dels
primers grecs que van arribar a les nostres costes i van observar la serralada
en flames per causa de la negligència d’uns pastors; o també la que assegura
que el nom de la serralada prové de la paraula “piren” que significa “prat” en
l’argot pirinenc, encara que això més que un origen seria més aviat una
derivació del nom Pirineu.
Menhir d'Eina (Cerdanya)
El cert és
que des de temps immemorials hagi estat més o menys ocupada per pastors i
caçadors, gent nòmada que no tenien més remei que conèixer bé el terreny on es
desenvolupava el seu mitjà de vida. De les muntanyes n’extreien pedres i fusta per
a construir cases i monuments funeraris. També feien calç, extreien fang per a
fer ceràmica, explotaven la sal, el carbó, el ferro, així com d’altres metalls
i minerals...
Dolmen de la Cobertorrassa (Cerdanya)
D’aquesta
ocupació en donen fe els nombrosos megàlits presents a la serralada i també les
recents excavacions que s’estan duent a terme a la cova de l’Home Mort
de la vall de Siarb. I és que les alçades més aviat
modestes d’aquesta serralada la fan idònia per a ser transitada per les seves
valls i travessada pels ports més factibles. Nombroses tribus ibèriques hi
tenien la seva residència: Iacetans, ceretans, andosins, vascons...
Poblat Ibèric del Castellot de Bolvir, Cerdanya
Els romans també
la coneixien i utilitzaven les seves fonts termals. Una calçada entre Saragossa
i el Bearn passava pel Summus Portus
(Somport), i l’exèrcit del cartaginès Anníbal, amb els seus elefants, va
travessar la serralada camí de Roma...
Banys romans de Dorres, extret de www.encos.cat
Una altra
llegenda situa Rotllà, cavaller de Carlemany, com a primer pirineista ja que
se’l considera responsable de nombrosos accidents geogràfics com són la famosa Brecha de Roldán al massís de Marboré;
el Pas de Roland a Itxassou; el Salto de Roldán per on s’obre pas el riu
Flumen, i també el pas de Larrau que es diu que fou obert d’un sol cop amb la
seva espasa Durandal. Encara en el
camp de les llegendes està l’ascens, al segle V, del bisbe Valerius a la muntanya que porta el seu nom, el Mont Valier, per
deixar-hi una creu.
Les espectaculars moles conglomeràtiques del Salto de Roldán
al nord de la ciutat d’Osca
El Mont Valier des del cim Montroig
Però l’honor
de ser considerat com el primer pirineista, i àdhuc el primer muntanyenc, se
l’endú el rei Pere el Gran qui, després d’una batalla als Pirineus
Orientals, va veure el Canigó, massís que s’eleva de manera abrupte entre les
planes del Rosselló i l’Empordà i que aleshores era considerada la muntanya més
alta... del món!
El rei Pere el Gran (1240-1285) primer muntanyenc del món
El rei Pere
va conèixer una llegenda que assegurava que al cim d’aquella muntanya hi havia
un profund estany on les fades hi tenien el seu palau, però no es podia llençar
cap pedra a les seves tranquil·les aigües sense despertar un monstruós drac...
El rei Pere ho va voler comprovar, i per això va marxar amb dos soldats que,
atemorits, el van abandonar a mitja pujada. Però el rei, que era molt valent
per ser fill de Jaume I el Conqueridor, va continuar fins al cim on va llençar
una pedra a l’estany i es va enfrontar tot sol al temut drac.
Camí del cim del Canigó
Amb el pas
del temps es va descobrir que el tal llac, dit estany de Cadí, no està al cim
del Canigó i les seves aigües no són gens tenebroses, però la narració
d’aquesta gesta tan fantàstica va ser recollida per un frare franciscà, dit
Salimbene, i la seva crònica manuscrita forma part d’un còdex de la Biblioteca
Vaticana, per tant aquest és el primer intent documentat d’ascens a un cim del
Pirineu.
L’estany de Cadí amb el cim del Canigó al fons
Però no serà
fins a finals del s.XVII que l’enginyer francès Thierry, per causa de la manca
de mapes, va haver de redactar una sèrie d’informes sobre els itineraris a
seguir per travessar els principals ports pirinencs. Digne de menció és el seu
informe sobre el port de Benàs, el qual va ser utilitzat durant molts anys en
les guerres entre França i Espanya de principis del s.XVIII.
Henri Reboul (1763-1839)
Al segle
XVIII entren en joc els cartògrafs: La Blottiere i Roussel, Reinhard Junker i
Vicente de Heredia, Henri Reboul...i ja a finals d’aquest segle, França i
Espanya s’uneixen per a confeccionar un primer mapa seriós del Pirineu, i per
això les primeres conquestes documentades d’alguns dels seus cims, com el Pic
d’Anie, el pic d’Argualas, i potser fins i tot el Mont Perdut, són degudes a
aquests enginyers. Precisament a Reboul i Vidal se’ls atribueix l’ascens, l’any
1787, del primer “tresmil” ben documentat del Pirineu: el Touron de Néuvielle,
de 3035 metres d’alçada.
Touron de Néuvielle
Per aquella
època es comencen a acostar al Pirineu els primers científics francesos atrets
pels relats del botànic Joseph Pitton de Tournefort, on explica la bellesa de
la vall de Gavarnie i la seva impressionant cascada, la qual es creia que era
la més gran...de món! També es comença a posar de moda entre l’aristocràcia el
prendre aigües termals als balnearis, i al Pirineu es construeix un camí ample
cap al balneari de Bareges apte per a carruatges.
Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708)
Entre aquests
aristòcrates francesos estan els primers pirineistes ja que, amb pretesa
motivació científica, aprofitaven l’estància als balnearis per a fer excursions
i ascensions, sempre acompanyats de caçadors i pastors de la contrada, i
després en feien un informe de la ruta, de les coses que es trobaven i de les
mesures que prenien amb els aparells que carregaven. Entre aquests es troba
Guillaume Delfau, el primer conqueridor reconegut del Midi d’Ossau l’any 1797.
Aquest pic té la ruta normal d’ascens més difícil del Pirineu, però la seva
situació d’aïllament el feia especialment fàcil de localitzar degut al fet que
es tracta de la xemeneia d’un volcà de finals del Paleozoic.
L’isolat Midi d’Ossau
De tota
aquesta gent distingida que es passejava pel Pirineu, el més famós va ser Louis-François
Ramond, baró de Carbonnières, a qui se li atribueix la primera ascensió reconeguda
al Mont Perdut l’any 1802... dies després que ho fessin els seus guies
acompanyats d’un pastor aragonès! Quan va morir l’any 1827 se li va dedicar un
cim, el Soum de Ramond, i una planta, Ramonda
myconi vulgarment dita Orella d’os, l’única gesneriàcia de les nostres
contrades i una relíquia del Terciari.
Ramond de Carbonnières (1755-1827)
Orella d’os (Ramonda myconi))
Un altre que
va fer fama fou Friedrich Parrot qui, l’any 1817 i en el decurs d’una travessa
pel Pirineu, va conquerir el cim de la Maladeta, acompanyat del guia Pierre
Barrau, i també el Perdiguero amén de molts altres cims. Aquest mateix any,
Henry Reboul determina que l’Aneto és el sostre del Pirineu però, per causa de
la mort del guia Barrau a la Maladeta l’any 1924, la seva conquesta haurà d'esperar fins l’any 1842. I el Canigó, pic que quedava lluny del circuït dels
pirineistes d’aquell temps, va ser conquerit oficialment per Vicent de
Chausenque l’any 1823.
La Maladeta des de l’Aneto
Entretant els
cartògrafs militars continuen la seva tasca de triangulació. Coraboeuf i Testu
estableixen una estació d’observació al cim del Montcalm, a 3080 metres
d’alçada i a tocar de la Pica d’Estats... i s’hi estan 15 dies! Tota una gesta.
Altres cartògrafs van ser Peytier i Hossard qui al 1825, i després de quatre
intents, conquereixen el Balaitous i s’hi estàn 8 dies al seu cim de 3144
metres. Entre els anys 1849 i 1850 es va dur a terme una gran campanya
topogràfica al Pirineu Oriental per la qual cosa es fan ascencions als pics del
Gegant, el Puigmal, el Carlit i al Canigó.
El Pic Carlit des de Font Romeu
La Pique
Longue, punt culminant del massís del Vignemale, va ser conquerit oficialment
l’any 1837 per Henry Cazaux i Bernard Guillembert. Es dona el cas que Cazaux hi
torna un any després amb dos guies i una dama anglesa, Anne Lister, escriptora
i experta alpinista qui va pujar per la glacera amb un vestit i una capa,
convertir-se així en la primera dona que va conquerir un gran cim pirinenc.
Malauradament va morir dos anys més tard al Caucas a causa d’unes febres... En
homenatge se li va dedicar un coll de muntanya.
Vista de la glacera del Vignemale
Miss Anne Lister (1791-1840)
Finalment al
1842, un militar rus, Plató de Tchihatcheff, i el botànic Albert de Franqueville,
acompanyats del guia Jean Sors, conegut com Argarot,
i dos caçadors, pugen per primer cop al punt culminant del Pirineu: l’Aneto.
Franqueville bateja l’impressionant cresta cimera amb el nom de “pont de
Mahoma” i aviat creuar aquest mal pas es converteix en una moda i un gran repte
entre els aristòcrates i burgesos que s’allotgen al balneari de Luchon i tenen
diners per pagar-se un guia que els acompanyi i asseguri amb una corda.
El “pont de Mahoma” vist des de l’avantcim
Moltes de les
descripcions que es feien d’aquestes primeres conquestes als principals cims
del Pirineu ens poden semblar avui dia puerils i exagerades, però no se’ls pot
treure gens de mèrit car les condicions ambientals eren molt més dures que avui
dia: les vies de comunicació eren molt precàries, les aproximacions als
diferents massissos eren molt llargues perquè no hi havia refugis en
condicions, el material de muntanya era pràcticament inexistent, i les glaceres estaven molt més desenvolupades i, per tant, eren més perilloses,
i també estava el tema dels animals salvatges com ossos i llops...
La cara nord del Mont Perdut segons un dibuix
de l’alpinista Franz Schrader (1844-1924)
La cara nord avui dia, observeu que ja no existeix la “cascada de seracs”
Els primers
escrits espanyols sobre muntanyes del Pirineu es remunten al 1852 a càrrec de
José Arrau. Aquests escrits van moure els primers muntanyencs catalans, fet que
va culminar l’any 1876 amb la creació de la primera gran entitat excursionista
de casa nostra: el Centre Excursionista de Catalunya. També al 1858 apareixen
les primeres guies turístiques del Pirineu.
El 1856
l’anglès Henry Halkett conquereix el darrer dels grans cims pirinencs: el
Posets i el 1863 el Cilindre de Marboré cau sota les botes de tot un comte
d’origen irlandès: Henry Russell qui va escriure, de manera romàntica, sobre
multitud d’ascensions, entre elles la conquesta de la Pica d’Estats, l’únic
“tresmil” català, al 1864. A Russell no el movia cap afany científic, sinó
simplement l’amor a les muntanyes, i per això es considerat el pare del
pirineisme. Ell fou qui va obrir la porta a la sensibilitat dels poetes com Jacint Verdaguer que entre els anys 1879 i 1883 va recórrer el
Pirineu per donar forma al poema Canigó,
la seva obra mestra.
El comte Henry Patrick Marie Russell-Killough (1834-1909)
El Pic Russell, a tocar de l’Aneto
Al mateix
temps que els pirineistes conquerien els cims del Pirineu, els geòlegs com
Louis Cordier i Jean de Charpentier també es movien per les altures i per les
valls per tal de desvetllar-ne els secrets de la seva formació...però aquesta
ja és una altra història.
Bibliografia
• Marcos
Feliu, La conquista del Pirineo,
Ediciones C.D. Navarra, 1977
• Pere
Santanach, Els mapes geològics més antics
dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes, Treballs del Museu
Geològic de Barcelona, núm 21, pàg. 5-27, 2015
• Víctor
Balaguer, Històries i llegendes,
1899, cap.”L’ascenció del rei Pere al llac del Canigó”, Diputació de Barcelona,
2002
