Pel març de l’any 2011 inauguràvem aquest blog, i una de les seves primeres ressenyes va estar dedicada al front orogènic alpí, un resum ràpid dels processos que tenen lloc a la base de l’escorça i que tenen com a resultat el moviment de les plaques litosfèriques, l’anomenada Tectònica de Plaques, tot formant mars i oceans, fosses i dorsals, arcs d’illes i serralades. I també vam dir que és als límits d’aquestes plaques on es concentraven la major part dels fenòmens volcànics i els moviments sísmics més intensos.
També vam fer
un petit resum dels fets que es van produir des de finals del Paleozoic
(Carbonífer superior-Permià), i al llarg de tot el Mesozoic, a l’àrea que un
dia serà Catalunya per entendre els principals trets del nostre, a voltes,
complicat paisatge.
Aquest lapse de temps, dit cicle Alpí, està a punt de finalitzar a casa nostra amb l’aixecament, a inicis del Cenozoic, de l’edifici muntanyós més gran que tenim: el Pirineu, del quals ja n’hem parlat una mica però que a partir d’ara serà el principal tema de conversa, ja que la seva formació, i desmantellament, ha imprès el caràcter dels nostres actuals relleus.
Al llarg
d’aquests més de deu anys (que es diu de seguida...) hem estat veient els
materials que s’hi han anat acumulant a la conca sedimentària (que abans
s’anomenava Geosinclinal) durant més
de 200 milions d’anys (que també es diu de seguida....) i que ara sortiran a la
llum per virtut de l’Orogènia Alpina:
les sorrenques, argiles, conglomerats, dolomies i guixos del Triàsic; les calcàries, margues i dolomies del Juràssic; i les
calcàries, margues i calcarenites del Cretaci, materials que es
van anar dipositant a l’àrea central del fragmentat supercontinent de Pangea, entre el mar de Tetis i el
recent nascut oceà Atlàntic, durant aquest llarg període distensiu.
A casa nostra
es considera que aquest període distensiu comença a finals del Paleozoic,
durant el Saxonià (Permià), amb l’emplaçament del cèlebre pitó subvolcànic de
traquiandesites del Serrat dels Esquerps a Adraén (i del qual ja en
parlarem... en una altra ocasió), i que finalitza a les acaballes del Cretaci
inferior quan la placa africana inicia el seu particular moviment cap al nord-est,
tot empentant la microplaca Ibèrica cap a Euràsia.
La primera
conseqüència del tal acostament fou, a finals del Cretaci superior, d’una
elevació quasi generalitzada del territori que fins aleshores havia estat sota
les aigües, donant així una falsa sensació de descens del nivell del mar. Només
el Solc Pirinenc més profund continuava essent marí i obert a l’oceà Atlàntic. També
hi ha un canvi en el tipus de moviment de les antigues falles que passen de ser
normals (típiques d’un règim distensiu) a inverses (típiques d’un règim
compressiu).
Així als
territoris elevats es van dipositar les argiles, gresos, conglomerats,
calcàries lacustres i lignits de la fàcies garumniana que, en els seus primers
estadis, encara registra el pas dels darrers dinosaures que van trepitjar la
Terra.
Quan
l’acostament es va transformar en veritable col·lisió, a inicis del Cenozoic,
la conseqüència fou la d’un canvi de relleus: allà on hi havia hagut una conca
sedimentària (solc pirinenc), ara s’està aixecant una muntanya; i allà on hi
havia hagut una muntanya (Massís de l’Ebre), ara s’està enfonsant per
convertir-se en una conca sedimentària (dita conca d’avantpaís).
Aquesta conca
d’avantpaís, que a partir d’ara anomenarem Conca
de l’Ebre, aviat experimenta un progressiu enfonsament i serà envaïda pel
mar (oceà Atlàntic) durant la transgressió ilerdiana... i aquí comença la
nostra nova història, la que explicarà tots els esdeveniments que donaran pas
al naixement de la serralada dels Pirineus, el qual repercutirà a la resta del
nostre territori.
A tots
aquests temes dedicarem la major part de ressenyes i itineraris que es publicaran l’any
vinent en aquest blog, però entretant aprofitem l’avinentesa per desitjar Bon Nadal a tothom!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada