Isabel Benet: Cenozoic (III): l'Era dels Foraminífers

A la serra de Collbàs (Anoia), al sud d’Igualada i sobre l’ermita de la Mare de Déu de Collbàs, hi ha un indret que té un nom curiós: el Coll de la Llentia. I és que el terra està ple d’unes pedretes de formes arrodonides i planes, com llenties o petites monedes.

Ermita de la Mare de Déu de Collbàs 

wikiloc

Formes arrodonides com llenties...

...o com petites monedes

Aquestes formes també les podem trobar seccionades als carreus amb els quals es va construir la catedral de Girona, per això aquí a casa nostra l’anomenem “Pedra de Girona”, i la podem veure en molts d’altres monuments i també com a pedra ornamental en moltes façanes i paviments. Però... què són aquestes formes?

Catedral de Girona

Aspecte de la "Pedra de Girona" polida

Després d’haver vist diferents aspectes dels mamífers i de les aus en capítols anteriors, ara toca el torn a uns éssers insignificants però, segurament, dels més importants del Cenozoic: els foraminífers. Alguns d’ells ja els hem vist en diferents itineraris i sortides al camp, per això els noms d’alveolines o nummulits ja no sonen a “xinès”... però anem a veure’ls de prop.

Alveolines al Montsec

Mummulits a Tavertet

Assilines a la Serra del Mont

Encara que sembli mentida, els foraminífers són protozous, això vol dir que són organismes unicel·lulars (com les amebes) i, tot i així, molts d’ells els podem observar a ull nu: són els anomenats macroforaminífers. Però per a la seva observació detallada cal utilitzar un microscopi, i per a la seva correcta classificació cal ser un autèntic expert, com ho va ser el nostre recentment desaparegut Dr. Hans P. Luterbacher.

Alveolines i orbitolits al microscopi 

extret de Guia geològica del Montsec i la Vall d’Àger de J. Rosell i C. Llompart

Nummulits al microscopi 

enciclopedia.cat

Alguns foraminífers del Museu

De foraminífers n’hi ha des del Paleozoic fins a l’actualitat, però van tenir una època daurada entre mitjans del Mesozoic i, sobretot, durant la primera meitat del Cenozoic. Són organismes filtradors que s’alimenten gràcies als corrents convectius que els proporciona el moviment d’uns pseudopodis, això és, unes fines expansions d’una substància gelificada. En alguns foraminífers els pseudopodis els serveixen per a fer petits desplaçaments. Encara que hi ha espècies de foraminífers planctònics (que es mouen a mercè dels corrents marins), la majoria són bentònics i viuen fixats a un substrat. Els foraminífers són dels pocs grups zoològics que es troben en tota classe d’ambients aquàtics, des de maresmes a l’alta mar.

Ammonia tepida, un foraminífer actual amb llargs pseudopodis

Viquipedia

La closca calcària, segregada pel mateix organisme, és l’únic element dels foraminífers que es conserva en estat fòssil. Aquesta pot estar formada per un sol compartiment o dividit en diverses cambres i cambretes, separades per septes, que es comuniquen entre sí i que acullen el protoplasma. La forma de la closca és molt variada: rectilínia, planiespiral, helicoïdal, en diversos plans (també dit “enrotllament miliòlid”) i, gràcies a aquesta variabilitat els foraminífers són molt importants a l’hora de datar una roca.

Esquema de closques de foraminífers

  enciclopedia.cat

Seccions transversals d’assilines 

wikipedia.org

Els foraminífers més populars són, sens dubte, els nummulits ja que, en els llocs adequats, es troben amb molta facilitat i en gran quantitat. El seu nom prové del llatí “moneda petita” i van aparèixer a finals del Cretaci però van ser especialment abundants al Terciari inferior (des del Paleocè a l’Oligocè inferior), i a l’actualitat encara se’n troben. Són els integrants de la “Pedra de Girona”, i se’ls pot trobar fins i tot formant part de les piràmides d’Egipte!

Seccions longitudinals de Nummulits a la serra del Mont

Les alveolines també són força famoses. Van aparèixer al Cretaci superior, moment en que se les coneix com prealveolines, però durant el Cenozoic van experimentar una autèntica explosió. A casa nostra són particularment abundants durant l’Eocè i se les troba formant grans acumulacions, dites “calcària d’alveolines”, al llarg de tot el Pirineu... fins i tot al cim del Mont Perdut a 3355m d’alçada!

Calcària d’alveolines al castell de Toló

Altres macroforaminífers coneguts són els fusulínids, típics del Paleozoic. Els orbitolínids són uns foraminífers que tenen forma de barret xinès i van ser molt abundants a casa nostra durant el Cretaci inferior. Les lacazines tenen forma de botó (o de meló) i se les troba des del Cretaci superior. Els orbitolits són una altra mena de macroforaminífers que van ser molt abundants durant l’Eocè, però com que es van extingir a finals d’aquest període per això se’ls considera bons fòssils-guia. Els miliòlids existeixen des del Carbonífer però l’Eocè fou la seva època daurada. Operculina, Globigerina, Asterodiscus, Discocyclina, Siderolites... són també altres foraminífers que van poblar el nostre mar cenozoic.

Seccions transversals d’orbitolínids (dalt) i miliòlids (a baix)

enciclopedia.cat

I fins aquí aquesta breu aproximació al complicadíssim món dels foraminífers, molts dels quals anirem veient en propers itineraris.