Isabel Benet: El carbó del Pedraforca (III): Mines de Palomera

Després de haver visitat les restes de la Mina Clara i de l’estació de càrrega del telefèric de l’Espà, continuem per la carretera B-400 en direcció a Saldes. A l’alçada del coll de la Trapa, ens desviarem cap a l’àrea de lleure de la Pleta de la Vila on podrem observar interessants aspectes geològics, així com també fer un repàs a la seva història medieval (al Roc de Palomera) i la seva més recent història minera.

La cara sud del Pedraforca vista 

des del mirador de la Pleta de la Vila

Esquema geogràfic de la zona de la Pleta de la Vila

Però abans ens aturarem al coll de la Trapa, divisòria entre l’Aigua de Valls (tributaria del Cardener) i el riu de Saldes (afluent del Llobregat), per a observar unes argiles roges amb nivells de conglomerats del Paleocè (inicis del Terciari). Aquests materials dibuixen un plec sinclinal, l’eix del qual passa just pel coll, i estan relacionats amb els que afloren a El Roget i a la Roca Roja perquè tots ells es van dipositar al mateix temps que s’emplaçava el mantell superior del Pedraforca. Per això es diu que aquests materials són sintectònics, això vol dir que es deformen al mateix temps que es dipositen, i per això els contactes amb els materials que tenen a sota són discordants.

Tall geològic esquemàtic de la zona de coll de la Trapa

Des del coll de la Trapa, prenem una carretera local que es dirigeix a Vallcebre pel coll de Pradell i, passats uns 4 Km, arribem a l’antic corral de bestiar i refugi de pastors de la Pleta de la Vila, reconvertit ara en punt d’informació i àrea d’esbarjo de Palomera. 

Entrada de la Pleta de la Vila

Més endavant, l’alçada de la Font Freda, entre els anys 1944 i 1959 hi va haver algunes explotacions de lignit conegudes com les Mines de Palomera, entre les quals cal destacar la Mina del Mari i altres dues bocamines, totes elles situades sota la carretera, en les quals el Sr. Josep Mari, propietari de la Mina Enriqueta de l’altra banda del coll de Pradell, va explotar un mateix nivell de carbó fins l’any 1953. Per damunt de la carretera també hi va haver la Mina Horacia que va funcionar des del 1950 al 1951 quan, en un accident, van morir dos treballadors. Aquell mateix any es va obrir un altre accés, conegut com Mina del Ferrer, on hi van treballar una quinzena de persones fins l’any 1959.

En aquest indret de la Font Freda ara hi ha una àrea de pic-nic i és punt d’inici de les excursions que pugen a la serra d’Ensija. Nosaltres, però, no ens cal anar tan lluny ja que del darrere de l’edifici de la Pleta de la Vila surt el camí que ens porta al mirador de Palomera des d’on tenim bones vistes de la vall de Saldes, el Pedraforca i la serra del Cadí.

Mirador de la Pleta de la Vila

La Pleta de la Vila des del mirador, 

amb la serra d’Ensija al fons

Esquema geològic

Des d’aquest mirador també podem observar un interessant exemple de geodinàmica, ja que als contraforts del serrat de Mata-Rodona afloren les calcàries de Vallcebre, les quals es trenquen i s’esllavissen tot formant un caos de blocs coneguts com Els Graus. Aquestes esllavissades són per causa de l’erosió dels materials més tous que hi ha sota les calcàries i que són les argiles roges amb lignits del finicretaci coneguts com els Terrers de Palomera. Des d’aquest mirador també veiem el Roc de Palomera, coronat per les restes d’un antic poblat medieval.

Vista dels Graus i els Terrers de Palomera des del mirador

Esquema de l’origen de les esllavissades dels Graus

Per a accedir al capdamunt del Roc de Palomera, des del mirador ens hem de dirigir cap al nord-oest tot seguint unes marques de pintura i unes estaques que ens porten, a través d’un espès matollar de boix, fins al caire d’un esvoranc protegit per una barana de fusta.

El caire de l’esvoranc amb el Roc de Palomera a l’altra banda

A l’altra banda s’aixeca el penyal aïllat del Roc de Palomera. I és que aquí també aquest gran bloc s’ha trencat i separat del vessant nord de la serra d’Ensija per causa de l’erosió les argiles de la fàcies garumniana (finicretaci) que hi ha a sota. L’accés al poblat es prou espectacular ja que cal baixar al fons de l’esvoranc i pujar al penyal per un camí excavat a la roca.

Vista de l’esvoranc

Vista enlairada del Roc de Palomera

En aquest poblat hi va viure gent que es dedicava sobretot a la ramaderia entre els segles XII i XV, i consisteix en un conjunt de 27 cases senzilles, esglaonades i distribuïdes al llarg d’un carrer central. Malgrat que el penyal ja és una fortalesa natural, el poblat estava protegit per una muralla.

Murs d’una casa

Esplanada de roca amb la Pleta de la Vila al fons

Les primeres excavacions del poblat les va fer l’equip del Dr. Manuel Riu de la Universitat de Barcelona al 1971, i en no trobar-hi cap església els va fer pensar que aquest era un poblat estacional, i que a finals del s XV tots els habitants ja s’havien traslladat a viure sota la protecció del castell de Saldes. A la base del penyal hi ha unes balmes amb murs de pedra que eren els corrals del poblat.

Els corrals del poblat

Si volem veure d’aprop l’indret dels Graus i els Terrers de Palomera, ho podem fer a través del sender de El bosc de Palomera, un circuït circular, marcat amb pintura de color taronja i alguns plafons informatius, de poc més de 4 Km i un desnivell d’uns 200 m i que té el seu inici al darrere de la Pleta de la Vila. Per aquest sender baixem a tocar de l’Aigua Salada, una riera que recull les aigües que dissolen les sals de les argiles de la fàcies Keuper que afloren més amunt, sota l’encavalcament de la serra d’Ensija. Però aquí no es coneix si les havien arribat a explotar com ho van fer a Gósol.

Plafó informatiu de la riera de l'Aigua Salada

Murs de contenció de l’erosió de l’Aigua Salada

Més avall trobem un primer pont penjant sobre l’Aigua Salada, i entre els materials que arrossega la riera hi ha fragments de lignit procedents de les explotacions que hi va haver aigües amunt.

Primer pont penjant sobre l’Aigua Salada 

Fragments de lignit arrossegats per la riera

Abans de creuar el pont sobre la riera, i de manera opcional, podem acostar-nos als Terrers de Palomera, uns monticles d’argila roja molt erosionats, anomenats xaragalls o bad-lands, pels quals ens hem de moure amb precaució perquè es tracta d’uns terrenys molt inestables. Entre les argiles apareixen petits filons de guix fibrós dipositat per la circulació d’aigua a través de les seves esquerdes.

Pels Terrers de Palomera

Petits filons de guix fibrós

Després de creuar el pont, continuem pel sender tot baixant fins a un segon mirador sobre el caos de blocs de Els Graus. Des d’aquí també gaudim de bones vistes de Saldes i del vessant sud de la serra del Cadí on es veuen unes curioses estructures geològiques que semblen plecs de tipus chevron.

Mirador del Graus

Plafó informatiu del mirador

Vistes sobre Saldes 

Chevrons al vessant sud de la serra del Cadí

A priori hom pot pensar que aquestes estructures són fruit del plegament d’unes capes subhoritzontals, tal i com es mostra a la figura.

Però tot plegat és una il·lusió, perquè les capes en realitat estan disposades de manera quasi vertical i els chevrons son el resultat de l’erosió dels corrents d’aigua que circulen pel vessant sud de la serra del Cadí.

Pel camí recorrem el caos de blocs de Els Graus

Després de veure tant curiosos fenòmens, retornem al camí el qual passa entre el caos de Els Graus com si fos un laberint. Després de recórrer els boscos de pins de Palomera, trobem un segon pont penjant sobre l’Aigua Salada. A partir d’aquí el camí remunta en direcció a la Pleta de la Vila. Als marges del camí trobem més plafons informatius sobre l’aprofitament dels boscos i sobre l’explotació de carbó a la comarca del Berguedà. 

Vistes del vessant sud del Pedraforca des de la Gallina Pelada,

punt culminant de la serra d’Ensija

Un cop arribem de nou a la Pleta de la Vila, tanquem aquest cercle que ens ha portat a visitar els Graus i els boscos de l’obaga de la serra d’Ensija. Des d’aquí retornem al coll de la Trapa per continuar per la carretera B-400 fins a Saldes, escenari del proper capítol de la història minera d’aquest sector de l’Alt Berguedà.

Bibliografia:

• Ullastre, Jordi  & Masriera, Alícia: Pedraforca. Estratigrafia y estructura, Treballs del Museu de Geologia, núm 12, 2004

• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997

• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986

• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003

• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004

• Santandreu i Soler, M. Dolors: Passejada per la història de Saldes, rev. L’Erol, núm 65, 2000

• Martínez, Albert & Tudela, Marc: Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró, Ed.Itineraris Geològics, 2013

Isabel Benet: El carbó del Pedraforca (II): L'Espà

Després d’haver visitat Gósol i les seves rodalies, tornem enrere per la mateixa carretera  B-400 per la qual hem arribat, tot passant pel mirador del coll del Cap de la Creu i deixant enrere l’accés al poble de Sorribes. Així anem fins al nucli de l’Espà que es troba per sota la carretera i penjat a mig aire del vessant solei de l’Aigua de Valls.

Mirador del Cap de la Creu amb vistes a la serra d’Ensija

Deixem el cotxe al poble, i pugem cap a la carretera per tal de visitar les restes de l’explotació de carbó de la Mina Clara, però abans recularem uns metres, fins al quilòmetre 21, on afloren les calcàries del Cretaci superior. En elles apareix fossilitzat un magnífic banc de rudistes en posició de vida.

Banc de rudistes

Esquema d’un rudista en posició de vida

Secció transversal d'un rudista

Els rudistes van ser uns bivalves de closques asimètriques, de manera que la valva inferior (de forma cònica) els servia per fixar-se al fons del mar i la superior (més plana) els servia de tapadora (o opercle). Com eren éssers gregaris, vivien agrupats formant bioconstruccions com els coralls. Aquests rudistes en concret pertanyen al gènere Hippurites radiosus i són d’edat Maastrichtià.

Exemplars d’Hippurites radiosus de la col·lecció del Museu

Retornem a la cruïlla d’accés al poble on, a tocar d’un pont, hi ha un camí carreter que s’endinsa al torrent del Reig i arriba a una gran esplanada on ja es poden veure les restes de les tremuges de la Mina Clara adossades a una cresta rocosa.

Restes de les tremuges de la Mina Clara

Les primeres explotacions de carbó a l’Espà daten del 1932 quan a la Mina de Capdevila, sota el poble, s’hi extreia el lignit per a fabricar ciment. Però l’època de més activitat fou a la postguerra quan al 1939 ja es va començar a extreure carbó a la Mina Clara, i al 1942 a la Mina de ca l’Esquiroló, situada més amunt del torrent just sota el coll de Jou.

Les tremuges

Vistes al nord des de les tremuges

L’Espà des de les tremuges

El carbó que s’hi extreia a la Mina Clara era de molt bona qualitat, per això aviat l’empresa que l’explotava (Carbones y Transportes Cadí S.A.) va obrir una altra bocamina sota de la primera, i al 1942 va posar en marxa el telefèric de l’Espà que, amb els seus 12 Km de recorregut, fou el més llarg de tota la comarca.

La Mina Clara en una imatge de l’època 

L’estació de càrrega de l’Espà

A les tremuges hi arribava el carbó, procedent de la mina, en vagonetes arrossegades per animals i des d’aquí es carregaven les vagonetes del telefèric que podien portar uns 500 Kg de carbó cadascuna. Aquest telefèric, a diferència del de Vallcebre, tenia un sistema de bicable, això és, mentre un cable (cable tractor) es movia gràcies a uns motors i unes grans rodes situades als extrems del telefèric, l’altre cable (cable via) suportava el pes de les vagonetes i així es podia arribar fins a una velocitat de 9 Km/h.

Recorregut i perfil topogràfic del telefèric de l’Espà

extret de Els telefèrics de carbó, de J. Picas i A. Prat

Els cables estaven subjectats per unes torres de ferro i disposaven d’estacions tensores que funcionaven amb un sistema de contrapesos. Les estacions tensores estaven col·locades de tal manera que dividien el recorregut en trams iguals; i com que el recorregut d’aquest telefèric tenia un parell de pujades i un parell de baixades, sota el poble de Saldes hi havia, a més, una estació d’angle de 153º amb un motor per a facilitar el moviment del telefèric.

Esquema simplificat de la tensora de Ca la Jana,

extret de Els telefèrics de carbó, de J. Picas i A. Prat

Imatge d’època de la tensora de Ca la Jana

Les vagonetes al seu pas per Saldes

Però tot aquest esforç no es va poder amortitzar, ja que el problema de la Mina Clara era el grisú. I és que durant el procés de formació del carbó, a partir de la torba, es produeix gas metà (el gas dels pantans), el qual circula per les esquerdes i s’acumula en “bosses”. Quan s’extreuen les roques, el metà s’allibera a l’interior de la mina on es barreja amb l’aire formant una barreja potencialment perillosa en presència d’una flama.

Per a acabar-ho d’adobar, en aquesta zona les capes de carbó estan quasi verticals, per la qual cosa l’explotació del carbó s’ha de fer amb el sistema de testeres. Aquest mètode consisteix en crear cambres rectangulars, a base de barrinades, que fan caure les roques cap avall, cosa que produeix una gran polseguera de carbó a l’interior de la mina.

El dia 10 d’abril de 1944 (dilluns de Pasqua), 34 miners van prendre la vida, i 6 van resultar ferits, en produir-se una gran explosió de gas, augmentada per la presència de pols de carbó, cosa que va provocar l’esfondrament d’una part de la galeria principal de la Mina Clara. Aquest és encara a dia d’avui el pitjor accident de la mineria a casa nostra. A partir d’aquell moment van cessar les activitats extractives a la Mina Clara, i el tram del telefèric entre la mina i Saldes va deixar de funcionar.

Restes d’una cabana prop de la desapareguda bocamina

Cementiri de Sant Andreu de l’Espà

Al costat de l’església de Sant Andreu de l’Espà, una gran roca roja amb una creu clavada assenyala el punt on es va cavar la fossa que va acollir els miners morts a l’accident. Es dona el cas que de les 34 víctimes, moltes vingudes d’Andalusia, només una vintena van ser reclamades pels seus familiars i és que, per aquella època, hi havia molts refugiats, gent indocumentada o que es registraven amb noms falsos per defugir el règim franquista. 

De fet l’escarpada geografia del Berguedà va ser refugi del maquis, i el guerriller Ramon Vila, més conegut com a Caracremada i fill del poble de Peguera, havia treballat a les mines.

Monument a Saldes en recordança dels miners morts a la comarca

Després d’això, hi va haver un altre intent d’explotació al segon nivell de la Mina Clara, però un nou accident el juny del 1949, amb el resultat de 6 morts, va aturar definitivament l’activitat i ja només quedava la Mina de cal Vicençó que, fins l’any 1954, va estar aprofitant el carbó de les terralleres de la Mina Clara. El darrer intent va tenir lloc l’any 1960 en obrir-se una mina (Mina del Sisquetó) entre el primer i el segon nivell de la Mina Clara, però de seguida la van tancar pel seu perill d’incendi. El telefèric entre Saldes i els Hostalets va funcionar fins a finals dels anys 50 del segle passat.

Aquí acabem la segona part d’aquest repàs de les explotacions del carbó dels voltants del Pedraforca. Pel següent itinerari anirem al coll de la Trapa i a la Pleta de la Vila, excel·lent mirador de la vall de Saldes als peus de la serra d’Ensija.

Bibliografia:

• Ullastre, Jordi  & Masriera, Alícia: Pedraforca. Estratigrafia y estructura, Treballs del Museu de Geologia, núm 12, 2004

• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997

• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986

• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003

• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004

• Santandreu i Soler, M. Dolors: Passejada per la història de Saldes, rev. L’Erol, núm 65, 2000

• Martínez, Albert & Tudela, Marc: Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró, ed.Itineraris Geològics, 2013