Isabel Benet: El carbó del Pedraforca (II): L'Espà

Després d’haver visitat Gósol i les seves rodalies, tornem enrere per la mateixa carretera  B-400 per la qual hem arribat, tot passant pel mirador del coll del Cap de la Creu i deixant enrere l’accés al poble de Sorribes. Així anem fins al nucli de l’Espà que es troba per sota la carretera i penjat a mig aire del vessant solei de l’Aigua de Valls.

Mirador del Cap de la Creu amb vistes a la serra d’Ensija

Deixem el cotxe al poble, i pugem cap a la carretera per tal de visitar les restes de l’explotació de carbó de la Mina Clara, però abans recularem uns metres, fins al quilòmetre 21, on afloren les calcàries del Cretaci superior. En elles apareix fossilitzat un magnífic banc de rudistes en posició de vida.

Banc de rudistes

Esquema d’un rudista en posició de vida

Secció transversal d'un rudista

Els rudistes van ser uns bivalves de closques asimètriques, de manera que la valva inferior (de forma cònica) els servia per fixar-se al fons del mar i la superior (més plana) els servia de tapadora (o opercle). Com eren éssers gregaris, vivien agrupats formant bioconstruccions com els coralls. Aquests rudistes en concret pertanyen al gènere Hippurites radiosus i són d’edat Maastrichtià.

Exemplars d’Hippurites radiosus de la col·lecció del Museu

Retornem a la cruïlla d’accés al poble on, a tocar d’un pont, hi ha un camí carreter que s’endinsa al torrent del Reig i arriba a una gran esplanada on ja es poden veure les restes de les tremuges de la Mina Clara adossades a una cresta rocosa.

Restes de les tremuges de la Mina Clara

Les primeres explotacions de carbó a l’Espà daten del 1932 quan a la Mina de Capdevila, sota el poble, s’hi extreia el lignit per a fabricar ciment. Però l’època de més activitat fou a la postguerra quan al 1939 ja es va començar a extreure carbó a la Mina Clara, i al 1942 a la Mina de ca l’Esquiroló, situada més amunt del torrent just sota el coll de Jou.

Les tremuges

Vistes al nord des de les tremuges

L’Espà des de les tremuges

El carbó que s’hi extreia a la Mina Clara era de molt bona qualitat, per això aviat l’empresa que l’explotava (Carbones y Transportes Cadí S.A.) va obrir una altra bocamina sota de la primera, i al 1942 va posar en marxa el telefèric de l’Espà que, amb els seus 12 Km de recorregut, fou el més llarg de tota la comarca.

La Mina Clara en una imatge de l’època 

L’estació de càrrega de l’Espà

A les tremuges hi arribava el carbó, procedent de la mina, en vagonetes arrossegades per animals i des d’aquí es carregaven les vagonetes del telefèric que podien portar uns 500 Kg de carbó cadascuna. Aquest telefèric, a diferència del de Vallcebre, tenia un sistema de bicable, això és, mentre un cable (cable tractor) es movia gràcies a uns motors i unes grans rodes situades als extrems del telefèric, l’altre cable (cable via) suportava el pes de les vagonetes i així es podia arribar fins a una velocitat de 9 Km/h.

Recorregut i perfil topogràfic del telefèric de l’Espà

extret de Els telefèrics de carbó, de J. Picas i A. Prat

Els cables estaven subjectats per unes torres de ferro i disposaven d’estacions tensores que funcionaven amb un sistema de contrapesos. Les estacions tensores estaven col·locades de tal manera que dividien el recorregut en trams iguals; i com que el recorregut d’aquest telefèric tenia un parell de pujades i un parell de baixades, sota el poble de Saldes hi havia, a més, una estació d’angle de 153º amb un motor per a facilitar el moviment del telefèric.

Esquema simplificat de la tensora de Ca la Jana,

extret de Els telefèrics de carbó, de J. Picas i A. Prat

Imatge d’època de la tensora de Ca la Jana

Les vagonetes al seu pas per Saldes

Però tot aquest esforç no es va poder amortitzar, ja que el problema de la Mina Clara era el grisú. I és que durant el procés de formació del carbó, a partir de la torba, es produeix gas metà (el gas dels pantans), el qual circula per les esquerdes i s’acumula en “bosses”. Quan s’extreuen les roques, el metà s’allibera a l’interior de la mina on es barreja amb l’aire formant una barreja potencialment perillosa en presència d’una flama.

Per a acabar-ho d’adobar, en aquesta zona les capes de carbó estan quasi verticals, per la qual cosa l’explotació del carbó s’ha de fer amb el sistema de testeres. Aquest mètode consisteix en crear cambres rectangulars, a base de barrinades, que fan caure les roques cap avall, cosa que produeix una gran polseguera de carbó a l’interior de la mina.

El dia 10 d’abril de 1944 (dilluns de Pasqua), 34 miners van prendre la vida, i 6 van resultar ferits, en produir-se una gran explosió de gas, augmentada per la presència de pols de carbó, cosa que va provocar l’esfondrament d’una part de la galeria principal de la Mina Clara. Aquest és encara a dia d’avui el pitjor accident de la mineria a casa nostra. A partir d’aquell moment van cessar les activitats extractives a la Mina Clara, i el tram del telefèric entre la mina i Saldes va deixar de funcionar.

Restes d’una cabana prop de la desapareguda bocamina

Cementiri de Sant Andreu de l’Espà

Al costat de l’església de Sant Andreu de l’Espà, una gran roca roja amb una creu clavada assenyala el punt on es va cavar la fossa que va acollir els miners morts a l’accident. Es dona el cas que de les 34 víctimes, moltes vingudes d’Andalusia, només una vintena van ser reclamades pels seus familiars i és que, per aquella època, hi havia molts refugiats, gent indocumentada o que es registraven amb noms falsos per defugir el règim franquista. 

De fet l’escarpada geografia del Berguedà va ser refugi del maquis, i el guerriller Ramon Vila, més conegut com a Caracremada i fill del poble de Peguera, havia treballat a les mines.

Monument a Saldes en recordança dels miners morts a la comarca

Després d’això, hi va haver un altre intent d’explotació al segon nivell de la Mina Clara, però un nou accident el juny del 1949, amb el resultat de 6 morts, va aturar definitivament l’activitat i ja només quedava la Mina de cal Vicençó que, fins l’any 1954, va estar aprofitant el carbó de les terralleres de la Mina Clara. El darrer intent va tenir lloc l’any 1960 en obrir-se una mina (Mina del Sisquetó) entre el primer i el segon nivell de la Mina Clara, però de seguida la van tancar pel seu perill d’incendi. El telefèric entre Saldes i els Hostalets va funcionar fins a finals dels anys 50 del segle passat.

Aquí acabem la segona part d’aquest repàs de les explotacions del carbó dels voltants del Pedraforca. Pel següent itinerari anirem al coll de la Trapa i a la Pleta de la Vila, excel·lent mirador de la vall de Saldes als peus de la serra d’Ensija.

Bibliografia:

• Ullastre, Jordi  & Masriera, Alícia: Pedraforca. Estratigrafia y estructura, Treballs del Museu de Geologia, núm 12, 2004

• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997

• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986

• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003

• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004

• Santandreu i Soler, M. Dolors: Passejada per la història de Saldes, rev. L’Erol, núm 65, 2000

• Martínez, Albert & Tudela, Marc: Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró, ed.Itineraris Geològics, 2013