Mn.Francesc Nicolau: CERTESES CIENTÍFIQUES I FE CRISTIANA (I)

Primer cicle de cinc conferències sobre el tema “Certeses científiques i fe cristiana”, pronunciades per Mn. Francesc Nicolau els dies 23 i 30 d’octubre, i 6, 13 i 20 de novembre de 2012 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

1ª Conferència: FE I CIÈNCIA. VISIONS COMPLEMENTÀRIES DE L’UNIVERS

Primer cal precisar què és fe i què és ciència. La solució d’aquest dilema ve donada per la definició de les paraules usades.

Ciència en sentit estricte és només el que podem conèixer, a partir dels nostres sentits, d’allò que ens envolta. En forma part la física, la química i les ciències naturals; totes elles fan observació i experimentació. Estudien les lleis, és a dir principis generals que s’acompleixen sempre i generalment s’enuncien amb una fòrmula matemàtica. No s’inclouen aquí les ciències socials, les històriques etc, les quals no vénen de l’observació del món material. La ciència, però, relaciona els fenòmens i no coneix la seva essència. L’estudi de la matèria ha portat a una millor explotació del recursos naturals i d’aquí ve que la ciència sigui avui dia molt considerada per tothom, i que persones que abans pensaven en Déu ara recorren a la ciència i el deixen de banda com si poguessim prescindir-ne: és aquesta una concepció utilitarista.

La fe ens diu que la natura té un pla diví i les seves fonamentacions es troben en la revelació divina i que té base racional el creure-hi i és interpretada per l’Església. La Bíblia està inspirada per Déu, però està escrita amb un gènere literari que cal interpretar-lo correctament. 

Fe i ciència no es contradiuen. Les certeses científiques són fruit de la ciència . I què fa la ciència? Les seves característiques esencials, l’experimentació o l’observació, així com també la formalització, això és, l’expresió matemàtica dels fenòmens, tenen una base sensorial i, per tant, no es basen en elucubracions ni rumors. Després s’ha d’escriure en un llenguatge matemàtic o el més matemàtic possible. Els positivistes del cercle de Viena diuen que per veure si una llei és certa, no hi ha prou amb experimentar sinó que s’ha de verificar. Aquesta definició és dificil d’aplicar en enunciats com ara l’evolució (no podem anar al passat i crear les seves condicions) i cal recórrer a la Paleontologia.

Quan una proposició és una veritat científica? Només quan ho digui la comunitat científica? Què voldir veritat? Si la llei s’interpreta com a veritat és perquè expressa regularitat. Així no ha de tenir excepcions. Però sí que n’hi ha, com ara els miracles en els quals Déu ha fet excepcions al compliment de les lleis científiques. A quin grau de certesa porta el científic? La llei (1) s’ha de poder verificar; (2) les que no es poden verificar no tindrien un grau de certesa com les anteriors.

Els Pitagòrics van inaugurar el “veure” matemàtic de la ciència. Per a Aristòtil, a les lleis científiques s’arriba per inducció que permet accedir a la llei general; després ha de portar a deduccions vàlides i així es veurien les causes.

Al Renaixement i, més tard amb Galileu, pensen, com els pitagòrics, que la natura estaria escrita amb un llenguatge matemàtic. Descartes pensa que és la raó la que dirà què és una veritat: quan de manera clara i distinta ho vegi la ment. I totes les veritats científiques són expresades de manera matemàtica. Per a Francis Bacon no hi hauria cap llei: tot serien observacions i per a Hume tot allò que no és matemàtic (que no pot observar-se o experimentar-se) no té raó de ser.

Newton en els Principia Mathematica, o Lavoisier, duen a una puixança de la ciència com a veritat. Kant diu que la veritat fonamental dels enunciats científics de tots els judicis de la natura es fa per la nostra raó en categories (espai, temps i d’altres) i desemboca en el coneixement sistemàtic. No es pot dubtar de la capacitat de la ment humana de veure les lleis de la natura.

Totes les teories científiques tenen un marge de proximitat. Una cosa són les lleis i una altra la teoria científica. Les lleis de la química, les combinacions dels elements entre ells, es fan segons les proporcions múltiples i així es verifiquen i experimenten. Però la teoria serà la de les valències que és com els electrons actuen. Només la fe ens donarà el perquè de les lleis físiques. Déu ha fet un suport natural perquè l’home li doni glòria, gràcies, faci una bona vida i es prepari per a l’eternitat.

Niels Bohr va dir que ona i partícula eren una dualitat complementària, a l’igual que ho són ciència i fe, però s’ha de respectar l’autonomia de la ciència i de la fe i així d’aquesta manera no hi ha d’haver cap contradicció entre l’una i l’altra.

2ª Conferència: VISIÓ FILOSÒFICA I TEOLÒGICA DE LES CERTESES CIENTÍFIQUES

Des del punt de vista filosòfic hi ha actualment dues postures extremes davant els enunciats científics que són el realisme (la ciència expressa com és la realitat) i l’instrumentalisme (la ciència només és l’instrument útil per a interaccionar amb el món). Hi ha, però, tres classes de realisme (l’ingenu, el crític i el no representatiu) i dues menes d’instrumentalisme (l’absolut i el moderat).

En el realisme ingenu, el coneixement és un calc de la realitat i prou (però sabem que el blau és blau perquè en els colors de l’objecte hi són tots menys el blau); la intimitat de la matèria no la podem captar per la seva enorme complicació. En el realisme crític s’hi manté que el que coneixem és el món real, però conegut de manera incompleta. Només captem els seus fenòmens amb els nostres sentits. La vista és un dels sentits que només capta ones electromagnètiques d’una certa longitud. El realisme no representatiu diu que la ciència no representa adecuadament la natura del ser, la qual és més rica de la que poden apreciar els sentits.

L’instrumentalisme moderat creu que la ciència no duu un pensament real i les teories només són descripcions útils (veiem el mapa de carreteres però no les carreteres) i no es pot parlar d’èxit; és pròxim al realisme no representatiu.

August Comte va ser el primer instrumentalista absolut i en el seu curs de filosofia positivista va destacar tres edats de la humanitat: la religiosa, la filosòfica i la positiva; sense causes ni efectes ja que al món no hi ha causalitat, amb relacions de successió en el temps. De les lleis només se’n pot parlar metafòricament, però hi ha d’haver un saber per a preveure i la ciència seria el simple mitjà de previsió per demanar l’actuació de la naturalesa i crear benestar. La sociologia estudiaria les relacions entre els homes.

Aquesta manera de posar en dubte el valor de la veritat de tots els enunciats científics es va revifar amb el Cercle de Viena, fundat el 1929 el qual va desenvolupar el neopositivisme o positivisme lògic que afirma que l’únic criteri que val és la verificació per l’experiència. Resoldre el llenguatge lògic i el llenguatge científic només ha de fer-se a partir de les sensacions i veure si la llei es verifica sempre, o no.

Amb Karl Popper la lògica es separa de la investigació científica i fa notar que, com que la verificabilitat per l’experiència és en general impossible, tots els enunciats de la ciència són provisionals i cal tenir com a critèri vàlid la falsació (experimentar si és falsa).

Les lleis tenen un gran marge de provisionalitat i sempre es troben matisos, com en el cas de la llei de la gravitació de Newton la qual no té en compte el temps en considerar-se instantània; però segons la teoria de la relativitat sabem que no hi pot haver un fenòmen més ràpid que la velocitat de la llum; Einstein ho va demostrar a partir de l’òrbita de Mercuri : segons la llei de Newton dóna una desviació de 40 segons cada 100 anys i, en canvi, la teoria relativista vindria a demostrar que la gravetat només es propaga a la velocitat de la llum, no instantàniament.

Nosatres direm que cal distingir entre lleis (fruit de l’obsevació) i teories (resultat de fer-hi una explicació). Hi ha lleis empíriques (com les de Kepler) i lleis axiomàtiques (o fonamentals del pensament humà). I encara cal distingir entre lleis i lleis, com per exemple són diferents la gravitació universal, l’electromagnetisme, la relativitat general, la tectònica de plaques…

És la teologia una ciència? En un sentit ampli, i amb les seves limitacions, es pot considerar que la teologia és la ciència de Déu i, a partir de la fe, es van extraient les conseqüències. Sant Anselm definia la teologia com a “la fe que busca entendre”: formalitzar en llenguatge planer el que ens diu la fe i es fa amb un mètode racional sobre el camp de la fe. Quin crèdit es dóna a la teologia? El grau de certesa dels raonaments teològics no pot ser com el dels raonaments científics, sinó que es basa en la Revelació divina a partir de la Bíblia . Cal tenir en compte el que pertany a la Revelació i el que no en forma part com per exemple l’existència dels llimbs: es deia que els infants sense batejar no podien anar ni al cel n i a l’infern i que romanien en un estat intermedi tota l’eternitat, cosa que no diuen les escriptures. El catecisme actual ens diu que es permet esperar que tenen un camí de salvació corregint el que deien molts teòlegs. L’ànima no és una substància separada del cos, la Bíblia no diu res al respecte.

En les ciències trobem molts exemples de teories que s’han hagut de revisar: la dels quatre elements, la constitució de l’àtom, la graviatció universal, la teoria de l’evolució, la tectònica de plaques, la genètica, la física dels forats negres… Les teories de la ciència s’han de veure amb prevenció, sobretot quan no són purament descriptives.

3ª Conferència: HI HA RAONS CIENTÍFIQUES QUE AJUDIN A LA FE EN DÉU?

Ciència i fe són dos camps diferents (i complementaris), però… no tenen connexions? És clar que el mètode científic es basa en les observacions que captem amb els sentits i, per això, no ens pot donar coneixement del Trascendent. Hi ha hagut científics cristians que de bona fe han pensat que amb la ciència n’havia prou, i no desllinden metafísica de ciència. Però el límit entre ciència i filosofia no és del tot nítid, i hi ha hagut autors que han afirmat que la sola ciència ja porta a Déu.

Per a William Paley la unitat de la natura seria una prova de l’existència de Déu. Per a Thomas Paine la ciència ensenya que les lleis són divines i demostren la Seva existència. La teoria de l’evolució actual fa que els més aptes, amb les mutacions favorables, es mantinguin; seria l’objecció d’un ateu. Segons la teoria del disseny intel·ligent serien fruit de l’evolució orientada perfectament i seria aquest fet suficient per a creure en Déu. En la nostra opinió no són suficients per a arribar al coneixement de Déu i cal un raonament filosòfic.

Creiem que no és aquest el camí perquè els resultats de la ciència són revisables. El concili Vaticà I va establir que la raó humana permet arribar a conèixer a Déu, i no solament la ciència. El camí de l’existència de Déu ha de ser afegint-hi una consideració filosòfica: el principi de causalitat que diu que tot allò que existeix, perquè ha tingut un començament o és contingent, té una causa que l’ha portat a l’existència. Les coses del món no tenen causa en sí mateixes. Si el món sempre hagués estat igual no demostraria l’existència d’un creador; però com que hi ha hagut un principi, hi ha hagut un creador o causa que l’ha produït. Hi ha d’haver, però, una causa incausada que és Déui que existeix per raó de la seva essència mateixa. No cal creure en el Big bang per a arribar a creure en Déu.

Les cinc vies de Sant Tomàs d’Aquino serien una mena d’il·lustracions del que lliga el Cosmos i que la fe ratifica:

• Primera, el moviment: tot el que es mou es mou per una altre fins arribar al primer motor que no el mou ningú i que és Déu.

• Segona, les causes: cada cosa té una causa segons un ordre fins arribar a una causa incausada.

• Tercera, la contingència de la natura: les seves coses podrien no ser-hi fins arribar a una cosa que no necessita de cap altra per existir.

• Quarta, els graus de perfecció: ens diuen que cal arribar a un ésser perfectíssim.

• Cinquena, l’ordre de la natura: els èssers naturals tenen la facultat d’orientar-se segons la seva finalitat, que els ha d’haver posat Déu.

També hi ha altres vies com les de Sant Agustí entre les quals posa també l’argument de la finalitat així com les altres vies de la contingència. Els llibres dels apologetes indiquen que hi ha més vies:

• La via moral: els homes es respecten segons regles morals. Aquest sentiment no ve de la matèria sinó d’un ser superior.

• La via psicològica: el desig d’una felicitat plena i d’una vida eterna vindria donat per Déu.

• La via ideològica: el nostre enteniment és il·limitat i vindria d’un ser completament savi.

• La via antropològica: no s’ha trobat un grup humà del tot ateu, fins i tot en els pobles més primitius.

• La via racional: la vida racional que tenim hauria vingut d’un ésser racional del tot i que fóra Déu.

La creença té llibertat i la fe no vindria per la mateixa raó filosòfica sinó per la Gràcia de Déu.

La fe en la religió cristiana es pot justificar també amb l’ajuda de la ciència? No és el cas però a partir d’admetre l’existència de Déu podem trobar-hi justificació: la teologia fonamental ho exposa (exemple, Salvador Pié).

Si hi ha un creador l’home ha de conèixer que l’ha creat per la raó natural o per revelació de les manifestacions de la religió cristiana, la qual té avals divins com són els miracles (intervencions de Déu contra les lleis de la natura), profecies (pressentiment de fets que després es produeixen). El miracle de la resurrecció seria la prova més manifesta: Jesús va ressucitar després de morir crucificat i aquest fet mogué els apostols a predicar amb fermesa; si no hagués estat cert no ho haurien portat a terme. Sense la Gràcia de Déu no tindriem la fe que ens il·lumina l’interior, la qual no té demostració matemàtica ni és un teorema físic, coses que són pròpies de la ciència i en les que intervé la raó. La fe és lliure i per això hi ha agnòstics i ateus. Però, com es pot tenir fe? Com que l’argument no és apodictic cal posar-se amb actitud humil perquè la fe entri en l’ànima; per això cal una consciència neta.

Què cal dir de les actituds que generen conflictes entre ciència i fe cristiana? Vénen de no tenir clar què ens diu la fe o de no tenir clar el que és certesa científica (dels científics que no ho són del tot o dels de fe exagerada); el literalisme bíblic és un error com seria el cas del llibre de Josué on diu que Déu va parar el Sol, quan en realitat la intervenció de Déu feu que la llum durés més estona. També és un error el “creacionisme” de certs americans el qual pot originar confusió així com també l’afirmació materialista de certs científics actuals la qual és una intromissió il·legitima en un camp que no és el seu, ja que diuen que la ciència parla de coses d’aquí baix i que aquestes són les úniques coses que existeixen. D’això en parla el Papa Benet XVI al seu llibre “Llum del món”.

Leach, Gould, Poincaré, Cantor… diuen que les matemàtiques fan pensar en l’infinit, i com que només Déu és infinit en perfecció, les matemàtiques també poden portar a Déu.

4ª Conferència: EL MATERIALISME CIENTÍFIC NO ES POT ADMETRE

Materialisme és afirmar que només existeix la matèria. El materialisme científic ho afirma en nom de la ciència i té tota una història. Va néixer amb els primers pensadors grecs com Leucip i Demòcrit el qual deia que la metèria està composta d’àtoms (allò que és indivisible), i després van venir els pensadors llatins com Lucreci.

A l’edat moderna Hobbes, al seu llibre “Sobre el cos”, diu que no cal res espiritual i que no hi ha esperit perquè aquest no es pot veure; això no és propiament científic. Altres materialistes són Lamettrie, Diderot, d’Holbach, Comte. Tots ells es manifestaren ateus però no són científics ja que els seu punt de vista és purament filosòfic. La nostra resposta és que no és lògic afirmar que només existeix allò que sigui captable pels sentits.

La Teleonomia de Monod (la llei de la necessitat o l’orientació de l’evolució biològica) indica que hi ha d’haver un pla intel·ligent ja que es veu una orientació en l’evolució. La suficiència de Weinberg i Hawking no demostra que l’univers s’hagi fet sol. Per a Weinberg la ciència vol fer entenedor el món però no tindria cap sentit i per a Hawking l’univers s’ha creat a si mateix del no res, en cert sentit fa de l’univers un déu (panteisme). La ciència no s’interroga sobre altres coses fora de la naturalesa; el materialisme no és part ni conseqüència de la ciència sinó una ideologia.

Recordem alló que diu Laplace “No es necessita aquesta hipòtesi”, referint-se a Déu, per a explicar el comportament del sistema solar i això no exclou el Creador i, a més, és un argument al seu favor ja que Déu no té el perquè corregir la seva obra amb intervencions puntuals.

No s’identifica allò que sabem per la ciència amb tota la realitat existent, i la mateixa complexitat de la matèria ens ofereix uns interrogants que no podem respondre si nó és recorrent a una Intel·ligència superior… quarks, leptons, bosons, les forces que actuen entre ells, l’equivalència de massa i energia… Què dir-hi? Només es pot dir que la ciència és essencialment incompleta: hi ha proposicions matemàtiques que són deduïbles dels seus axiomes però n’hi ha que són indecidibles. Partint del Big bang, quan no hi havia elements, es va necessitar un temps llarguíssim fins que es formaren a partir de les estrelles (“un dia és com mil anys i mil anys són com un dia”, diu la carta de Sant Pere); això no és una dificultat per a la fe. El sentit religió és innat a l’home.

La fe dóna resposta a certs interrogants de la ciència, no els immediats, solament els metafísics si bé no podem concebre un Déu matusser. Michael Heller amb la seva “Teologia de la ciència” ens dóna la visió del cosmos donada per la ciència sota la perspectiva de la creació i reflexiona, a la llum de la fe, sobre el que diuen els científics i interpreta la realitat des de la fe. Amb anterioritat, però, Teilhard de Chardin, en “El medi diví” i “El fenòmen humà”, ja havia exposat una consideració semblant.

5ª Conferència: L’INDETERMINISME FÍSIC NO VA CONTRA LA FE EN UN DÉU PROVIDENT

El principi d’incertesa (o indeterminació) afirma que no podem mesurar amb exactitud alhora la posició i la quantitat de moviment d’una partícula. Cal interpretar això com una indeterminació real de la partícula? La física clàssica era determinista: Galileu deia que la natura un llibre expressat en llenguatge matemàtic i donada una causa sempre seguiria el mateix efecte.

El seguiren Newton, Laplace, Kant… Per a Laplace l’estat present de l’Univers és efecte de l’anterior I causa del futur; si hi hagués un ésser que pogués veure tot l’estat de l’Univers, podria conèixer tot el seu futur. Per a Descartes la matèria és “res extensa” que segueix les lleis físiques, i hi ha la “res cogitans”, pensant, que actua sobre la matèria; però, com actua la “res cogitans”?

El 1922 Heisenberg enuncia (i demostra) aquest principi d’indeterminació. Com interpretar-lo? Niels Bohr fa la “interpretació de Copenhaguen” segons la qual la matèria de vegades és ona i de vegades corpuscle. Però Einstein diu que “Déu no juga als daus” i Bohr li replica “no li digui a Déu el que ha de fer”.

El 1982 Alain Aspect, a l’Òptica d’Orsay, i Richard Feynman amb l’experiment dels forats, donen la certesa del doble comportament de la matèria com a ona i com a partícula. Tindran llibertat les partícules? No però sí indeterminació que fa que l’ànima pugui actuar en el cos sense haver de crear energia.

John Eccles, el 1988, amb recerques a nivell mol·lecular, afirma que els esdeveniments mentals poden causar la trasmissió sinàptica segons la física quàntica; l’exocitosi és l’ordre de la probabilitat en la mecànica quàntica.

Com interpretar l’indeterminisme quàntic? Pius XII, el 1955, es col·loca entre l’indeterminisme purament probabilista i el mecanicisme i diu que hi ha un indeterminisme de contingència, un determinisme ontològic, malgrat l’indeterminisme observat. Això ja ho havia exposat Cornelio Fabro uns anys abans i també ho explicarà el P. Filippo Selvaggi el 1964.

Però, d’on ve l’indeterminisme? Aquest és un dels interrogants de la ciència i això planteja com actua l’ànima a través del cos. Sant Agustí, influït per la filosofia platònica, és dualista: l’ànima governa el cos i són dues entitats separades; però Sant Tomàs, com Aristòtil, creu que l’ànima és “la forma substancial del cos”, formant una unitat.

Per part dels materialistes, com Bernard Russell, es diu que “tot és el resultat de processos físics” i diuen que tot es fa com als ordinadors: “l’ordinador és un model de la ment” (funcionalisme). L’Església ha definit que l’ànima és única (concili de Vienne, 1311), i que la salvació és de l’home tot sencer; hi ha, doncs, una unitat que serà per tota l’eternitat.

Els materialistes extrems neguen això que és anhel de tot cor humà i només hi hauria matèria i un cop morts s’acaba tot. Per exemple Quentin Smith que diu: “ procedim del no res, per no res i per a no res”. La revelació cristiana sí que ens dóna la raó de tot i contesta els perquès sense contradir la ciència!