La vigília de Nadal d’enguany s’acomplirà mig segle de la
famosa nevada que caigué a Barcelona, la del 1962. Segurament, moltes persones
que la visqueren la recordaran. I per als que no la visqueren, els mitjans de
comunicació se’n faran ressò. Però el dia vint-i-dos, un parell de dies abans,
farà el mig segle de la mort del Dr. Josep Ramon Bataller, de Mossèn Bataller,
que era com li agradava que l’anomenessin. El Dr. Bataller, Mn. Bataller, fou
una persona molt determinant de la història del Museu. Tots sabem que durant
els luctuosos dies de la guerra de 1936-1939, les col·leccions es varen perdre
en la seva quasi totalitat. La biblioteca va poder ser salvada per obra del
Centre Excursionista de Catalunya i després se’n feu càrrec la Generalitat. Un
recent i documentat estudi del nostre Amic i Consoci Enric Aragonès ha pogut
reconstruir i aclarir aquells esdeveniments. Aquells dies, Mn. Bataller
s’instal·là als soterranis de l’Escola d’Agricultura, d’on era professor, i no
fou molestat. Es dedicà a continuar els estudis paleontològics. Inclús va
sortir el 1938 per anar a França a un congrés geològic i en va tornar a
Barcelona (per aquests fets li calgué passar una depuració a començaments dels
1940). Els qui no el vàrem conèixer, tot això ens indica la fermesa del seu
caràcter i la seva gran vocació científica.
Però, avui veiem el Museu com una gran institució,
reconeguda a nivell nacional i internacional, amb una vida molt intensa i que
mira d’ajudar els professionals i els afeccionats, encabint-los tots sota d’un
mateix sostre ¿Seria tot això possible sense que Mn. Bataller, pel febrer de
1939, no hagués tingut el ferm propòsit de fer renéixer el Museu de les seves
cendres? Creiem que si Mn. Bataller no hagués agafat aquell carro i ajudat per
uns nois de la casa de la
Caritat , no hagués anat a visitar a aquelles persones que
havien guardat exemplars de fòssils i minerals que havien format part de les
col·leccions, i no hagués recuperat la biblioteca emmagatzemada en un dipòsit,
el Museu ara no existiria. Ningú hauria tingut la capacitat i l’entrega per
fer-ho. Si quan ja va començar a sentir el pes dels anys, no hagués demanat al
Bisbe que Mn. Via es preparés per succeir-lo algun dia, tampoc. Un cop hagués
mort Mn. Bataller, el Museu, de manera inevitable, hauria tancat les seves
portes.
Fuentespino de Moya (Cuenca) juliol 1959
Les investigacions geològiques de començaments del segle
XX eren molt més dures que ara. Mn. Bataller és el pont que ens uneix amb el
Dr. Jaume Almera, fundador del Museu el 1874; o amb l’enginyer Lluís Marià
Vidal, a qui ajudava a la conservació de la seva extensa col·lecció particular.
Les investigacions dels 1940 i 1950, amb les penalitats i caresties de totes
classes, encara més. Però no eren obstacle per a Mn. Bataller. Ni la diabetis
que patia ho fou; tots recordem aquella fotografia del 1959, al damunt del
carro anant a visitar els jaciments de Fuentelespino de Moya, amb la cama
tallada des del 1955. Els seu grau de coneixement geològic i paleontològic era quasi
infinit. La memòria fotogràfica que tenia per saber de quin treball procedia
una figura. Conten que quan es presentà a la càtedra de Paleontologia de la Universitat de
Barcelona, el 1949, i de la qual fou el primer titular, els savis estrangers no
entenien qui a Espanya podia examinar al Mn. Bataller. Les altres persones que
també es presentaren a aquelles oposicions havien decidit de no examinar-se. A
la part pràctica de determinació de fòssils, després deu minuts (quan els
altres haguessin hagut de menester tot un dia) va donar al tribunal tots els
noms correctament.
Mn. Bataller entre el pare Calzada i Mn. Via a Salou (1961) Foto: Joan Rosell
Va estimar molt als seus alumnes, del Seminari, de la Universitat , de
l’Escola d’Agricultura. Expliquen que Mn. Bataller semblava revestit d’una
crosta d’un cert caràcter difícil, però que amagava al seu interior una gran
bonhomia i generositat. Els seus deixebles (fins i tot el Cardenal Jubany)
recordaven els seus famosos “atracos” o exàmens sobtats que feia als alumnes a la sala d’actes o el
mateix Museu Geològic, de manera imprevista sense avisar. De vegades també feia
preguntes d’Història Natural, de manera sobtada i sense esperar-ho pels
corredors del Seminari. Però també les estrenes que feia pel dia de Sant Josep
als que eren més pobres; o pagar personalment la beca als alumnes que suspenien
la seva matèria. També poderm resaltar les tres-mil pessetes que donà als
estudiants Bastida i un de nosaltres per haver-li portat fòssils del Trias de
San Paolo dei Cavalieri (Itàlia).
L’any 1952, l’Arquebisbe va voler que l’acompanyés a Roma
en una visita al Sant Pare. En restar uns instants a soles amb el Papa, Mn.
Bataller, responent als elogis que li feia el Pontífex, va dir-li que ja era un
vell, i el Papa li va contestar que ell també ho era!
Així, no ens ha de causar sorpresa que el dia 18 de desembre
de 1962, encara donés al Seminari la seva classe de Geologia, portat a pes de
braços i cadira de rodes pels seus alumnes, i assistís a la tarda, de la
mateixa manera, a la reunió del claustre de professors que presidia
l’Arquebisbe.
Quatre dies després d’aquell divuit de desembre va
lluitar contra la mort un cos molt debilitat per la diabetis, les xacres,
segurament el tabac, ja que havia estat tota la vida un fumador empedreït (era d’aquells
que encenen una cigarreta amb la burilla del que acaben).
Des d’aquest mig segle de distància, el Museu segueix amb
les activitats que Mn. Bataller havia iniciat des de la mort del Dr. Almera i
després de 1939. De d’aquí li donem les Gràcies. Gràcies Dr. Bataller, Mn.
Bataller, per haver fet ressorgir el Museu de les seves cendres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada