dimecres, 12 d’abril del 2023

Isabel Benet: Vall d'Àger, la ruta dels deltes (III)

En el capítol anterior vam seguir un itinerari pels voltants del poble de La Règola on vam veure sobretot els materials deixats pel paleodelta de la Baronia i de les característiques sedimentològiques tan particulars que imprimeixen les marees als sediments. En aquest nou itinerari ens mourem pels voltants del poble de l’Ametlla de Montsec, però abans visitarem l’ermita de Sant Pere Màrtir on afloren els gresos i conglomerats fluvials, els darrers que es van dipositar a la conca d’Àger entre finals de l’Ilerdià i inicis del Cuisià (Eocè inferior).

L’ermita de Sant Pere Màrtir


Per això baixem del Port d’Àger fins a la primera cruïlla on prenem, a l’esquerra, la carretera que va a Corçà. Quan passem pel cementiri d’Agulló, deixem el cotxe per anar a peu uns 800 metres per una pista estreta i molt sorrenca fins arribar a la petita ermita de Sant Pere Màrtir, situada damunt un altiplà des del qual tenim una altra perspectiva del “plec en genoll” que ja vam observar des de Corçà... però no és això el què hem vingut a veure.


Una altra perspectiva del “plec en genoll” del Montsec d’Ares

Des de l’ermita anem baixant en direcció sud per una pista que aviat travessa uns nivells sorrencs, i un xic conglomeratics, intercalats entre materials pelítics groguencs. Les sorrenques i conglomerats representen els materials de rebliment de paleocanals fluvials de tipus trenat, i les pelites són els materials de desbordament d’aquests canals quan eren actius. En aquestes pelites s’hi ha trobat restes de mamífers i rèptils (cocodrils i tortugues) que daten aquests materials entre 52 i 49 milions d’anys.

Superfície de rebliment d’un canal fluvial

A mà dreta de la pista podem caminar per damunt d’una superfície plana de rebliment d’un d’aquests canals i també podrem observar la seva estratificació encreuada planar i a gran escala. A la base dels canals hi ha estructures que permeten conèixer la direcció i sentit dels paleocorrents que anaven cap al NW.

Estratificació encreuada planar

Després de visitar aquest extraordinari aflorament, tornem a la carretera principal i anem a l’esquerra uns 8,5 km fins a la cruïlla de l’Ametlla de Montsec. Pel talús de la carretera, entre Àger i la Règola, afloren molt bé un conjunt de barres de gresos daurats corresponents al Delta de l’Ametlla, dit també Delta d’Àger o de l’Estació d’Àger, i que conformen el turó de Monterol. Els materials d’aquest delta anaven de llevant cap a ponent, cap al mar obert de l’Atlàntic, just al contrari que els del delta de La Baronia situat estratigràficament per sota.



Així arribem a la cruïlla amb la carretera que, a mà esquerra, puja a l’Ametlla de Montsec. Passat el Km 1, però, deixem el cotxe en un eixamplament al costat de Casa Sarral i anem per la pista que passa a frec de Casa Petxo (punt 1 de l’itinerari).

Després de creuar el barranc del Fusteró podrem observar diversos cossos de gresos corresponents a barres deltaiques que progressen damunt unes argiles grises on es poden trobar gasteròpodes i bivalves. Aquest nou delta que s’instal·la a la Vall d’Àger en baixar el nivell del mar, estava dominat per l’acció fluvial però amb retocs mareals.

Nivell de gresos amb estratificació de tipus flasser 
corresponent a una barra deltaica

Tornem al cotxe per acabar de pujar fins al poble de l’Ametlla de Montsec format per dos nuclis separats: un nucli inferior i més gran, dit lo Raval, arraulit al voltant de l’església neoclàssica de Santa Maria de l’Ametlla, i un petit nucli superior, dit lo Tossal, on hi destaca un antic forn de l’any 1865.

Nucli inferior de l’Ametlla

Des de la plaça de l’església prenem la pista que puja a lo Tossal, però aviat ens desviem cap a la Font Grossa tot guanyant alçada per damunt del poble de l’Ametlla. Pels marges de la pista afloren els gresos i conglomerats fluvials de finals de l’Eocè inferior, els mateixos que ja hem vist a l’ermita de Sant Pere Màrtir.


Aquestes sorrenques grises amb nivells de còdols, alguns de paleozoics, són el resultat d’una forta baixada relativa del nivell del mar, cosa que fa que s’instal·li la vall d’un riu de règim trenat, el delta del qual es desenvolupava molt més al NW, ja en terres aragoneses... I és que, a finals de l’Eocè inferior, el Montsec s’aixeca i el mar abandona definitivament la Vall d’Àger.

Arribem a la Font Grossa

Així arribem a la Font Grossa (punt núm. 2) un bonic i ombrívol indret on podem refrescar-nos abans de continuar l’itinerari. Aquesta font neix al front d’encavalcament del Montsec de damunt les sorrenques grises de l’Eocè inferior. Sobre la font afloren les argiles i guixos de la fàcies Keuper (Triàsic) amb inclusions d’ofites que són les roques subvolcàniques típiques d’aquesta època i que ja hem vist en altres itineraris. Aquestes ofites, però, són les úniques que apareixen a la Vall d’Àger i prop de la Casa Camperol van ser explotades en una petita pedrera per a fer-ne grava.

Aflorament d’ofites sobre la Font Grossa

Aspecte de les ofites amb disjunció bolar

Petita pedrera d’ofites

Passada la Casa Camperol, i seguint el camí cap a la canal de l’Osca, ens dirigim a l’indret dit Torricó (punt núm 3 de l’itinerari) on afloren àmpliament les argiles i guixos del Keuper. Cap a llevant, aquests materials estan en contacte per falla amb els gresos fluvials de l’Eocè inferior. En aquest punt hi ha una surgència que alimenta una petita bassa.

Argiles i guixos del Keuper al Torricó

Contacte mecànic entre el Keuper i l’Eocè inferior

Pel damunt d’aquests materials ja veiem les dolomies grises del Juràssic i les calcàries del Cretaci. Nosaltres, però, des d’aquí retornem a l’Ametlla tot passant pel nucli de Lo Tossal i observant, a llevant, el sinclinal d’Àger, la vall del Noguera Pallaresa, i el nucli de la Baronia de Sant Oïsme que serà el nostre proper objectiu. Els materials que hem vist fins ara, al flanc nord del sinclinal d’Àger dibuixen una discordança progressiva i això vol dir que eren sintectònics, o sigui que es deformaven al mateix temps que es dipositaven... però de tot això en parlarem llargament més endavant! 

Vista del sinclinal d’Àger

Vista de la Baronia de Sant Oïsme des de Lo Tossal

Ara tornem a agafar el cotxe per dirigir-nos al punt 4 de l’itinerari. Per això ens cal baixar a la carretera principal i anar cap a l’esquerra fins al trencall de les Casetes de l’Estació on aparquem per baixar fins a la riba del pantà de Camarasa. Així arribem al sumptuós pont penjat, conegut popularment com La Passarel·la.

El pont penjant conegut com La Passarel·la

Actualment és un pas per a vianants però, al seu dia, hi havien transitat vehicles i es diu que aquest fou un dels primers ponts penjants de l’Estat Espanyol. I és que quan es va construir el pantà de Camarasa (entre 1917 i 1923), el seu rebliment va portar coses bones com tenir una bona reserva d’aigua per a regar i fer electricitat i també regular el cabal en cas de fortes avingudes; però també va comportar afectacions greus a la flora i a la fauna fluvial, i la pèrdua de moltes terres de cultiu, ponts i molins. Però el pitjor de tot fou la desaparició del poble d’Oroners, del qual només en resten algunes ruïnes, que apareixen quan el nivell del pantà està baix, i el conjunt del castell i l’església troglodítica de la Mare de Déu del Remei situats a mig aire de la serra de Montclús. Així, doncs, aquest pont es va construir per substituir tots els ponts inundats i, actualment, aquest ha estat substituït per una nova “passarel·la”, prop de la cruïlla amb la Carretera del Doll.

Baixem a observar les dunes del delta de La Baronia

Després de creuar tan magnífic pont, ens situem a l’altra banda del pantà on trobem els materials més distals del delta de la Baronia. Es tracta de gresos de color gris fosc un xic verdós i això és degut a la presència d’un mineral dit glauconita. Aquests materials formen grans dunes amb laminacions encreuades a gran escala i on s’insinuen estructures bimodals del tipus herringbone (o espina de peix) formades per l’anar i venir dels corrents de marea.

Aspecte dels gresos amb glauconita on s’insinua una estructura bimodal

Retornem pel mateix camí per acabar la jornada visitant el nucli històric de la Baronia de Sant Oïsme format per un clos tancat per una muralla, on hi destaca una alta torre rodona bastida sobre un bloc de gresos, i una bonica ermita romànica dedicada a Sant Bartomeu, d’una nau amb tres absis i una petita torre-campanar.

L’esvelta torre de la Baronia de Sant Oïsme

Des del capdamunt de la torre rodona contemplem el vessant obac del serrat de Les Alteres, que és el flanc sud del sinclinal d’Àger. L’alternança de nivells de gresos (durs) i nivells de llims (tous) donen com a resultat un relleu esglaonat. Aquests materials són els més distals del delta de La Baronia i cada nivell de gresos és una barra dipositada a la zona submareal.

Per l’interior del clos accedim a la torre...

...des d'on contemplem els materials més distals del delta de La Baronia

Situats a l’extrem més oriental de la Vall d’Àger, fem com una mena de repàs de totes aquestes jornades en les que hem estat observant els materials de rebliment de la conca, des que vam començar a la Torre de les Conclues a l’altre extrem de la vall, i arribem a la conclusió que la Vall d’Àger va ser una conca que es va anar plegant en forma de sinclinal, empesa per l’encavalcament del Montsec, i omplint amb materials deltaics al mateix temps que es desplaçava cap al sud a coll-i-bé del mantell sobre el qual ens trobem: el Mantell de les Serres Marginals, del qual en parlarem abastament... més endavant.


Dirigim la mirada cap al sud...

Abans de baixar de la torre, dirigim una última mirada cap al sud... cap al nostre proper objectiu: el Mont-roig, la perla de les Serres Marginals o Exteriors, però primer tornarem als peus del Pedraforca per conèixer la naturalesa del seu “pastís” basal: el Mantell del Cadí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada