Amics del Museu: Una nova guia de camp: "El vulcanisme del Parc Natural del Cadí-Moixeró"

A mitjans de març del 2021, en plena pandèmia i de manera telemàtica, es va donar a conèixer aquesta nova guia geològica dels autors Joan Martí, Llorenç Planagumà i Joan Casòliva, editada pel Parc Natural del Cadí-Moixeró i amb il·lustracions d’Albert Martínez. Aquesta guia és sobretot un compendi de tots els materials de caràcter volcànic i subvolcànic, del Carbonífer superior i Permià inferior, que afloren als peus de la cara nord del Cadí i dels quals ja n’hem vist alguns exemples en aquest blog: Serra del Cadí; Serrat de la Moixa; Martinet; Prat de Cadí; Viatge a l'altra Cerdanya, però que gràcies a aquesta guia en veurem molts més.

La guia està estructurada en tres capítols, el primer dels quals fa una àmplia introducció a la vulcanologia tot analitzant, amb fotos i didàctics esquemes, els indrets on es produeix aquest fenomen, els productes que generen, així com també els diferents tipus de magmes i el llarg trajecte que aquests han de fer fins a la superfície on es converteixen en laves expulsades per volcans més o menys explosius segons la composició i condicions de pressió i temperatura dels magmes que els originen.

El segon capítol està dedicat a donar un cop d’ull al vulcanisme de caràcter explosiu que va tenir lloc per aquestes contrades entre el Carbonífer superior (finals del Westfalià i Estefanià) i els inicis del Permià inferior (Autunià) i que es correspon amb les darreres empentes de l’orogènia Herciniana, la qual va culminar amb la formació del supercontinent Pangea. També s’analitza com i quan es va formar l’actual Pirineu com a conseqüència de l’orogènia Alpina.

En el tercer i darrer capítol es descriuen 12 itineraris que van d’est a oest tot seguint l’evolució del fenomen, des d’un vulcanisme molt explosiu, el qual és indicatiu del règim compressiu de finals de l’orogènia Herciniana, fins a un vulcanisme més “tranquil” que indica un canvi de tendència cap a un règim distensiu de trencament de Pangea i l’inici del cicle alpí, el qual culminarà amb l’orogènia Alpina que va aixecar les actuals serralades.

Els itineraris, indicats sobre un mapa general, estan estructurats en forma de fitxes amb una sèrie de símbols que ens indiquen la dificultat de l’itinerari i la seva duració aproximada, si a l’aflorament es va a peu o en cotxe, tipus de roques i la seva edat, tipus de dipòsit, etc... i a cada itinerari ens informen de l’accés als diferents afloraments que podem visitar, alguns tan emblemàtics com les riolites de Grèixer, les ignimbrites de Castellar d’en Hug, les dacites de Prat d’Aguiló i del Querforadat, les andesites de coll de Vanses o les traquiandesites basàltiques del serrat dels Esquerps. Per finalitzar, la guia disposa d’un glossari, que explica la terminologia científica que apareix en el text, i una àmplia bibliografia. La nostra biblioteca del Museu aviat disposarà d’un exemplar d’aquesta guia. Així que des d’aquí desitgem que en gaudiu força!

Mn. Francesc Nicolau: El canvi climàtic no s'atura

El 28 de febrer d’enguany, el grup internacional d’experts sobre el canvi climàtic (IPCC), que consta d’uns 200 membres que han estudiat la temàtica durant tres anys, va publicar un extracte del seu treball, que arriba a la conclusió que cal seguir de debò prenent les mesures, tantes vegades reclamades i reiterades, per frenar l’escalfament global del nostre planeta. La qüestió es va fent cada cop més urgent.

El desglaç dels pols per l'escalfament global 

fa augmentar el nivell del mar 

VilaWeb

Era el 21 de març del 1994 que es fundava el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, causants en gran part del canvi. Aquesta associació, en la seva XXI conferència del 12 de desembre del 2015, va donar a conèixer un informe molt detallat, i signat per 197 països, on declarava la necessitat de posar en pràctica per a tothom certes mesures, tot reduint la quantitat d’aquestes emissions per tal d’aconseguir un augment de temperatura global de només de 2°C. Es va publicar en sis idiomes: anglès, francès, castellà, àrab, xinès i rus. Hi va haver estats que van fer-ne cas, però no del tot i, per desgràcia, molts altres que es quedaven sense cap canvi.

Què ha passat? Doncs el que era d’esperar. El canvi climàtic no s’atura. I no cal dir que es va notant cada vegada més els seus efectes nefastos: augment del nivell del mar a causa del desglaç dels pols, desaparició de zones de conreu, canvis de règim en les precipitacions, augment de malalties tropicals, variacions en la vegetació, escassetat de certs productes... Però com que aquests resultats, per ara, no són encara alarmants per a tothom, no es tenen prou en compte.

D’altra banda, l’escalfament no és uniforme. Hi ha anys en què es nota més que altres. Però ja n’hi ha hagut de molt notables, com ara el 2015 quan a l’Índia es van registrar temperatures superiors als 45 °C durant molts dies, i per aquesta causa van morir més de 2000 persones. No s’havia vist mai una cosa semblant. Així que no cal dir com desitgem que els governs de totes les nacions facin cas del que passa i s’hi apliquin mesures per aconseguir el que convé per a tothom.

Mn. Francesc Nicolau: S'ha publicat un nou atles dels ocells que nidifiquen a Catalunya

Aquesta és una notícia prou interessant ja que la gent que vivim en una ciutat (cosa que es pot dir de més de la meitat dels catalans) poca experiència tenim de la varietat de la natura i que tan bona és de conèixer. Segurament que serien pocs els ciutadans de Barcelona que ens ser preguntats sobre el nombre d’espècies d’ocells de Catalunya diguessin un nombre que fos aproximat. Per això és bo donar a conèixer la publicació d’aquest nou Atles dels ocells nidificants de Catalunya.

Aquest constitueix la tercera edició (publicada per l’Editorial Cossetània) d’un atles que es publicà per primer cop ja fa quaranta anys i que es reedità, posat al dia, ara ja fa vint anys. L’actual atles és fruit dels treballs impulsats per l’Institut Català d’Ornitologia, treballs que s’han dut a terme durant tres anys i han tingut la participació de 1.275 ornitòlegs voluntaris a més de la col·laboració d’altres entitats com l’EBCC (European Birds Census Council). No cal dir que les investigacions s’han centrat en els canvis que han experimentat les espècies des de l’inici de les dècades del 1980 i 2000.

La primera pregunta: Quantes espècies diferents aixopluga el nostre territori? La resposta és: 207 el 1980, 221 el 2000 i 233 en són en l’actualitat. I quantes són les parelles d’ocells existents ara a casa nostra? Doncs, entre vuit i dotze milions, i l’espècie més nombrosa és la dels pardals que arriben gairebé a les 900.000 parelles que es troben a les zones més “humanitzades” del territori.

El pardal, l'ocell més abundant a Catalunya

Al pardal li segueixen el gafarró, el pit-roig, el rossinyol i el pinsà, que en posseeixen més de 400.000 parelles. De les espècies restants s’ha de dir que ,és de la meitat no arriben a les 2.000 parelles, cosa que fa que se les classifiqui d’escasses i algunes d’elles ja es troben en perill d’extinció. D’elles n’hi ha 124 que tenen protecció legal a escala catalana, estatal o europea.

Diguem finalment que el registre es clou amb nou espècies exòtiques que han estat introduïdes per l’home, Al 1980 només n’hi havia una: el faisà. Oi que hem d’estar joiosos de posseir aquesta abundosa riquesa ornitològica?