Isabel Benet: Cenozoic (I): l'Era dels Mamífers

El Cenozoic és la més recent de les eres de la Terra i engloba els períodes Terciari i Quaternari. Aquest nom procedeix de la contracció dels mots grecs kainos (“recent”), zoon (“animal”) i oikos (“residència”), és a dir, que són cenozoics tots els terrenys on apareixen fòssils “moderns”. També es diu que el Cenozoic és l’Era dels Mamífers i, sobretot, dels mamífers placentaris, perquè som els més abundants enfront els altres tipus de mamífers (marsupials i monotremes)... Vist així sembla que els mamífers haguem aparegut de cop i volta després de l’extinció dels dinosaures, però no és ben bé així.

Mare de Déu de la Llet de Llorenç Saragossa (1363-1406)

El 1824 el naturalista i teòleg anglès William Buckland va presentar a la Societat Geològica de Londres una pila d’enormes ossos, extrets d’un jaciment del Juràssic mitjà i pertanyents a un rèptil que ell va denominar Megalosaure (“gran llangardaix”). Molt temps després es va veure que el tal rèptil era en realitat un dinosaure. En aquella presentació, i del mateix jaciment, Buckland també va mostrar dues petites mandíbules d’un mamífer de la mida d’un ratolí... lògicament ningú en va fer cas, però amb això es va demostrar que els mamífers ja érem presents molt abans del que es pensava.

William Buckland (1784-1856)

Per trobar els nostres orígens haurem de recular fins a 300 milions d’anys enrere, a l’època del naixement de Pangea, el continent únic producte de la reunió dels grans continents Laurasia (al nord) i Gondwana (al sud). Aquest megacontinent estava en la seva major part cobert per un desert de terres vermelles, per causa de la intensa oxidació del ferro, i en ell pul·lulaven plantes, insectes, amfibis... i rèptils. Aquests darrers eren criatures ovípares, de sang freda, cinc dits als palmells i amb el cos ple d’escates que els protegien de la dessecació i els ajudava a controlar la temperatura corporal, la qual augmentava amb l’exposició al sol.

Rèptil actual: Dragó (Tarentola mauritanica)

Esquema simplificat de l’arbre genealògic dels rèptils

Per aquesta època, de la branca principal dels rèptils (Amniota) ja s’havien separat els Sinàpsids (o rèptils mamiferoides), els més famosos dels quals van ser els Pelicosaures, vistosos rèptils posseïdors d’una gran cresta que se suposa que els ajudava a controlar la seva temperatura interna.

El pelicosaure Edaphosaurus, parent herbívor del Dimetrodon, 

enmig d’un paisatge del Carbonífer superior (de Z. Buridan)

Fa uns 250 milions d’anys, però, hi va haver una de les extincions massives més importants en la història de la Terra: a finals del Permià van desaparèixer el 95% de les espècies i encara no se’n coneix ben bé la causa. Però aquest fet, que marca el límit entre el Paleozoic i el Mesozoic, va propiciar el naixement d’una nova vida. Entre els que van sobreviure a aquella catàstrofe es trobaven els Cinodonts, rèptils mamiferoides dels quals es creu que estaven coberts de pèl i que eren de sang calenta.

Reconstrucció del cinodont Thrinaxodon liorhinus del Triàsic inferior

Al llarg del Triàsic els Cinodonts compartien l’hàbitat terrestre amb altres rèptils dits Tecodonts. Ambdós ja havien adoptat el nou sistema de locomoció amb les quatre potes sota el cos i no als costats com els rèptils antics. Però a finals d’aquest període alguna cosa va passar que la major part dels Cinodonts es van extingir i els Tecodonts van heretar la Terra per a convertir-se en els reis indiscutibles del Mesozoic: els dinosaures . Encara sort que entre els Cinodonts que van sobreviure a aquesta segona catàstrofe estaven els anomenats Mamaliaformes (o Protomamífers).

A més del pèl i la sang calenta, els Mamaliaformes ja presentaven alguns trets distintius propis dels mamífers com són unes articulacions i una musculatura mastegadora molt potent i precisa, o sigui, que les dents no solament els servien per a retenir les preses sinó que també servien per a triturar-les. Els mamífers ancestrals, però, encara tenien molars amb tres cúspides (triconodonts) semblants a la dels antics cinodonts. Un altre signe distintiu és la presència de dentició infantil (“dents de llet”), la qual és subtituïda per la dentició adulta definitiva, i això evidencia que les cries s’alimentaven de llet materna encara que no tenien glàndules mamàries pròpiament dites.

Un altre tret distintiu molt important està en el sentit de l’oïda. Així mentre que els rèptils tenen la mandíbula inferior formada per varis ossos, en els mamífers (i els seus avantpassats) la mandíbula inferior està formada per un sol os perquè la resta van anar a parar a l’orella mitjana cosa que els va proporcionar una millor oïda, un sentit vital per a la seva supervivència.

Fruitafossor, un mamífer del Juràssic

Repenomamus, mamífer triconodont

Al Juràssic inferior ja apareixen els primers mamífers fets i drets. Tot seguit, però, ja es van separar les branques que donaran lloc, per una banda, als Monotremes (ovípars) i per l’altra banda els que donaran lloc als Teris: els Metateris (Marsupials amb bossa) i els Euteris (Placentaris). De la branca dels Monotremes només sobreviuen l’equidna i l’ornitorinc com a únics representants actuals, veritables fòssils vivents autòctons d’Austràlia, Nova Guinea i Tasmània.

L’equidna, mamífer monotrema

Mamífer marsupial

Mamífer placentari

Durant el Mesozoic els mamífers no eren un grup dominant però sí molt divers gràcies a la gran adaptabilitat de la seva alimentació (insectes, cucs, plantes, ous, petits vertebrats...).El seu metabolisme accelerat, la seva fina oïda i el seu olfacte els van proporcionar una certa prosperitat a l’ombra dels dinosaures i ja els va permetre ocupar una gran varietat de nínxols ecològics, i gràcies a la sang calenta podien ser actius inclús de nit.

Montsechia vidali antiga angiosperma

A inicis del Cretaci, entre les plantes consumides pels primers mamífers s’hi van afegir les modernes angiospermes (plantes amb flors i fruits), així van anar desenvolupant una dentició cada cop més apropiada i una major mobilitat de la mandíbula inferior. Els primers euteris ja van desenvolupar uns molars dits tribonosfènics on les cúspides superiors encaixaven en els solcs inferiors (i a l’inrevés) com un morter. Així es pot dir que el Mesozoic va ser pels mamífers una època d’evolució silenciosa.

Eomaia un dels primers mamífers euteris (Cretaci inferior)

 amb molars tribonosfènics

En la gran extinció de finals del Cretaci també van desaparèixer la major part dels mamífers i només van sobreviure alguns placentaris, alguns metateris (avantpassats dels actuals marsupials) i alguns monotremes. Però mentre que metateris i monotremes van quedar-se aïllats al sud-est asiàtic i a Austràlia, els pocs placentaris que van sobreviure a aquesta tercera catàstrofe, ràpidament es van escampar pel món tot ocupant els nínxols ecològics que havien quedat vacants... i al seu èxit els devem la nostra presència ara i aquí!

Els mamífers més antics que s’han trobat fins ara a Catalunya daten de l’Eocè i entre ells hi ha insectívors dels gènere Saturnia, prosimis del gènere Adapis, rosegadors dels gènere Plesiarctomys, carnívors del gènere Miacis i sirenis del gènere Prototherium. Cal dir que al nostre Museu tenim un magnífic i molt complet exemplar de Prototherium montserratense del Bartonià (Eocè mitjà). També tenim un altre magnífic i molt complet exemplar de Tetralophodon longiostris, un mastodont del Miocè mitjà trobat al Vallès durant la construcció d’una nau industrial.

Sireni de Montserrat

Mastodont

A l’inici dèiem que nosaltres considerem el Cenozoic com l’Era dels Mamífers, però més aviat hauríem de dir que el Cenozoic és l’Era de les Aus anatòmicament modernes, ja que les poques que van sobreviure a l’extinció de finals del Cretaci també es van escampar pel món amb tant d’èxit que avui dia hi ha 8.600 espècies d’aus enfront de les 4.000 espècies de mamífers... vaja, que ens guanyen per golejada! A elles dedicarem tot un altre capítol d’aquesta història.

Alfred Hitchcock director de la pel·lícula “Els Ocells”