D’ençà que el passat 19 de setembre va entrar en erupció el volcà Cumbre Vieja de l’illa canària de La Palma, que una veritable allau d’informació ens està caient al damunt, com si de cendres i escòries es tractés. Aquesta erupció ja venia anunciant-se des de dies abans en forma de terratrèmols i una elevació del terreny per causa de l’augment de la pressió dels gasos a la cambra magmàtica, per això, afortunadament, no s’han de lamentar desgràcies personals, però sí quantiosos danys materials i milers de desplaçats per culpa de les successives colades de lava que tot ho arrasen al seu pas.
Això no és
nou a l’illa de La Palma, que és d’origen 100% volcànic com totes les illes Canàries,
i on s’hi han produït altres erupcions, la darrera de les quals va ser al 1971
al volcà Teneguía i que va durar prop d’un mes. Però ja al 1949 hi hagué una
erupció pels voltants de Cumbre Vieja i també no gaire lluny, a l’illa de El
Hierro, hi va haver l’any 2011 una erupció submarina que va donar molt de què
parlar, fins i tot es va muntar una vitrina informativa a l’Expominer d’aquell
any.
L’exhaustiu
seguiment d’aquesta erupció, gairebé minut a minut i en temps real a través
dels mitjans de comunicació, ha fet que molta gent es recordi que a Catalunya
també en tenim de volcans “recents”, els més coneguts dels quals estan a la comarca
de la Garrotxa: el volcà de Santa Magdalena, el més fotogènic, i el volcà
Croscat, el més didàctic ja que una antiga explotació de gredes en va deixar a
la vista la seva estructura interna. Tots dos volcans són molt a prop de la
famosa Fageda d’en Jordà i del pintoresc poble de Santa Pau... tot un "pack" turístic.
Molts
coneixedors de l’existència d’aquests volcans s’han mostrat preocupats pel
possible retorn de l’activitat al volcà Croscat, el darrer que va entrar en
erupció a la Garrotxa ara fa... uns 11.000 anys! però s’ha de dir que el retorn
imminent de l’activitat volcànica a Catalunya és, ara per ara, molt improbable
encara que no impossible, ja que se’ls considera volcans apagats però no morts
perquè són de període molt llarg, entre 15.000 i 20.000 anys!. El que passa, i salvant les distàncies, és que
hi ha certes semblances entre el vulcanisme de la Garrotxa i el de La Palma...
però anem a pams.
Tots dos vulcanismes
són de tipus bàsic (o basàltic), propis d’un context tectònic distensiu on l’escorça
està aprimada. A La Palma, i a les Canàries en general, el vulcanisme sorgeix a
través d’un complex sistema de profundes falles relacionades amb la constant
obertura de l’oceà Atlàntic i el desplaçament de la placa Africana cap al nord.
El vulcanisme garrotxí, en canvi, està relacionat amb una sèrie de fosses tectòniques que,
des de finals de l’Oligocè, es van anar formant, per un procés de rifting, al llarg d’una línia que va des
del Mar d’Alboràn fins als Països Baixos, tot passant pel Cap de Gata, la fossa del
Vallès-Penedès, la Garrotxa, les fosses de la Selva i l’Empordà, el Massís
Central Francès, la vall del Roina i la fossa del Rhin. Aquest rift es caracteritza per la presència d'un vulcanisme Neogen i Quaternari.
Ambdós
vulcanismes són de tipus estrombolià
caracteritzat per l’alternància de períodes d’activitat, més o menys explosiva,
amb períodes de relativa calma. Quan al magma conté molts gasos, l’expulsió de
la lava és explosiva i ho fa en forma de cendres, gredes (o lapilli) i bombes, segons la seva mida. Tot això són els piroclasts
que van construint l'edifici volcànic, un con d’escòries al voltant de la xemeneia. Quan el magma
conté pocs gasos, el volcà expulsa una lava molt calenta (a més de 1.000 graus)
i molt fluida que, generalment, esvorella el cràter i baixa ràpidament pendent
avall, tot trencant la regularitat de l'edifici volcànic.
Així és que
veient les esfereïdores, i alhora precioses, imatges de l’erupció del volcà de
La Palma hom pot imaginar-se els volcans garrotxins en plena activitat i tenint
com a testimonis els homes primitius que per allà vivien. Però la història del
vulcanisme recent a Catalunya és molt llarga ja que es va iniciar al Miocè
superior prop de Torroella de Fluvià, a l’Empordà. Més tard, durant el Pliocè,
l’activitat es va anar traslladant cap al sud tot passant per Caldes de Malavella
(Camp dels Ninots), Massanet de la Selva, Sant Corneli , i Hostalric. Durant el Quaternari, però, l’activitat va tornar a
migrar cap al nord, cap a la Garrotxa i el Gironès. El volcans de la Garrotxa, en ser més “joves”, encara conserven el con d’escòries.
Els volcans
garrotxins tenen també la característica que són monogènics, això és, construïts d’una sola etapa eruptiva, i quan
aquesta s’ha acabat, l’activitat migra cap a una altre lloc... com els
“macrobotellots”, que no es coneix a on i quan es produirà el següent, encara
que se’n pot tenir una idea general. Per això és presumible que el Croscat, concretament, no
torni a entrar en erupció mai més, però durant la “crisi sísmica” del s.XV, hi hagué un conat d’activitat volcànica prop de El Pasteral. El
fenomen fou descrit per Joan Toralles, escribà major de la Real Cúria de Girona:
«(...) é mes, prop Mer (Amer) en un lloch, á que diuen Loret (Lloret
Salvatge), ahont se feran boques, que
lensaben pedres y aygua ab terra, ten alt com arbre quiy fos, he lansava ten
gran pudor, que molts que tal volian veurer hi morien, e si aucells volavan
sobre ditas bocas tornaven morts en terra, é si mil y anassen, é volian molt
veurer, hi morian, é assó fou en los dits anys de 1427 e 1428 (...)»
Això també
passa a La Palma ja que tota l’illa és, de fet, un gran volcà amb nombroses
boques i, d’antuvi, no es pot saber quina d’elles entrarà en activitat en la
següent crisi. Per això, que molta gent es pregunti quan entrarà de nou en erupció
el Croscat té la seva lògica perquè el Croscat és, certament, un volcà... però
el més extraordinari és que hi ha la creença que el Tibidabo, el punt culminant
de la serra de Collserola, també és un volcà! Aquesta és una llegenda urbana
que s’arrossega des de fa molts anys i que, com no podia ser d’una altra
manera, ara també torna a sortir a la palestra.
Tanmateix a Collserola, i a molts altres llocs de les serralades Litoral, Prelitoral i al
Pirineu, apareixen autèntiques roques volcàniques, subvolcàniques i plutòniques
relacionades amb episodis tectònics que van ocórrer fa entre 450 i 300 milions
d’anys, i dels quals ja en parlarem... en una altra ocasió. Així és que, des
d’aquí, volem tranquil·litzar al personal dient que el Tibidabo, i això és
segur, no entrarà en erupció perquè no és, i mai ho serà, un volcà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada