Isabel Benet: El carbó del Pedraforca (I): Gósol

Des de finals del 2013, en aquest blog hem anat publicant una sèrie de ressenyes sobre les restes que queden de l’explotació del carbó (lignit) a l’Alt Berguedà. Vam començar aquesta sèrie al sector del Catllaràs i vam continuar als sectors de La Nou-Malanyeu, Peguera i Vallcebre ; i ara, per a finalitzar aquesta sèrie, anem a donar un cop d’ull a la zona més occidental de la conca carbonífera: el sector de Gósol-Saldes, situat als peus de l’emblemàtic Pedraforca on, a través d’uns quants itineraris, podrem observar diversos elements relacionats amb la mineria, la geologia i la història d’aquest sector.

El Pedraforca vist des del mirador homònim

Distribució dels diferents sectors dins la conca lignitífera

Per a accedir-hi, anem per la C-16 (Eix del Llobregat) en direcció al Túnel del Cadí i, a l’alçada del Collet, prenem la carretera B-400 en direcció a Saldes i així anem fins a Gósol, però abans aprofitarem per fer una parada al mirador del Pedraforca, situat al Km 12, des del qual podem admirar la prodigiosa fisonomia actual d’aquesta muntanya... i diem “actual”, en termes geològics, perquè fa milions d’anys no era així i d’aquí molts milions d’anys ja no existirà... o sigui que estem de sort!

Mapa de carreteres d’accés al sector Gósol-Saldes

En un plafó d’aquest mirador s’explica una llegenda sobre l’origen de la seva curiosa forma que, més o menys, diu això: Temps era temps aquesta muntanya tenia una forma “normal”, però la seva situació la feia especialment privilegiada per als contactes entre les bruixes i el maligne. Tot això es va acabar quan els pobladors de la rodalia van demanar al seu senyor que fes fora el diable del cim de la muntanya. I així ho va fer. Una nit de tempesta el senyor va lliurar una cruenta batalla amb el diable però l’endemà els dos havien desaparegut i el cim de muntanya estava dividit en dues puntes... des d’aleshores se’l coneix com Pedraforca. Però la veritable explicació de la seva forma és més prosaica, ja que és deguda a la combinació de la seva complexa tectònica i de l’erosió que posteriorment la va esculpir. 

Plafó informatiu sobre la geologia i la tectònica del Pedraforca

Des del mirador del Pedraforca podem veure com als peus de la muntanya s’aixeca el poble de Saldes. Les seves dues puntes, dites Pollegó Superior (2498 m) i Pollegó Inferior (2407 m), estan separades per una profunda osca dita l’Enforcadura. A l’altra banda de la muntanya, més enllà del Coll de la Trapa, es troba el poble de Gósol a on ens dirigim i on finalitza la carretera B-400. Ara, ajudats pel plafó geològic, el qual té el segell dels geòlegs Albert Martínez i Marc Tudela, farem cinc cèntims sobre la complexa geologia i l’encara més complexa tectònica del Pedraforca.

Esquema de la tectònica del Pedraforca

El cos del Pedraforca, format bàsicament per materials del Juràssic i del Cretaci inferior, està col·locat de manera anòmala damunt els materials més joves del Cretaci final, l’anomenada fàcies garumniana, on hi apareixen les capes de lignit, l’objectiu d’aquests itineraris. I això és per causa d’una falla encavalcant que es va moure, gràcies a les propietats plàstiques i lliscants de les argiles amb guixos i sals de la fàcies Keuper , durant l’orogènia alpina que va aixecar els Pirineus. La forma del cim en dues puntes és deguda a l’erosió diferencial entre les calcàries més dures del Cretaci inferior (que formen els pollegons) i les margues més toves (que formen l’Enforcadura).

Mapa geològic esquemàtic del sector Gósol-Saldes

Mentre el futur Pedraforca s’anava movent cap al sud, empès per les forces orogèniques en acostar-se la placa Ibèrica a la placa Euroasiàtica, aquí es va instal·lar un terreny pantanós on la vegetació exuberant i el clima càlid i humit van donar lloc a la formació del nivells de carbó els quals es van explotar a l’Alt Berguedà fins l’any 2007 quan van tancar les pedreres de Saldes de l’empresa Carbones Pedraforca S.A. Això ha estat només un tast, ja que de la geologia del Pedraforca en tornarem a parlar... en una altra ocasió. Però si en voleu saber més, podeu consultar la Geozona 145.

Deixem el mirador i continuem per la carretera B-400, per la qual creuem el riu de Saldes, passem pel coll de la Trapa, i  deixem enrere, de moment, els pobles de l’Espà i Sorribes. Així arribem al poble de Gósol enclavat enmig de l’amplia vall del mateix nou i al peu d’un turonet on hi ha les restes de l’antic nucli al voltant del seu castell. La vall, estructurada damunt un ventall al·luvial, està encerclada pels relleus dels Clotarons i el Serrat del Verd (a l’oest) i pel contrafort oest del Pedraforca (a l’est). Rera el coll de Josa, al nord, s’alça majestuosa la Serra del Cadí.

Vista cap al nord de la vall de Gósol, des de la serra d’Ensija

Vista cap a l’oest de la vall de Gósol, 

des del Pollegó Superior del Pedraforca 

Vista del nucli de Gósol a redós del turó del castell

Quan arribem a l’amplia plaça Major de Gósol, ens trobem que aquesta està presidida per una font coronada per una escultura, de l’artista Josep Ricard i Garriga, inspirada en una obra de Picasso dita La dona dels pans.

Font de la plaça Major de Gósol

I és que es dona el cas que entre els mesos maig i agost del 1906, el pintor Pablo R. Picasso i la seva companya d’aleshores Fernande Olivier, recent arribats de París hi van fer una estada en aquest poble. El superb paisatge i els colors rogencs de l’entorn li va agradar tant al jove pintor que va canviar els blaus de la seva paleta pels ocres, i en 80 dies va pintar 302 obres algunes de les quals, com Cases de Gósol, ja preconitzen el cubisme.  Per això a Gósol hi ha un centre d’interpretació de l’obra de Picasso.

L’obra de Picasso Cases de Gósol

Des de la plaça Major podem pujar al turó per donar un cop d’ull a les ruïnes del nucli antic de Gósol, abandonat a principis del s.XX, on hi destaca la torre de l’antiga església de Santa Maria del Castell. Des d’aquí el Pedraforca no mostra tant la seva característica fisonomia.

L’enlairada torre de Santa Maria del Castell de Gósol

Plafó amb distribució dels habitatges del nucli antic, 

segons Geosilva Projectes S.L.

Vista del Pedraforca des de la pista de Torrentsenta

Si tornem a la rotonda d’entrada al poble, des d’allà podem prendre la pista que, rodejant el vessant sud del turó del castell, es dirigeix a l’àrea d’esbarjo de Torrentsenta. En una cruïlla, però, podem desviar-nos a la dreta per anar fins a l’ermita de Santa Margarida, temple construït el 1763. Des d’aquí es té una bona vista de la Roca Roja, turó vermellós “enganxat” sobre el vessant sud del Pollegó Inferior, un fragment de la fàcies garumniana elevat per les pressions orogèniques.

Arribant a l’ermita de Santa Margarida 

 Vista de la Roca Roja sud

Sota aquesta ermita, i seguint el curs del torrent dels Reguerons fins aprop del coll de Mola, a finals del s.XIX hi havia hagut un reguitzell de mines on s’hi va explotat el carbó de manera casolana i durant uns pocs anys. D’aquestes mines la més important fou la Mina de la Sal, dita així perquè el carbó que s’hi extreia s’utilitzava per a l’obtenció de sal. I és que al fons del curs alt de l’Aigua de Valls afloren, en forma de diapir, les argiles amb guixos i sals de la fàcies Keuper les quals, en ser empeses cap amunt pels moviments del serrat del Verd-Cloterons i del Pedraforca, surten “reventant”, com si fos un gra, tots els materials que tenen al damunt.

Esquema del diapir

De la confluència del riu de Torrentsenta i del torrent dels Rucs neix l’Aigua de Valls, i en aquest punt, als Prats de Saladu, cap al 1876 s’havien explotat aquestes argiles del Keuper per a extreure’n la sal que hi contenen. El mètode consistia en rentar aquestes argiles i, amb el carbó de la Mina de la Sal, l’aigua es feia bullir fins que precipitava la sal al fons de la caldera.  Aquestes van ser les salines, relacionades amb els materials del Keuper, més orientals del Pirineu. 

Esquema de distribució de les principals explotacions de Gósol

Cap als anys 40 del segle XX  hi va haver un altre intent d’explotació d’aquest carbó i algunes antigues mines, entre elles la Mina de la Sal, van tornar a funcionar. La que fou més rendible durant aquest període va ser la Mina Rosa (o Del coll de Mola), que va estar activa entre els anys 1941 i 1944 i va donar feina a uns quaranta homes. També a la Mina Millarnau (o Dels Reguerons), que va funcionar des de l’any 1943 fins al 1951, hi van arribar a treballar una vintena de miners. Però la poca continuïtat dels nivells de carbó, i les constants filtracions d’aigua, feien poc rendible la seva explotació i a finals dels anys 50 ja havien tancat totes les mines.

Retornant a la cruïlla de pistes es pot anar fins a l’àrea d’esbarjo de Torrentsenta on hi ha la font homònima, una surgència càrstica de llibre que neix del contacte per falla entre les calcàries del serrat del Verd (Cretaci superior) i les argiles del Garumnià (Cretaci final) que ocupen el fons de la vall.

 Font de Torrentsenta

Esquema de l’origen de la font de Torrentsenta

Quan plou al capdamunt de la serra, l’aigua s’escola pel seu interior a través de les esquerdes de les calcàries i va a omplir un dipòsit, dit aqüífer, per on l’aigua hi circula cap a l’oest aprofitant els plans d’estratificació fins que, sobtadament, troba el contacte amb les argiles impermeables del garumnià: en aquest punt neix la font de Torrentsenta. Si continuem endavant per la mateixa pista, aviat arribem a l’entrada d’una profunda gorja on el torrent Forcat s’obre pas entre les calcàries. Per sobre de la pista i a mà esquerra del engorjat, es troba l’anomenat Forat de Torrentsenta, una cavitat que és el sobreeixidor de la font quan les pluges són massa abundants i puja el nivell freàtic. A aquesta mena de fonts se les coneix com surgències temporals o mentideres.

Al llarg d’aquest contacte també hi va haver algunes explotacions de carbó encara que poc importants, la darrera de les quals fou la Mina el Cometa, que va funcionar entre els anys 1953 i 1956. Aquí finalitzem aquest primera incursió al sector miner de Gósol-Saldes. En un proper capítol ens traslladarem a la següent població de l’Espà per visitar les restes de la Mina Clara i conèixer la seva història.

Bibliografia:

• Ullastre, Jordi  & Masriera, Alícia: Pedraforca. Estratigrafia y estructura, Treballs del Museu de Geologia, núm 12, 2004

• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997

• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986

• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003

• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004

• Santandreu i Soler, M. Dolors: Passejada per la història de Saldes, rev. L’Erol, núm 65, 2000

• Martínez, Albert & Tudela, Marc: Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró, ed.Itineraris Geològics, 2013