Amics del Museu: Scripta XXV

S’acaba de publicar el número 25 de la revista Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis (més coneguda com l’Scripta) de la sèrie Paleontològica. 

Portada de la revista

Hydnophoropsis sp. Nº 1424 MGSB (foto:Tania Paz)

Aquest nou número conté cinc articles, el primer dels quals el signa Manuel Adell i fa referència a una primera cita a Europa de l’equinoideu del gènere Petalobrissus, del Cretaci superior i recol·lectat al Prepirineu català.

El següent és un treball escrit per José A. Buera i Sebastián Calzada i descriu la presència al jaciment de Traiguera del gasteròpode Avellana subincrassata de l’Albià, interessant en tractar-se de la primera cita a Espanya d’aquesta espècie.

El tercer article, signat conjuntament per Sebastián Calzada i Antoni Abad, s’analitza una nota escrita pel Dr. James Alloiteau, en temps del Dr, Bataller, i es completa l’etiqueta d’un corall, del gènere Hydnophoropsis de Cretaci superior, que no tenia assignació taxonòmica ni localitat coneguda.

Els mateixos autors signen el següent treball en el qual es cita a Sant Quirze Safaja com una nova localitat pel braquiòpode de l’Eocè de l’espècie Almiralthyris sampelayoi.

El cinquè i darrer treball en són autors Antonio Muntañà, Sebastián Calzacda i Eduvigis Moreno i en ell s’estudia la localitat dels Cingles de Garreta, a la serra de Queratl de Berga, pel braquiòpode del Cretaci superior Ortholina lujani i s’actualitzen les categories supragenètiques del gènere Ontholina.

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Paleontològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i de l’Associació d’Amics del Museu, i on es recullen els treballs d’aquest museu, éssent els directors d’aquesta publicació el Sr.José Francisco Carrasco i la Sra. Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es i per a comandes i tarifes: almeracomas@hotmail.com

Mn. Francesc Nicolau: Ha augmentat el coneixement dels components del sistema solar

Cinquena xerrada del primer cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels descobriments del Hubble (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 14 de novembre del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Per “components” del sistema solar s’entén tots els astres que, encara que girin al voltant del Sol, no són planetes pròpiament dits perquè no són el suficientment grans, així que avui parlarem dels anomenats asteroides i dels objectes que formen el cinturó de Kuiper i el núvol d’Oort.

Els asteroides són un conjunt de cossos rocosos que formen com un cinturó entre Mart i Júpiter i el descobriment del qual té la seva història ja que la llei de Titius-Bode diu que si sumem 4 a la sèrie 0, 3, 6, 12, 24, 48, 96..., o sigui 4, 7, 10, 16, 28, 52, 100..., s’obtenen les distàncies proporcionals dels planetes al Sol amb una gran aproximació. Tanmateix al lloc 28 no hi havia, aparentment, cap planeta. Aleshores tothom es va posar a buscar el “planeta perdut”.

Al 1801, el clergue i astrònom Giuseppe Piazzi, estant a Sicilia va descobrir un astre al lloc 28 previst i li va posar el nom de Ceres, deessa protectora de l’illa, però de seguida es va veure que era molt petit i que no podia ser el famós” planeta perdut”, per la qual cosa la recerca va continuar. Així els anys següents es van anar descobrint nous cossos: Pal·las (1802), Juno (1804) i Vesta (1807), però també ells eren massa petits. Representaven, doncs, les restes d’un planeta destruït?

A inicis del segle XX ja se n’havien descobert més de 300. Fins i tot el nostre Josep Comas i Solà, amb un nou mètode de detecció basat en l’exposició fotogràfica, en va descobrir 10, un dels quals porta el nom de Barcelona. Però ja es veia que tot plegat no podia ser el resultat d’una explosió, sinó que havia de ser un planeta que no es va arribar a formar per causa de la influència gravitatòria de Júpiter. Poc després reben el nom d’asteroides, i avui dia se’n coneixen centenars de milers, però si els sumem tots no arriben a tenir la massa de la Terra. No tots, però, orbiten al cinturó sinó que alguns tenen òrbites ben excèntriques (com Eros, Hermes, Ícar i Hidalgo), i també està el grup dels anomenats asteroides “troians” que tenen la mateixa òrbita que Júpiter.

Al 1950 Gerard P. Kuiper digué que els asteroides tenien el seu origen a la nebulosa primitiva que va formar el sistema solar i que més enllà de Neptú hi havia d’haver un cinturó semblant. La seva existència es va confirmar l’any 1992 i per això se l’anomena cinturó de Kuiper, que és de 20 a 200 vegades més gran que el cinturó d’asteroides, i es troba entre 30 i 50 Unitats Astronòmiques lluny del Sol (UA). Uns els seus components més detacats són Plutó, Haumea, Makemake... Actualment a aquests components se’ls anomena planetes nans.

També s’ha comprovat que aquest cinturó és l’origen dels cometes de curt periode, perquè els de llarg periode s’ha vist que provenen de més enllà: del núvol d’Oort, una regió que té forma esfèrica i que representa els confins del sistema solar, i fou Jan H. Oort qui al 1950 en postulà l’existència. Aquest conjunt de cossos es troben situats entre 50 UA i un milió d’anys llum.

Els cometes se’ls coneix des de l’antigor i el seu nom vol dir “cabellut” (que té cabellera). Aristòtil assegurava que eren astres sublunars originats per emanacions de la Terra, però al 1637 Tycho Brahe ja va dir que venien de lluny, i gràcies al telescopi Hubble i a la missió Rosetta, que hi va deixar el mòdul Philae, que s’ha pogut veure que un cometa no és més que una bola de gel brut, i que només mostra la seva cua quan s’aproxima al Sol que el disgrega per sublimació, tot deixant un rastre de fragments els quals es converteixen en estels fugaços quan entren a la nostra atmosfera: les famoses Llàgrimes de Sant Llorenç són degudes al pas del cometa Swift-Tuttle.

Quan sobre la Terra impacten partícules més grosses parlem de meteorits, com el que l’any 2013 caigué a Txeliàbinsk, a la Unió Soviètica, o el cèlebre cometa que va explotar sobre Tunguska, a la tundra siberiana l’any 1908 i que tingué la potència de 1000 bombes atòmiques com la d’Hiroshima.

NOTA: si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

Si voleu veure el resum de la quarta conferència, cliqueu aquí.

Jorgina Jordà: EXPOMINER 2019

Un any més, s’ha celebrat a la Fira de Barcelona el saló Internacional de minerals, fòssils i bijuteria Expominer, una de les referències del  sector a nivell nacional. Pel que fa als minerals, enguany no hi ha hagut novetats destacades però sí que s’ha pogut gaudir d’una gran varietat de mostres per a tots els gustos.

Començaré fent referència al material internacional. Destacar un bon assortit de mostres de Colòmbia: berils, varietat maragda, provinents de diverses localitats, unes interessants mostres de dolomita blava, quarsos provinents de Boyacá, amb inclusions de halloysita, fet que li proporcionava una coloració força vistosa o unes espectaculars mostres de pirita maclada en "creu de ferro" de la mina Cundinamarca.

Interessants mostres de buttgenbachita amb cuprita de la seva localitat tipus: mina Likasi (RD Congo); dioptasa amb mimetita de Mindouli (RD Congo); andradita, varietat demantoide, d’un intens color verd provinent de Madagascar; quars varietat ametista de Las Vigas (Veracruz, Mèxic); proustita de la mina Ait (Bou Azzer, Marroc); o mostres més clàssiques com unes boniques fluorites de la regió de Bavaria (Alemanya) i  unes més que destacables cobaltites de Håkansboda (Suècia).

Buttgenbachita amb cuprita, mina Likasi (RD Congo)

Dioptasa amb mimetita de Mindouli (RD Congo)

Andradita Madagascar

Ametista de Las Vigas (Veracruz, Mèxic)

Proustita de la mina Ait (Bou Azzer, Marroc)

Cobaltita de Håkansboda (Suècia)

Pel que fa a les poques novetats que s’hi van poder veure, cal  destacar unes mostres de vivianita de Rosia Poieni (Romania) que ja van ser vistes el juny passat a la fira de Sainte-Marie-aux-Mines. També, uns bonics cristalls de zunyita amb hematites implantats en matriu, procedents de la mina Qualat-e-Balat (Iran). Espectaculars mostres de zoizita, varietata tanzanita d’un magnífic color de  Merelari Hills (Tanzània) i, també d’aquesta localitat, uns rars exemplars d’alabandita amb quars i zoisita. També em va cridar l’atenció una curiosa mostra de calcita amb epidota de Jebel Masker (Marroc) o un exemplar de quars de grans dimensions de Dakhla (Sahara Occidental).

Zunyita amb hematites mina Qualat-e-Balat (Iran)

Zoisita, de Merelari Hills (Tanzània)

Alabandita amb quars i zoisita, de Merelari Hills (Tanzània)

Calcita amb epidota de Jebel Masker (Marroc)

quars Dakhla (Sahara Occidental)

Abundant material, molt acolorit i estètic, de la Índia: heulandita, fluorapofil·lita, thomsonita, prehnita, estilbita, escolecita i un llarg etcètera.

En l'àmbit nacional, boniques fluorites asturianes de moltes localitats: Moscona, La Collada, Berbes..., piromorfites de Vegadeo (Astúries), alguna antiga mostra també de piromorfita de les mines de El Horcajo (Ciutat Real), dolomita d’Eugui (Navarra) o un gran assortit de material de la Unión: barita, calcita, smithsonita, guix o unes clàssiques vivianites de la Corta Brunita. També, aragonita de Macael (Almeria); epidota amb quars de la pedrera de los Serranos, (Alacant); andalusita d’Hornachuelos (Còrdova) o unes antigues marcassites de Reocín (Cantàbria) i cassiterites de la mina de Penouta (Ourense).

Pels amants del mineral català, molt bona representació de jaciments clàssics com la mina Berta, la mina Atrevida i quarsos fumats i ametistes amb microclina de la Pedrera Massabé i del Montnegre; fluorita de Sant Marçal, celestina de Torà de Riubregós amb un color i una mida que cridaven l'atenció; galena de la mina Eugènia, etc.

Fluorita de Sant Marçal

Celestina de Torà de Riubregós

Galena mina Eugenia, Bellmunt del Priorat

Com a curiositat dir que també es podien trobar micromounts de les mines d'Escornalbou, acabada de ressenyar a l'últim número de la revista Mineralogistes de Catalunya, que es va poder recollir en aquesta fira.

Menció especial també pels minerals poc coneguts, només aptes pels qui volen tenir la màxima representació d'espècies i també les mostres de localitats tipus. A destacar, per exemple, vauxita de la mina Siglo XX (Llallagua, Bolívia); wavel·lita de Devon (Anglaterra); lavoisierita de Viù (Itàlia) o tremolita de Campolungo (Suïssa).

Els aficionats a la gemmologia i al material polit van poder-hi trobar un molt bon assortit de minerals treballats: piroxmangita de la Mina Serrana; jaspi de Montjuïc;  andalusita varietat quiastolita de Boal; crisocol·la del Perú, etc.

Com cada any, paral·lelament es van realitzar altres activitats i exposicions, com l'organitzada pels companys del Grup Mineralògic Català, aquesta edició coincidint amb la celebració de l'any de la Taula periòdica a la qual se li va dedicar l'exposició: "Els elements de la Taula Periòdica de Mendeléyev en els minerals" on es feia un repàs als elements químics, minerals i aliatges, explicats de manera molt entenedora i pensada per a tots els públics.

Només em queda donar les gràcies a tots els que m'han comentat i explicat els minerals més destacats d'aquesta nova edició d'Expominer que va ser tot un èxit.

Fotos: Agustí Asensi

Mn. Francesc Nicolau: El sistema solar se'ns presenta amb un nou aspecte

Quarta xerrada del primer cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels descobriments del Hubble (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 7 de novembre del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Què significa planeta? Significa “que va errant”. Si ens traslladéssim al segle II abans de Crist i preguntéssim quants eren els planetes, la resposta seria: Sol, Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn. Tal és l’ordre dels dies de la setmana, que encara es diu del tot en anglès, així Sunday és el “dia del Sol”, etc., i fins a Saturday, “dia de Saturn”.

El 1543 Copèrnic idea el seu Sistema Solar. Tots els planetes, juntament amb la Terra, es mourien al voltant del Sol. Copèrnic tenia por que el tractessin d’heretge; per evitar-ho, va dedicar la seva obra al Sant Pare, però hi va haver moltes reaccions en contra. La Lluna i el Sol van perdre la categoria de planetes i se suma la Terra com a planeta: ara en tenim sis. El 1782 es descobreix un nou planeta a través del telescopi i se li va posar el nom d’Urà.

El primer de gener de 1801, Giuseppe Piazzi, des de Sicília, veu un altre “planeta” i li va posar el nom de Ceres (actualment se sap que és un asteroide del cinturó entre Mart i Júpiter). Després foren  Pal·las, Juno, Vesta, tots de petita mida i del mateix cinturó. Poc després, 1846, es troba un altre planeta més enllà d’Urà, i que se l’anomenà Neptú.

En aquell moment es va convenir que un astre per ser planeta ha de ser d’una certa mida i moure’s al voltant del Sol. Així, Ceres, Pàl·las, Juno i Vesta, deixaren de ser planetes per ser petits i pasaren a ser asteroides. Els planetes, doncs, passaren a vuit.

El 1930 es va trobar un planeta relativament petit molt llunyà i se l’anomenà Plutó. Llavors es considera que hi havia nou planetes. Posteriorment, s’ha vist que Plutó és petit, ja que es troba amb un conjunt de milers d’altres astres també petits, difícils de veure, i que formen l’anomenat Cinturó de Kuiper. A tots aquests astres se’ls anomena ara “planetes nans”. Avui dia, doncs, es considera que hi ha 8 planetes i infinitat de planetes nans.

Els satèl·lits són aquells astres que giren al voltant d’un planeta. La Terra té com a satèl·lit la Lluna. Mart en té dos. Júpiter, al principi en Galileu al tenir telescopi en descobrí quatre; posteriorment, se n’han trobat molts més: l’any 1992 se’n contaven 16 i, actualment en són 79, alguns d’ells molt petits. Saturn, el 1992 se n’hi contaven 16 i actualment 62. Urà, el 1992, 15 i, actualment arriben a 27. Tità és el satèl·lit més gran i presenta molts interrogants. Neptú en té 13. Plutó fa anys se sabia que en tenia un. Actualment se n’hi han descoberts cinc.

Hi ha planetes que tenen anells. El primer que ho va observar va ser Galileu, el qual no va identificar-los com a tals, ja que uns dies observava que eren com uns planetes i altres dies desapareixien de l’observació (degut a quedar l’anell en el mateix pla de visió). Fou Huygens el 1655 el primer en afirmar que eren anells. Entre els anells s’hi descobrí una separació i que rebé el nom de “divisió de Cassini”; en realitat són molts els anells.

Al principi del segle XX, Josep Comas i Solá afirmà que Júpiter tindria anells, però serien molt clars i per això no es veuen. El Voyager el 1978 ho va poder demostrar: sí que té anell.

El 1986 es va poder descobrir que Urà en té cinc. Neptú també en té. Rea, satèl·lit de Saturn també sembla que en tindria. Cariclo, asteroide dels Centaures té clarament anells, retratats el 2013 pel Hubble. El planeta nan Haumea, el 2018 també es va veure que en tenia. Qualsevol astre pot tenir anells i semblaria un fet bastant corrent.

Comas i Sola va dedicar-se a trobar asteroides entre Mart  i Júpiter. La seva tècnica era d’enfocar el telescopi en la regió del cel que podia haver-n’hi, es feia una fotografia en exposició. Les estrelles apareixen com a pics, però l’asteroide es mostra com una ratlleta. Però si es mou la màquina a la velocitat dels asteroides, l’estrella apareixerà com una ratlleta i l’asteroide com un punt. Així va descobrir 10 asteroides (entre ells, un porta el nom de Barcelona). Actualment, se sap que hi ha més d’un milió d’aquests objectes (tenen una nomenclatura especial).

Representació artística del cinturó d'asteroides

El Hubble ha clarificat l’origen del Sistema Solar. La teoria general es pot precisar. El primer que cal dir és que el Sistema Solar va néixer fa 4.600 milions d’anys, mentre que l’Univers en té uns 13.400. Si el Sistema Solar tingués l’edat de l’Univers, nosaltres no existiríem, ja que aleshores no havien l’He, C, N, O, i els altres elements, ja que són el resultat de reaccions nuclears que tenen lloc a les estrelles, noves i supernoves (els que hi ha més enllà del ferro).

El nostre planeta està fet de manera tan exacta que pot resultar xocant la seva existència. Cal conservar-lo. Pot ocórrer que algun asteroide pugui caure al damunt de la Terra (com el que va extingir els dinosaures). El 1913 en va caure un a 1.500 km de Moscou i era de la mida d’un autocar; afortunadament, només ocasionà 1.500 ferits, cap de gravetat, sobre tot deguts a la trencadissa dels vidres de les cases. Aquests tipus de caigudes poden passar cada 10 anys de la Terra a la Lluna.

NOTA: Si voleu veure el reportatge que es va veure a la conferència, cliqueu aquí.

Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

Mn. Francesc Nicolau: Fenòmens solars violents

Tercera xerrada del primer cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels descobriments del Hubble (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 24 d’octubre del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

La capa convectiva és una de les troballes més recents després de saber-se que al nucli es crea la gran energia a partir de la fusió de l’Hidrogen per formar Heli, que crea l’enorme quantitat de fotons que en anar pujant, ho fan segons un moviment convectiu (igual com aigua quan bull). Però, de vegades, “rebenten” la fotosfera i formen les fulguracions. A la capa convectiva hi ha la Tacoclina que és la font del magnetisme solar i és una capa molt prima.

Tots aquests coneixements s’han obtingut pels satèl·lits que exploren el Sol. Quan es mouen entre elles les dues capes solars és quan s’origina el magnetisme. El magnetisme terrestre és de 0,2 gauss i el del Sol és de 1 gauss. Però aquest magnetisme de 1 gauss té pertorbacions i que són les taques solars, amb valors que assoleixen els 1.000 gauss. La superfície solar té 6000ºC, mentre que les taques estan 4.000ºC.

El primer que va veure les taques, regions més fosques del Sol, fou Galileu el 1611, encara que els grecs ja les havien vistes amb l’ajut d’un vidre fumat. Contemporàniament a Galileu, el jesuïta alemany Scheiner també les va veure i ho va comunicar a un dels seus superiors qui li va dir que deuria tractar-se d’algun objecte ja que, segons Aristòtil, els cossos celestes eren purs: el Sol no podia tenir taques.

Heinrich Schwabe era farmacèutic, però amb interès per l’astronomia. Va tenir el desig de trobar un planeta entre Mercuri i el Sol. Durant 17 anys va observar i va concloure que les taques es repeteixen cada 11 anys. Van de dos en dos, es fan grans i després es fan més petites; poc abans de l’equador solar desapareixen. Hi ha anys que no se’n veu cap.

Richard Carrington va descriure el procés de formació de les taques, gairebé del pol fins a l’equador (a l’anterior autor li va interessar més el seu nombre), i per a Maximilian Wolf les taques es formen a partir d’un punt brillant, anomenat fàcula, fins a formar-se un porus fosc i, finalment, la taca pròpiament dita. El procés que fan és de baixada cap a l’equador. El número de Wolf indicaria la intensitat màxima de cada any; el promig és 100 i oscil·laria entre 0 i 190. Aquest any 2019 no se’n veuen gaires, però es preveu un màxim a l’any 2024. Com a molt, les taques duren un parell de mesos.

Al camp magnètic solar es produeixen vòrtexs que representen un increment de la intensitat d’aquest camp: les taques. Hale, primer director de l’observatori del Mount Palomar, deia que el magnetisme solar és molt important, però difícil d’esbrinar. Quan hi ha una abundor de taques, es produeixen fulguracions i erupcions que a la Terra causen les aurores boreals i també interferències en les telecomunicacions.

Les taques giren per parells en direccions contràries i cada una té el seu corresponent pol; no són simètriques del tot degut a les pertorbacions solars. Cada 22,4 anys es produeix una doble inversió dels pols magnètics, o sigui, positiu en negatiu i negatiu en positiu. Les protuberàncies i erupcions solars són ejeccions de matèria solar cap a l’exterior. Poden ser actives, magnètiques, o bé aquiescents, les quals quasi bé no es noten. Hi ha qui les classifica en A, B, ... etc, i cada lletra dividida per 10. Solament indiquen la intensitat. Algunes donen lloc a la fugida de partícules, les quals, si superen la velocitat d’escapament, ja no tornen al Sol. De vegades triguen uns 4 dies en arribar a la Terra.

La corona solar és un enigma. És una zona que envolta al Sol, amb partícules molt minses i que solament es veuen durant els eclipsis o amb aparells especials que “tapin” el Sol. La seva temperatura es mesura mitjançant les ones que produeix la intensitat lluminosa. A la corona la temperatura augmenta des de 6.000º a milions de graus. La corona està a continuació de la cromosfera de la superfície. En ella també es veuen fulguracions i ejeccions de materials com a la fotosfera.

El vent solar es un flux que es produeix de manera constant i està format principalment per partícules alfa (nuclis d’Heli). Es constant i mesurable. Fa perdre massa al Sol i des del seu naixement ho ha fet fins a 1 mil·lèsima (també hi ha pèrdua en els processos nuclears). El 1950 va permetre explicar les cues dels cometes, ja que sempre s’orienten en direcció contrària al Sol. El vent solar es desvia en arribar a la Terra, degut al magnetisme terrestre i arriba al doble de distància de l’òrbita de Plutó.

L’Heliosfera arriba fins a 60 unitats astronòmiques, fins a l’anomenada Heliopausa. Les partícules del vent solar afectarien els viatges interplanetaris, ja que atravessen l’interior de les naus espacials. Al nostre entorn viatgen a una velocitat d’entre 300 i 400 km/sg i de vegades 700 km /sg. La capa d’ozó ens protegeix de la radiació X i de la ultraviolada, però l’atmosfera terrestre en conjunt també ens protegeix de les partícules.

NOTA: Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

Mn. Francesc Nicolau: El trànsit de Mercuri davant del Sol

“Trànsit” d’un astre davant d’un altre vol dir, astronòmicament parlant, que des de la Terra visualment s’interposa l’astre entre la Terra i l’altre, o sigui, que es posen en línia recta tots tres. I això és el que passarà aquest proper dilluns 11 de novembre que s’alinearàn el Sol, Mercuri i la Terra. Quan és la Lluna que ho fa amb el Sol s’origina un eclipsi de Sol, però quan s’interopsa un objecte visualment més petit que la Lluna (més petit a la vista per ser més llunyà) només es veurà com un puntet que passa davant del Sol.

Hi ha dos planetes que poden originar trànsits d’aquesta mena que són Mercuri i Venus, perquè tenen l’òrbita més propera a l’astre central, però això no vol dir que hi hagi un trànsit cada any ja que tenen les  òrbites xic inclinades respecte el pla de l’òrbita terrestre i, per tant, de vegades passen més amunt o més avall del que convindria per posar-se davant del Sol. Concretament ens trobem en el cas de Mercuri que només se’l veu passar en uns intervals de temps determinats que són cada 13 anys, o cada 10, o cada 7 o cada 3 anys, completant-se així un cicle. Com veieu, ho fa relativament sovint i els càlculs donen que cada 145 revolucions de les seves, corresponents a 46 anys nostres, es repeteix el cicle d’aquests intervals. I també s’ha vist que el trànsit només pot tenir lloc al novembre o al maig.

Trànsit de Mercuri del 2016

Aquest any 2019 ens toca, doncs, un trànsit de Mercuri el dia 11 i els astrònoms diuen que serà entre les 13:36 i les 19:02. A les 16 hores el tindrem gairebé al centre, però cal dir que a casa nostra no podrem veure el final perquè el Sol se’ns haurà post a les 17:15. Si voleu veure aquest fenomen heu d'anar molt en compte i utilitzar només filtres homologats. Els astrònoms ho faran a través de telescopis posant-hi un filtre adequat.

El primer trànsit de Mercuri contemplat per la humanitat va ser el 7 de novembre de 1631 quan el francès Pierre Gassendi el pogué veure seguint les indicacions de Kepler, que n’havia fet els càlculs. I els trànsits successius s’han anat seguint fins al present. L’últim observat va ser el 9 de maig del 2016 i no en tindrem cap més fins d’aquí a 13 anys, o sigui el 2032. Aquests intervals fan que hi hagi 13 trànsits de Mercuri cada segle, en canvi Venus només té dos cada cent anys.