Mn. Francesc Nicolau: El sistema solar se'ns presenta amb un nou aspecte

Quarta xerrada del primer cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels descobriments del Hubble (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 7 de novembre del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Què significa planeta? Significa “que va errant”. Si ens traslladéssim al segle II abans de Crist i preguntéssim quants eren els planetes, la resposta seria: Sol, Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn. Tal és l’ordre dels dies de la setmana, que encara es diu del tot en anglès, així Sunday és el “dia del Sol”, etc., i fins a Saturday, “dia de Saturn”.

El 1543 Copèrnic idea el seu Sistema Solar. Tots els planetes, juntament amb la Terra, es mourien al voltant del Sol. Copèrnic tenia por que el tractessin d’heretge; per evitar-ho, va dedicar la seva obra al Sant Pare, però hi va haver moltes reaccions en contra. La Lluna i el Sol van perdre la categoria de planetes i se suma la Terra com a planeta: ara en tenim sis. El 1782 es descobreix un nou planeta a través del telescopi i se li va posar el nom d’Urà.

El primer de gener de 1801, Giuseppe Piazzi, des de Sicília, veu un altre “planeta” i li va posar el nom de Ceres (actualment se sap que és un asteroide del cinturó entre Mart i Júpiter). Després foren  Pal·las, Juno, Vesta, tots de petita mida i del mateix cinturó. Poc després, 1846, es troba un altre planeta més enllà d’Urà, i que se l’anomenà Neptú.

En aquell moment es va convenir que un astre per ser planeta ha de ser d’una certa mida i moure’s al voltant del Sol. Així, Ceres, Pàl·las, Juno i Vesta, deixaren de ser planetes per ser petits i pasaren a ser asteroides. Els planetes, doncs, passaren a vuit.

El 1930 es va trobar un planeta relativament petit molt llunyà i se l’anomenà Plutó. Llavors es considera que hi havia nou planetes. Posteriorment, s’ha vist que Plutó és petit, ja que es troba amb un conjunt de milers d’altres astres també petits, difícils de veure, i que formen l’anomenat Cinturó de Kuiper. A tots aquests astres se’ls anomena ara “planetes nans”. Avui dia, doncs, es considera que hi ha 8 planetes i infinitat de planetes nans.

Els satèl·lits són aquells astres que giren al voltant d’un planeta. La Terra té com a satèl·lit la Lluna. Mart en té dos. Júpiter, al principi en Galileu al tenir telescopi en descobrí quatre; posteriorment, se n’han trobat molts més: l’any 1992 se’n contaven 16 i, actualment en són 79, alguns d’ells molt petits. Saturn, el 1992 se n’hi contaven 16 i actualment 62. Urà, el 1992, 15 i, actualment arriben a 27. Tità és el satèl·lit més gran i presenta molts interrogants. Neptú en té 13. Plutó fa anys se sabia que en tenia un. Actualment se n’hi han descoberts cinc.

Hi ha planetes que tenen anells. El primer que ho va observar va ser Galileu, el qual no va identificar-los com a tals, ja que uns dies observava que eren com uns planetes i altres dies desapareixien de l’observació (degut a quedar l’anell en el mateix pla de visió). Fou Huygens el 1655 el primer en afirmar que eren anells. Entre els anells s’hi descobrí una separació i que rebé el nom de “divisió de Cassini”; en realitat són molts els anells.

Al principi del segle XX, Josep Comas i Solá afirmà que Júpiter tindria anells, però serien molt clars i per això no es veuen. El Voyager el 1978 ho va poder demostrar: sí que té anell.

El 1986 es va poder descobrir que Urà en té cinc. Neptú també en té. Rea, satèl·lit de Saturn també sembla que en tindria. Cariclo, asteroide dels Centaures té clarament anells, retratats el 2013 pel Hubble. El planeta nan Haumea, el 2018 també es va veure que en tenia. Qualsevol astre pot tenir anells i semblaria un fet bastant corrent.

Comas i Sola va dedicar-se a trobar asteroides entre Mart  i Júpiter. La seva tècnica era d’enfocar el telescopi en la regió del cel que podia haver-n’hi, es feia una fotografia en exposició. Les estrelles apareixen com a pics, però l’asteroide es mostra com una ratlleta. Però si es mou la màquina a la velocitat dels asteroides, l’estrella apareixerà com una ratlleta i l’asteroide com un punt. Així va descobrir 10 asteroides (entre ells, un porta el nom de Barcelona). Actualment, se sap que hi ha més d’un milió d’aquests objectes (tenen una nomenclatura especial).

Representació artística del cinturó d'asteroides

El Hubble ha clarificat l’origen del Sistema Solar. La teoria general es pot precisar. El primer que cal dir és que el Sistema Solar va néixer fa 4.600 milions d’anys, mentre que l’Univers en té uns 13.400. Si el Sistema Solar tingués l’edat de l’Univers, nosaltres no existiríem, ja que aleshores no havien l’He, C, N, O, i els altres elements, ja que són el resultat de reaccions nuclears que tenen lloc a les estrelles, noves i supernoves (els que hi ha més enllà del ferro).

El nostre planeta està fet de manera tan exacta que pot resultar xocant la seva existència. Cal conservar-lo. Pot ocórrer que algun asteroide pugui caure al damunt de la Terra (com el que va extingir els dinosaures). El 1913 en va caure un a 1.500 km de Moscou i era de la mida d’un autocar; afortunadament, només ocasionà 1.500 ferits, cap de gravetat, sobre tot deguts a la trencadissa dels vidres de les cases. Aquests tipus de caigudes poden passar cada 10 anys de la Terra a la Lluna.

NOTA: Si voleu veure el reportatge que es va veure a la conferència, cliqueu aquí.

Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.