Mn. Francesc Nicolau: Fenòmens solars violents

Tercera xerrada del primer cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels descobriments del Hubble (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 24 d’octubre del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

La capa convectiva és una de les troballes més recents després de saber-se que al nucli es crea la gran energia a partir de la fusió de l’Hidrogen per formar Heli, que crea l’enorme quantitat de fotons que en anar pujant, ho fan segons un moviment convectiu (igual com aigua quan bull). Però, de vegades, “rebenten” la fotosfera i formen les fulguracions. A la capa convectiva hi ha la Tacoclina que és la font del magnetisme solar i és una capa molt prima.

Tots aquests coneixements s’han obtingut pels satèl·lits que exploren el Sol. Quan es mouen entre elles les dues capes solars és quan s’origina el magnetisme. El magnetisme terrestre és de 0,2 gauss i el del Sol és de 1 gauss. Però aquest magnetisme de 1 gauss té pertorbacions i que són les taques solars, amb valors que assoleixen els 1.000 gauss. La superfície solar té 6000ºC, mentre que les taques estan 4.000ºC.

El primer que va veure les taques, regions més fosques del Sol, fou Galileu el 1611, encara que els grecs ja les havien vistes amb l’ajut d’un vidre fumat. Contemporàniament a Galileu, el jesuïta alemany Scheiner també les va veure i ho va comunicar a un dels seus superiors qui li va dir que deuria tractar-se d’algun objecte ja que, segons Aristòtil, els cossos celestes eren purs: el Sol no podia tenir taques.

Heinrich Schwabe era farmacèutic, però amb interès per l’astronomia. Va tenir el desig de trobar un planeta entre Mercuri i el Sol. Durant 17 anys va observar i va concloure que les taques es repeteixen cada 11 anys. Van de dos en dos, es fan grans i després es fan més petites; poc abans de l’equador solar desapareixen. Hi ha anys que no se’n veu cap.

Richard Carrington va descriure el procés de formació de les taques, gairebé del pol fins a l’equador (a l’anterior autor li va interessar més el seu nombre), i per a Maximilian Wolf les taques es formen a partir d’un punt brillant, anomenat fàcula, fins a formar-se un porus fosc i, finalment, la taca pròpiament dita. El procés que fan és de baixada cap a l’equador. El número de Wolf indicaria la intensitat màxima de cada any; el promig és 100 i oscil·laria entre 0 i 190. Aquest any 2019 no se’n veuen gaires, però es preveu un màxim a l’any 2024. Com a molt, les taques duren un parell de mesos.

Al camp magnètic solar es produeixen vòrtexs que representen un increment de la intensitat d’aquest camp: les taques. Hale, primer director de l’observatori del Mount Palomar, deia que el magnetisme solar és molt important, però difícil d’esbrinar. Quan hi ha una abundor de taques, es produeixen fulguracions i erupcions que a la Terra causen les aurores boreals i també interferències en les telecomunicacions.

Les taques giren per parells en direccions contràries i cada una té el seu corresponent pol; no són simètriques del tot degut a les pertorbacions solars. Cada 22,4 anys es produeix una doble inversió dels pols magnètics, o sigui, positiu en negatiu i negatiu en positiu. Les protuberàncies i erupcions solars són ejeccions de matèria solar cap a l’exterior. Poden ser actives, magnètiques, o bé aquiescents, les quals quasi bé no es noten. Hi ha qui les classifica en A, B, ... etc, i cada lletra dividida per 10. Solament indiquen la intensitat. Algunes donen lloc a la fugida de partícules, les quals, si superen la velocitat d’escapament, ja no tornen al Sol. De vegades triguen uns 4 dies en arribar a la Terra.

La corona solar és un enigma. És una zona que envolta al Sol, amb partícules molt minses i que solament es veuen durant els eclipsis o amb aparells especials que “tapin” el Sol. La seva temperatura es mesura mitjançant les ones que produeix la intensitat lluminosa. A la corona la temperatura augmenta des de 6.000º a milions de graus. La corona està a continuació de la cromosfera de la superfície. En ella també es veuen fulguracions i ejeccions de materials com a la fotosfera.

El vent solar es un flux que es produeix de manera constant i està format principalment per partícules alfa (nuclis d’Heli). Es constant i mesurable. Fa perdre massa al Sol i des del seu naixement ho ha fet fins a 1 mil·lèsima (també hi ha pèrdua en els processos nuclears). El 1950 va permetre explicar les cues dels cometes, ja que sempre s’orienten en direcció contrària al Sol. El vent solar es desvia en arribar a la Terra, degut al magnetisme terrestre i arriba al doble de distància de l’òrbita de Plutó.

L’Heliosfera arriba fins a 60 unitats astronòmiques, fins a l’anomenada Heliopausa. Les partícules del vent solar afectarien els viatges interplanetaris, ja que atravessen l’interior de les naus espacials. Al nostre entorn viatgen a una velocitat d’entre 300 i 400 km/sg i de vegades 700 km /sg. La capa d’ozó ens protegeix de la radiació X i de la ultraviolada, però l’atmosfera terrestre en conjunt també ens protegeix de les partícules.

NOTA: Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.