Mn. Francesc Nicolau: Els blàzars i les galàxies de radiació infraroja

Tercera xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 28 de març del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

Primer cal parlar dels cúmuls globulars estel·lars. Estarien formats per estrelles al voltant d’un nucli, com un niu d’abelles. A la Galàxia n’hi ha descoberts i estudiats 120, el més petit amb unes 40.000 i el que més supera les 500.000 estrelles. Els pocs que es veuen a simple vista són com una estrella, però tenen com una nebulositat al voltant. Messier, en el seu estudi dels cometes, va considerar-los nebuloses i dins d’aquestes va incloure deu cúmuls.

Harlow Shapley va voler buscar el centre de la galàxia, el qual és difícil de trobar ja que ens trobem en el mateix pla i les moltes estrelles que se’ns interposen impedeixen aquesta observació; i el  va poder trobar gràcies als cúmuls ja que aquests formen entre ells una mena d’esfera que té el seu centre que coincideix amb el de la Galàxia. Un cúmul molt característic és el M13 de la constel·lació d’Hèrcules.

Col·lisions entre galàxies. Les galàxies poden xocar entre elles. Andròmeda ho farà amb la Via Làctia d’aquí a uns 3-4 mil milions d’anys. Hi ha molts exemples de xocs. Roger Lynds fou el primer en detectar el fenomen cap a l’any 1950 en observar que la la “nebulosa” M82 (que en realitat és una galàxia) tenia dos nuclis, resultat del xoc de dues galàxies. Quan això passa, rarament xoquen les estrelles, donada la gran distància que hi ha entre elles, i només ho fa el gas interestel·lar, a partir del qual es formarien noves estrelles, i amb el resultat d’una radiació infraroja més forta. Quan una galàxia és gran i l’altra petita, la gran és “cruspeix” a la petita. La nostra galàxia, al llarg de la seva història, se n’ha “cruspit” com a mínim tres, ja que les estrelles que en formaven part tenen un moviment un xic diferent a les pròpies de la Galàxia.

Els blàzars tenen una història curiosa. El 1968, Schmitt troba una estrella BL de la constel·lació Lacerta, que en ser estudiada amb el radiotelescopi, resultà que emetia una radiació molt intensa. En voler estudiar el seu espectre, donada la seva energia, sorprenentment era llis, sense ratlles. Quatre anys més tard es trobaren altres objectes semblats. El 1974 es concentrà la llum procedent de BL i finalment s’aconseguí l’espectre, el qual suggeria trobar-se a una distància  d’uns 1.000 milions d’anys llum (m.a.l.). La brillantor d’aquests objectes és variable, cosa que suggeria un nucli molt petit, de pocs anys llum. Aquests objectes provisionalment se’ls denominà lacèrtides. Hi ha unes galàxies anomenades de nucli actiu i que tenen el nucli més brillant del que tocaria.

Edward Spiegel indica que els “lacèrtides” han de col·locar-se com a objectes a part, si bé són del tipus de galàxies de nucli actius i se’ls anomenà blàzars (de BL i stars). A diferència dels quàsars, els blàzars tenen una activitat molt intensa. Quan el moviment de rotació de la galàxia es intensíssim, han de sortir uns fluxes d’energia quasi verticals respecte del seu pla horitzontal, amb velocitat propera a la de la llum, detectable si dita columna es dirigeix cap a la Terra. Els blàzars serien uns quàsars molt especials, amb violentes ejeccions de plasma (electrons i protons ionitzats), perpendicular el pla on hi ha el seu forat negre central, però intermedi entre els quàsars i les galàxies actuals. Tornem a contemplar l’Univers en la seva història. Serien un estadi de l’evolució entre els quàsar i les galàxies tal i com les coneixem avui dia.

Galàxies de radiació infraroja. Foren primer estudiades pel satèl·lit IRAS, projecte entre Holanda i Gran Bretanya. A l’igual que la radiació ultravioleta, l’atmosfera ens protegeix de la radiació infraroja, fet que ens impedeix la seva observació. Des de 900 km d’alçada, l’IRAS va començar a estudiar les diferents fonts de radiació infraroja, confirmant les suposicions que s’havien fet sobre les seves fonts. Però cap astre conegut no emet tal quantitat de radiació infraroja. Deuen ser galàxies poc brillants i fins ara no ha estat possible observar-les, encara que situades a distàncies entre 500 i 3.000 m.a, i superen el nombre de quàsars coneguts. Un nou satel·lit anomenat ISO, operatiu durant 3 anys, confirmà les observacions de l’IRAS, però no va aportar res de nou. Aquests astres no han obtingut encara una explicació satisfactòria i no se’n pot dir res més.

Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.