Mn. Francesc Nicolau: QUIN PERILL HI HA DE PRECIPITAR-SE UN ASTEROIDE SOBRE LA TERRA?

M’imagino que molts lectors es van assabentar que l’asteroide que porta per nom 2014JO25 va passar prop del nostre planeta el passat mes d’abril. Va passar a «només» 1,8 milions de quilòmetres de distància (l’equivalent a 4,6 vegades la distància Terra-Lluna).  El seu pas va ser notícia i la premsa també va dir que aquest objecte celeste era considerat dels «potencialment perillosos». Em direu, segurament, que una distància d’aquest tipus sembla que no pot representar cap perill, oi? I teniu rao!!! En aquest cas no hi va haver gens de perill de caiguda sobre nosaltres. Però els astrònoms van acordar denominar així els asteroides que arriben a aproximar-se a la Terra a menys de 8 milions de quilòmetres. Per què s’ha fixat una distància tan gran?

La resposta és perquè si passen tan «a prop», segons l’orbita que segueixin poden acostar-se després encara més a causa de la força gravitatòria del nostre planeta i acabar caient. Però, és clar, hem dit «segons l’òrbita», perquè la major part la tenen d’una configuració tal que ja no tornen a passar. El passat 12 d’octubre també va passar prop de la Terra un altre asteroide, però ho va fer a una distància que tampoc no presentà cap perill.

L’asteroide 2014JO25 tenia 650 metres de diàmentre i si ens hagués caigut a sobre prou que ho hauriem hagut de plànyer. Una massa així no és pas com la dels petits meteorits que diàriament ens bombardeigen però que es desfan en gran part en col·lisionar amb les capes altes de la nostra atmosfera. Un cas semblant va passar l’any 2004 quan un asteroide anomenat Tutatis s’acostà a nosaltres a una distància de 1,55 milions de quilòmetres, i tampoc va representar cap perill encara que el seu diàmetre era de 5 Km.

I em direu: I si es tracta d’un asteroide que ens arriba d’impovís? Per tranquil·litat de tots, us puc afirmar que això és pràcticament impossible. Avui dia hem de dir que ja no n’hi haurà cap d’improvís: els astrònoms estan tan alerta, escorcollant contínuament el cel, que qualsevol possibilitat d’aquestes la preveuen amb anys d’anticipació. I per això ara Ja ens han pogut dir quin serà el pròxim asteroide que passarà prop de la Terra: serà el 1999AN10 (les quatre xifres inicials indiquen l’any que li van començar a seguir el rastre) i ho farà l’any 2027. És un astre de 800 metres de diàmetre i passarà a només 380.000 Km de la Terra.

Com podeu veure serà més perillós que el que ara ens ha «fregat», però de moment sembla que tampoc està previst que acabi caient sobre el nostre planeta. Fins al 2027, doncs, podem estar tranquils que cap asteroide ens caurà al damunt.

Amics del Museu: BATALLERIA 25

Acaba de publicar-se un nou número de la revista paleontològica Batalleria que edita el Museu Geològic del Seminari Concilar de Barcelona. 

Furca? organisme problemàtic de l’Ordocicià inferior del Marroc

Col·lecció Keith Hammond. Foto: Juan Corbacho

En aquesta nova revista apareixen publicats 6 articles, a més d’unes breus notes paleontològiques i de la Crònica del Museu en la qual fa un resum de les activitats del Museu, les relacions amb altres institucions, visites i millores a la biblioteca, que hi ha hagut entre juny i octubre d'enguany.

El primer dels treballs està signat per Sebastián Calzada i José Francisco Carrasco i amb el títol Sobre dos bivalvos de los olistones de Salàs de Pallars, s’analitzen dos cargols, en concret Apricardia sp i Spondylus gandariasi, procedents del Campanià d’aquesta localitat.

Del següent article en són autors Sebastiàn Calzada i Eduvigis i en ell es descriu el gasteròpode, procedent del Campanià de la Conca Dellà, Hadriania olleri com una nova espècie.

En el tercer treball, signat per José Francisco Carrasco, es descriu per primer cop a Espanya un equinid del gènere Globator trobat als materials eocènics de la conca d’Igualada. L’article va acompanyat de fotos del citat espècimen.

Del mateix autor és el següent títol on s’explica l’ampliació de l’àrea de distribució paleogeogràfica de l’equinoideu de l’Eocè Rhabdocidaris tournali. L’autor dubta de les descripcions fetes d’aquesta espècie al SW de França i al SE d’Espanya.

Els autors Joan Corbacho, Francisco J. López-Soriano, Ulrich Lemke i Keith Hammond signen un treball, escrit en anglès, en el qual es descriu una nova espècie de trilobit del gènere Platypeltoides, concretament Platypeitoides carmenae, trobada als esquists de Fezouata de la província de Guelmin, pertanyents a l’Ordovicià inferior del Marroc. L’article va acompanyat de fotografies de gran format de l’espècimen descrit.

El darrer article és una breu nota, signada per Antonio Abad, en la qual s’explica la curiosa relació de Mn. Facundo Matheu Cassà amb el Museu. Aquest mossèn, originari del poble de Marata (Les Franqueses del Vallès), fou missioner i bisbe de Perth (Austràlia). A inicis del segle XX va conèixer al Dr. Jaume Almera, per la qual cosa Mn. Matheu va fer algunes donacions al Museu, entre d'altres, d'uns gasteròpodes actuals recollits a la platja de Broom (Perth).

El Dr.Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno són el director i la co-directora respectivament d’aquesta revista, i a més l’Eduvigis és l’encarregada de la seva maquetació i disseny, i ha estat realitzada gràcies al treball desinteressat dels seus col·laboradors i de l’equip editorial. l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i els Serveis de Museus de la Direcció Cultural de la Generalitat de Catalunya han fet donació d’una subvenció per a la seva edició.

Aprofitem l’avinentesa per assabentar-vos que la propera sortida dels GeoloSketchers tindrà lloc el proper mes de gener al Museu. També aprofitem per a desitjar-vos que passeu unes BONES FESTES DE NADAL

Amics del Museu: UNA VISITA A L'EXPOSICIÓ "T. REX" AL COSMOCAIXA

Avui dia a les exposicions sobre dinosaures ja no es conformen en mostrar només quatre ossos o una sèrie d’exemplars més o menys complets, aïllats i en postures de vegades poc encertades; avui el què s’intenta és donar una visió de conjunt d’aquests animals dins el seu ambient, esbrinar què menjaven, quin aspecte tenien, com es desplaçaven, com es reproduïen, com morien...  amb totes aquestes dades el que s’aconsegueix és “reviure’ls”.

Esquelet de Tyrannosurus rex, protagonista d’aquesta exposició

L’exposició, que fins al 18 de febrer es pot veure a Cosmocaixa de Barcelona, gira al voltant d’un sol exemplar de Tyrannosaurus rex trobat als sediments del Maastrichtià (Cretaci sup.) de la formació Hell Creek (Montana, USA). Es tracta d’un exemplar adult, excavat l’any 2013 per un equip de paleontòlegs holandesos dirigits pel Dr. Anne Schulp. Com que possiblement fou una femella, aquesta se la coneix familiarment amb el nom de Trix.

 Recreació del possible aspecte de la Trix

Aquest gegant de finals del Cretaci, reconstruït en posició d’atac, ocupa el centre de l’espai d’exposició i és la primera cosa que es veu quan hi entrem. Al seu voltant hi ha tot de plafons (en català, castellà i anglès) que ens informen sobre el seu nom científic, qui va trobar i excavar l’esquelet, i el lloc i l’edat de les roques on es van trobar les restes.

També ens informen que aquest esquelet conserva més de la meitat dels ossos, i els que no s’han conservat  han estat reproduïts amb una impressora 3D, usant la tècnica de la configuració simètrica, i també reproduïnt parts procedents d’altres dinosaures de la mateixa espècie. Com que, malgrat tot, es tracta d’un exemplar excepcionalment complet i gens deformat, s’han pogut estudiar aspectes poc convencionals com són ferides o malalties.

La Trix està flanquejada per dos plafons: l’un representa l’escala temporal amb els animals més característics de cada època, i l’altre és una recreació del paisatge lacustre on vivia la Trix acompanyada de la resta d’animals amb els quals compartia aquest ambient. En el plafó informatiu adjunt hi ha les siluetes i els noms de cadescún dels animals representats. Com que ens prometen que hi ha un petit mamífer (de nom Cimolestes), propi d’aquella època, ens posem a cercar... i la feina és trobar-lo!

Recreació de l'ambient lacustre on vivia la Trix

Siluetes dels animals representats a la recreació

L'únic mamífer representat (Cimolestes) ens va costar de trobar

A partir d’aquí l’exposició està estructurada en petites “estacions”, en les quals es pot tocar i experimentar diversos aspectes relacionats amb la Trix.  Aquestes estacions consten d’un plafó informatiu, una reproducció del tema que s’està tractant (de vegades també hi ha un exemplar original dins una vitrina) i una pantalla on un membre de l’equip d’investigadors ens dóna més detalls.

Una de les "estacions"

Així podem conèixer l’època geològica en què va viure la Trix, l’edat que tenia quan va morir, experimentar sobre quin aspecte exterior podria tenir, com eren els ous que posava i com neixien els seus “pollets”, la forma i la grandària de les seves poderoses dents, o la quantitat d’aliment que, suposadament, necessitava menjar cada dia.

Córrer davant un Tiranosaure és molt cansat

Podem fins i tot córrer davant la Trix i mirar de que no ens atrapi.. això sí, nosaltres correm amb l’ajut d’una bicicleta, sinó de ben segur que ens enxampa tot seguit, perquè ens asseguren que corria a uns 20 Km/h.

També hi ha un petit audiovisual on els investigadors que van descobrir la Trix expliquen com es van excavar i extreure els seus ossos. Al fons a mà dreta hi ha una sala, que passa un xic desapercebuda, dedicada a comparar diverses petjades amb les de la Trix.

Rastres de petjades

En aquesta sala també hi ha uns plafons que ens informen sobre la possibilitat que Tyrannosaurus rex hagués arribat a Amèrica del Nord procedent d’Àsia, i que aquest hagués contribuït a l’extinció de la resta dels seus parents tiranosàurids que allà vivien. També s'analitzen algunes qüestions controvertides sobre el T. rex  com són si tenien escates o plomes, si eren de sang calenta o freda, i si era depredador o carronyaire.

També hi ha un apartat dedicat als dinosaures més nostrats que, per la mateixa època que la Trix, poblaven el Prepirineu, amb alguns plafons informatius i alguns fragments originals d’ossos i ous trobats als jaciments d’Isona i de la Conca Dellà. També es mostra la rèplica dels ossos de la pota d’un hadrosaure de la mateixa localitat.

Rèplica dels ossos d'un hadrosure

Per finalitzar l’exposició  no podia faltar un aparador amb mostres del merchandising relacionat amb la Trix: peluixos, gorres, llibres, samarretes... i que es poden comprar a la botiga del museu.

Aparador de merchandising

No podiem abandonar el Cosmocaixa sense donar un cop d’ull a un petit espai dedicat a exposar el cap i l’os de la base del crani d’un altre dinosaure emblemàtic de finals del Cretaci: Triceratops horridus. L’exemplar fou descobert l’any 1999 al ranxo Swan Ke (Dakota del Nord, USA) i té una edat entre 71 i 65 milions d’anys. Un plafó ens ajuda a situar l’os dins l’anatomia del Triceratops i també fa una comparació de les dimensions del dinosaure amb les d’una persona adulta.

Cap de Triceratops

Os de la base del crani

Posició del citat os

Pels més agosarats hi ha un codi QR (pel dispositiu mòbil), gràcies al qual ens asseguren que el Triceratops “agafa vida”, però nosaltres marxem sense provar-ho... per si de cas!

Mn. Francesc Nicolau: ELS SATÈL·LITS DE JÚPITER VAN ESSENT MÉS CONEGUTS

Cinquena i darrera  xerrada del primer cicle de conferències que, sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 23 de novembre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la quarta conferència, cliqueu aquí.

El planeta Júpiter és el primer dels quatre grans planetes que venen després de Mart. La seva composició és molt diferent respecte dels quatre primers. A Júpiter, cabrien més de mil terres (si la Terra fos un pinyol de cirera, Júpiter seria com una pilota de futbol). La seva massa representa el 74% de la dels astres del Sistema Solar (a excepció de la del Sol, naturalment). Aquesta gran quantitat de matèria, principalment hidrogen i heli, és quasi tota gasosa i representa un pes de 318 terres. Quan està més propera a la Terra és a la distància de 4,2 unitats astronòmiques.

Gràcies als satèl·lits artificials  s’han pogut saber moltes coses. La taca vermella de la seva superfície és un remolí que existeix des de fa molts segles. La veiem sense canvis notables d’ençà que es va descobrir. El seu diàmetre es el de tres terres. El dia de Júpiter dura 10 hores terrestres. Gira a la velocitat de fins a 25.000 km/h a l’equador, la qual cosa explicaria l’existència de les franges que s’hi observen.

El 1610 Galileu Galilei va observar amb el seu telescopi que tenia satèl·lits. Aquesta troballa va ser molt important, ja que es va veure que el sistema jupiterià era com un petit Sistema Solar. Els va anomenar astres mediceus (en honor als Mèdici). Però els noms que ara tenen foren suggerits per l’alemany Simon Marius, per relacionar-los amb el déu Júpiter: Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo. El cinquè fou descobert el 1892 i rebé el nom d’Amalthea, el qual és el més proper a Júpiter més que els galileans. Ara se’n coneixen 69; alguns d’ells són asteroides capturats, amb diàmetres de 3 o 4 km.

Uns 48 tenen nom oficial i d’altres tenen una nomenclatura purament numèrica. El 1904 es descobreix Himalia, gràcies a la perfecció dels telescopis que va permetre anar descobrint-ne més. El 1982 se’n coneixien 16, i es varen agrupar de quatre en quatre, els noms dels més allunyats de Cal·listo acabaven en “a” i els altres en “e”, segons el sentit de l’òrbita que descriuen.

La sonda Cassini-Huyghens va prendre imatges de Júpiter l’any 2000, les quals varen permetre l’estudi i la composició de les franges. La nau Galileu, va sortir de la Terra el 1989. En l’arribar a Júpiter se’l va fer caure dins de la seva atmosfera i va fer 200 km en 50 minuts abans de perdre’s degut a la calor interna del planeta que la va fondre. Durant la seva missió, va descobrir que Europa tenia un oceà glaçat d’aigua. Després vingueren les observacions del Hubble. Per a l’any 2018 es pensa enviar un altre satèl·lit.

Els quatre satèl·lits galileans no s’assemblen gens entre ells. Io és un satèl·lit de naturalesa volcànica. Al començament es pogueren observar fins a 6 volcans actius. Aquest vulcanisme (fora de la Terra no es coneix cap astre del Sistema Solar amb vulcanisme actiu) sembla degut a la gran gravetat de Júpiter i els altres satèl·lits que fan que la seva superfície es fongui.  La seva massa es més gran que la de la Lluna.

Europa (com el satèl·lit de Saturn Encèlad) té la seva superfície d’aigua glaçada esbrancada per unes escletxes que fan que de bat a bat surtin aigües cap a al superfície des de l’interior, fins assolir alçàries de fins 2.000 metres, en forma de guèisers. Sota de l’aigua glaçada s’assolirien temperatures que permetrien l’existència de vida, cosa que ha fet fer moltes elucubracions.

Ganimedes és el galileu més gran (més que Mercuri), amb 5.200 km de diàmetre, però la densitat és molt baixa, 1,9. Sembla que la seva superfície és rocallosa, però l’interior seria de glaç. Hi hauria diferents regions, amb unes zones clares i altres gris fosc amb nombroses marques de caigudes de meteorits. Cal·listo és similar a la Lluna, però la densitat és de 1,6, la qual suggereix que la quantitat de gel seria molt important.

La sonda Juno va donar un munt de novetats. Va trigar cinc anys en arribar a les proximitats de Júpiter i donarà voltes al planeta fins el 2018, però es pensa allargar la seva vida útil. Aquesta sonda pren imatges de gran resolució, sobretot pel que fa a les dels pols de Júpiter. A 60º de latitud desapareixen les franges; s’hi observen gran quantitat de ciclons, amb diàmetres entre 50 i 5.400 km. Aquesta visió dels pols jupiterians ha meravellat els astrofísics que no s’esperaven una cosa així tan diferent dels pols de Saturn. Per què tants ciclons?

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí. I si voleu veure els resums del segon cicle de conferències, cliqueu aquí.

Amics del Museu: VISITA AL MUSEU MARTORELL

El passat dissabte 25 de novembre, la nostra associació va anar a visitar el Museu Martorell, edifici que custodia la reserva de les col·leccions geològiques (mineralogia i petrologia) i paleontològiques del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. La visita va ser a càrrec del conservador de mineralogia del mateix museu, en Marc Campeny, que ens va rebre a l'entrada de l'edifici dissenyat per Antoni Rovira i Trias i que té els orígens en la donació que va fer el seu promotor, el senyor Francesc Martorell.

El Museu Martorell Inaugurat el 1882, va ser el primer edifici de Barcelona construït amb l’objectiu de ser un museu públic i va començar custodiant col·leccions de zoologia, botànica, geològica i arqueologia. A partir de l'any 1924, el museu va passar a contenir les col·leccions de mineralogia, petrologia i paleontologia esdevenint el Museu de Geologia de Barcelona.

A l’entrada de l’edifici també vam poder gaudir de la col·lecció de “grans blocs”, que consisteix en exemplars de roques de grans mides procedents de diverses localitats catalanes. Part d’aquesta exposició a l’aire lliure es va desmantellar durant la dictadura de Primo de Rivera però alguns blocs encara perduren en l’actualitat i fa uns cinc anys es van poder restaurar.

Ja dins el vestíbul, en Marc ens va ensenyar un dels tresors que amaga el Martorell: el mural de la zona volcànica de la Garrotxa, fet amb roques d'aquesta regió.

Després, ens va explicar, com es treballa actualment amb la documentació de les col·leccions, especialment de mineralogia, quina és la base de dades que fan servir i quin són els protocols que s’utilitzen per garantir la conservació de les col·leccions.

Vam tenir el luxe de poder gaudir d'uns exemplars de piromorfites d'un lloc tan emblemàtic com Horcajo (Ciudad Real) i que van ser una bona mostra de com es treballa a l’hora de registrar els exemplars. Les mostres s'han de numerar, s’ha d’especificar si han format part d'alguna anterior col·lecció, conservar l'etiqueta antiga (com en aquest cas, que alguna procedia de la col·lecció del Lluís Marià Vidal) conservar en les urnes corresponents i fins i, tot, escollir el material per seglar les mostres.

A més, vam poder visitar la Biblioteca de geologia, que es va actualitzant amb noves adquisicions i com ens va remarcar en Marc, està oberta i a disposició de tothom que hi vulgui anar de dimarts a divendres de 9:00 a 14:00 h.

De nou a la planta baixa, vam visitar la sala de Mineralogia-Petrologia i que tots recordàvem. Allà vam poder veure una altra de les joies de la col·lecció de mineralogia: la vitrina de les sals de Cardona que, actualment, es troben en procés de restauració. També vam poder novament gaudir d'exemplars que destacaven per diverses raons: la seva història, mida o lloc emblemàtic de procedència com va ser el cas d’unes grans galenes de Bellmunt o Martorell o algun exemplar de plata de Guadalcanal (Sevilla).

A la sala també vam poder veure la col·lecció de micromuntatges del Dr. Masoliver que va donar al museu l’any 2012 i ha permès incrementar molt el nombre d'espècies de la col·lecció.

Els minerals radioactius i els asbestos també mereixen ser destacats, ja que s’ha fet un gran esforç per complir unes estrictes mesures de seguretat prenent com exemple altres museus de l'àmbit internacional, molt mes avançats en aquest temes. 

També ens va mostrar l’exemplar tipus d’abellaïta, el primer mineral descobert a Catalunya i del qual ja en vàrem fer ressò al nostre blog (.Enllaç)

Només ens resta donar de nou les gràcies a en Marc Campeny per la magnífica visita, les seves explicacions, per fer-nos descobrir tantes coses que ens haguessin passat per alt i per respondre tan amablement a les nostres preguntes.

Cal recordar que les col·leccions de reserva del Museu Martorell no es troba obertes al públic general i que per fer-ho s’ha de concertar una visita prèviament.

Fotos: Agustí Asensi, Isabel Benet

Mn. Francesc Nicolau: PLUTÓ, EL CINTURÓ DE KUIPER I EL NÚVOL D'OORT

Quarta  xerrada del primer cicle de conferències que, sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 16 de novembre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

Plutó és un autèntic planeta? Neptú, el vuitè planeta, té unes perturbacions a la seva òrbita i que les varen explicar com degudes a un novè planeta i que se situaria, segons els càlculs, a 77 unitats astronòmiques (u.a.) i gran com Júpiter. Clyde Tumbaugh, des de l’observatori Percival Lowell, el 18 de febrer de 1930, mirant al cel amb el telescopi es va trobar amb un piquet que es movia i que fou interpretat com a un planeta situat a unes 50 u.a. i de massa molt petita (després s’ha comprovat que era més petit que la nostra Lluna) i que fou anomenat Plutó.

Encara, però, hi ha qui pensa que existeix un planeta X. Plutó necessita de telescopi per a ser observat i no es pot veure a ull nu. El 1932, l’estonià Ernts Öpik va afirmar que dit planeta X, en realitat, es tractaria d’ un conjunt d’astres molts petits. Plutó es va  veure que no era com els altres planetes. Es trobava fora del pla de l’eclíptica i està a uns 20º d’inclinació respecte de dit pla. Els vuit planetes tenen òrbites quasi circulars, mentre que la de Plutó és molt el·líptica. El 1986 va passar més a prop del Sol que Neptú.

El nom de Plutó és un que es va buscar que coincidís amb les inicials del fundador de l’observatori Percival Lowell “PL”, i per això es va triar “PLutó” Com anècdota, aquells anys Walt Disney va crear un dels seus personatges, un gos, i l’anomenà igual.

El 1950 Jan Oort, holandès, va afirmar que per força hi havia d’haver més astres més enllà de Plutó, fet que explicaria l’existència dels cometes. Gerard Kuiper estudia en detall aquesta idea i finalment és acceptada per tothom. Però com que hi ha cometes que són periòdics (com ara Halley cada 75 anys), hi hauria d’haver un cinturó de cometes periòdics més proper d’un que altre que no ho són. El 1980, l’uruguaià Julio Fernández, en un article, demostra amb càlculs l’existència de dos cinturons de cometes.

Kenneth Edgeworth parla d’astres transneptunians. El 1992 es troben els primers astres més enllà de Plutó. Avui dia, se suposa que n’hi ha molts milers, però no arriben a la mida d’un planeta i que estan formats per glaç, com era el Sistema Solar quan es va formar. Els americans volgueren estudiar aquests astres enviant la nau New Horizons que va trigar 9 anys en arribar a Plutó. Abans que hi anés, ja s’havien trobat objectes que eren autèntics astres esfèrics. El primer fou el 2002 Quaoar, el 2004 Sedna, el 2005 Eris, Makemake i Haumea, esfèrics com Plutó.

Plutó té cinc satèl·lits. El primer, Caront, es va descobrir el 1979 i que era el 12% de la massa del planeta. Ara s’ha comprovat que formen un planeta doble i que Caront sempre mostra la mateixa cara a Plutó. El 2005 se li troben dos satèl·lits més Nyx i Hidra (inicials de New Horizons). El 2011 i 2012 detecten Kerberos i Styx (mons infernals Cerber i Estígia). Un cop va sortir de la Terra, la New Horizons va arribar a Mart, seguí cap el cinturó d’asteroides en direcció a Júpiter, després Urà i el 2013 arribà a Neptú. En aquell moment va prendre la fotografia més exacta de Caront. El 14 de juliol de 2015, a les 11 h 48 minuts  ja estava a la mínima proximitat de Plutó, 12.000 km de la seva superfície.

Va fer una munió de fotografies, les quals havien estat programades prèviament, observacions diverses i dades atmosfèriques. D’aquestes dades se n’han enviat durant setze mesos. Un cop passat Plutó  segueix la seva exploració a astres situats més enllà. A la superfície de Plutó hi ha com fluxos de gel. William McKinnon els ha interpretat com a glaceres de nitrogen i gas que forma llacs i oceans (a -210ºC). A sota hi hauria aigua glaçada amb regions remodificades. 

L’atmosfera és molt tènue i forma una mena d’halo, amb una capa poc densa de 50 km i altre encara menys densa fins a 300 km de la superfície. No es comprèn com una part el nord està glaçada i l’altra és gasosa. A la naturalesa cada vegada se li descobreixen fets que s’han d’estudiar més i que són obra de Déu. El gran misteri és perquè els satèl·lits i Plutó no s’assemblen gens entre ells. Les taques de la superfície de Plutó no se sap què són.

Tenia raó Oort en dir que hi ha astres més enllà del cinturó de Kuiper (que es troba a la distància que se suposa entre 30 i 200 u.a.). El cinturó de Kuiper s’acaba a l’anomenat “penya-segat”, però el núvol d’Oort comença més enllà i començaria a 200 u.a. i podria estendre’s fins a 2000 u.a. o més. El cinturó de Kuiper tindria forma toroïdal (és a dir, de pneumàtic), mentre que el núvol d’Oort seria esfèric. L’explicació de la seva existència seria que els astres que els componen són diferents.

Sedna, astre del cinturó de Kuiper, estaria molt lluny i potser, en realitat, seria un dels primers astres del núvol d’Oort. Recentment, se n’han trobat tres més que no tenen nom. La New Horizons ha de passar prop d’ells el 2018 i prop del 2014N59 segurament a principis de 2019. En realitat en aquesta zona hi ha poca densitat d’objectes, estan molt distanciats entre ells. Tots aquests astres giren en el sentit que ho fan els planetes.

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.