Mn. Francesc Nicolau: PLUTÓ, EL CINTURÓ DE KUIPER I EL NÚVOL D'OORT

Quarta  xerrada del primer cicle de conferències que, sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 16 de novembre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

Plutó és un autèntic planeta? Neptú, el vuitè planeta, té unes perturbacions a la seva òrbita i que les varen explicar com degudes a un novè planeta i que se situaria, segons els càlculs, a 77 unitats astronòmiques (u.a.) i gran com Júpiter. Clyde Tumbaugh, des de l’observatori Percival Lowell, el 18 de febrer de 1930, mirant al cel amb el telescopi es va trobar amb un piquet que es movia i que fou interpretat com a un planeta situat a unes 50 u.a. i de massa molt petita (després s’ha comprovat que era més petit que la nostra Lluna) i que fou anomenat Plutó.

Encara, però, hi ha qui pensa que existeix un planeta X. Plutó necessita de telescopi per a ser observat i no es pot veure a ull nu. El 1932, l’estonià Ernts Öpik va afirmar que dit planeta X, en realitat, es tractaria d’ un conjunt d’astres molts petits. Plutó es va  veure que no era com els altres planetes. Es trobava fora del pla de l’eclíptica i està a uns 20º d’inclinació respecte de dit pla. Els vuit planetes tenen òrbites quasi circulars, mentre que la de Plutó és molt el·líptica. El 1986 va passar més a prop del Sol que Neptú.

El nom de Plutó és un que es va buscar que coincidís amb les inicials del fundador de l’observatori Percival Lowell “PL”, i per això es va triar “PLutó” Com anècdota, aquells anys Walt Disney va crear un dels seus personatges, un gos, i l’anomenà igual.

El 1950 Jan Oort, holandès, va afirmar que per força hi havia d’haver més astres més enllà de Plutó, fet que explicaria l’existència dels cometes. Gerard Kuiper estudia en detall aquesta idea i finalment és acceptada per tothom. Però com que hi ha cometes que són periòdics (com ara Halley cada 75 anys), hi hauria d’haver un cinturó de cometes periòdics més proper d’un que altre que no ho són. El 1980, l’uruguaià Julio Fernández, en un article, demostra amb càlculs l’existència de dos cinturons de cometes.

Kenneth Edgeworth parla d’astres transneptunians. El 1992 es troben els primers astres més enllà de Plutó. Avui dia, se suposa que n’hi ha molts milers, però no arriben a la mida d’un planeta i que estan formats per glaç, com era el Sistema Solar quan es va formar. Els americans volgueren estudiar aquests astres enviant la nau New Horizons que va trigar 9 anys en arribar a Plutó. Abans que hi anés, ja s’havien trobat objectes que eren autèntics astres esfèrics. El primer fou el 2002 Quaoar, el 2004 Sedna, el 2005 Eris, Makemake i Haumea, esfèrics com Plutó.

Plutó té cinc satèl·lits. El primer, Caront, es va descobrir el 1979 i que era el 12% de la massa del planeta. Ara s’ha comprovat que formen un planeta doble i que Caront sempre mostra la mateixa cara a Plutó. El 2005 se li troben dos satèl·lits més Nyx i Hidra (inicials de New Horizons). El 2011 i 2012 detecten Kerberos i Styx (mons infernals Cerber i Estígia). Un cop va sortir de la Terra, la New Horizons va arribar a Mart, seguí cap el cinturó d’asteroides en direcció a Júpiter, després Urà i el 2013 arribà a Neptú. En aquell moment va prendre la fotografia més exacta de Caront. El 14 de juliol de 2015, a les 11 h 48 minuts  ja estava a la mínima proximitat de Plutó, 12.000 km de la seva superfície.

Va fer una munió de fotografies, les quals havien estat programades prèviament, observacions diverses i dades atmosfèriques. D’aquestes dades se n’han enviat durant setze mesos. Un cop passat Plutó  segueix la seva exploració a astres situats més enllà. A la superfície de Plutó hi ha com fluxos de gel. William McKinnon els ha interpretat com a glaceres de nitrogen i gas que forma llacs i oceans (a -210ºC). A sota hi hauria aigua glaçada amb regions remodificades. 

L’atmosfera és molt tènue i forma una mena d’halo, amb una capa poc densa de 50 km i altre encara menys densa fins a 300 km de la superfície. No es comprèn com una part el nord està glaçada i l’altra és gasosa. A la naturalesa cada vegada se li descobreixen fets que s’han d’estudiar més i que són obra de Déu. El gran misteri és perquè els satèl·lits i Plutó no s’assemblen gens entre ells. Les taques de la superfície de Plutó no se sap què són.

Tenia raó Oort en dir que hi ha astres més enllà del cinturó de Kuiper (que es troba a la distància que se suposa entre 30 i 200 u.a.). El cinturó de Kuiper s’acaba a l’anomenat “penya-segat”, però el núvol d’Oort comença més enllà i començaria a 200 u.a. i podria estendre’s fins a 2000 u.a. o més. El cinturó de Kuiper tindria forma toroïdal (és a dir, de pneumàtic), mentre que el núvol d’Oort seria esfèric. L’explicació de la seva existència seria que els astres que els componen són diferents.

Sedna, astre del cinturó de Kuiper, estaria molt lluny i potser, en realitat, seria un dels primers astres del núvol d’Oort. Recentment, se n’han trobat tres més que no tenen nom. La New Horizons ha de passar prop d’ells el 2018 i prop del 2014N59 segurament a principis de 2019. En realitat en aquesta zona hi ha poca densitat d’objectes, estan molt distanciats entre ells. Tots aquests astres giren en el sentit que ho fan els planetes.

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.