Mn. Francesc Nicolau: ES VAN SABENT MÉS COSES SOBRE LA LLUNA

Primera xerrada del primer cicle de conferències que, sobre el tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 26 d’octubre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

La Lluna és el nostre satèl·lit natural. És a 1,3 segons llum de la Terra, però, a escala humana són 384.000 km, unes 9,5 vegades la longitud de l’equador o dels meridians del nostre planeta. La seva òrbita es el·líptica. De vegades, està més lluny i altres més a prop nostre.

Imatge de la Lluna plena

L’estudi de la Lluna va començar amb la determinació del seus defectes en el moviment. El de libració, que de vegades ens deixa veure el seu pol nord i altres el sud. El de balanceig i perturbacions degudes a altres astres, serien altres tipus de moviments, fins a totalitzar unes 500 diferents modificacions de l’òrbita. La temperatura a la seva superfície pot arribar des d’uns -200º fins a sobrepassar-ne els 300ºC.

El primer mapa de la Lluna es deu a Galileu, fou el primer a observar els cràters, les valls i muntanyes de la seva superfície, però sense donar-los nom. Michael van Langren el 1645 va fer una altre mapa donant noms als diferents accidents, però no va prosperar.

Posteriorment, Hevelius i els jesuïtes italians Riccioli i Grimaldi, feren mapes més perfectes i donaren noms als accidents lunars, noms encara vigents avui dia, fins a un total d’uns 200. A les regions planes els fou donat el nom de “mar”, encara que no ho són. Kuiper, al segle XX, va fer un mapa molt detallat, amb moltes més denominacions, bo i respectant les dels italians. Actualment, es coneixen uns 2000 noms de lloc, dels quals uns 800 són de a la cara oculta.

Diferències entre les cares de la Lluna

Avui dia, es coneix bé la Lluna. A la cara visible, un terç de la superfície es plana. A la part del darrere solament ho és una dècima part. Aquestes planures serien anteriors als cràters. Molts cràters tenen una muntanyeta al centre per efecte produït en caure el meteorit que els originà.

Les primeres sondes a la Lluna foren enviades pels soviètics. La primera que hi arribà en fou el Lunik II el 1959. Els americans també fabricaren els Ranger, els quals, el 1965, arribaren a la Lluna com a satèl·lits orbitals i retrataren la seva superfície, inclús la de la cara oculta, amb els seus mars més petits. El viatge a l’espai del primer astronauta, el soviètic Yuri Gagarin, va permetre pensar en enviar a la Lluna naus tripulades.

Van ser primer els americans que enviaren els seus primers Apol·lo tripulats. El número 10 va donar la volta a la Lluna. El 11 va allunar per primer cop. Aquesta expedició va sortir de la Terra el 16 de juliol de 1969 i estava formada per Armstrong, Aldrin i Collins; es va posar en òrbita lunar el 20 de juliol a les 20 h. Allunitzaren a les 2 h de la matinada del dia següent.

Seguiren 6 expedicions més, malgrat que la 13 no va poder allunitzar. Les 15, 16 i 17 portaren un vehicle i van recórrer fins una distància de 20 km des del punt d’allunitzatge, amb estada de la darrera de fins a tres dies. Entre totes les expedicions es recolliren 2.200 mostres amb un total de 385 kg (es pot contemplar una mostra al Museu Mollfulleda de Mineralogia, d’Arenys de Mar).

Diferents materials presents a la Lluna i la seva distribució

El projecte Apol·lo finí el 1972 i no s’hi ha tornat, encara que sí hi han anat expedicions no tripulades (Lunakod russes). Darrerament n’hi ha enviat sondes xinesos, japonesos i indis. La Xina ha iniciat les investigacions enviant–hi tres naus, una d’elles amb un vehicle d’exploració. Però per què la Lluna és un satèl·lit tan gran? Per explicar-ho, hi ha tres teories: que és filla, que és germana o que és esposa de la Terra.

Georges Darwin, fill de Charles, exposa que la Lluna era filla de la Terra. Quan al principi dels temps, la Terra era líquida i es va produir una excrescència que fou llençada a l’espai i formà la Lluna. Però la regolita  (mantell de pedres esmicolades que recobreix la seva superfície dura) no és com els nostres sòls tan diferents; i els silicats que componen les seves roques. A més, la cicatriu que es suposava era el Pacífic, avui dia se sap que dit oceà ha estat originat en una època relativament recent pel moviment de les plaques que el conformen.

Urey, va llençar la teoria que era esposa de la Terra. Al voltant del Sol van originar-se inicialment cinc planetes: Mercuri, Venus, Terra, Lluna i Mart. La Terra va captar finalment la Lluna en apropar-s’hi i en va fer esposa Segons Singer, seria germana. Quan es formaren els planetes a partir de la nebulosa còsmica, el remolí de la Terra va tenir a prop una nebulositat anàloga que formà la Lluna que acabà sent capturada per la Terra, o sigui en fou germana. Actualment, es creu més probable la segona teoria.

A la Lluna es van deixar aparells sismògrafs per tal de detectar llunatrèmols. Cap d’ells arriba a 3 escala de Richter. Hi ha tres menes de llunatrèmols. Uns, es produirien per la influència de la gravetat de la Terra. A uns 800 km de profunditat, la Lluna seria pastosa i la Terra li provocaria marees de fins a 50 cm i cada 29,5 dies terrestres (duració del dia lunar). Altres sismes es produïrien per causa del Sol i d’altres astres. Un tercer tipus serien els deguts a impactes de meteorits de més d’un quilogram de pes. Les duracions dels llunatrèmols arriba de vegades a uns quatre dies, ja que la Lluna es comporta com una campana. Cal tenir en compte que el metall del qual estan fabricats els simògrafs es dilata i es contrau i això també influeix en la detecció, però no són llunatrèmols.

El dia lunar duraria quasi be uns 15 dies terrestres i la nit lunar uns altres tants. El nostre satèl·lit frena la rotació terrestre. Fa uns 600 milions d’anys, el dia durava unes 30 hores i ara en són 24. Aquesta variació s’ha pogut observar en estudiar les estructures de creixement dels coralls paleozoics. Cal fer una correcció horària d’un segon cada tres anys. I ja s’han corregit 25 segons des que se sap, encara que aquest fet provoca inestabilitat a internet i pot provocar interrupcions al sistema informàtic. S’ha proposat afegir una hora cada 600 anys, però l’opinió està dividida.

Projecte d'estació a la Lluna

Actualment, es considera la creació d’una colònia habitada en substitució de l’estació espacial. És un projecte internacional, frenada per la falta d’aigua. S’ha proposat instal·lar-la al pol, on les variacions de temperatura són més minses.

Si voleu veure el reportatge complet que es va poder veure a la conferència, cliqueu aquí.
I si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.