Isabel Benet: LA TALAIA DEL MONTMELL

El Montmell és una serra allargada, d’orientació NE-SW, situada a l’extrem nord-occidental de la comarca del Baix Penedès. El seu punt culminant, la Talaia (861 m), a més de ser sostre comarcal és també un excel·lent mirador degut al fet que es tracta d’una serra relativament aïllada i que destaca de la resta de relleus que l’envolten. Per aquesta raó, des d’aquest cim s’albira una àmplia panoràmica que abasta des del mar, les Muntanyes del Mestral, Montserrat, el Montseny, fins una bona part dels Pirineus. La Talaia del Montmell té una silueta molt característica i això la fa visible des de molts punts de Catalunya, convertint-la en una bona referència.

La Talaia del Montmell vista des d'Olèrdola

Geològicament la serra del Montmell està enclavada dins l’anomenat Bloc de Bonastre, el qual forma part de la Serralada Prelitoral, i es tracta d’un horst (o bloc) elevat entre les fosses de Valls i del Penedès.

En aquest bloc afloren el Triàsic superior (fàcies Keuper), el Juràssic i el Cretaci. La gran quantitat de falles que afecten aquest bloc fa que aquests materials aflorin repartits com si fos un mosaic. Es dóna el cas que aquesta àrea és la que apareix al pòster-mural on hi ha representada la maqueta del Penedès que podia veure’s al Museu de Vilafranca.

Pòster-mural del Penedès de venda al Museu, 

per més informació vegeu columna dreta del blog

A la serra del Montmell hi apareixen sobretot els materials corresponents al Juràssic, i per tal de donar-los un cop d’ull, aquí us proposem un petit itinerari circular, de mitjana dificultat, que s’enfila a la Talaia on, a més de roques, també podrem veure les esglésies Nova i Vella de Sant Miquel de Montmell, els bufadors coneguts com Boques Calentes i les ruïnes del castell del Montmell.

Per començar l’itinerari ens cal arribar al petit poble de La Joncosa (o Juncosa) del Montmell, per això des de La Bisbal del Penedès, on hi ha una sortida de l’autopista AP-2, prenem la carretera TV-2401 fins a la citada població, situada sobre la falda sud de la serra del Montmell i a l’interior d’una depressió ocupada per les argiles i guixos de la fàcies Keuper. Aquesta depressió no és una fossa intramuntanyosa, sinó que més aviat es tracta d’un bloc elevat (o horst) que s’ha erosionat més que la resta de relleus que l’envolten formats per les dolomies juràssiques, que són roques més dures i resistents. Així des d’aquest poble podem observar, cap al nord-est, com s’eleven, com una forca, els contraforts de la serra del Montmell amb el castell situat al capdamunt d’un esperó rocós i la Creu sobre la carena principal de la serra.

Sense entrar al poble, continuem per la mateixa carretera uns 200 m per tal d’agafar a la dreta una pista forestal, en no gaire bon estat, que s’enfila per sota la línia de cims coneguts com la Roca de l’Àliga, Puig del Migdia i Puig de les Forques on les dolomies del Juràssic dibuixen un sinclinal. Aquesta pista es dirigeix a l’Àrea Recreativa del Montmell i mentre pugem en alguns talusos es poden observar les argiles i guixos bigarrats típics de la fàcies Keuper. En aquesta àrea recreativa deixem els cotxes per continuar a peu.

Des de l’aparcament pugem breument per qualsevol de les diverses dreceres cap a l’església nova de Sant Miquel del Montmell (640 m), situada a frec de pista que havíem deixat. Es tracta d’un gran edifici del s. XVI en procés de restauració, format per una nau central coberta amb arcs gòtics i amb capelles a banda i banda, portal adovellat i campanar de torre; al seu voltant hi ha restes del que va ser un petit nucli de poblament agrupat a l’entorn de l’església.

Travessem la pista per continuar a l’esquerra per un camí ample i pedregós que puja en direcció a l’església vella de Sant Miquel que veiem just sobre nostre. Pel camí de pujada anem observant l’aspecte de les bretxes del Lias (Juràssic inferior) encara que la seva edat exacta no es coneix perquè en elles no hi ha fòssils i, a més, en aquest sector el contacte amb el Triàsic no és normal sinó que és a través d’una falla, però es suposa que pertanyen al Juràssic perquè s’han comparat amb altres localitats properes on aquests mateixos materials afloren en millors condicions. També es creu que el seu ambient de sedimentació fou una plataforma carbonatada molt poc profunda o, tal vegada, un talús continental.

Aspecte de les bretxes del Lias

Deixem a l’esquerra el sender que porta a Cal Magí Vidal, per on retornarem, i continuem a la dreta, ara ja per un costerut corriol, fins a l’esmentada església romànica de Sant Miquel del Montmell (s. XI), de planta irregular i arrapada a la roca, on hi destaca l’absis amb arcuacions i faixes llombardes. A l’interior observem que té dues naus: la principal i, separada per dos arcs, una de més petita, al costat de la paret excavada a la roca.

L'església vella de Sant Miquel del Montmell

Continuem a la dreta de l’ermita, en direcció est, per un corriol amb marques de sender local (blanques i verdes), que primer planeja i després puja fort per una canal excavada per l’aigua aprofitant el recorregut d’una falla que ha provocat que aquí les roques siguin més vulnerables a l’erosió. La fisura està reomplerta per una crosta d’aragonita. Per aquesta canal també podem veure l’aspecte de les dolomies juràssiques de les quals tampoc podem saber la seva edat exacta per la manca de fòssils. Són roques fosques i molt granulades, i quan es trenquen amb un martell fan una lleugera pudor, per això a aquestes roques se les anomena dolomies negres o fètides.

Pujant per la canal

Les vistes al llarg de la pujada

Crosta d'aragonita

Aspecte de les dolomies negres

Per aquest corriol arribem al collet del Castell, entre la Dent del Montmell, a la nostra esquerra, on hi ha les restes del castell, i la Creu, a la dreta, a l’inici de la carena que culmina a la Talaia. Iniciem primer una mantinguda però curta pujada cap al castell per un estret corriol entre blocs de pedres, i poc abans d’arribar passem pel costat de les Boques Calentes, dos petits bufadors d’aire calent i humit, fenomen que es fa més palès en dies molt freds i secs tal i com passa als Bufadors de Beví. A l’entrada d’aquestes cavitats hi proliferen falgueres com el polipodi o herba pigotera (Polypodium vulgare) i la falzia roja (Asplenium tricomanes), i també molses i hepàtiques.

La falzia roja (Asplenium tricomanes)

Arribem tot seguit al castell de Montmell (s.X-XI), al capdamunt de la Dent del Montmell (781 m), amb restes d’una torre ja molt enderrocada, un parell de dependències i murs amb obertures que permeten bons enquadraments fotogràfics, ja que a partir d’aquí i fins a la Talaia tindrem extenses vistes panoràmiques.

Ruïnes del castell

Retornem al collet del Castell per pujar ara en direcció nord-est cap a la Creu del Montmell, una gran creu de ciment situada enfront del castell, a una alçada similar, i que és un bon punt de referència. A partir d’aquí seguim en la mateixa direcció per la carena, ja no tan costeruda, per un marcat sender entre matollar de carrasca, bruc, estepes i romaní.

Pujant per la carena

Més endavant el camí fa un breu descens d’uns 30 m fins a un altre collet (800 m), al peu de la Talaia, des d’on iniciem la pujada final al cim, tot observant com els estrats de les dolomies cabussen lleugerament cap al nord-oest.

El cim de la Talaia del Montmell

La baixada la iniciem per la banda oposada, en la mateixa direcció nord-est, per un sender ben senyalitzat (Territori de Reconquesta) amb les marques blanques i verdes que hem anat seguint des de l’ermita vella de Sant Miquel. Arribem a un ample llom, on hi ha una cruïlla; deixem a la dreta el camí del coll d’Arca, i girem a l’esquerra (pal indicador a Cal Magí Vidal i a l’Àrea del Montmell), per continuar pel vessant nord de la serra. El camí no triga en baixar molt dreturer per l’obaga del Montmell, enmig d’una vegetació ufanosa, tot passant a frec de l’anomenat Pi de les Tres Soques, un conjunt de tres exemplars de pi blanc units per la base.

Al final de la baixada, sortim a un camí més ample, que seguim a l’esquerra en direcció a l’Àrea del Montmell (a la dreta el camí mena a Cal Magí Vidal i a l’ermita de Sant Marc). Anem planejant, amb algun tram de pujada, per un bosc d’alzines amb plafons informatius de la vegetació de la zona i amb alguns trams on encara es conserva l’empedrat.

Camí amb restes d'empedrat

El camí acaba de vorejar-los i va girant cap al sud fins que sortim a la cruïlla per on havíem seguit, a l’inici, cap a l’església vella de Sant Miquel. Ara ja només ens resta baixar cap a l’església nova i l’Àrea del Montmell, on hem deixat els cotxes i on donem per finalitzat aquest recorregut per la serra del Montmell d’unes 3 hores de marxa efectiva i uns 300 metres de desnivell, a través del qual hem pogut donar un cop d’ull a les bretxes i dolomies negres del Juràssic.