Isabel Benet: LA PEDRERA DE TALC DE TRIMONS

L’estiu de l’any 2009 vam pujar al pic de Tarbesó (2364m), situat a la comarca occitana del Donasà (Alt Arièja) al vessant francès del Pirineu, i des d’aquest cim vam veure una cosa extraordinària: una gran mossegada a mig aire d’una muntanya que teníem, no massa lluny, en direcció nord-oest. Després ens vam assabentar que es tractava d’una de les pedreres de talc més grans del món, situada al coll de Trimons (Trimouns), al nord de la població de Lausenac (Luzenac). Aquest coll separa la vall del riu Arièja (al sud) del Païs d’Olms (al nord), famós pels seus castells càtars com el de Montsegur. Trimons es troba als peus del massís de Sant Bertomièu (Saint Barthélemy), o també dit Muntanya de Taba, amb els pics de Solarac (2368m) i Sant Bertomièu (2348m) com a punts culminants.

El massís de Sant Bertomièu des del Pic de Tarbesó

Vam decidir de fer una visita a aquest massís per tal d’apropar-nos a aquesta impressionant explotació, i per això l’estiu de l’any passat vam sortir de Llívia en direcció al coll de Pimorent per la carretera que segueix la vall del riu Querol i, un cop passat el coll, vam baixar per la vall de l’Arièja, riu que neix prop del Pas de la Casa a la frontera entre Andorra i França. Després de passar per Merens i Acs dels Tèrmes (Ax-les-Thermes) vam arribar a Lausenac, des d’on vam començar a pujar per una carretera estreta i costeruda que en un parell de llaçades ens deixa, front per front, amb el castell de Lhordat (Lordat), tot passant sota la línia del telefèric per on pugen i baixen les vagonetes que transporten el talc des de la pedrera fins a la fàbrica situada a Lausenac.

Aquesta carretera també passa a frec de l’anomenada falla nord-pirinenca (FNP), gran fractura de moviment direccional sinistre, que creua els Pinireus des de la plana del Rosselló fins al País Basc i que representa la cicatriu de la col·lisió de les plaques Ibèrica i Eurasiàtica. Al marge de la carretera vam observar els materials del Cretaci inferior afectats per un metamorfisme tèrmic de baixa pressió degut al moviment d’aquesta falla.

Des de Lhordat vam prendre la carretera que s’enfila de dret cap a la pedrera on vam veure uns plafons que ens assabenten que es fan visites guiades a aquesta explotació, així que vam decidir de tornar-hi un altre dia a visitar la pedrera. Per aquesta carretera arribàrem a una cruïlla des d’on vam prendre una pista a mà esquerra que ens va deixar a una petita esplanada on vam poder aparcar el cotxe gairebé sota la línia del telefèric i on hi ha un plafó informatiu de la ruta a seguir.

Des d’aquest aparcament vam seguir pujant a peu per la mateixa pista, ja en més mal estat, fins que, a mà esquerra, vam trobar l’inici del sender, marcat en groc, que s’enfila al pic de Solarac.

Malgrat que teníem la pedrera molt a prop, no poíiem veure-la perquè una tanca de filferro ens ho impedia; per això vam travessar la tanca amb compte i així vam tenir una primera visió de la impressionant explotació, situada a uns 1800 metres d’alçada, amb les seves enormes graderes en les quals els grandiosos camions, de més de 5 metres d’alçada que s’hi movien, semblaven formiguetes.

Tècnicament el talc és un fil·losilicat de magnesi pertanyent al grup de les argiles, i el seu nom prové del mot talq, paraula àrab amb la que ja es coneixia aquest mineral. De tacte greixós i molt suau, el talc es forma per alteració dels amfíbols, piroxens i olivines presents en determinades roques ígnies, i també per l’efecte del metamorfisme sobre roques carbonatades riques en silicats.

L’origen del talc que aflora al coll de Trimons, però, està més aviat relacionat amb una falla encavalcant, que posa en contacte els materials carbonatats del Siluro-Devonià amb els micaesquists i gneis del massís de Sant Bertomièu, i per ella van circular fluids hidrotermals rics en magnesi i silici.

Extret del llibre L'épopée du talc de Luzenac

Conforme anàvem pujant per la carena, encatifada amb les flors grogues del bàlec, teníem per ponent vistes a la Coma del Forat de l’Os (Trou de l’Ours) sobre la qual s’alcen els pics de Solarac i Sant Bertomièu, els nostres objectius. També anàvem tenint cada cop vistes més enlairades de la pedrera, i pel camí anàvem observant com els micaesquists brillaven sota l’intens sol.

Observant la Coma de l'Os

Aspecte dels micaesquists

Aspecte dels gneis migmatítics

Des del cim del Pic de Solarac vam continuar la ruta baixant al coll del Forat de l’Os, el qual separa els dos cims, i vam pujar al Pic de Sant Bertomièu, tot passant a frec de l’estany del Gorg Superior, encara colgat de neu. Pel camí anàvem veient minerals de ferro limonititzats.

El pic de Sant Bertomièu des del Pic de Solarac

Pujant al Pic de Sant Bertomièu amb el Solarac al fons

Limonita

Des del cim de Sant Bertomièu, gran mirador dels Pirineus, vam poder gaudir d’una esplèndida vista d’aquesta serralada, des del Canigó a l’Aneto, però a l’inrevés de com estem acostumats, o sigui des del nord. També vam poder veure, al nord-est el famós castell i la població de Montsegur. Des del cim de Sant Bertomièu vam prendre la carena SE per a tornar de nou a la pista, i a mitja baixada vam veure aflorar uns vistosos ortogneis.

Aspecte dels ortogneis

Després de travessar el torrent de la Fontrona, i de passar a frec d’una petita cabana de pastors, vam arribar de nou a la pista que, en franca baixada ens va deixar a l’inici del sender, tancant així aquest circuit circular pel massís de Sant Bertomièu. Si voleu més detalls d'aquesta excursió, cliqueu aquí.

Un altre dia vam anar a fer la visita guiada a la pedrera però, malauradament, les visites s’havien suspès degut a l’espessa boira que aquell dia cobria el coll de Trimons. Decebuts, vam entrar a la botiga on vam comprar un exemplar del llibre “L’épopée du talc de Luzenac” on s’explica la història de la pedrera, des dels seus inicis fins avui dia, amb moltes fotos antigues i modernes de l’activitat minera i les seves gents.

D’aquest llibre hem extret aquest resum de la història: Abans que existís la pedrera, al coll de Trimons hi havia tres petits turons... En aquest coll, el talc es presenta en forma de roca massiva (anomenat esteatita), d’un color blanc-gris o verdós, i molt tova. Segur que aquesta roca no va passar desapercebuda pels viatgers i pastors que freqüentaven  el coll i que la util·litzaven per a esculpir figures. No va ser fins l’any 1840 que l’enginyer Jules François es va fixar en aquest producte que, procedent de l’Alt Arièja, es venia a les drogueries de Toulouse i en va fer un “reportatge”.

Un dels primers a adquirir els drets d’explotació del talc de Trimons, així com també un molí a Lausenac, fou un tal Jacques Durand qui, amb l’ajut del seu fill, inicia la primera explotació industrial l’any 1848; però la mort prematura d’ambdós precursors, i la mala gestió per part dels seus successors a l’empresa, fan que aquesta sigui venuda l’any 1888 al tribunal de Foix, per tal de poder pagar als nombrosos creditors. En aquest moment els drets d’explotació els va adquirir Julien Dumas qui, amb la seva influent i rica esposa Hélène, reprèn l’activitat l’any 1889 ajudat per l’enginyer Georges Goubeau. Entre les millores estan la construcció d’un camí carreter i d’un primer telefèric que communicaven les tres pedreres amb la vall, on també s’hi estava construint una línia ferroviària. Amb aquestes millores es passen de les 5.000 Tm de talc estret  l’any 1895, a les 13.000 Tm, al 1900, ja que aquest és un producte que cada cop té més demanda en els sectors del paper, la pintura, i de la cosmètica.

L’any 1905, de la mà de Georges Goubeau, es constitueix la Société Anonyme dels Talcs de Luzenac (SATL), i abans de la Primera Guerra Mundial la producció ja era de 50.000 Tm, totes extretes a base de pic i pala. Però durant la guerra aquesta producció es redueix dràsticament. A Georges Goubeau, que mor l’any 1923, el succeeix Paul Fédou que n’augmentà la producció fins a les 80.000 Tm l’any 1929, gràcies a la incorporació dels primers mitjans mecànics en forma de pales de vapor i elèctriques. Però la crisi econòmica de 1930, els conflictes laborals, i després la Segona Guerra Mundial i la posterior ocupació, van portar de nou l’empresa al límit de la seva existència.

Amb l’alliberament i de la mà de Paul Fédou ajudat pel seu gendre Pierre Villemur, amb el mateix nombre de treballadors d’abans de la guerra, aconsegueixen augmentar la producció de manera espectacular degut al fet que, a partir del 1952, l’extracció ja és del tot mecanitzada amb pales hidràuliques gegants, grans perforadores, camions de gran tonatge (els dumpers); a això s’afegeix la modernització de la fàbrica i dels habitatges dels treballadors, el transport d’aquests a la pedrera, l’establiment d’una mútua... Així s’aconsegueix arribar a una producció de 200.000 Tm l’any 1965 que puja fins a les 300.000 Tm al 1974. La major part d’aquesta producció va a les fàbriques de paper.

L’any 1976 es posa en marxa el nou telefèric i la SATL, durant aquests darrers anys, s’ha dedicat a comprar d’altres empreses dedicades al talc com la Talkwerke Naintsch, Talcos Pirenaicos, Mineraria Valle Spluga, la Sociedad Española de Talcos, la Steetley Talc, Cyprus Talc, la Three Springs, Río Tinto... convertint-se així en un grup, un dels més grans del món. Avui dia la producció sobrepassa el milió de tones, i és que el talc, a més de la fabricació de paper, està present en molts productes farmacèutics i del món de la cosmètica, a les pintures, als plàstics, a la ceràmica, l’agricultura, l’alimentació, en la fabricació del cautxú... Encara, però, es segueixen esculpint figuretes, com es feia antigament.

Al llarg d’aquesta dilatada història, les tres pedreres que havien existit a principis del segle XX s’han convertit en una sola i immmesa explotació i, malgrat els esforços de l’empresa per a recuperar l’indret per a la natura, els tres turons que van donar nom al coll de Trimons ja han desaparegut per sempre més...

NOTA: els noms pròpis estan en occità i, entre parèntesis, en francès