La
contaminació pel gas diòxid de carboni, com tothom sap, no para de créixer.
Cada vegada es fa més urgent fer-hi alguna cosa. L’efecte del seu augment és
doble: es va accelerant el canvi climàtic i es fa més irrespirable l’aire que
ens rodeja. Per això hi ha tot un moviment entre els científics per escatir,
cercar i trobar què podem fer per aturar el progrés d’aquesta realitat tan
perniciosa. I un dels projectes és l’anomenat “captura i petrificació del
diòxid de carboni”. La revista Investigación
y Ciencia ens ho explica i us en vull fer un breu resum.
Aquesta
denominació vol dir senzillament el procés de prendre aquest gas de les
centrals tèrmiques, que tant en produeixen, i passar-lo a ser part de les
roques subterrànies inamovibles. Com portar-ho a cap? Una resposta seria
injectar-lo en roques sedimentàries poroses, com per exemple les arenisques,
però s’ha vist que aquesta operació no té garanties ja que en aquesta mena de
roques es pot filtrar i escapar amb facilitat. Es diu que la solució més segura
seria ficar-lo en roques basàltiques que, com que tenen magnesi, ferro,
calci,..., reaccionarien químicament amb el diòxid de carboni i serien la seva
tomba permanent.
Wallula (Washington) extret de www.nature.org
I com passar
de la química a la pràctica? Ja s’ha comançat a fer. Prop de Wallula
(Washington) s’injectaren 1.000 tones d’anhidrid carbònic en uns basalts
estratificats a 800 metres de profunditat. Ara només falta saber si s’hi ha
realitzat la reacció química esperada. Alguns pessimistes deien que el procés
havia de ser lentíssim i que la plena absorció potser trigaria mil·lenis a
realitzar-se; cosa, és clar, insuficient. Però d’altres com Peter McGrail,
creuen que només trigarà unes dècades, cosa que és prou per a fer-ho viable. Es
pot comprovar a quina velocitat es fa la reacció química? D’aquí a uns pocs
anys es mirarà quin ha estat el resultat.
Susan Hovorka (extret de www.cslforum.org)
Mentrestant a
Carbfix (Islàndia) ja hi ha el projecte d’injectar 1.500 tones del gas durant
els pròxims dos anys. Entre els mesos maig i juny d’aquest any s’han tret
mostres dels basalts a fi d’estudiar-los i tenir seguretat d’èxit a l’hora de
fer la injecció. Cal dir, tanmateix, que també hi ha qui no veu que, mentre la
química fa la feina, el gas quedi prou hermètic sense que se’n escapi gens. Ho
diu Susan Hovorka de la Universitat de Texas (Austin). Creu que les aigües
profundes s’hi poden filtrar amb molta facilitat i endur-se’l. Que es faci
primer, diu, la verificació de la capacitat real de retenció del gas per part
del basalt.
Però encara
cal afegir.hi una altra cosa: l’obstacle polític, que és més gros que els
obstacles o inconvenients tècnics. Ho diu el mateix McGrail: és una operació
que no té incentius econòmics; qui hi ha que arrisqui un capital si no hi ha
cap compensació? Potser si es demostrés que efectivament el basalt és ideal per
fer aquesta operació i es prenguessin mesures contra les empreses tèrmiques que
no volguessin sepultar l’anhidrid carbònic, es començaria a posar aquesta idea
en pràctica pel bé de tota la humanitat. Nosaltres, no ens en podem estar de
dir-ho, és el que desitgem, mentre no es trobi un altre mitjà per fer minvar
aquest gas que va prenent importància alarmant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada